Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right “Quan faig twerk no soc una puta, sinó una dona feliç”
Notícies / Teatre i Arts Escèniques

“Quan faig twerk no soc una puta, sinó una dona feliç”

Así bailan las putas.
Foto: Maria Dias Júlia Bertran i Ana Chinchilla

“Quan faig twerk no soc una puta, sinó una dona feliç”. “I m’expresso, perquè el cul forma part del meu cos”. La periodista i ja artista plurifacètica Júlia Bertran i la professora de twerk Ana Chinchilla conversen sobre l’espectacle que han parit amb la companyia Sixto Paz, 'Así bailan las putas', que ara torna a l’Escenari Brossa després d’esdevenir un dels èxits del Grec passat. Una classe de twerk que transcendeix un ball nascut a l’Àfrica com a dansa de celebració i que, un cop a Amèrica portat pels esclaus, passa a ser el moviment d’una dona que balla per a un home tot convidant-lo a tocar-la. “Aquest és el punt de vista del colonitzador, quan ho veu des de fora i considera que aquella dona és el seu objecte, és de la seva propietat”, dispara Chinchilla.

Tota aquesta història comença arran del llibre de Bertran 'M’estimes i em times', on denuncia, entre d’altres coses, aquesta fal·lera per l’amor romàntic i la cultura de la monogàmia. Els Sixto Paz se’l van empassar i van veure de seguida que el volum podia traslladar-se a l’escena. Ella, però, volia parlar d’altres coses i va trobar en la seva professora de twerk l’aliada que necessitava. Que fos una dona colombiana i immigrada, a més, els ajudava a “trencar la mirada hegemònica i patriarcal”, apunta Bertran.

Al final, confessen, els ha sortit una peça performàtica de teatre documental, on tot el que diuen és cert i a on les seves vides de dones del segle XXI en són les protagonistes. “Parlem dels mecanismes de control, de com ens han intentat domesticar, sovint amb maneres evidents, però de vegades, també, amb maneres més subtils com, per exemple, la vergonya de ballar i moure el cul”, apunta Bertran.

Ja els avisem que a 'Así bailan las putas' ballaran i tindran ganes d’explicar moltes coses. “El testimoni personal és una eina molt poderosa, ja que provoca que el públic tingui ganes de dir: ‘això també m’ha passat’”, explica Bertran, que deixa clar que la peça és “una denúncia, però també una invitació a gaudir”. “Mostrem les nostres fortaleses”, matisa Chinchilla.

Bertran, que porta molts anys a l’altra banda, explicant què fan els nostres artistes escènics, admet que ara que ha aixecat una obra des de zero s’ha topat amb la realitat d’un sector “molt precari”. “S’han de tenir moltes ganes d’explicar històries”, remata

NO T'HO PERDIS: Obres que has de veure si tens menys de 30 anys

Advertising
Advertising

Comentaris

0 comments