El grup tuareg va haver de gravar 'Emmar' (2014) als Estats Units per la inestabilitat a Mali. Almenys van poder fer-ho al desert, la seva font d'inspiració El Cruïlla BCN 2014, dia a dia Tinariwen continuen sent els nois del desert, que és el que vol dir el seu nom. Així van començar a anomenar-los fa 30 anys, quan un grup de rebels tuaregs del Sàhara, al nord de Mali, refugiats en un camp libi, van triar la música per fer arribar el seu missatge. Els tres membres originals, Ibrahim ag Alhabib, Abdallah ag Alhousseini i Alhassane ag Touhami, han anat incorporant saba nova al grup i avui hi conviuen quatre generacions. "Som un coŀlectiu obert. Acollir noves generacions permet que la nostra música evolucioni", diu Alhousseini. Fan assouf –"el blues del desert", explica–, nostàlgic, basat en hipnòtiques guitarres elèctriques, veus i percussions, que beu de música tradicional com la inductora de trànsits tinde, "feta de percussions inspirades per la marxa del camell", i de la poesia amaziga ancestral. El títol d''Emmar' (2014), el disc que han editat aquest any, fa referència a "la brisa calenta del desert i la distància adient vers el foc, prou a prop per sentir-ne l'escalfor sense cremar-se". Lluny del SàharaÉs el seu sisè enregistrament oficial: abans d'esdevenir un fenomen internacional quan van fundar el Festival au Désert a Mali el 2001 i van començar a actuar a Europa, la seva música circulava en cassets pirates. És el primer que graven lluny del Sàhara. Afirmen que la
"¿No ves que vengo de un país que está de olvido, siempre gris, tras el alcohol?", canta Roberto Goyeneche a 'La última curda', el tango que dóna nom al nou projecte de Ginesa Ortega, en què la cantaora catalana més omnívora posa la seva 'jondura' al servei del jazz i el tango.
"Com que les coses estan com estan, cada cop que fem un bolo qui sap si no serà l'últim!", diu Ortega amb sentit de l'humor resignat, que per a aquesta aventura compta amb el bandoneonista Marcelo Mercadante, els 'jazzmen' Raynald Colom (trompeta), Marco Mezquida (piano) i Roger Blàvia (percussió), i el 'tocaor' Juan Ramon Caro. Ginesa era entre el públic en un concert de Colom i Mercadante, i va veure tan clar el projecte que podia compartir amb ells, que els va anar a veure al camerino: quan en va sortir ja tenia nou grup.
Arrels fondes però diverses
"Tant el jazz, com el tango com el flamenc són músiques d'arrel, i com a tals, músiques que no tenen cap mentida", diu Ortega. "L'arrel la tens tan ficada endins en la teva manera d'interpretar, tens tan clar d'on véns per crear a partir d'aquesta arrel, que sempre la respectes". Però això no vol dir que la tradició sigui intocable. Per a ella, premi Ciutat de Barcelona 1996 per integrar el flamenc amb altres músiques, és més aviat el contrari.
"Quan era petita a casa només s'escoltava flamenc -recorda-, però vivint a Barcelona tenia els músics de jazz a l'abast, vaig començar a indagar en aquest món i em va meravellar. Pensa que la meva generació va créixer amb Camarón i Morente, que són una referència per a qualsevol artista que no vulgui estancar-se, perquè si s'estanca ja està mort".
Fugint del flamenc retrògrad
Però fins i tot amb aquests referents, el flamenc no és un àmbit gaire obert al canvi: "Al principi tenia por d'estar-lo pervertint", admet Ortega, que denuncia un retorn "més que al flamenc pur, al més retrògrad". És per aquest motiu que veu més probable que el nou projecte, amb temes propis i estàndards, que s'estrena al Festival de Jazz de Barcelona i té vocació de continuïtat, faci més fàcilment carrera a Europa que a la Península.
"Darrerament ja no faig gairebé res per Espanya, que està molt fotuda i s'està tornant molt rància". A Sepharad li canta en l'adaptació que el sextet fa de La pell de brau per commemorar l'any Espriu. Però Ginesa també té retrets per a la seva Catalunya: "Sóc catalana, però tinc la sensació que estic en terra de ningú pel fet de fer flamenc".