Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Entrevista a Hofesh Shechter

Entrevista a Hofesh Shechter

Ple de contradiccions de les que eixamplen els pensaments, el ‘Sun’ del coreògraf israelià, creat a Barcelona, ens il·lumina

Hofesh Shechter
Per Bàrbara Raubert
Advertising

No parla del sol que crema al seu Jerusalem d'origen, ni del sol que és tan car de veure al seu Londres d'adopció. "És més aviat un sol interior", explica Hofesh Shechter. Però en tot cas d'una interioritat que no pot parar quieta. "El sol és un element de vida, positiu, necessari... Però que també té una cara perillosa, i com més el mires més mal et pot fer, fins i tot et podria arribar a matar". És la bellesa assassina que persegueix aquest creador. "També m'interessa el sol per l'ús que se n'ha fet relacionat amb el territori, en anglès es diu a place in the sun per referir-se a la recerca del confort. Per tant, és una paraula complexa, i amb moltes implicacions, per això m'agrada".

Les contradiccions són un estat natural per aquest coreògraf, "creen tensions en el món i en l'art, és on trobem les emocions més fortes i portar-ho a escena pot ser visualment molt bonic". La bellesa assassina de Shechter mai no es queda en la superfície. "Jo visc a Anglaterra i tothom és molt amable, però en el fons d'aquesta amabilitat s'hi troben crims a gran escala que expliquen la raó que també es parli anglès als Estats Units, al Canadà o a Austràlia. Presentar aquest tipus de tensions com una dicotomia entre bons i dolents seria massa senzill i per això vaig sentir la necessitat de posar-ho sobre l'escenari".

El que trobem damunt l'escenari de 'Sun' és cegador per la seva harmonia i per la força que emana; bellesa assassina dels ballarins vestits del Renaixement fent contorsions amb salts i passos a un ritme incansable. També hi trobem titelles, que representen "aquesta manera tan convenient que tenim d'aplanar els conceptes: el bé, el mal, el llop, els xaiets...". Durant tot l'espectacle els manipuladors d'aquests titelles són visibles i assenyalen que "sempre hi ha un cos humà darrere el titella, i la veritat de la vida no és altra que la manipulació d'uns sobre uns altres, sempre".

La bellesa assassina camina elegant per les obres d'aquest creador intranquil. Hi ha qui diu que ara que entra en els 40 s'està calmant, però més aviat sembla que està esmolant els ganivets. "No es tracta de ser optimista ni pessimista. Sun és justament aquest espai de confusió en què em trobo".

També t'agradarà

Teatre

Grec 2014: Els imprescindibles

Tots els espectacles que no us podeu perdre al Grec 2014: teatre, dansa, circ i música internacional i de casa, de petit i gran format El zoo de vidre De: Tennessee Williams. Dir: Josep Maria Pou. Amb: Míriam Iscla, Dafnis Balduz, Meritxell Calvo, Peter Vives.Adaptació dirigida per Josep Maria Pou i protagonitzada per Míriam Iscla d''El zoo de vidre' (The Glass Menagerie), primer gran èxit teatral de Tennessee Williams, escrit el 1944 i portat al cinema en diferents ocasions, la darrera el 1987 amb Joanne Woodward en el paper d’Amanda, la mare controladora i tanmateix tendra, que busca desesperadament un futur millor per als seus fills, durant els desoladors anys de la Gran Depressió nord-americana dels anys trenta. Grec 2014: La partida (Dealer's Choice) Autor: Patrick Marber. Direcció: Julio Manrique. Interpretació: Ramon Madaula, Andrew Tarbet, Marc Rodríguez, Joan Carreras, Andreu Benito, Oriol Vila.Julio Manrique torna a submergir-se en el món teatral del britànic Patrick Marber, com ja ho va fer amb 'Senyoreta Júlia' a partir de la versió que Marber havia fet del clàssic de Strindberg. Manrique dirigeix ara una peça que l’autor va escriure quan encara era un desconegut i que, en clau masculina, utilitza una partida de pòquer per parlar de temes que van més enllà del joc. I és que, com diu un dels personatges de l’obra al restaurant on passa tot, 'no es juga a les cartes, es juga a l’home'. Grec 2014: I Congrés Femení de Supervivències De: El Terrat de Produccions (José

Teatre, Teatre contemporani

Les obres d'aquí que has de veure

L'autoria catalana viu un autèntic boom a la cartellera: aquí tens les obres que marquen tendència El teatre local està de moda. I la prova d'això la trobem a la cartellera, que ens ofereix cada dia obres escrites per dramaturgs catalans i interpretades per gent d'aquí que atrauen el públic. Tenim comèdies, obres èpiques, drames, peces romàntiques, experimentals. Teniu per triar i remenar. Estripar la terra Lluís i Raül han sobreviscut, en poc temps, a nombrosos canvis laborals i s’han quedat sols al capdavant de la casa de cultura del petit poble on han viscut tota la vida. La nova situació no és fàcil, tampoc el seu moment vital. L’arribada de Miquel, nouvingut al poble i que col·labora desinteressadament en aquest espai, posarà en evidència la fragilitat del seu vincle d’anys i també les mancances i problemes que han d’afrontar. Grec 2014: Merda d'artista Piero Manzoni venia els seus excrements enllaunats per denunciar la mercantilització de l'art. Kaktus Music (creadors de 'Merda d'artista') fan musicals que no volen ser franquícies de consum. A l'artista conceptual li corroïa la contradicció. La companyia només vol divertir trencant una mica els esquemes. La seva contradicció és que podria ser molt més iconoclasta del que al final posa en escena.  Grec 2014: Mata'm Amb un tret, un crit i un assassinat que té molt de suïcidi, així comença i acaba Mata’m. Amb tocs d’humor embeguts de Chartreuse verd, l’obra atrapa des del primer moment i ens convida a reflexionar sobre el

Advertising
Teatre, Teatre contemporani

Manel Dueso, un home lliure

El dramaturg estrena a La Villarroel ‘Mata’m’, una obra decadent que és segurament el millor text català de l’any Estan avisats: 'Mata'm', de Manel Dueso, és un xut de bon teatre. El mateix autor assegura que és "una obra molt lliure". Fa deu anys que no n'estrena cap i ara, per fi, el Dueso dramaturg ens sacseja amb un text que parla de dos vellards, una prostituta i la seva filla, d'una volada poètica i moral que no hem vist en cap obra escrita aquí aquesta temporada. Dueso diu que "tenia ganes d'escriure una cosa diferent: volia parlar de l'amor i d'algú que decideix acabar amb la seva vida". No fem spoilers, perquè l'Arnal (Francesc Orella) mor a la primera escena a mans del seu amic de l'ànima Bastero (Boris Ruiz). Després, Dueso ens mou endavant i endarrere com si fóssim titelles, i ens presenta Chirli (Àurea Márquez) i Devita (Carlota Olcina), tot dins l'escenari únic del bar de l'Arnal. Un local que ens dóna pistes sobre el punt de vista de la peça: el western. "Quan vaig començar-la tenia al cap dos amics aficionats al western, que parlaven amb frases de John Wayne", apunta. "Busco la sorpresa constant, sacsejar contínuament l'espectador a nivell emocional, com si estigués en una muntanya russa", dispara. Per ell, el teatre és emoció i aquí això va lligat al llenguatge, una poètica que, confessa, va haver d'inventar-se perquè 'Mata'm' no li fes mal. Dueso, als 90, era més dramaturg que actor. Estrenava i rebia premis. En els últims anys, però, l'hem vist més sobre el

Què fer, Activitats literàries

Etgar Keret: Una oda al pastrami

On menjar pastrami a Barcelona Carrot Café El lloc definitiu d'entrepans de Sant Martí: disposen de quatre menes de pans diferents fets a mida, que s'apliquen en receptes tant suggeridores com el de tonyina a la planxa amb maonesa de wasabi, o un molt català entrepà de pa de coca amb botifarra negra i allioli. També fan hamburgueses, bones i generoses, i tenen una carta de més de 40 cerveses d'arreu del món. I un pastís de pastanaga casolà, esclar. Sandwichez Aquesta petita cadena d'entrepans, muntada per qui va ser director de Viena, ofereix entrepans freds i calents fets amb bona matèria prima i imaginació. El que triomfa més és el New Yorker, una delícia de pastrami amb espinacs, mostassa i ceba sofregida. El café és molt bó, la llet és fresca de granja. Trobareu dos establiments més a Amigó, 63, i Via Augusta, 117.–R.M Sí, he dit pastrami. Per als que limiteu la vostra dieta al bull blanc, em refereixo a aquella mena de roast beef romanès arrebossat amb pebre i mogudes aromàtiques que només es considera autèntic quan les làmines semblen tallades a queixalades per un pastor alemany. I sí, sóc conscient que començar una digressió literària unint Horaci amb la cuina kosher té el seus riscs: puc ser acusat de plagiar algun àgil orador de Hyde Park o, en el millor dels casos, l’hereu d’una família de jueus ortodoxos de Brooklyn que s’estigui psicoanalitzant perquè ha perdut la fe. Però tiraré cap a una altra banda. A finals de novembre, el New Yorker va publicar un r

Advertising