Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right La música del 2016

La música del 2016

Resum musical de l'any: les cançons, els discos i els musics que han mort

Leonard Cohen
Leonard Cohen
Per Marta Salicrú i Marta Porter |
Advertising

El 2016 se’ns ha emportat alguns dels herois de la música popular, però també ens ha donat alegries en forma de cançons i discos. Aquest és el nostre resum sonor de l'any.

David Bowie

L'any que va morir la música

Enterrar David Bowie (69) no va ser precisament la millor manera d’arrencar un 2016 que, com el dia negre del 1959 de la tornada d’'American pie', ha acabat sent l’any “that music died”. Mals auguris per a la música –quan feia quatre dies que havíem acomiadat Lemmy– que s’han materialitzat també amb les morts prematures de Prince (57), Sharon Jones (60), George Michael (53) i el nostre El Gran Manel, i la del plorat Leonard Cohen (82) que, com el genial 'Blackstar' de Bowie, ens deixava també un memorable disc quasi pòstum, 'You want it darker'. Poc ens queda més que agrair-los tot el que ens han donat.

Solange
© Carlota Guerrero

La música urbana és el nou pop

La música urbana ha estat l’altra gran protagonista del 2016. És el sintagma que fem servir per referir-nos a la nova música d’arrel negra –li podeu dir R&B contemporani, si us agrada més–, que, abraçada per igual per artistes i públics globals d’arreu independentment del color, s’ha convertit en el nou pop. Dues de les grans triomfadores de l’any han estat les germanes Knowles, Beyoncé i Solange, amb dos ambiciosos àlbums, 'Lemonade' i 'A seat at the table', en què, cadascuna a la seva manera i amb convidats de luxe de les seves respectives cordes –Bey més 'mainstream', Solange més 'underground'–, han tractat què és per elles la identitat de la dona negra.

Però també Bon Iver ('22, a million'), des del folk, i fins i tot Lambchop ('FLOTUS'), des del country alternatiu (!), han abraçat l’'autotune' i les tècniques de producció que han convertit Frank Ocean ('Blonde'), Rihanna ('Anti') i Kanye West ('The life of Pablo') –a costa de la seva salut mental– en alguns dels herois de l’any, tot i que el rei dels 'streams' a la xarxa ha estat Drake ('Views').

En les nostres latituds això ho hem de buscar en el retorn d'El Guincho ('Hiperasia') i a les produccions de C. Tangana, i a l’àlbum que ha publicat amb el col·lectiu Agorazein ('Siempre'), tot i que l’èxit de l’MC madrileny també beu dels seus coquetejos amb les músiques llatines, al costat d’una de les revelacions de l’any, Rosalía, sobretot al senzill 'Antes de morirme'.

Advertising
Círculo Ecuestre
© Irene Fernández

'Perreo' pel sí? Sí al 'perreo'!

Trap i reggaeton, que MCs i 'beatmakers' de la Península (i Sud-amèrica) alternen amb naturalitat, sobretot en castellà (Dellafuente, PXXR GVNG, Kinder Malo, Pimp Flaco, La Zowi) però també en català (Bad Gyal, PAWN Gang), continuen marcant el ritme en el hip-hop. Un ritme sincopat, el del reggaeton, al qual l’últim a apuntar-s’hi ha estat Nicolas Jaar ('Sirens'), i que, gràcies a la Discoteca Fantasma d'Edi Pou (ZA!) a Time Out, fins i tot ha arribat al Parlament.

Extraperlo
© Irene Fernandez

Un (altre) bon any pel pop d'aquí

Entre la resta de discos fets aquí o aquí a la vora també hem tingut bones notícies.

Sobretot de projectes que tornen a convèncer, des de veterans com Sisa ('Malalts del cel') i Quimi Portet ('Ós bipolar'), resistents dels 90 (Love of Lesbian, 'El poeta Halley'; Señor Chinarro, 'El progreso'; Lidia Damunt, 'Telepatía'; Enric Montefusco, en el seu debut en solitari després de la dissolució de Standstill, 'Meridiana') i artistes i grups ja amb certa trajectòria (Triángulo de Amor Bizarro, 'Salve discordia'; Joan Colomo, 'Sistema'; El Petit de cal Eril, 'La força'; Manel, 'Jo competeixo'; Extraperlo, 'Chill aquí'; Doble Pletina, 'Así es como escapó'; El Último Vecino, 'Voces'; Carles Viarnès, 'Schematismus').

Però també hi ha hagut sorpreses, com l'èxit internacional del pop garatger de les madrilenyes Hinds ('Leave me alone'), la cançó tradicional portada al segle XXI de Maria Arnal i Marcel Bagès, premi Time Out a la millor obra del 2016 per 'Verbena', i l'afropop 'made in' Sabadell de Nakany Kanté ('Naka').

Advertising
George Benjamin

El segle XX al XXI

Pel que fa a la música clàssica que s'ha pogut gaudir en directe a Barcelona, el 2016 no podia començar millor, amb la Simfonia Turangalila d’Olivier Messiaen dirigida per Gustavo Dudamel amb l’Orquestra Simón Bolívar, un concert sense principi ni fi en una partitura miraculosa. I és que sembla que, entrat el segle XXI, el públic comença a preuar la música del segle XX, com la imprescindible 'Written on skin', dirigida al Liceu pel mateix compositor, George Benjamin. En clau local també hem pogut escoltar obres noves de dos catalans exiliats a París, Hèctor Parra i Joan Magrané, de qui s’ha estrenat l’òpera 'disPlace' (escrita amb la compositora Raquel García-Tomàs). Amb tot, la música contemporània ha perdut un dels seus grans mites, Pierre Boulez.

Philippe Jaroussky
© Simon Fowler

Criteris històrics

La música antiga també creix a Barcelona. Inenarrables emocions les que ens va despertar Sir John Eliot Gardiner amb la seva 'Missa en do menor' de Mozart a L’Auditori (mesos després va tornar amb la 'Passió segons sant Mateu' de Bach al Palau de la Música); com insuperable el recital de Philippe Jaroussky i l’Orquesta Barroca de Freiburg o els concerts de William Christie amb un 'Messies' de Händel corprenedor i una 'Missa en si menor' de Bach que va fer història. La part trista va ser la mort d’un dels pares de la música antiga, el gran Nikolaus Harnoncourt.

Advertising
Elektra

Noms propis (entre ells el d'Elektra)

En òpera el Liceu ens va reservar dues boniques sorpreses: una memorable 'Flauta màgica' d’inspiració busterkeatoniana i la demolidora 'Elektra' de Strauss del desaparegut Patrice Chéreau.

I obviant noms tan fora de sèrie com Anne-Sophie Mutter, Lang Lang, Martha Argerich, Jonas Kaufmann, Diana Damrau, András Schiff, Plácido Domingo, Sondra Radvanovsky i fins i tot l’actor Jeremy Irons, cal destacar Daniel Barenboim, que va acomiadar l’any descobrint-nos que en instruments també es pot innovar amb un nou piano dissenyat per ell mateix.

Les cançons del 2016

Advertising