Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Coses que la gent roba als restaurants
Notícies / Menjar

Coses que la gent roba als restaurants

Coses que la gent roba als restaurants
© Shutterstock

¿Quantes vegades ha passat? Està passant! Algú, en un hotel o restaurant maco, amb nocturnitat i malignitat, distreu aquella navalla d’Albacete fabulosa de tallar l’hamburguesa. Se la posa dins la butxaca o la bossa... I aquest algú ets tu! Home, jo ho vaig fer un cop de vacances a Menorca, per allò de tenir un ganivet per pelar la fruita quan sopes lleuger. Una periodista em va explicar que un veterà periodista radiofònic, en els dinars de premsa –també dits pessebres, on mengen els animals– s’omplia les butxaques i el maletí de panets i culleretes. Els seus i els de les taules del voltant! Poca gent arriba a aquests límits, però sí que val la pena preguntar als restaurants què coi els roba la gent. Això és un reportatge d'investigació per entendre la psicologia humana... O per passar l’estona!

El lavabo!
Aquest és un clàssic dels objectes de desig. I ens ho corrobora en Rafa Peña del Gresca. «La gent ens roba la sabonera! El primer que desapareix sempre és això!», riu. La sabonera dels restaurants va molt cotitzada, ho corrobora l’Albert Mendiola, a qui li foten aquest estri des de temps immemorials al Marimorena tant de Sant Boi com de Barcelona. «La gent et roba tot el que pot, però esclar, sobretot la sabonera, per allò de l'anonimat al lavabo», riu Mendiola, que matisa que «ens foten el recipient del sabó i també el de la crema hidratant». Coberts, platets i salers també són els altres grans èxits, però la sabonera ho peta.

Marimorena BCN

 

Marimorena BCN
© Marimorena

 

I per què? El Gresca i el Marimorena no són llocs especialment cars, però home, son restaurants de pisto, no és allò d’anar a robar paper de vàter al bar de la facultat. Per què ho feu, si podeu pagar 40 euros per àpat? Una veu anònima de la redacció ho explica: «Les cremes i sabons d'alguns restaurants són excel·lents, però després de fer-los servir no saps mai quina marca són. I això fa molt ràbia, perquè no saps on trobar-los. I entenc que els robin». Doncs ja ho sabeu, gent: especifiqueu la marca de la cremeta i potser no us la foten. O potser us la foten més! No és l’única cosa que perilla al vostre vàter: «Els cistells de vímet amb les tovalloles ens duren dos dies, encara que els enganxem a la paret», riu en Xavier Insa al Mitja Galta.

Al menjador!
Ara, el que desapareix més al Mitja Galta –clàssic restaurant d’alta cuina de barri, a un cop de roc de l’Hospitalet, amb un menú a 13 euros brutal– que el David Copperfield quan sortia amb la Claudia Schiffer, esclar, són les coses de la taula. «Amb especial preferència per unes tassetes de cafè de l’any de la picor on hi posem el compte del restaurant. La gent deixa la propina i està bé, però la tasseta vola!». Pel que fa la resta, doncs allò habitual: salers i culleretes. Però més enllà de la pèrdua desconeguda, Insa es congratula d’haver aconseguit «donar de menjar cada migdia a 70 persones en un lloc de 40 places! Omplim i fem la gent feliç, hem aconseguit connectar amb la gent i això és el millor que et pot passar com a restaurant».

Furts extrems
Ara, els qui mereixen un llibre de desaparicions són els amics del Sifó. Ara, un dels socis, en Pablo Antico, m’explica que sobretot «ens roben les ampolles reutilitzables de l’aigua filtrada. Són precioses. Però, home, la idea és que es reutilitzin, però per nosaltres! No pas que se les fotin al bolso i tinguin vida nova a casa del lladre!», mig riu mig es lamenta.

Ofis

 

Ofis
© Ivan Giménez

 

En la seva anterior etapa, quan tenien l'Ofis com a restaurant de menú a la porta del costat, qualsevol objecte del menjador estava a la venda. N’estaven tips que la gent els demanés els gots o els salers, i per això van decidir posar-los a la venda. I eren molt macos. Això era com dir, esclar, «roba’m». En la seva ubicació, al centre del Raval, just davant de la Filmoteca, els han robat de tot. «La vegada més extrema. Aquella que un paio va sortir amb un mirall sota el braç, i dient adéu, com qui no vol la cosa. El vam anar a encalçar, esclar», rememora, incrèdul. Ara s’arriben a endur, fins i tot, «les estovalles de paper plegades dins la bossa, però bé, això en el fons és com un homenatge, oi?». (nota curiosa: com que cada cop els costava més reposar allò que venien del restaurant, van optar per frenar la venda apujant els preus).

Però no tot són furts. En un episodi que sembla de novel·la negra –i que els va passar fa quinze dies– Antico recorda que va entrar «un home de mitjana edat, semblava col·locat però res de pintes de lumpen, diries que és un dels madurets del Sónar». L’home va demanar per anar al lavabo i no li van posar pegues. Quan Antico va anar a fer un cop d’ull al lavabo a mirar que tot estigués en odre, va mirar la paperera: «Hi havia una bossa amb deu safates de pernil de Jabugo del més bo. Vam comptar uns 400 euros en pernil». El paio va tornar una hora després. Demanant «una bossa que s’havia deixat al lavabo. Li ho vam tornar tot, esclar, no volem cap moguda. Però eren quasi 400 euros de pernil del bo», diu amb un deix de malenconia.

Advertising
Advertising

Comentaris

0 comments