[title]
Qui hauria pensat que es podria trobar a faltar anar a l'escola o l'oficina? Que trobaríem a faltar (tant) les abraçades i els petons, sortir al carrer, entrar en un club o en un teatre? Que recordaríem amb nostàlgia quan compartíem gots amb els amics, i suor i altres fluids amb gent desconeguda? Aquest coi d'any ha fet que ens repensem a molts nivells i ens ha estampat als morros les nostres vergonyes, però també virtuts poc evidents.
Ens ha deixat, per exemple, l'enèsima mostra de passió, imaginació i compromís del sector de la restauració, que s'ha mantingut viu per mèrits propis en circumstàncies extremadament difícils. Des de locals de barri, com el Plata Bistró, fins a les estrelles Michelin (hola, Sentit Comú!) s'han adaptat a les limitacions i ens han continuat cuinant menjar per emportar.
També els teatres i museus, així com els organitzadors de concerts i festivals s'han empescat noves maneres de crear i programar, ja sigui aprofitant les tecnologies –mireu la programació a distància de Temporada Alta– com recuperant l'essència del directe, amb nous formats, nous horaris i nous escenaris, com el Cruïlla XXS, per posar només un exemple. Tot això ens ha servit per recordar-nos com necessitem i ens estimem la cultura.
I també hem redescobert la vida als barris, i la necessitat de cuidar els petits establiments que insuflen ànima a Barcelona. I hem vist com es multiplicaven les iniciatives solidàries. Fins i tot, en els moments més foscos o, més ben dit, precisament llavors, han aparegut persones que ens han arrencat un somriure –el 'Diari de la quarantena' d'Eugeni Alemany era per pixar-se de riure– i moltes altres que han treballat desinteressadament per donar suport als veïns i veïnes, com els 'riders' de Sant Antoni.
Però, vaja, 'bye bye' 2020: mai t'oblidarem, però ja estem desitjant passar pàgina i plantar-nos en 2021. Com diria Ariana Grande: 'Thank U, next'.
