Sónar 2017: coordenades bàsiques

Part de l’experiència Sónar passa per desaparèixer dins la música. Si només et limites a escoltar-la, et perds una part important del seu poder suggestiu: cal ballarla, sobretot a la nit, però també cal veure-la, percebre-la a través de la pell. Molts concerts del Sónar seran audiovisuals –el d’Arca, amb projeccions de Jesse Kanda, i el de Nosaj Thing amb Daito Manabe–, i si hi afegim la instal·lació de 'Rhizomatics' al SonarPlanta i les demostracions de realitat virtual al Sónar+D, tindrem un bon punt de partida per experimentar una immersió completa en un regne fantàstic de so i al·lucinacions. Òbviament, en aquest sentit l’expo de Björk al CCCB és la joia de la corona.

Ara que es fiscalitza els festivals en funció del nombre de dones que presenten al seu cartell, val a dir que el Sónar aquesta qüestió fa anys que la té resolta. Hi ha anys amb més o menys percentatge, però queda clar que si hi ha una cita musical on les dones tenen poder, és aquesta. Nina Kraviz i The Black Madonna ocuparan dos dels millors slots de les nits de divendres i dijous –o sigui, tindran el privilegi de tancar escenaris–, hi actuarà la pionera dels sintetitzadors modulars Suzanne Ciani i hi podrem descobrir un munt de talent underground: Lena Willikens, Avalon Emerson, Heidi... Com diria en Pujol, això és un festival!

No ens estranyaria gens que l’autobús d’HazteOír decidís aparcar aquesta setmana pels volts de Montjuïc. La música electrònica ha estat –des dels anys , com a mínim– un dels entorns més segurs per al que avui es coneix com el ‘gènere fluid’ –intergènere, transsexualitat– o la sexualitat fora de la norma estàndard. El més interessant és com avui els artistes, alliberats de complexos, fan uns sons amb estructures noves, mutants, properes al que seria una intel·ligència alienígena. Pareu atenció a Yves Tumor, Elysia Crampton, Kiddy Smile i, esclar, Arca: la seva música és posthumana.

Molt encertadament, el crític Simon Reynolds va definir gèneres com l’R&B –i els seus derivats– com “l’altra música electrònica”: compartien procediments i fins i tot estructures amb la música d’arrel rave o experimental, però el seu abast era diferent i entrava de ple en els àmbits del pop o la tradició negra. Les racions d’aquesta altra música electrònica al Sónar sempre han estat generoses, i els extrems més esmolats del soul, el funk i el hip-hop contemporanis hi tindran una nodrida representació amb Dawn, Princess Nokia, Thundercat, el gran Anderson .Paak i Clams Casino.

El concert de cloenda del festival serà diumenge, a L’Auditori, on l’ensemble Stargaze, amb Nico Muhly tocant el piano, interpretaran una obra del compositor de Nova York David Lang: llenguatge clàssic, en un context acadèmic, però en el marc d’un festival sobre creació tecnològica. No és la primera vegada que el Sónar fa de pont entre la tradició clàssica i el procés electrònic, però aquesta connexió s’ha intensificat en els últims anys, i en aquesta edició –Valgeir Sigurdsson, Daniel Brandt, Francesco Tristano– conquereix un espai cada cop més ampli.

Si el Sónar hagués volgut guanyar molts calés, hauria optat per un camí fàcil: apuntar-se a la moda de l’EDM a ple rendiment, en comptes de tractar-la només tangencialment amb aquelles actuacions passades de deadmau i Skrillex, i a vendre tiquets als adolescents. En canvi, prefereix mantenirse en l’'underground'. El cartell d’enguany és incomprensible per a qui no estigui ficat al  a les escenes emergents, hi ha artistes sense contracte discogràfic, que només existeixen a internet, o que funcionen amb llenguatges molt minoritaris. D’aquest afany de defugir la indústria en dona compte el nou escenari XS, però aquest esperit subterrani degoteja per tots els indrets del festival.

El gueto ja no significa marginalitat –encara que n’hi pot haver–, sinó una mena d’escena allunyada dels àmbits comercials on la música troba formes radicals, mutants i perilloses. Les ciutats de la perifèria del primer món i les transformacions digitals del hiphop han donat peu a gèneres com el trap, el footwork, el dancehall i el grime que són l’expressió hipermoderna de la música del carrer. Aquest Sónar s’endinsa encara més en les profunditats del gueto digital i ens porta creadors amb potencial per girar-nos el cap com GAIKA, Earl Sweatshirt, RP Boo i DJ Florentino, estrella del reggaeton.

Tot l’espai del Sónar+D, el congrés de tecnologia que complementa l’oferta musical, ja és en si mateix una exposició: hi haurà seccions de realitat virtual, demostracions de nous gadgets, però si vols més acció visual en els marges del festival, aquest any el Sónar promou un trio imparable d’exposicions: la de Björk (Digital) al CCCB, la de 'David Bowie (is)' al Museu del Disseny i la de les obres gràfiques generatives de Brian Eno (Lightforms / Soundforms) a l’Arts Santa Mònica. D’aquesta manera, el Sónar s’estén per tota la ciutat, donant a Barcelona la condició de gran esdeveniment d’avantguarda. On la cultura popular vol anticipar el futur.