Joel Joan: "Això del teatre va per 'gangs' i jo no formo part de de cap clan"

Joel Joan va ser el gran heroi de la temporada passada, posant més de 100.000 espectadors al Condal per veure la segona part d'Escape room. Ara fa un canvi total de guió a través d'una versió molt especial de l'Oncle Vània de Txékhov que Simon Stephens ha reescrit per a un únic actor. Serà al Romea quatre úniques setmanes, del 24 de febrer al 22 de març, i és, segons diu el mateix Joan, el desafiament més gran que ha assumit mai com a intèrpret.

Per què Vània ara, en aquest moment?

Anem a remolc de la inventiva anglesa. Vània és un projecte que neix del Simon Stephens, el dramaturg, que la va reescriure i sintetitzar perquè la protagonitzés l'Andrew Scott. Va ser un superèxit perquè l'invent és molt curiós: un sol paio fent una obra de vuit personatges. No és ben bé un monòleg, sinó una obra de teatre feta per un sol home. I Vània, sens dubte, té una sèrie de valors universals que encara són molt vigents. Però em sembla que el que aporta de nou aquesta versió de Vània és el joc teatral que proposa a l'espectador i que els anglesos ho van fer tan i tan bé... Llavors ve el Joel Joan, a Barcelona, i segurament ho esguerra, com em va passar amb Frankenstein.

El personatge de l'oncle Vània és algú torturat, explotat, rondinaire...

Simon Stephens va ambientar aquest drama rural a Irlanda i nosaltres l'hem ambientat a Catalunya. Ho vam parlar amb ell. Vaig tenir el plaer de conèixe'l. El que volia, ens va dir, era apropar la història de Vània en el temps i en l'espai a l'espectador. Que fos actual. I apropar-la fa que tot sigui més colpidor per a la gent. Ara... el drama rural? De drames rurals n'hi ha, si no, no se'ns omplirien els carrers de tractors. Això continua sent molt vigent. El drama rural està més en voga que mai.

No és la primera vegada que estàs sol a sobre de l'escenari, oi?

Vaig fer Jo soc la meva dona (La Villarroel, 2008), que era un gran monòleg. Però aleshores hi havia una narradora, la Charlotte von Mahlsdorf, que s'explicava al públic i explicava la seva història i, de tant en tant, feia un personatge. Aquí la proposta és radicalment diferent. No parlo al públic, no hi ha un narrador.

Com el que va fer Lluís Homar amb Terra baixa?

No ho vaig veure, però m'imagino que és una cosa semblant.

No havies fet Txékhov abans?

A l'Institut del Teatre, molt. És un autor que m'agrada molt. He llegit les seves obres, els seus contes. Però en el món professional, no he fet ni La gavina, ni L'hort dels cirerers, ni Les tres germanes.

"És la primera vegada que m'enfronto a un Txékhov i que estic flipant molt"

No t'hauria agradat fer-les?

Depèn de la proposta, qui la dirigeix, com es planteja. Totes les obres poden ser grans muntatges o grans merdes. Però sí que és la primera vegada que m'enfronto a un Txékhov. I la veritat és que estic flipant molt.

Per què?

Perquè és un teatre que sembla del no-res, sense grans esdeveniments, ni grans girs argumentals, ni situacions molt extremes. S'aguanta per un fràgil equilibri on els personatges viuen en aquesta falsa naturalitat de no passa res, però subterràniament tots estan cardats per unes vides molt dures. Molt frustrades. No han acomplert les expectatives que tenien. Tenen un punt de depressius, però no ho són gens. Però tampoc és l'alegria de la huerta.

Txékhov deia que feia comèdies.

I Stanislavski, el director, deia que eren drames. S'equivocava l'Stanislavski. Evidentment que hi ha drama, però la comèdia també hi és. Perquè el que fa la comèdia és relaxar el drama. Donar una mica d'aire a l'espectador. De fet, no hem d'oblidar mai que, en les comèdies, el públic riu, però per als seus personatges és un gran drama. En això no hi ha gaire distància entre la comèdia i el drama.

"Vània és el meu Everest, la cota més alta que he pujat"

La diferència canònica és que les comèdies tenen tres actes i les tragèdies, cinc.

Exacte. És una qüestió d'actes. El bo de les bones comèdies i els bons drames és que hi ha petits punts de vista, que sempre hi ha un drama. Per això es diu art dramàtic, oi?

Vens d'arrossegar més de 100.000 espectadors amb Escape room 2, i ara et poses amb un Txékhov. No és molt disruptiu, això?

Tot és absolutament voluntari. Escape room m'ha segrestat una mica la vida aquests últims anys. Han sigut dos èxits molt grans, a part de les altres coses que he fet, com El gran comediant. Però sempre en el terreny de la comèdia. Ara em venia de gust tocar altres tecles i provar-me a l'escenari fent altres coses. El que no estava previst és que fes aquest text tan radical. I ara no és que me'n penedeixi, però... M'he fotut en un vesper tan gran. I ja no soc el que era. La neurona ja va una mica torta. És el meu Everest, la cota més alta que he pujat.

T'hauria agradat fer aquest Vània al Lliure o al Nacional?

El faig al Romea. Ja els agradaria al Lliure o al Nacional tenir un teatre com el Romea. No només és històric, sinó que té aquella màgia... Per què em preguntes això?

Perquè fa vuit anys que no trepitges un teatre públic.

Fa molts anys. Perquè no em truquen. No dec estar de moda. En canvi, les empreses privades sí que m'ofereixen coses. I jo mateix com a productor. Tens un avantatge quan també ets coproductor: decideixes què vols ser a la vida, cosa que és una de les grans esquerdes de la nostra professió. No sempre fas el que t'agrada, ni ets al muntatge bo... En canvi, jo puc decidir què vull fer, on fer-ho, dins del teatre privat. No formo part de cap clan. Això del teatre va per gangs. Hi ha colletes, les del Broggi, del Manrique, de la Portaceli... I no soc de cap clan.

"En aquest sentit, Vània és un loser absolut. Però el Joel d'El crac era més lluitador"

Però no has parat de treballar.

Perquè em busco feina. Jo em vaig buscar l'obra i Focus em va donar suport des del primeríssim moment. Ells també pensen en la meva carrera, cosa que els agraeixo molt. Jo els ofereixo molts èxits, és cert, però ells també m'ofereixen punts de vista i coses. M'ajuden amb els drets d'autors...

L'oncle Vània em recorda una mica el personatge que feies a El crac.

Sí, el Joel Joan d'El crac era un paio que volia arribar molt lluny a la vida i es queda allà desitjant-li al Roger Coma que li vagi molt bé a Hollywood amb el Leo DiCaprio i el Brad Pitt. En aquest sentit, Vània és un loser absolut. Però el d'El crac era més lluitador. Mai no estava content on era, però ho intentava. El Vània és una persona amb molta ira interna, algú que està molt enfadat amb el món. I fa aquesta cosa tan infantil de donar les culpes als altres. Això, a El crac, no apareixia per enlloc.

T'identifiques més amb el Doctor, amb l'idealista?

La veritat és que me'ls estimo a tots vuit. Cadascun té una petita feblesa que els fa molt tendres. Tots tenen molta humanitat i contradiccions i conflictes interns. Tots miren la vida des de punts de vista diferents. Entenc la ira de Vània, el personatge del Miquel, el doctor.

Fa anys que no fas res a TV3, però no has deixat de sortir-hi, ja que reposen Porca misèria i Plats bruts constantment.

No he deixat mai de sortir-hi. Les reposen. El crac, no tant. Soc de les persones més rendibles de TV3. Això em fa molt feliç, que les coses que he fet continuïn agradant i sorprenent, per les històries, els guions. Amb una amortització dels mitjans enorme. Cada capítol d'El crac semblava que costés un milió d'euros i en costava 180.000. Jo soc imbècil. En comptes de treballar per fer diners, que és el que fa la gent normal, treballo o per perdre'ls o per passar-ho molt malament perquè, amb la poca pasta que tenim, no arribem a on volem arribar. Perquè la meva obsessió és deixar el millor de mi, de l'equip, i esprémer els recursos que tenim perquè l'espectador tingui el millor producte possible. Fa uns anys, la tele era la caixa tonta. Ara ja no ho és.