Entrevista a Luciana Souza

La cantant brasilera porta al 45 Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona les cançons de Chet Baker i una nova entrega de duos de bossa nova amb veu i guitarra acústica
Luciana Souza
© Bob Wolfeston
Per Marta Salicrú |
Advertising

"Ja ho vaig dir abans i encara en vaig fer un altre, però crec que he acabat amb els discos de duets", diu la brasilera Luciana Souza des de casa seva a Los Angeles. "Crec que ja he gravat totes les cançons que volia i que ja ho he expulsat del meu sistema".

El 2012 la cantant va publicar 'Duos III', el seu tercer recull d'estàndards brasilers a veu i guitarra, el mateix format amb què ens visitarà en el seu retorn al Festival Internacional de Jazz de Barcelona. "És el so amb què vaig créixer i el so que m'és més còmode -explica-. La bellesa de la veu i la guitarra juntes és que són dos instruments acústics. Tens moltes possibilitats pel que fa al so, però també tens el silenci. I a mi això em sembla interessant, has de tenir en compte aquesta buidor. Crec que és fonamental per a la música, perquè és el contrast".

Les cançons de Chet Baker
El silenci és també una de les coses que la va atraure de les cançons de Chet Baker, que va abordar acompanyada d'un trio a 'The Book of Chet', també publicat el 2012, i que li va valdre una nominació al millor disc de jazz vocal als Grammy. "T'obliga a entrar-hi -diu Souza-. Ho atura tot. És per asseure't i estar-te quiet, com la bona poesia".

L'altra cosa que l'atrau tant de Baker és la seva humanitat. "Era una ànima molt turmentada. Molts de nosaltres ho som, tot i que potser no estem tan perduts. I quan canta mostra aquesta vulnerabilitat, aquesta trencadissa que tots tenim a dins. Per a mi evoca una cosa molt especial: que qui et fa arribar el missatge l'ha patit, ha experimentat l'amor, la pèrdua, i tot el que hi ha al mig".

Un privil·legi
El cançoner de Chet i la bossa nova protagonitzaran el concert de Souza a Barcelona, on actuarà, com sempre, amb el guitarrista Romero Lubambo -"fa tant que toquem junts que som com un matrimoni, no ens cal ni dir-nos les coses"-. Però està oberta a tot -"Allò meravellós del jazz és que és una porta oberta, pot passar qualsevol cosa"-, fins i tot a les peticions, que no a tots els músics els agraden.

"És veritat -admet-. Però saps què? És un privilegi sortir a l'escenari i tenir gent que ha sortit de casa seva per veure't tocar. I més en els temps que corren, en què es pot tenir tot per internet. Així que si la gent s'arregla i paga una copa de vi, volen gaudir d'una experiència col·lectiva amb tu i la resta del públic. I quan s'acaba la nit, ens sentim tots més a prop".

Més entrevistes

Música, Llatina i world music

Entrevista a Tinariwen

El grup tuareg va haver de gravar 'Emmar' (2014) als Estats Units per la inestabilitat a Mali. Almenys van poder fer-ho al desert, la seva font d'inspiració El Cruïlla BCN 2014, dia a dia Tinariwen continuen sent els nois del desert, que és el que vol dir el seu nom. Així van començar a anomenar-los fa 30 anys, quan un grup de rebels tuaregs del Sàhara, al nord de Mali, refugiats en un camp libi, van  triar la música per fer arribar el seu missatge. Els tres membres originals, Ibrahim ag Alhabib, Abdallah ag Alhousseini i Alhassane ag Touhami, han anat incorporant saba nova al grup i avui hi conviuen quatre generacions. "Som un coŀlectiu obert. Acollir noves generacions permet que la nostra música evolucioni", diu Alhousseini. Fan assouf –"el blues del desert", explica–, nostàlgic, basat en hipnòtiques guitarres elèctriques, veus i percussions, que beu de música tradicional com la inductora de trànsits tinde, "feta de percussions inspirades per la marxa del camell", i de la poesia amaziga ancestral. El títol d''Emmar' (2014), el disc que han editat aquest any, fa referència a "la brisa calenta del desert i la distància adient vers el foc, prou a prop per sentir-ne l'escalfor sense cremar-se". Lluny del SàharaÉs el seu sisè enregistrament oficial: abans d'esdevenir un fenomen internacional quan van fundar el Festival au Désert a Mali el 2001 i van començar a actuar a Europa, la seva música circulava en cassets pirates. És el primer que graven lluny del Sàhara. Afirmen que la

Música, Dance i electrònica

Entrevista a Neneh Cherry

Ens parla de 'Blank project' (2014), el seu primer disc en solitari en 18 anys Nascuda a Suècia, filla de l'artista plàstica Moki Cherry i fillastra del músic de jazz Don Cherry, Neneh era una adolescent quan es va traslladar sola a Londres. Ara viu a cavall entre Londres i Suècia amb el seu marit, Cameron McVey -figura clau en la primera etapa de Massive Attack-, i les seves dues filles més joves, que són més grans que quan ella va marxar a buscar-se la vida a Londres. De la segona n'estava ostensiblement embarassada quan va cantar 'Buffalo stance', el 'hi't del debut 'Raw like sushi' (1989) al 'Top of the pops' de la BBC. I la maternitat té molt a veure amb el fet que Neneh no hagi publicat cap àlbum en solitari des del tercer, 'Man' (1996), però també amb el fet que ara hagi tornat amb 'Blank project', que presenta al Sónar 2014. La playlist del Sónar 2014 T'estrenes com a artista al festival, però hi has assistit com a públic, oi?Sí, no sembla que faci tant perquè a mi res no em sembla que faci tant, estic en un estat de negació constant, però deu fer 7 o 8 anys. Era l'època en què estàvem amb CirKus -van publicar 'Laylow' (2006) i 'Medicine' (2009)-. Tornar per tocar-hi em fa molta il·lusió, perquè tinc el festival en un pedestal, és selecte però en un sentit cool, no és esnob. Programa música basada en la passió, en la idea honesta de venir i tocar. I jo, que no sóc precisament de la primera volada, em sento privil·legiada per tocar-hi. Tu també sones molt apassionada

Advertising
Música, Pop

Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández

El duo més intens de la nostra escena presenten 'granada', el seu primer àlbum junts "Hola? -interpeŀla la Sílvia al Raül-. Em mires d'una manera que sembla que digui una mentida!", li etziba. És divertit veure com interactuen: de vegades semblen una parella que porta més anys junts que separats; d'altres, semblen germans. Es tenen aquella confiança que fa que dues persones s'ho puguin dir tot, encara que els faci discutir. "Tenim una relació tan intensa que potser ens barallem i no tornem a tocar en sis mesos. El mateix que es veu a l'escenari és com és fora", explicava ell en una altra conversa l'any passat. Toquen com a duo des del 2006 i tenen una complicitat explosiva, però a fer entrevistes plegats encara no hi tenen tanta pràctica. No ha estat fins ara que els ha fet falta: el 6 de maig publiquen 'granada', primer àlbum conjunt de Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández Miró. Per afavorir la simetria dels noms, ell hi ha afegit el cognom de la seva mare i ha arraconat el nom del seu projecte personal, amb què se'l coneix com si fos un sobrenom, Refree. De fet, és així com la Sílvia s'hi refereix: Refree per aquí, Refree per allà. 'granada' és una nova mostra d'això tan especial que tenen com a intèrprets i de la qual han volgut deixar constància al disc. No tenir porQuè és? Hi ha una anècdota que ajuda a entendre-ho. L'any passat, en el concert a l'Apolo en benefici de Louise Sansom, d'Anímic, el duo va sentir que l'actuació que tenien pensat fer, com sempre amb veu i guita

Música, Llatina i world music

Entrevista a Femi Kuti

Fill de Fela i dipositari de l'herència de l'afrobeat, l'astre del pop nigerià porta la cançó protesta ballable de 'No place for my dream' al Guitar Festival BCN Quan Femi Kuti canta 'No work, no job, no money', un dels temes centrals del seu setè àlbum, 'No place for my dream' (2013), denuncia el problema d'atur que hi ha a Nigèria. Però aquí també en sabem quatre coses del drama d'estar sense feina, i l'estrella africana n'està al cas. "M'entristeix -diu des de casa seva a Lagos-, perquè tinc molts amics a Espanya, i molts fans que no poden venir als meus concerts perquè no tenen diners. Això ens afecta a tots". El fill gran de Fela Kuti va heretar-ne el títol de rei de l'afrobeat, però el càrrec no només implica mantenir vius els poliritmes d'aquest feliç fill bastard de la tradició ioruba, el jazz i el funk. També comporta fer crítica social. I per Femi, ambaixador d'Amnistia Internacional, la seva missió té un abast mundial. "Cal que canti sobre els problemes globals, perquè la gent de l'Àfrica no entén que a Europa la gent també pateix -afirma-. Els africans somien, però és un somni equivocat. No paren atenció a les notícies, no entenen que al nord hi ha atur, perquè han vist massa pel·lícules i pensen que Europa i Amèrica són el paradís, i que tot anirà bé. Però això és mentida". No més cançons d'amorFa pinta que quan Femi canta que la política no és més que un gran negoci i que la corrupció ho empudega tot deu trepitjar més d'un ull de poll. "És problemàtic -admet-.

Advertising
Música, Pop

Entrevista a Maria Rodés

El títol del seu nou àlbum ho diu tot: ‘Maria canta copla’ (2014). Però a la Rodés no li cal vestir mantellina ni morir per amor per versionar les cançons que van popularitzar Concha Piquer, Imperio Argentina i Marifé de Triana ¿Us imagineu la Maria Rodés resant en una platja a la Verge perquè li retorni el seu estimat, un mariner amenaçat per la tempesta? ¿Us la imagineu buscant pels ports un altre mariner, aquest ros com la cervesa i amb la veu de l'Albert Pla? No sigueu tan incrèduls: segur que tampoc no us imaginàveu la cantautora de Barcelona, amb nom i cognom dins l'escena independent de la ciutat, versionant les cançons que van popularitzar Concha Piquer, Imperio Argentina i Marifé de Triana, i aquí tenim 'Maria canta copla', acabat de sortir de les seves entranyes. Si necessiteu veure-ho per creure-ho, podreu comprovar-ho amb els vostres propis ulls el 14 de març al Palau de la Música. Mal llamp em mati si us enganyo. La Maria no va créixer escoltant Quintero, León i Quiroga, i la idea de fer un disc de versions de cançó espanyola fa uns anys li va fer arrufar el nas. Era quan gravava 'Una forma de hablar' (2010), el seu debut en solitari. Va explicar a Ricky Falkner (Standstill, Egon Soda), el productor d'aquell àlbum, que en algun moment li vindria de gust fer "un tribut nostàlgic", recorda, a les actrius cantants que l'havien "enlluernat de petita", i recrear cançons de pel·lícula, com 'Moon river'. Ell li va aconsellar fer l'exercici a partir del cinema espanyol,

Música, Llatina i world music

Entrevista a Damien Jurado

El cantautor ha vist la llum: Damien Jurado és un home nou en el seu nou àlbum, 'Brothers and sisters of the eternal son' (2014), en què s'envolta de ritmes llatins i psicodèlia Damien Jurado estava llest per tornar a l'estudi amb Richard Swift, productor dels seus dos anteriors àlbums, 'Saint Bartlett' (2010) i 'Maraqopa' (2012), quan va decidir llençar les cançons que tenia a les escombraries i tornar al lloc mític que titulava el seu últim disc. Com en un rapte va escriure 'Return to Maraqopa', la primera cançó que va fer per al frondós 'Brothers and sisters of the eternal son' (2014), en què Jurado oblida que és un cantautor. És la segona part del díptic ambientat en aquesta comunitat que espera el retorn del messies, inspirat per un somni amb què va veure la llum. "Al principi no sabia ben bé què volia aconseguir treballant amb ell -diu Jurado de Richard Swift-. Només sabia que volia anar en moltes direccions diferents i buscar alguna cosa nova". El productor ha estat un dels catalitzadors del canvi que en tres àlbums ha experimentat el de Seattle, de cantautor amb guitarra a artífex d'un ric pop acústic ornat que es gronxa en ritmes llatins. I tot va començar quan Swift li va dir que els seus discos no feien justícia ni a les seves cançons ni a les seves variades influències. "M'he passat tota la carrera sense fer servir aquestes possibles influències -li dóna la raó-. I crec que estar bé fer-ne ús: no copiar-les però sí emular-les". Jurado protesta quan se li pregunta

Advertising
Música, Llatina i world music

Entrevista a Luciana Souza

La cantant brasilera porta al 45 Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona les cançons de Chet Baker i una nova entrega de duos de bossa nova amb veu i guitarra acústica "Ja ho vaig dir abans i encara en vaig fer un altre, però crec que he acabat amb els discos de duets", diu la brasilera Luciana Souza des de casa seva a Los Angeles. "Crec que ja he gravat totes les cançons que volia i que ja ho he expulsat del meu sistema". El 2012 la cantant va publicar 'Duos III', el seu tercer recull d'estàndards brasilers a veu i guitarra, el mateix format amb què ens visitarà en el seu retorn al Festival Internacional de Jazz de Barcelona. "És el so amb què vaig créixer i el so que m'és més còmode -explica-. La bellesa de la veu i la guitarra juntes és que són dos instruments acústics. Tens moltes possibilitats pel que fa al so, però també tens el silenci. I a mi això em sembla interessant, has de tenir en compte aquesta buidor. Crec que és fonamental per a la música, perquè és el contrast". Les cançons de Chet BakerEl silenci és també una de les coses que la va atraure de les cançons de Chet Baker, que va abordar acompanyada d'un trio a 'The Book of Chet', també publicat el 2012, i que li va valdre una nominació al millor disc de jazz vocal als Grammy. "T'obliga a entrar-hi -diu Souza-. Ho atura tot. És per asseure't i estar-te quiet, com la bona poesia". L'altra cosa que l'atrau tant de Baker és la seva humanitat. "Era una ànima molt turmentada. Molts de nosaltres ho som,

Música, Jazz

Entrevista a Chucho Valdés

El pianista cubà recorda el seu pare Bebo i presenta ‘Border-free’ al 45 Voll- Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona Chucho Valdés, ‘Border-free’ El més vist 5 coses per fer avui Aprofita el teu temps i troba el que necessites: el millor del dia al teu abast Japonisme. La fascinació per l'art japonès Que consti que en Pere Calders ja ens havia avisat: som víctimes d’una invasió subtil. Jo mateix em vaig criar amb la Heidi i el Marco, escoltava música d’un Walkman Sony i m’afarto de sushi. Qui no ha tingut una Playstation o ha jugat al Super Mario Bros? O rigut amb 'Humor amarillo'? Doncs aquest fenomen ja dura segle i mig, com bé demostra l’exposició 'Japonisme. La fascinació per l’art japonès' al CaixaForum. Tot va començar el 1868, quan, després de segles d’aïllament, el Japó va reobrir els seus ports al comerç internacional. No avançaré esdeveniments, però al carrer de Ferran, per on ara passen la majoria de les manifestacions, hi havia fins a sis botigues de productes japonesos. I a Barcelona, dos museus dedicats a l’art japonès s’anunciaven a les guies turístiques. Hi havia grans col·leccionistes d’art japonès, com Josep Mansana, que va arribar a reunir més de 3.200 obres de gran qualitat.Deia que tot va començar el 1868. París va ser el gran centre comercial de productes japonesos. I Barcelona estava a 24 hores en tren de la capital francesa. Tots els artistes catalans que passaven per París n’estaven assabentats. Fortuny va ser el primer. Més endavant, San

Advertising
Música, Llatina i world music

Entrevista amb Jorge Pardo

A cavall entre el famenc i el jazz, el flautista defensa el celebrat àlbum 'Huellas' Jorge Pardo viu entre dues aigües. "Tant el flamenc com el jazz són músiques que sempre m'han atret pel seu compromís amb la llibertat de l'intèrpret". L'home que va incorporar la flauta al flamenc, quan Paco de Lucía se'l va emportar de gira a finals dels 70, és també l'últim premi al Millor Músic Europeu que atorga cada any l'Acadèmia del Jazz de França, i el primer músic de la Península a rebre'l. I si bé la carrera professional del músic madrileny va començar amb el jazz, Pardo defensa la seva equidistància entre els dos gèneres, fins i tot amb la balança un pèl decantada cap al flamenc. "Jo visc més a prop del foc que escalfa l'olla del flamenc que del jazz, que és una música que ens arriba de l'altra banda de l'Atlàntic -explica-. La meva història amb el flamenc ve de lluny. Em van marcar els primers discos de Paco de Lucía, Lole y Manuel, Camarón -amb qui va gravar 'La leyenda del tiempo'-, Pepe Habichuela i Morente, però la flauta i el saxo em van orientar cap als mestres del jazz, fins que em trobo amb el Paco i faig el descobriment una mica naïf que aquests dos mons conviuen i que es pot fer flamenc amb la flauta". Quan la flauta irromp al flamencLa trobada amb De Lucía no només és transcendental per a Pardo, sinó que també ho és per al flamenc: "Abans no hi havia vent en el flamenc, tret d'algun cas anecdòtic". Però Pardo, de la mateixa manera que un altre músic d'aquelles gires a

Música, Jazz

Entrevista a Raynald Colom

El trompetista català més internacional mescla jazz, hip-hop i clàssica Els millors concerts del Grec Raynald Colom es considera hereu d'una tradició en què conviuen de Louis Armstrong fins al productor de hip-hop J Dilla, passant pel Rei del Pop. Per això, més que jazz, el trompetista català considera la seva producció un fruit més d'allò que ell anomena "música negra americana". "Louis Armstrong va ser un dels personatges més revolucionaris de la música del segle XX -afirma-. Va ser el primer showman, el primer a fer show business, allò que amb els anys va evolucionar en figures com la de Michael Jackson. I el hip-hop és una altra branca del mateix arbre. Als anys 20, els músics, després de la Guerra Civil als Estats Units, trobaven instruments molt barats i s'hi podien expressar. Als anys 70 ningú es podia comprar un saxo de 5.000 dòlars, però a casa els pares hi havia discos vells i tocadiscos, i la gent va començar a expressar-se amb ells". El jazz que aixeca el punyNo és que a 'Rise' (2012) –l'últim àlbum d'un dels nostres músics amb més projecció exterior– hi hagi hip-hop, tot i que sí que hi ha un MC: el nord-americà Core Rhythm. El que hi ha és spoken word, i no hi és perquè sí. "No oblidem que l'spoken word va sorgir en una societat en què els estaven putejant moltíssim". Com el seu nom indica, Rise convida a aixecar-se, i és el disc amb més contingut polític de Raynald Colom. "Volia reflectir què està passant ara mateix al món -explica-. Amb molt de respecte, volia

Mostra'n més
Advertising