Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right El Lluís, els lluïsos
Notícies / Cine

El Lluís, els lluïsos

Lluís Homar
© David Ruano

Polanski i Depardieu, al descobert

Recordo que, de jove, em van impressionar el llibre de memòries de Roman Polanski i també 'Les cartes robades' que va escriure Gérard Depardieu i que aquí va editar La Campana. No estava acostumat a llegir, en forma de llibre, confessions de creadors tan importants com ho pot ser l'autor de 'Chinatown', 'La llavor del diable' o 'Repulsió'. I de Depardieu em va sorprendre la tendresa amb què parlava del seu amic i company de feina Patrick Dewaere, amb qui no li hagués importat ficar-se al llit. Si Dewaere ho hagués demanat primer, és clar. Per falta de temps, no he pogut llegir moltes memòries més. Algunes me les he estalviades perquè, d'entrada, ja tenien mala pinta: no prometien gaire cosa més que un insípid refregit de xafarderies, pactades amb l'editor a canvi d'un bon grapat de quartos, que deia el meu pare. Posar-te a recordar el que ha estat la teva vida, reflexionar sobre què has fet i què has deixat de fer, i d'aquesta manera poder valorar com ha estat el camí, és massa important per fer-ho malament i amb presses, i, a sobre, fer perdre el temps al teu destinatari, al teu lector. He recuperat la fe en els llibres de memòries amb les quals ha escrit Lluís Homar amb la col·laboració de Jordi Portals, 'Ara comença tot', editat per Ara Llibres.

No recrear-se en el passat

"He trigat quaranta anys a saber, o a intuir si més no, per què vull fer les coses. I és ara quan començo a entendre quin sentit té tot plegat i és ara, sobretot, que començo a saber cap on vull anar. És per això que és un bon moment per aturar-me i mirar enrere. Perquè, si miro enrere, no és per fer balanç de res ni per recrear-me en el passat, sinó perquè és la manera que he trobat de dir en veu alta que és ara quan comença tot", ens diu Homar a la contraportada d'aquesta obra que quasi tots (ho confesso!) vam començar a llegir per les pàgines dedicades a la tensa, problemàtica i traumàtica relació professional i personal amb Pedro Almodóvar. Tot s'ha de dir, la cosa és ben sucosa. No per morbosa, sinó per sincera i detallada.

Lluitant/creant amb el Fabià i l'Anna

No havia tornat a obrir 'Ara comença tot' fins aquests últims dies de l'any en què he tingut més temps, i recomano tothom que no es quedi només amb el cas Almodóvar. Per exemple, la descripció de la relació entre Homar i Fabià Puigserver és apassionant. Dos joves cracs treballant junts per edificar el Teatre Lliure, per renovar la manera de representar textos nous i vells. També suggereixo entretenir-se en l'homenatge que li fa a la seva estimada rival Anna Lizaran. Ja desapareguda. Com el Fabià.

 

L'èxit i la tranquil·litat

Homar reconeix que, en el món del cinema, ha tingut disgustos i alegries. I parla de què pot aportar ell a una pel·lícula, i de les seves bones i males experiències en el mitjà. I de què és l'èxit: un objectiu lleig, desagradable, immoral i frívol, o un estat personal relacionat amb la tranquil·litat espiritual? Amb la pau interior que assoleixes quan estàs fent bé les coses. Llegiu 'Ara comença tot'. I no cal que sigueu del gremi. La majoria de les reflexions que vessa es poden aplicar als bombers, les metgesses, els advocats o les venedores de pollastres.

Advertising
Advertising

Comentaris

0 comments