Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Entrevista a Ginesa Ortega
Ginesa Ortega
Ginesa Ortega

Entrevista a Ginesa Ortega

La 'cantaora' catalana mescla flamenc, jazz i tango en el seu nou projecte, La última curda, amb Raynald Colom i Marcelo Mercadante, que estrena al 45 Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona

Per Marta Salicrú
Advertising

"¿No ves que vengo de un país que está de olvido, siempre gris, tras el alcohol?", canta Roberto Goyeneche a 'La última curda', el tango que dóna nom al nou projecte de Ginesa Ortega, en què la cantaora catalana més omnívora posa la seva 'jondura' al servei del jazz i el tango.

"Com que les coses estan com estan, cada cop que fem un bolo qui sap si no serà l'últim!", diu Ortega amb sentit de l'humor resignat, que per a aquesta aventura compta amb el bandoneonista Marcelo Mercadante, els 'jazzmen' Raynald Colom (trompeta), Marco Mezquida (piano) i Roger Blàvia (percussió), i el 'tocaor' Juan Ramon Caro. Ginesa era entre el públic en un concert de Colom i Mercadante, i va veure tan clar el projecte que podia compartir amb ells, que els va anar a veure al camerino: quan en va sortir ja tenia nou grup.

Arrels fondes però diverses
"Tant el jazz, com el tango com el flamenc són músiques d'arrel, i com a tals, músiques que no tenen cap mentida", diu Ortega. "L'arrel la tens tan ficada endins en la teva manera d'interpretar, tens tan clar d'on véns per crear a partir d'aquesta arrel, que sempre la respectes". Però això no vol dir que la tradició sigui intocable. Per a ella, premi Ciutat de Barcelona 1996 per integrar el flamenc amb altres músiques, és més aviat el contrari.

"Quan era petita a casa només s'escoltava flamenc -recorda-, però vivint a Barcelona tenia els músics de jazz a l'abast, vaig començar a indagar en aquest món i em va meravellar. Pensa que la meva generació va créixer amb Camarón i Morente, que són una referència per a qualsevol artista que no vulgui estancar-se, perquè si s'estanca ja està mort".

Fugint del flamenc retrògrad
Però fins i tot amb aquests referents, el flamenc no és un àmbit gaire obert al canvi: "Al principi tenia por d'estar-lo pervertint", admet Ortega, que denuncia un retorn "més que al flamenc pur, al més retrògrad". És per aquest motiu que veu més probable que el nou projecte, amb temes propis i estàndards, que s'estrena al Festival de Jazz de Barcelona i té vocació de continuïtat, faci més fàcilment carrera a Europa que a la Península.

"Darrerament ja no faig gairebé res per Espanya, que està molt fotuda i s'està tornant molt rància". A Sepharad li canta en l'adaptació que el sextet fa de La pell de brau per commemorar l'any Espriu. Però Ginesa també té retrets per a la seva Catalunya: "Sóc catalana, però tinc la sensació que estic en terra de ningú pel fet de fer flamenc".

Més entrevistes

Entrevista a Mashrou’ Leila

Música Pop

El grup de Beirut ha revolucionat l'escena musical de l'Orient Mitjà amb un pop que mescla la tradició anglosaxona amb l'àrab. Presenten el tercer àlbum, 'Raasük', en el debut en viu a Barcelona Mashrou’ Leila, 'El Hal romancy' Els libanesos Mashrou' Leila van tirar endavant la campanya de micromecenatge amb què han pogut finançar el seu segon àlbum, 'Raasük' (2013), sota l'eslògan 'Ocupa el pop àrab'. El lema s'apropia del clam del moviment Occupy Wall Street, però també recorda les actituds que el 2011 van desembocar en la Primavera Àrab. "El pop mainstream àrab ens avorreix", admet Firas Abu-Fakhr, guitarrista del sextet de Beirut. "Les cançons sempre van del mateix, no reflecteixen allò que creiem que la música hauria d'expressar, i fins i tot els cantants són tots iguals". Et fan ballarAmb 'Raasük', títol ambigu que es pot traduir per 'et fan ballar' -amb connotacions tant positives com negatives-, que marca un salt en la professionalització del grup, Mashrou' Leila volen competir amb aquest pop manufacturat i "contribuir a esborrar les fronteres entre la música majoritària i la minoritària, ocupar l'espai al mercat que hi ha entre totes dues". Però la seva invasió de la radiofórmula va començar el 2009 amb l'edició del seu debut homònim. L'arma que van fer servir per a la conquesta, un pop que mescla la tradició musical de l'Orient Mitjà amb l'anglosaxona, amb lletres que no defugen tabús -de la crítica sociopolítica a l'homosexualitat- cantades en àrab. 'Indies' acomp

Hipnotitzats pel rock nòmada de Bombino

Música Llatina i world music

El músic tuareg ha viatjat de Níger a Nashville amb parada al Primavera Sound 2012, i ara arriba al Blues & Ritmes de Badalona Va ser una de les grans sorpreses del Primavera Sound 2012, reservada a aquells que van triar el seu rock tuareg per sobre del reciclatge de Franz Ferdinand i el hip-hop trendy d'A$AP Rocky. Més d'un devia quedar atrapat pels ritmes hipnòtics d'aquest nigerià que va aprendre a tocar la guitarra mirant vídeos de Jimi Hendrix i Mark Knopfler, perquè des d'aleshores el quartet elèctric que lidera no ha deixat de venir a casa nostra. A l'octubre va formar part del cicle Connexions, compartint escenari amb els flamencs Jaco Abel i Salao, i ara torna al festival Blues & Ritmes, per presentar el nou disc 'Nomad', gravat a Nashville amb Dan Auerbach de The Black Lips. Darrerament t'hem pogut veure sovint a Barcelona. Vas tocar al Primavera Sound 2012. Què en recordes?El del Primavera Sound és un dels concerts en què més ens hem divertit. El públic es movia molt i semblava que sentís la música. Va ser molt divertit tocar amb totes aquelles grans bandes de rock i veure la gent jove connectar amb la nostra música.Després vas tornar per compartir escenari amb músics flamenc com Jaco Abel i Salao. Com va anar?Va ser una gran experiència per a mi. És molt gratificant establir connexions humanes, perquè et permet comprovar que tots som iguals, fins i tot quan semblem tan diferents per fora. Les nostres tradicions musicals són diferent, però no tenim cap problema a l

Advertising

Franco Battiato, guru indie

Música

Era inevitable perquè tot es repeteix: Franco Battiato havia de tornar a fer un disc genial en castellà. El 20 de març el presenta a l'Auditori A finals dels 80 el sicilià Franco Battiato (Jonia, prop de Catània, 1945) es va convertir en tota una estrella del pop a Espanya. Però el més curiós és que ho va aconseguir amb cançons de temàtica filosòfica i espiritual com Yo quiero verte danzar i Centro de gravedad, inspirades en la mística sufí.Músic d'avantguarda, amic i deixeble de Stockhausen, compositor d'òperes, director de cinema, editor de llibres esotèrics i, malgrat tot, supervendes mediterrani, Battiato ha editat mitja dotzena de discos en castellà més a banda d'aquell icònic Nómadas (1986), Disc de Platí a Espanya, que recollia versions en castellà de tota una dècada d'èxits, des que va abandonar l'avantguarda en favor del pop amb L'era del cinghiale bianco (1980).Ábrete Sésamo (2013), però, és un disc especial: el mateix Battiato ens ho confirma. I no només perquè és el primer que adapta a la llengua de Cervantes en més de deu anys –l'últim havia estat Hierro forjado (2001)–, ni perquè ha estat número 1 en la llista de vendes de discos italians –la majoria dels seus discos des de La voce del padrone (1981) comparteixen aquest mèrit–. És especial per la màgia de les cançons que inclou i, per fer-los justícia, l'adaptaci al castellà s'ha encarregat a dos lletristes amb pedigrí: J de Los Planetas i Manu Ferrón, que comparteix am

Sílvia Pérez Cruz, 2008-2012

Música Llatina i world music

Els 5 anys clau per a la cantant més important de la seva generació En els 5 anys de vida de Time Out Barcelona tinc la sensació d'haver-la vista convertir-se en qui és ara: aquella noia el nom de la qual em trobava a tot arreu, cantant Bill Evans, amb Llama, Las Migas i Javier Colina, i ha esdevingut la gran artista de la seva generació a casa nostra, sense distinció d'estil, perquè a Sílvia Pérez Cruz (Palafrugell, 1983) no se la pot encasellar d'aquesta manera. Se'ns va donar a conèixer amb la veu, la que li surt dels pulmons, del cor o de les entranyes, qui ho sap, potser ni ella mateixa. Però va arribar a un punt en què va haver de posar-la al servei de les seves pròpies cançons, primer només en directe, en els concerts en què l'acompanyava Refree, i l'any passat amb el debut del seu projecte personal, 11 de novembre, un dels millors discos editats el 2012; si no us refieu de mi, feu-ho de Jamie Cullum, que el va recomanar. La Sílvia em dóna la raó: els últims cinc anys han estat "els més bèsties" de la seva vida. "En aquests cinc anys sóc mare i la meva carrera –després d'acabar els estudis a l'ESMUC– comença a accelerar-se. El disc –dedicat al seu pare, mort el 2010– és un resum d'aquesta etapa, em calia treure'l per donar espai a allò que vingui al darrere. Però ara estic contenta, tota la feina està donant resultats. Em sento neta, començo una nova etapa i m'encanta aquesta sensació". Diu la Sílvia que a ella cal veure-la parlant, que no s'agrada quan llegeix el que

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising