Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
Un hipster arquetípic abraçat als seus vinils
© Shutterstock Un hipster arquetípic abraçat als seus vinils

El retorn del vinil: postureig i ensarronada?

Per
Ricard Martin
Publicitat

Torna el vinil. Mola. Ho diuen per tele, mar i aire. Fa anys que ens martellegen amb el mantra de 'cada cop es venen més vinils': “No se’n va tot a la merda, queda autenticitat”, és el text explícit. És una notícia simpàtica i en positiu: Baixa l’agulla, gira el cercle negre, que cantava Pearl Jam.

I sí, el vinil puja: el 2017 les vendes van superar els mil milions de dòlars arreu del món. També pugen els preus: cada cop que vaig a la botiga se’m foten els pèls de punta veient els preus rampants de discos que no tenen res d'especial, sobretot reedicions. Exemple: el Master of puppets de Metallica avui costa 25 euros (més de 4.000 peles). El 2001, el mateix vinil costava 1.500 pessetes.

En 17 anys, més d'un 300 % d'augment, en aquest cas. Com a ocellot de mal averany, fa molt temps que penso que les multinacionals estan repetint l'aixecada de camisa del CD (van matar el vinils de 1200 peles per parir CD's a 2500) però ara amb la coartada 'vintage' i 'cool' enlloc de tecnològica. Truco a l'encarregat de compres d'una gran botiga 'indie' de BCN, un dels meus 'dealers' favorits (i un dels comerciants que més coneix el mercat del vinil a Catalunya).

© Shutterstock

Em demana l'anonimat –perquè rajarà–i em confirma i expandeix les meves pitjors sospites. Per que han pujat tant els preus, per començar? «Quan la música es va convertir en descàrrega, les multinacionals van perdre el seu model històric de venda. I ara estan venent el vinil a tota costa, com a una forma col·lateral de recuperar negoci. Han engegat la maquinària per a què la gent pensi que és la manera més autèntica de consumir música. Si t'hi fixes, ara en va ple d'anuncis de tele on surt gent regirant vinils», apunta.

Bé, cap problema si el màrqueting ven un producte de qualitat a un preu just. «La tornada del vinil», afegeix, «ha sigut un flotador molt interessant. I mai n'hem parat de vendre'n. Hi ha reedicions de molts discos que fa deu anys eren impossibles de trobar i ara els venem cada setmana». Ara bé, la cobdícia de les discogràfiques multinacionals ha creat un sobreestock de reedicions de vinils a preus molt alts injustificats. «Es evident que aquí la gent no pot pagar 30 euros per un vinil. És una bogeria». Parla de «reedicions molt pobres que no aporten res».

Exemple paradigmàtic: el 'Nevermind 'de Nirvana, que ells tenen a 20 euros i a la FNAC el trobes quasi a 24. «En els darrers deu anys les multinacionals han anat apujant la tarifa que ens cobren per disc any rere any. I n'estic fart de dir-los que s'estan carregant tot el que hem aconseguit. El més important és queels venedors poguem tenir uns preus raonables, no pas un museu de discos cars», es queixa. Per a ell el vinil nou és un negoci ruïnós: «Podem tenir novetats perquè tenim segona mà, que és el que em permet tenir un cert marge per poder compar novetats, el pitjor negoci del món. Una inversió súper cara, sense dret a retorn i amb marge escassíssim», es lamenta. Apart d'encarir el preu, moltes reedicions aporten poca cosa: «N'estic tip de veure reedicions de discos que en una cubeta de segona ma n'hi ha tres». Ah, aquells clàssics de l'Elton John o els discos dolents de Springsteen.

I les edicions limitades –sovint un disc senzill convertit en caixa de quatre amb afegitons redundants i discos de colors– «són una estafa flagrant, una manera de jugar amb la psicosis del completista. Si compres música de sempre, saps que un disc de color sona pitjor que un de negre i costa igual de fer», argumenta.

En la seva opinió, la bombolla de preus «s'estabilitzarà o esclatarà». I tant de bo esclati, afegeix. Perquè flota en l'aire una menjada de coco general que a vegades enganya el consumidor nouvingut al món del vinil. «Si dia i nit els mitjans parleu del retorn del vinil, tothom, encara que hagi comprat un fiasco, es pensa que té a casa una peça de col·lecció».

L'aixecada de camisa, diu, es concentra en moltes de les famoses reedicions de vinils de 180 grams, un caramelet tant per a qui no té el disc com pel veterà que té un disc vell i el vol nou. «Al client de la botiga no li sap greu pagar 30 euros per una reedició on segurament el màster està tret del so del CD, i no distingiran que sona com el cul». Però, ah, paradoxa, «els sap greu pagar poc o una mica per un disc que té 35 anys i és una edició original, i moltes vegades sona millor».

Tant horrorosos són els de 180 grams? «Molts premsatges es fan així per a què tinguis sensació de solidesa. Però compares remasteritzacions amb originals dels vuitanta i sincerament, sonen molt pitjor». Part del problema passa perquè «a les multis hi treballa molta gent que no sap de què va la cosa. El 'jefe' mira la tele i diu: el vinil esta de moda! Que tenim catàleg? I ho reediten tot sense cap interès o amor».

Fabricació de vinils
Fabricació de vinils
© Shutterstock

També influeix molt la conjuntura de la indústria de la fabricació de vinils. A Espanya només n'hi ha una, i la producció mundial com qui diu la concentren una o dues fàbriques, a Alemanya i la República Checa. «Hi ha una cua brutal per a planxar els discos, i això acaba fent que la gent d'allà vagi molt ràpid. I tu arribes a casa amb el disc, el punxes i li has d'apujar el volum de manera increïble per a què tiri».

Ep, no tot és una vall de llàgrimes de cobdícia apocalíptica: el venedor vol destacar «la tasca de segells petits que fan reedicions molt interessants a preus econòmics. Són empreses culturals que són coherents amb el producte i el comprador».

Doncs ja ho sabeu: no tot el vinil que és rodó i gira és or negre.

Últimes notícies

    Publicitat