[category]
[title]
Deia Steve Martin que la millor comèdia no es planifica. Possiblement sigui una veritat a mitges, però del terreny de la improvisació, de reaccionar a les energies que sobrevolen en l'audiència, d'això en sap molt la Judit Martín. “M'agrada aquest vertigen, és el que em dona vidilla”, ens confessa quan li preguntem si l'anarquia és l'arma còmica que millor la defineix: “Tant de bo!”, afirma. Els mil i un personatges que li hem vist fer a l'Està passant i al Polònia de 3Cat, o que li hem escoltat al programa de Toni Clapés Versió RAC1 (amb la irresistible Vane al capdavant), demostren que la nostra entrevistada es troba molt a gust surfejant l'onada de l'imprevist. Tants anys fent impro en un escenari –continua vinculada a la companyia Impro Barcelona i, de tant en tant, apareix damunt l'escenari de l’Espai Texas–, o fent de pallassa per a un públic tan exigent i també tan agraït com els nens malalts ingressats a hospitals infantils, deixen petjada.
En tot cas, si avui xerrem amb la Judit Martín és perquè ha fet el salt al cinema, i aquí no hi ha improvisacions que valguin. Si de cas, si el director hi confia, hi ha marge per a la composició lliure d'un personatge. Així ha passat amb Pizza Movies, la pel·lícula que protagonitza al costat de Berto Romero i sota les ordres de Carlo Padial. Una comèdia romàntica que no s'assembla a cap altra comèdia romàntica, i que neix d'un running gag casolà: la parella de Padial, Desirée de Fez –periodista cultural, crítica de cinema, programadora i escriptora... acaba de publicar la seva primera novel·la, No la dejes sola–, li diu sovint que deixarà una professió precaritzada per obrir una pizzeria. I aquest és el punt de partida de Pizza Movies.
Estimada companya de peripècies i ofici de qui escriu aquestes línies, De Fez és la coguionista (amb Carlos de Diego i el mateix Padial) d'aquest homenatge a comèdies nord-americanes dels anys 70 i 80. La pel·lícula estira la premissa i ens planteja la delirant hipòtesi d'una pizzeria temàtica que ofereix plats inspirats en clàssics del cinema, i que té un equip de repartidors que també han deixat de banda el periodisme i l'escriptura per buscar-se les garrofes en una altra banda. Judit Martín i Berto Romero formen una irresistible parella, acompanyada en petits papers per Joaquín Reyes, Raúl Arévalo, Melina Matthews i uns divertidíssims Bruna Cusí i Miguel Noguera. De Pizza Movies, i també d'una professió tan noble com és fer riure, parlem amb la Judit.
Hi ha alguna cosa millor que fer riure quan vols fer riure?
Si ho aconsegueixes, és la bomba, sí! Però saps què passa? Jo he fet molt poca cosa de ficció audiovisual, llavors diré un tòpic, però que és molt cert: en un rodatge calibres molt poc si estàs aconseguint fer riure o no. És una cosa rara per a mi, perquè estic molt acostumada a actuar davant d'espectadors i de seguida saps si una cosa funciona o no. Això em passa damunt d'un escenari, a la tele perquè hi ha un públic al plató, o fent ràdio perquè tens els companys reaccionant. Ho saps. Però, clar, en un rodatge t'has de refiar del director.
La cosa canvia molt...
El termòmetre és molt estrany. Quan vaig veure la pel·li per primera vegada, sentir els riures de la gent em va tranquil·litzar. Al teatre és immediat, i has d'estar recalculant constantment, perquè potser una cosa que fas sona meravellosa dins del teu cap, però després la fas i cau com una pedra en un pou. Llavors, en zero coma has de donar-li la volta, ho has de remuntar. I això també és molt estimulant... no ho sé, a mi em diverteix.
Com definiries Pizza Movies? Perquè és una comèdia molt particular...
Sí, a mi em sembla molt lleugera, molt senzilla, però alhora és molt d'autor. Crec que va una mica per aquí la cosa. També és una pel·lícula que passa per diferents tipologies de comèdia. Hi ha moments molt absurds, n'hi ha d'allò que en diuen slapstick. N'hi ha de realment surrealistes, amb el judici final, però també hi ha molts moments de comèdia costumista, molt quotidiana, sobre coses del dia a dia de qualsevol persona. I, de cop i volta, personatges molt passats de rosca. Tot plegat es barreja, i la màgia és haver aconseguit un mateix to passant per tants colors de la comèdia.
En aquest sentit, us heu reunit tres treballadors de l'humor amb filtres i tons molt singulars... Com t'has entès amb Carlo Padial i amb Berto Romero, i com els definiries?
Jo coneixia molt la feina tan particular del Carlo, connectava molt amb aquells primers vídeos a YouTube, amb el Go, Ibiza, go!, amb Venga Monjas... Podia intuir per on anirien els trets. D'altra banda, al Berto també el segueixo des de fa molts anys, i t'he de dir que per a mi va ser una sorpresa, perquè pensava que potser estava més acostumat a treballar i a solucionar-ho tot sol. Sé que aquestes coses es diuen molt en els rodatges, però és que ens vam entendre superbé, en el sentit que teníem molta escolta i que ell estava molt per mi. Per la manera que tinc de treballar en el teatre d'impro, has d'estar totalment oberta, escoltant, i treballant molt pel company. Ha de ser un ping-pong, jo et dono i tu em dones –i ja sé que sona molt Mr. Wonderful. El Berto va ser increïble; ja sabem que és boníssim, però que també sigui tan bon company, doncs és la bomba.
Veig que va fluir molt bé la cosa...
Sí. Després el Carlo tampoc donava tantes indicacions. Ell té un univers propi i tu ja t'hi acostaràs [riu]. A mi em molesta quan em donen massa directrius, o quan la persona té massa clar el que vol i t'ho acota molt. A mi això m'atabala. El Carlo donava molt poques indicacions, però les justes. Jo crec que ve del seu recorregut de tants anys, treballant amb tanta gent diferent i en tants camps... perquè ell ha treballat en publicitat, però també ha fet coses més críptiques i hermètiques, més artístiques i d'autor, llavors sap molt bé què és comercial i què és l'univers personal. En poques paraules, diria que Carlo Padial és un hipnotitzador de l'humor. Me'n vaig adonar quan vaig sortir de la bombolla de la hipnosi. En rodatge, ell anava amb la seva llibreteta, se m'acostava i, amb aquest to de veu que té, em deia: “ara entres a l'habitació, i dius això amb les teves paraules”, i tal i qual. Et dona uns quants inputs. I després anava cap al Berto i feia el mateix. I acció! I tu entres com en un estat d'hipnosi. M'arriba a dir que he de fer de gallina, i ho hauria fet.
Als Estats Units és molt habitual que còmics que han fet carrera als escenaris o en programes de televisió facin el salt al cinema. Aquí potser no passa tant. Et va sorprendre l'aposta per algú del teu perfil, tot i ser una còmica molt aplaudida i considerada?
El Carlo i la Desi volien comptar amb dos bons còmics i construir una comèdia al seu servei. A mi em va sorprendre molt la proposta, i, tenint en compte que n'hi ha tantes que no arriben a bon port, em sembla una fantasia màxima que al final hagi acabat passant. D'entrada em sentia insegura, perquè havia d'entrar en un to que no és el meu habitual: jo estic acostumada a fer coses molt de brocha gorda, de fer personatges molt estripats, histriònics. I a fer teatre d'impro, o molta impro a la ràdio. I a Pizza Movies el to era més baix, molt més naturalista. Havia d'entrar en unes altres dinàmiques i, com deia el Carlo, havia de trobar la música amb el Berto. I jo no sabia si ens entendríem. També m'impressionava molt treballar amb ells, perquè els admiro tots dos des de fa anys. Havia de rebaixar l'admiració i portar-la a un lloc més tranquil per poder treballar de tu a tu, perquè si no...
Havia de rebaixar l'admiració i portar-la a un lloc més tranquil per poder treballar de tu a tu
Et senties una intrusa?
Sí, sí, totalment. És que mai m'hauria pensat que faria un protagonista en una pel·li. Com a secundària sí, que a més és una cosa que m'agrada, perquè vas al rodatge tres o quatre dies, fas el personatge i marxes, i és molt divertit.
Com a la sèrie Yo siempre a veces...
Exacte. He fet molt poca cosa en ficció, és veritat, però sempre he pensat que fer secundaris és un molt bon pla de supervivència, i m'agrada. Fer de protagonista és una responsabilitat molt gran, és un pes enormíssim. I al principi sí que ho vaig viure amb molta pressió, sense tenir clar si seria capaç de fer el que esperaven que fes, que, acostumada a altres colors de la comèdia, per a mi era com no fer res...
Ets conscient del lloc que ocupes dins del món de la comèdia?
És que... no ho sé! Jo pensava que m'havia col·locat en un lloc molt mainstream, i segurament ho estic. Però jo tinc el cuquet que vinc... no et diré de l'underground, però sí de fer projectes molt personals. Llavors, me n'adono –i això em fa molta il·lusió i m'alegra moltíssim– que puc encaixar en universos com el del Carlo Padial. O com en el del Marc Ferrer, que em va trucar fa poc per sortir a Cinemanía, una de les seves pel·lis. O en el d’en Carles Congost, que és un artista audiovisual que sempre m'ha xiflat i que també em va contactar... Que aquesta penya em truqui em fa pensar que alguna cosa estic fent bé. Ho dic en el sentit que em pensava que ja estava perduda, venuda al sistema, formant part d'un circuit més comercial, i que mai més interessaria a gent més alternativa, més connectada al lloc d'on he sortit i que realment m'interessa.
Dins de la comèdia, diries que l'anarquia et defineix bé?
Sí... o tant de bo! És el vertigen que m'agrada. El que no suporto, per exemple, és entrar en unes coses molt acadèmiques, en dir textos tal qual, perquè a mi el teatre m'avorreix moltíssim. El 99% de coses que es fan a teatre no m'interessen, ni veure-les ni fer-les. Realment, el poc que he fet en teatre és perquè m'atreia molt la moguda de la gent que m'ho ha proposat. Però això de repetir cada dia el mateix... uf! Jo necessito vidilla.
Fent una mica de documentació he trobat un titular sobre tu: “L'actriu que enamora Rosalía i Pedro Almodóvar”.
[Riu] On ha sortit, això?
A un article al web de RTVE. Explica'ns-ho una mica. Has fet riure la Rosalía...
Jo formava part de Del fandom al troleig, un text de la Berta Prieto que fèiem a la Sala Beckett. I la Rosalía va venir al teatre a veure'ns, li va encantar i ens ho va fer saber. Aquest va ser un moment èpic de la meva vida [riu]. La veritat és que, quan em van dir que estava entre el públic, em vaig posar més nerviosa del que em pensava. Perquè en tot això hi havia molt de secretisme, i de cop i volta... la Rosalía! D'entrada em pensava que era mentida, que era una bola com una catedral. Això és molt típic al teatre, i jo soc la primera a fotre conyes del rotllo que ha vingut no sé qui, gent random. Quan vaig veure que anava de debò... no vaig tenir ni el valor de mirar-la en les salutacions finals, em vaig posar molt nerviosa.
Quan em van dir que la Rosalía estava entre el públic, em vaig posar més nerviosa del que em pensava
I l'Almodóvar va preguntar per tu...
Sí, va ser l'any passat, a la cerimònia dels Premios Feroz. Em van demanar si podia interpretar la Tilda Swinton per entregar un premi. I vaig imitar-la, en anglès i fent la traducció simultània de mi mateixa. Això partia d'un gag que vaig improvisar a l'Està passant. I també em vaig posar molt nerviosa, amb tota la penya que hi havia allà. De cop i volta prens consciència: una transmissió en directe, tanta gent mirant-s'ho des de casa, i allà davant tens assegut Pedro Almodóvar. I no només ell, tot el cine espanyol mirant-te. Vaig entrar en pànic... però ho vaig fer i vaig marxar corrents. Va passar moltíssima estona fins que em vaig poder desmaquillar, i quan vaig sortir tenia el mòbil a petar de gent que m'explicava que l'Almodóvar havia preguntat per mi en la transmissió en directe. Imagina't... Però no vam parlar fins fa poquet, me'l van presentar i vam xerrar uns minuts. Va ser molt amable.
Que bonic seria ser noia Almodóvar, oi?
Buah, em faria una il·lusió que t'hi cagues. Me'n faria moltíssima, sobretot perquè els personatges secundaris de les seves pel·lis són els millors del món. Loles León, Chus Lampreave... La botiguera que té només una frase, però que és la frase que es queda escrita al cel. Crec que Pedro Almodóvar té un do excepcional per crear perles per als personatges secundaris.
Almodóvar té un do excepcional per crear perles per als personatges secundaris
Quan un es dedica a la comèdia, el fet que Abogados Cristianos et denunciï per un gag... és una putada o és una medalla?
No, no, per a mi va ser una putada. No em va fer gens d'il·lusió. No soc algú que busqui polèmiques, no és gens el meu estil. A mi em va tocar per sorteig fer de la Virgen del Rocío a l'Està passant, i vaig tenir cinc minuts per preparar-m'ho. La religió no és un tema que a mi em toqui personalment com per anar a buscar brega. Així que va ser una putada. Anar buscant polèmiques no és el meu camí ni el meu llibre d'estil. Ara, a toro passat i amb la distància, em fa gràcia, però en aquell moment no me'n va fer.
Acabo preguntant-te per una feina que vas fer i em sembla preciosa: anar a actuar als hospitals davant de nens malalts formant part de Pallapupas.
Va ser un repte personal. Ho vaig fer en un moment en el qual necessitava agafar experiència, i jo sabia que a Pallapupas podia aconseguir-la. També volia veure si era capaç de connectar amb els nens, perquè no eren el meu fort. I també era una manera de guanyar-me la vida, tot i que són sous modestos, perquè els Pallapupas són pallassos professionals. Llavors per a mi significava un lloc de feina més o menys estable que em donaria molt de training, era perfecte. Ara, realment és una professió molt dura. Anys d'aprendre la professió i com gestionar tot el que t'està passant: a escala emocional, però també a escala d'humor. Perquè constantment, cada dia, et trobes amb situacions molt complicades, i has de trobar solucions com a còmica, com a clown. I això et dona unes eines impressionants. Probablement sigui la feina que més eines m'ha donat pel que fa a la comèdia.
La connexió també deu ser molt especial...
Sí, sí, i molt dura. També et dic que va arribar un punt en el qual vaig dir: “Ja no puc més!”. Perquè sí que va deixant molt de pòsit, i arriba un moment que dius... fins aquí.
Has arribat al cinema per quedar-te?
Al cinema, a les sèries, a la ficció... no ho sé! A mi m'agrada treballar com he treballat amb el Carlo o com he treballat amb el Marc Ferrer. I són formes molt diferents a com es treballa normalment en l'audiovisual. Evidentment, ho faré si rebo una proposta xula o si necessito la pasta, però a mi el que em fascina és la manera de treballar que tenen ells, que és molt més punky. Mentre siguin propostes interpretatives fresques i molt creatives... endavant!