Els millors bars de rock de Barcelona

Un bar de rock and roll dels de veritat, fundat per gent com Charly Raw, que han fet tots els papers de l'auca: promotors, venedors de discos i periodistes. Sovint hi trobareu el grup de torn de l'Apolo fent la primera o la darrera copa. Hi sona tot allò que sigui bo i que pugui portar l'etiqueta rock: des de Sly & the Family Stone a Dead Boys. Dir que això és un bar musical o punt de trobada és quedar-se curt: el Psycho és un generador d'escena rock a Barcelona. Aquí s'hi fan i desfan grups, hi punxa gent com Vincent Leone (Tarántula/Hijos del Trueno) i pots acabar fotent-te un gintònic amb el guitarrista dels Bellrays quan venen a tocar a Barcelona. 

Barbara Ann és potser l'únic local de la ciutat –alerta, no pas sessió– que es manté com a seu fixa de sonoritats de pop dels seixanta i rock'n'roll en l'accepció original, la dels cinquanta. Continua la tasca evangelitzadora d'aquest local, obert l'any 1989, programant sessions amb mires àmplies però precises: "No ens agrada gens caure en el clixé de dir mod. En molts bars diuen que punxen indie rock i sembla música d'ascensor. Ens agrada especialitzar-nos", diuen. I ho han fet amb DJ savis en matèria de garatge, beat, rythm'n'blues i soul. Entre vinils de Little Richard i The Cynics, podeu fer una partida al 'pinball' de The Who. I el dia menys esperat t'hi pots trobar tocant un grup japonès de garage-punk. 

Aquest és un secret heavy metal que val molt la pena conèixer. Si entres per l'adreça Pamplona 88, pujaràs les escales metàl·liques que menen a les sales Razzmatazz 2 i 3. Però si gires al fons a la dreta, un petit passadís et portarà al Bar Ceferino. El recorregut és sòrdid i seductor: sembla que hagis caigut en un escenari de pel·lícula vuitantera estil 'The Warriors', d'aquelles plenes de rockers de cuir, escales d'emergència i quinquis amb navalles. 

Un cop hi entres, ets al bar heavy més petit de Barcelona, segurament. Però és tota una institució: va obrir el 1983 i acull tots els matisos del metall, des de les sonoritats més tradicionals –als vuitanta, quan deies música urbana era el rock urbà estil Leño– fins a les tendències més cafres. Perquè el Cefe també és una petita sala de concerts on toquen bandes 'underground' que porten, com a màxim, 50 persones, però sovint tenen coses interessants a dir (i a cridar i a tocar amb dobles bombos que et ballen claqué al cervell). La sala té caliu: sonen a pèl tots els instruments menys la veu, que té la taula de mescles a un cantó de la barra. I si li demanes a l'Edu Ceferino que t'apugi la veu, la resposta immutable és "carda-hi més collons cantant".  

El braç cadavèric del cotxer et guia cap a l’entrada del bar La Cobra. El pom de la porta és una cobra metàl·lica amenaçadora; el primer calfred et recorre l’espinada. El bar és victorià, fosc i deliciosament macabre: una guineu dissecada t’observa des de les altures. Fedor Jeftichew, el nen licantrop, et saluda des d’una foto penjada a la paret. Vincent Price et somriu. Banyes de cérvol. És com si fossis en un 'megamix' de 'Freaks' de Tod Browning i la sèrie 'Carnivàle'. 

Excel·lent selecció de birres. Carta de còctels curta, però robusta. Demanes al taverner que et prepari el còctel de la casa, i t’arriba un Toqui: una relectura del Moscow Mule amb pisco, cervesa de gingebre, merquén i altres prodigis alquímics. Ets en un museu demoníac, un pou al·lucinatori que palpita a ritme de rock dur sinistre. Hi ha un raconet dedicat a Edgar Allan Poe, amb una foto del mestre i un corb. Però la joia de la corona és una cantonada folrada literalment amb radiografies: el paper de paret que faria plorar a Marilyn Manson. També fan cultura en viu, bé sigui concerts de rockers amb guitarra acústica o art performatiu proper al 'shock-rock'.  

Des del Gòtic, però com si es volgués camuflar o allunyar de la façana més 'mainstream' i turística de Ciutat Vella, en un carreró estret i humit, i després de travessar unes cortines, s’entra al Nevermind. Bar ombrívol, carregat i caòtic. Unes 'halfpipes' s’han transformat en espai per seure mentre sona una banda sonora permanent de grunge, punk i en general rock dels 90. Demana una birra i rebràs un bol de crispetes. Aquest és un lloc excel·lent per agafar una bona kurda: perquè la banda sonora és excel·lent, la cervesa bé de preu i ben tirada, i tenen una tria de xarrups que et poden calcinar de gust els pensaments. Davallo un got de Thunder Bitch –explosiva combinació de whisky canyella i xili!– mentre faig cops de cap a ritme de Danzig. 

Discoteca rock a Barcelona? Un nom: Magic Club. És l'antre al qual acudeix la fauna roquera de la ciutat en massa, quan noten que els cauen a sobre les parets de la modernitat imposada, les decepcions vitals o senzillament tenen ganes d'agafar un bon pet escoltant els Dictators i ballant. D'ençà de l'obertura l'any 1976, el Magic ho ha vist passar tot: ona laietana, contracultura, punk, new wave. Des de mitjans dels noranta fins ben entrats els 2000 va viure una segona joventut com a sala de concerts. Johnny Thunders, Hellacopters, el millor del rock d'alta energia mundial ha cremat el seu minúscul escenari. Ara és una discoteca on ja no hi ha aquella marea de carn humana que aspira a la nit de la seva vida i l'omple per tots els racons; però si sou de l'antiga guàrdia roquera i sabeu ballar un xic, teniu números de tornar a casa en bona companyia.  

Aquest bar gracienc potser no és tan il·lustrat com el seu cosí de les Corts, el Barbara Ann, però sí que és més longeu: fa més de trenta anys que il·lumina les nits dels seus fidels. No espereu un fil musical especialment erudit –Bowie, Stones, Mott The Hoople– però si que hi trobareu un bar de rock de manual: memorabilia en cada centímetre de paret, bons gintònics i una parròquia madureta que té ganes de confraternitzar. Les copes són senzilles però ben tirades i bé de preu, i entre el rock and roll i la caloreta humana, heu de vigilar que potser sortiu a quatre grapes. L'altre gran perill és que en Flowers, icona vivent 'underground' i peça humana de mobiliari urbà de Gràcia, us vengui un calendari. 

L’any 1972, la Mercedes, encarregada d’una barra americana al carrer d’Escudellers i propietària d’una perruqueria al carrer de les Carretes, estava jugant a parxís al local del costat del seu negoci quan va trencar aigües. Trenta-vuit anys després, el seu fill Leandro obriria el Makinavaja al mateix carrer de les Carretes que el va veure néixer, un bar dedicat a la memòria del dibuixant de còmics Ivà i al seu gran personatge Makinavaja, un lladre de bon cor, el nostre Robin Hood particular.

En Leandro, alt i gros com un Sant Pau, emprenedor noctàmbul i anarquista, es coneix el Barri Xino de dalt a baix i n’és una mena de patriarca paio. El bar és la viva imatge del propietari: un lloc amb caliu i música popular, un refugi familiar on els parroquians són gent del Raval de tota la vida i tothom hi és benvingut. Hi posen AC/DC, flamenc, la Banda Trapera, reggae, rock urbà –de tot menys electrònica: el veritable bar del PGB, és a dir, el Partit de la Gent del Bar. 

La salsa de les seves braves és fantàstica; les bombes, boníssimes. Cada dimarts hi ha jam session i cada dissabte, concert amb vermut rock, al migdia.Un tros del Barri Xino concentrat en el Raval. En Leandro us explicarà històries i llegendes increïbles. Bones tapes i millor ambient.

Rock, cervesa, crispetes, grafiti, motos i guitarres. Podria ser el resum auster de The Bollocks Bar, un bar que crida als quatre vents que és pur rock: 'For those who are about to Rock, we salute you!' La decoració té un clar protagonisme. Trobareu un ninot a mida humana d'Eddie i el zombie-mascota d''Iron Maiden', assegut al vàter penjat a la paret.

Per cert, amb cada beguda us posaran un bol de crispetes per acompanyar amb un sòlid tota la riuada de cervesa (encara que les seves hamburgueses no estan gens malament). Com diuen ells, el rock sobreviu a les guerres, les crisis i l'streaming. I com deia l'Ozzy Osbourne, no pots matar el rock and roll (certifica aquesta afirmació la joventut d'una parròquia que es fot xarrups flamígers a ritme de Motley Crue). 

Anirem tots a parar a l’infern però, mentrestant, passem-ho el millor que puguem. Això és el que sembla dir el Hell Awaits, un bar de referència per als amants del heavy metal situat a prop de la sala Apolo. El nom ve d’un disc de culte dels nord-americans Slayer, del 1985, que demostra que aquesta passió ve de lluny.

El local és allargat, comença per la barra i acaba pel futbolí i la taula de billar. S’hi poden trobar diversos elements de decoració de l’artista plàstic Óscar Berlanga. El més fotografiat és la recreació en tres dimensions de la portada del Piece of mind d’Iron Maiden, una altra pedra angular del heavy metal dels 80 (aquella de l’Eddie encadenat dins d’un manicomi!).

La música es punxa cada nit en directe (res de llistes digitals) i la beguda estrella és la cervesa. Es poden tastar les que estan dedicades a Iron Maiden, Motörhead i satanàs. Hi ha entrepans elementals, preus raonables, marxandatge, desordre, cabelleres masculines fins al cul, una comunitat de gent que s’ha anat coneixent amb els anys i diverses campanyes solidàries que s’engeguen per donar suport a la Fundació Arrels i el Banc dels Aliments. Si l’infern és com el Hell Awaits, no s’hi està tan malament. Té caixet: els dos cops que Ghost han tocat a Barcelona, hi ha passat Tobias Forge, l'antipapa, a fer una birra amb els fans. 

Stone Roses, Joy Division, The Smiths, Primal Scream, Sonic Youth, Inspiral Carpets, Elastica, Suede, Placebo... Hi ha molta gent que va decidir deixar de comprar música l'any 95. Hi ha molta gent que no entén perquè el serrells mancunians van donar pas als pernils de la Beyoncé. Hi ha molta gent que encara posa espelmes a Liam Gallagher. Hi ha molta gent que tancaria a Guantánamo a tots els DJ que punxen trap. Hi ha molta gent que necessita el Manchester per no sentir que se li ha passat l'arròs. Us hi espero.