Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Guadalupe Nettel és una hiena?

Guadalupe Nettel és una hiena?

La guanyadora del premi Anagrama ens parla de la seva novel·la

©Lisbeth Salas
Per Josep Lambies |
Advertising

Juan Villoro va dir una vegada que la deessa de tots els escriptors té forma de hiena. Per què? Perquè la hiena és una bèstia rapinyaire, que s'alimenta de carronya, de les carns dèbils de l'animal caigut. Perquè la hiena no té respecte per res, ni tan sols per la mort. Guadalupe Nettel també és mexicana, està d'acord amb Villoro. "Els escriptors hauríem de dur un cartell penjat al coll que advertís que som un perill", rebla Nettel. Fa anys que es diu que és una de les veus més fortes de la seva generació. També la més incòmoda. Té rampells filogòtics i una mica monstruosos. És el Tod Browning de la nova prosa llatinoamericana.

Tot té una raó de ser. En la seva segons novel·la, 'El cuerpo en que nací', la més autobiogràfica de totes, Nettel explicava que va néixer amb una malformació a la còrnia, i que de petita havia de dur un pegat a l'ull per prescripció mèdica a mitja jornada. "El pediatra em va obligar a mirar el món d'una altra manera", es justifica. Li agrada la música de Nick Drake i d'Elliott Smith, perquè tots dos es van suïcidar joves, i diu que quan vivia a París es va buscar un apartament amb vistes a les tombes del Père Lachaise. "Mai no m'ha importat l'ambient de cementiri -continua-. És més, m'agrada. Em fa sentir còmoda". Necrofília?

Amb la seva tercera novel·la, 'Después del invierno', ha guanyat l'última edició del Premi Herralde. Nettel diu que és "la història de dos personatges exiliats per voluntat pròpia", cínics i descoŀlocats, que van pel món a tentines, amb les arrels amputades i una perpètua sensació de malestar. Fins que arriben a París. Oblideu-vos de la ciutat de 'Ninotchka', de la 'cogitatio' de Bogart al Rick's. Nettel ens ensenya el París menys lluminós, el que Baudelaire descrivia en els seus spleens igual que una caixa de morts amb el cel com una llosa on tots els habitants eren cadàvers preparats per al sepeli.

Corren rumors que Nettel és una escriptora estranya. "Jo només faig llum sobre tot allò que la major part de les persones prefereixen evitar veure", com qui no vol la cosa. Fa pensar en aquells lletjos de Benedetti que feien l'amor i es tocaven les deformitats. Sense edulcorants. El seu primer llibre, 'El huésped', passava sota-terra, en els passadissos del metro de Mèxic, habitats pels vagabunds de l'inframón, i hi havia referències a un ens que es deia 'la cosa', estil Carpenter. El segon, ja ho hem dit, crònica dels seus problemes de salut. I té un bon porró de relats que poden ferir sensibilitats.

Segons Nettel, ens entestem a convertir-nos en una imatge ideal de nosaltres mateixos, en un espot de Levi's o una portada de la revista 'Elle'. "El que ens fa bonics, en realitat, són les nostres peculiaritats, les convulsions, obsessions i trastorns -relata-. Uns es mosseguen les ungles, altres s'arrenquen cabells i a d'altres els surt un tic a l'ull. I això ens fa únics". Com els seus personatges, nòmades amb la vida dislocada, un cúmul de misèries a la guantera del cotxe i el Tànatos lleugerament accentuat. Perquè a 'Después del invierno' també hi ha malaltia, asèpsia i l'olor anestèsica de la unitat de paŀliatius. La hiena ha parlat.

També s'estrena

Què fer, Activitats literàries

Un gat que es diu Carles Pradas

'La setena vida de Kaspar Schwarz' és un llibre molt felí En Carles té un gat negre. I aquest gat negre es diu Kaspar Hauser, com l'orfe de la vella Europa, aquell nen salvatge i enigmàtic que va ser protagonista d'una de les millors pel·lícules de Werner Herzog, amén. Un dia, en Carles estava jugant amb la càmera de fotos, provant una nova òptica, i el gat Kaspar arronsant-se sobre la taula li feia de model. Els déus van voler que de fons sonés 'Aladdin Sane', David Bowie transmutat en Ziggy Stardust. Per a més inri, a sobre de la taula hi havia un exemplar grapejat d''El llibre del desassossec'. "Ja saps què deia Pessoa, que el poeta és un fingidor", diu en Carles, amb beŀligerància bibliòfila.Des que ETA Hoffmann va escriure les 'Opinions del gat Murr', l'astúcia felina es té en una consideració bastant elevada en el món de les lletres. La conjunció astral va fer que aquell dia, mentre en Carles provava la seva nova òptica, Kaspar el negre es convertís en el protagonista de la seva primera novel·la, La setena vida de Kaspar Schwarz. En Carles la defineix com un 'Zelig', versió animal, perquè tracta d'un gat camaleònic que va sempre empolainat, vestit amb corbata i un mocador de pit. I la història és que és un farsant, i cada dos per tres canvia d'identitat. "Les personalitats li duren menys que a l'Elizabeth Taylor els marits", se'n fot.Però aquest no és un llibre còmic. En línies generals fa pensar en un Holy motors tocat per les runes del 'finis Austriae', la caiguda del

Què fer, Activitats literàries

Francesc Serés als abocadors

'La pell de la frontera' és una cartografia de les terres del Segrià Cap home no es banya dues vegades al mateix riu. Ja ho va dir Heràclit el fosc. I Francesc Serés ha confirmat el proverbi. "Quan jo era petit al meu poble hi havia búlgars, molts búlgars, potser 500 -diu-. Ara en queden poquets". Es va criar a Saidí, a la zona erma del Baix Cinca. És per això que encara ara, que passa els 40 anys, sap deixar-se caure pels marges del continent amb l'habilitat d'aquelles cabres peludes que s'enfilen a les branques de les argànies, al sud del Marroc. Igual que quan en tenia 13. "Aquest paisatge és tan meu que ja em sento part de la seva transformació", rebla, assegut en una taula de la cafeteria de la Laie, jaciment de restes fòssils d'una Barcelona burgesa ara gairebé extinta.Acaba de publicar 'La pell de la frontera', l'últim dels seus llibres misceŀlanis. Completa la trilogia que va començar amb 'La força de la gravetat' i 'La matèria primera', i és una cartografia de les zones detrítiques de les terres del Segre. En general, regions de trànsit per a l'immigrant nòmada de la perifèria. "En certa manera, hi ha la voluntat d'aixecar acta, no notarial, però sí etnogràfica", aclareix. Com Émile Zola quan va baixar a les mines del nord de França per escriure el seu 'Germinal', en Serés ha fet de 'flâneur' dels abocadors. Ha caminat entre les restes de la porcellana esberlada del que algun dia van ser uns sanitaris, roba estesa i cartrons dels indigents, i olor de fems i orina. I

Advertising
Què fer, Activitats literàries

Max Besora el marcià

'La tècnica meravellosa' és el llibre més graciós de l'any! Ignoro si vau viure el vostre pas per la universitat com si fos una historieta dels fabulosos Furry Freak Brothers, si éreu dels que vivien penjats del broc d'un porro i dormien en habitacions desnerides per les boires industrial de Londres, 1951. Però dubto que en els vostres viatges astrals, Big Lebowski 'style', veiéssiu mai les càries de madame Bovary amb lupa d'augment, o un extraterrestre sense cul. Aquestes coses només poden passar en un llibre de Max Besora, el fill bastard dels Monty Python, un home que és un 'flying cyrcus' amb caçadora texana. "No sé fer noveŀles serioses -es lamenta-. Potser n'hauria d'aprendre, perquè així vendria més llibres". Cas omís.En Besora es va criar llegint els mestres vinyetistes de l''underground' americà, Robert Crumb, Gilbert Shelton i molts altres dels apòstols que es van deixar caure per aquella bíblia apòcrifa del clavegueram de Nova York que es deia 'Weirdo'. I així ha acabat, escrivint 'La tècnica meravellosa', una paròdia de les noveŀles de campus de David Lodge i companyia. "Humor 'british'", especifica ell. Passa en una facultat exclusiva, on el degà es diu Barbacoa i sua com un porc. On els alumnes fumen Almogàvers i es grapegen sobre la gespa com llimacs, mentre uns quants insurrectes es reuneixen amb ànsies de liderar la Rebeŀlió de la Mantega Rància.Ja li vam conèixer les inclinacions en un llibre anterior, 'Vulcano'. "Per a mi la literatura és un gran mapa -diu-

Què fer, Activitats literàries

Joachim Meyerhoff, un guapo

A 'Que tot sigui com no ha estat mai', ens parla de com va ser passar la infància en un manicomi Joachim Meyerhoff es va criar entre bojos. Vivia en una casa del recinte de l'hospital psiquiàtric de Schleswig-Holstein, nord d'Alemanya, entre camises de força i corretges. El seu pare n'era el director. Sortir de casa al matí per anar a l'escola era com pujar al tren de la bruixa: havia d'esquivar dotzenes de grillats que pasturaven lliures amb les bates mig obertes fumant cigarretes d'una sola calada, fent el molí i xisclant com un escamot de pollastres a l'hora en què se'ls serveix el ranxo. "Era un circ i els adorava -m'explica-. Sentia profunda admiració cap a totes aquelles persones. Fins que va arribar un moment en què em vaig adonar que no sé distingir entre el seny i la demència". Per això, diu, es va fer actor.Els habituals de l'escena teutona el coneixen, sobretot, per un 'Robinson Crusoe' experimental, nudista i una mica paleolític, i per una adaptació de 'L'ignorant i el dement' de Thomas Bernhard. "En cada paper lluito perquè alguna cosa transcendeixi la quotidianitat -refila-. Faig un camí cap a la transgressió". Ha estat membre de la companyia del Gorki de Berlín i de la Schauspiele d'Hamburg. I en els últims temps s'ha passat a les files del cercle de Viena, afiliat a la programació del Burgertheater, on el 2011 va estrenar un monòleg autobiogràfic en sis parts amb el títol 'Alle Toten fliegen hoch'. És a dir, 'Tots els morts volen alt'.Sóc dels que pensen que l

Advertising