Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
Miguelanxo

Carlos Molinero ens fa passar por

L'escriptor madrileny va guanyar el premi Minotauro per 'Verano de miedo', la història d'un vampir cañí

Publicitat
Qui pot fer escarafalls d'una bona història de vampirs? En Carlos Molinero -Madrid, 1972, Goya al millor guió adaptat per 'Salvajes' el 2002- segur que no. I la seva novel·la, Verano de miedo, amb què ha guanyat el premi de novel·la Minotauro 2014, certament ho és.

El punt de partida ja fa salivar: un no-mort feixista de la Guerra Civil, soterrat a la serra madrilenya, torna a la vida per obra -mai millor dit- i gràcia de l'omnipresent 'pelotazo'. És un vampir 'cañí', però que fa molta por. Molinero explica que "dins l'esquema del vampir clàssic, volia actualitzar-lo. D'una banda, hi poso humor, però d'una altra, descric una cosa molt creïble, de personatges propers. I per això, quan els enfrontes al vampir, fa tot més por. Perquè estan indefensos, esclar". L'autor, àvid devorador de literatura de gènere i coneixedor del seu entrellat, ret homenatge a Dràcula, vehiculant el relat com una novel·la epistolar molt particular, quasi retrofuturista. Perquè està ambientada en l'estiu del 2000, "un moment en què abans del WhatsApp i les xarxes, el correu electrònic ens havia fet tornar quasi a les epístoles del segle XIX. La gent tenia un blog i explicava les coses d'una manera ingènua. I de cop tot això va desaparèixer. Si ho mires ara, veus l'Atapuerca d'internet", reflexiona.

'Verano de miedo' té la qualitat de la (bona) literatura juvenil, com 'No demanis llobarro fora de temporada' d'Andreu Martín i Jaume Ribera, aventures adolescents de ritme frenètic i plenes de truculència i angoixa vital: els protagonistes són un heavy inadaptat i una gòtica grassa i acomplexada, durant l'estiueig. Molinero no ha llegit el primer de la saga Flanagan, però sí que reivindica 'Vampiro a mi pesar' (1992) de Martín, un llibre pioner en la introducció del vampirisme en la literatura juvenil. 'Verano de miedo', diu, "és la història que m'agradaria llegir si tingués 15 anys i ara em donessin 'Crepuscle'. Perquè aquesta darrera et diu que ser adolescent és meravellós, ets jove i guapo. I en realitat és al revés: ets lleig, tens grans i el teu problema no és la por de perdre la virginitat, sinó tenir 16 anys i no menjar-te un torrat".

D'altra banda, el vampir de la serra no és un ésser lànguid i romàntic, sinó un nazi malparit àvid de sang. "Un vampir no és un adolescent guapo. Un vampir mata gent, no empatitzes amb ell", puntualitza. Dimensió política: Espanya és vampírica? "M'agradaria dir allò tan recurrent de 'la metàfora soterrada', però d'això res. Ens han xuclat la sang de veritat. I em feia molta gràcia aprofitar aquell moment en què estàvem hipnotitzats pel 'pelotazo', fent urbanitzacions fantasma que ara són com mausoleus".

Com que Molinero és guionista de cine -va presentar el llibre al Festival de Sitges, amb 'scream queen' inclosa- , hi haurà pel·lícula? "Seria fàcil. Només caldria traduir els correus electrònics en missatges de WhatsApp i impactes del YouTube".

Verano de miedo

Carlos Molinero
Ed. Minotauro
300 pàg. 18,50 €

També t'agradarà

Llibres de vampirs que us gelaran la sang
  • Art

Farts de xuclasangs pallussos i ben pensants? Repassem els vampirs literaris més malvats de la història Els fans de la literatura vampírica estem de sort: el premi de literatura fantástica de Minotauro, 'Verano de miedo', de Carlos Molinero, ens porta un vampir 'typical spanish', que surt de la seva fossa letàrgica de la Guerra Civil per culpa d'una promoció de xalets adosats. Sanguinari, truculent i malparit, s'alimenta de quillos, heavys, gótiques i altres races de l'Espanya cañí. Ja ho diu Molinero: els vampirs són assasins, no pas gent simpática que brilla, s'enamora i no practica sexe. Si la saga Crepúscle us fot tan fàstic com a ell, per anar fent boca aquí teniu aquesta llista de literatura on els vampirs són, en definitiva, molt mala gent.  Nou vampirs que no són bona gent Carmilla, de Sheridan Le Fanu (1871) La primera obra de vampirisme lèsbica de la història va ser pionera: és quasi 25 anys més antiga que Drácula. Aquesta 'novella' –més llarga que un conte, però curteta– toca el tema sexual amb la circumspecció que esperaríem d'un llibre del 1871, però el subtext sàfic –i molt calentet, val a dir– hi és present d'una manera inequívoca. Ja se sap que un vampir femení i lèsbic i sense un ral que es vol fer la filla del terratinent suscita molt més odi que un aristòcrata europeu que arriba a Londres a fer un pilotasso immobiliari. Lestat el Vampiro, d'Anne Rice (1985) Els tres primers volums de les 'Crónicas Vampíricas' d'Anne Rice són extraordinaris. Encara que avui

Les 20 millors pel·lícules de vampirs
  • Cine

Els films més reeixits de la història del cinema sobre el mite del comte Dràcula i els xuclasangs. Compte amb el coll! Últimes crítiques de cine Foxcatcher No hi ha figura que impregni de manera més definitòria l’imaginari nord-americà que la del guanyador. 'Foxcatcher' proposa una curiosa aproximació a la figura del triomfador: aquí, els herois són dos germans que, després de guanyar la medalla d’or a les Olimpíades del 1984, malviuen fent conferències en escoles, i John Du Pont, el descendent d’un llinatge de magnats de la indústria de la pólvora. Du Pont és l’autèntic antiheroi de la pel·lícula: un psicòpata, un home atrapat entre els desitjos de la seva mare perquè continuï la tradició familiar i el gust particular per la lluita.Basada en fets reals, 'Foxcatcher' narra la història dels germans Schultz, que van passar a competir a les ordres de Du Pont, que els esponsoritzava a canvi de control i afecte. El director, Bennett Miller, sap com partir de l’esport per tal de dibuixar una crònica fosca dels Estats Units. L’important és el to melancòlic. Els personatges estan atrapats en el desafecte: el jove dels germans Schultz viu amb la constant necessitat de l’aprovació del seu germà, i el dubtós Du Pont busca imposar, en els dos lluitadors, el respecte que no li té la seva pròpia família. Si a 'Moneyball', la seva anterior pel·lícula, Miller feia una crònica esportiva del món del beisbol a partir d’allò que passa en els despatxos d’un equip petit, a 'Foxcatcher' l’èxit nomé

Publicitat
Jair Domínguez ha mort un conill
  • Què fer
  • Activitats literàries

'Segui vora el foc' és una novel·la gore amb budellam i melsa Confirmat: a en Jair li va el gore. Mutilacions, budells estripats, gent esclafada a les vies del tren, execucions a cop de navallada i ossos trencats amb un tall dolorós, estellat, com un escuradents. Aquest és el seu rotllo. "Sí, jo gaudeixo de tot això", respon. No en vulgueu fer psicoanàlisi de cigaló. L'afició se li va destapar, de la manera més matussera possible, quan tenia uns 12 anys, i sense cap trauma truculent a les esquenes. Ell i un amic seu estaven fent 'zapping'-ai, aquells prodigiosos 90!- i es van trobar amb una retransmissió des d'una plaça de toros, en l'instant just en què el brau li arrencava la cara d'una banyada al matador, engalonat, que va fer una cabriola aèria i va aterrar sense galta a la sorra.Molts ens havíem fet una idea equivocada del tipus de persona que és en Jair. Si li havíeu seguit la pista com a guionista de 'Minoria absoluta', dels 'stand-ups' del Buenafuente i altres joies de l'humor de la ceba, potser us l'imaginàveu com el gracioset de torn, rèplica ràpida i un peu coix per a l'acudit marró, que sempre paga la primera ronda. 'Niet'. "És molt fàcil fer riure -rebla-. Quan aprens la fórmula del gag, ja no té més secrets. És qüestió d'ofici". I així és com hem descobert la impostura: l'autèntic Jair és el rapinyaire que sent morbo pel xou de sang i fetge. L'home que l'any 2012 va publicar 'Hawaii meteor'. El que ara ens torna a regirar la bilis amb 'Segui vora el foc'.És la s

10 pel·lis per entendre què és un zombi
  • Cine

Un repàs fílmic a l'evolució de l'ésser més putrefacte i demacrat a la història del cine En termes marxistes, el zombi és escoria social, la més baixa representació del proletariat, un 'blue collar' analfabet i sense cap mena d'elegància, mecànic i alienat, condemnat a una existència miserable fins a la fi dels seus dies. El vampir és una altra cosa. El vampir és pulcre i aristocràtic. Beu en copes de cristall, du camises immaculades, brillantina fins als pèls de l'aixella, i passa les seves hores de son en un taüt d'atzabeja revestit de vellut. Però el zombi no. El zombi és un mort de gana que porta robes estripades i no ha conegut dentista ni manicura en la vida. El zombi és un vagabund que ha d'anar pidolant a cada cantonada, nòmada erràtic, per aconseguir una llenca de carn humana. Fem una revisió fílmic a l'evolució d'aquset ésser putrefacte i demacrat al llarg de la història del cine. 'White zombie' (1932) Parlant amb propietat, aquesta és la primera pel·lícula de zombis de la història. La van dirigir els germans Halperin, inspirant-se en una obra de Kenneth Webb que poc abans s'havia estrenat a Broadway sense pena ni glòria. Béla Lugosi era un tirà resident a Haití, coneixedor del vudú i la màgia negra, que es dedicava a despertar els morts amb l'única finalitat de tenir a disposició un ésser manipulable a qui tractar a cops de fuet; un ésser amb tan poques llums que ningú imaginava que pogués arribar a adquirir consciència de classe. 'Yo anduve con un zombi' (1943) I

Recomanat
    També t'agradarà
      Publicitat