El grup tuareg va haver de gravar 'Emmar' (2014) als Estats Units per la inestabilitat a Mali. Almenys van poder fer-ho al desert, la seva font d'inspiració El Cruïlla BCN 2014, dia a dia Tinariwen continuen sent els nois del desert, que és el que vol dir el seu nom. Així van començar a anomenar-los fa 30 anys, quan un grup de rebels tuaregs del Sàhara, al nord de Mali, refugiats en un camp libi, van triar la música per fer arribar el seu missatge. Els tres membres originals, Ibrahim ag Alhabib, Abdallah ag Alhousseini i Alhassane ag Touhami, han anat incorporant saba nova al grup i avui hi conviuen quatre generacions. "Som un coŀlectiu obert. Acollir noves generacions permet que la nostra música evolucioni", diu Alhousseini. Fan assouf –"el blues del desert", explica–, nostàlgic, basat en hipnòtiques guitarres elèctriques, veus i percussions, que beu de música tradicional com la inductora de trànsits tinde, "feta de percussions inspirades per la marxa del camell", i de la poesia amaziga ancestral. El títol d''Emmar' (2014), el disc que han editat aquest any, fa referència a "la brisa calenta del desert i la distància adient vers el foc, prou a prop per sentir-ne l'escalfor sense cremar-se". Lluny del SàharaÉs el seu sisè enregistrament oficial: abans d'esdevenir un fenomen internacional quan van fundar el Festival au Désert a Mali el 2001 i van començar a actuar a Europa, la seva música circulava en cassets pirates. És el primer que graven lluny del Sàhara. Afirmen que la
Quan Terri Lyne Carrington va començar a tocar la bateria no coneixia cap altra dona del món del jazz que toqués aquest instrument. "Jo era molt jove, tenia 10 anys i no sabia que no era femení, tocar la bateria -explica-. Vaig tenir molta sort de tenir un pare que em donés suport. Abans no s'animava les dones a tocar determinats instruments, ara cada cop més les dones poden fer el que volen".
Un 'all star' femení del jazz
En el passat Carrington havia rebut l'encàrrec de muntar una formació de jazz només amb dones, però no se n'havia sortit "perquè no hi havia tantes opcions". Però això va canviar el dia que va tocar amb Geri Allen i Esperanza Spalding, com a part d'un quartet que incloïa també la saxofonista Tineke Postma.
"No havia tingut l'oportunitat de tocar amb dones que fossin tan bones -admet-. De fet, jo no els havia trucat per tocar pel fet que fossin dones, sinó perquè volia tocar amb elles. I quan de sobte vaig caure en el fet que totes eren dones vaig pensar: 'Que maco, per què no fem un projecte per celebrar el talent d'aquestes grans dones amb qui m'agrada tant tocar?'".
La feliç trobada va ser el germen de 'The Mosaic Project' (2011), cinquè àlbum de la bateria com a líder, en què la nòmina de jazzwomen creixia amb Dianne Reeves, Dee Dee Bridgewater i Cassandra Wilson, entre d'altres, i que li va valdre el Grammy al millor disc de jazz vocal. Però també el punt de partida d'un trio estel·lar.
Química intergeneracional
"Vam tocar un cop en aquest format i les tres ens vam dir que ho havíem de repetir -explica-. Teníem una química especial. I la gent que ens veia també ho notava". A Geri Allen (1957) i Esperanza Spalding (1984) les separen gairebé tres dècades, amb Carrington (1965) al mig. Però la diferència d'edat no és un problema. "En la música, i sobretot en el jazz, pots tocar amb gent de diferent generació i diferent nacionalitat, i encara que parlis diferents idiomes, el jazz és una llengua comuna".
De la seva proposta, en què actualitzen amb nous arranjaments estàndards de l'American Songbook i del jazz recent -darrerament centren el repertori en temes de Wayne Shorter, que les va convidar a obrir per a ell en el concert del seu 80 aniversari-, se n'ha dit que és atrevida i sense fronteres. Carrington ho té clar: "Però això és el jazz, no? Tocar sense categories i amb un potencial il·limitat. Intentem aconseguir, ser molt lliures. Per això cada nit és diferent".