[title]
Obrir i mantenir un restaurant a Barcelona és un esforç, més que considerable, herculi. Les dificultats es multipliquen quan es tracta de gestionar una de les ubicacions amb més tradició i caixet de Barcelona. "Ens ha pogut el pes de la història i tanquem", m'explica en Bruno Balbàs, co-fundador i CEO de Banco de Boquerones, el grup de restauració barceloní que està al capdavant de l'històric Casa Leopoldo. Per poc temps: Casa Leopoldo tancarà el proper diumenge 20 de juny.
Casa Leopoldo, obert el 1929 al cor del Raval i un dels restaurants que va contribuir a fixar a Barcelona el que avui considerem com a receptari tradicional de la cuina catalana a Barcelona, ha tingut una vida llarga i atzarosa, i aquest serà el cinquè tancament de la seva trajectòria. Qui escriu, tenia la sensació que trobar-se sota la gestió d'un grup de restauració Banco de Boquerones –una empresa barcelonina amb forta presència a la ciutat– en garantiria la continuïtat. Però no ha sigut així.
La bufetada de la història
La raó principal del tancament? "No és un tema de barri ni de situació d'incertesa de la política mundial, ni de l'increment de la cistella dels queviures, tot i que no es poden obviar. El que ens ha fet decidir-nos a tancar és el nivell d'exigència del local", se sincera Balbàs. Això què significa? "Mira, quan vaig entrar aquí per primer cop vaig notar el pes de la història com si fos una bufetada, i em va agradar molt", prossegueix. Però el carisma de Casa Leopoldo ha sigut una arma de doble tall.
"La gent que ve vol sentir-se amarada de la història i les anècdotes del local, i sempre has de tenir algú que la conegui bé, que pugui ensenyar el restaurant. I aquesta és una feina molt exigent, que potser jo podria assumir si tingués vint anys menys, però m'ha superat. És una tasca ingent de relacions públiques", se sincera un restaurador que gestiona nou restaurants més a Barcelona.
"Assumir explicar la història del local a tothora és una feina molt exigent"
Ara bé, Balbàs també afegeix que factors com la sensació de perillositat al Raval ("a una part de la clientela li fa por venir, arriba i marxa en taxi) i la contenció de la despesa ("abans la gent es clavava tres homenatges al mes, ara un amb prou feines") també han influït.
El proper diumenge 28 de juny Casa Leopoldo oferirà el seu darrer servei i tancarà al públic ben dinat. Després, hi haurà una celebració privada per als treballadors del restaurant. Balbàs ho viu de manera molt emotiva: "estic enamorat d'aquest restaurant, i per mi és com si hagués de deixar l'amor platònic de la meva joventut. Però confio que un cop haguem sortit, hi hauran emprenedors que s'atreveixin a assumir-lo".
"A una part de la clientela li fa por venir al Raval"
La història de Casa Leopoldo és com la del segle XX, llarga i atzarosa. Obert com a bodega el 1929 per Leopoldo Gil, un ex-ferroviari aragonès d'ideologia anarquista, es va guanyar fama de reducte taurí sota la gestió del seu fill Germán: el 1936 es va traslladar al Raval, i va esdevenir punt de trobada d'apoderats, empresaris –com els Balañá– i toreros, i el plat estrella era la cua de bou.
L'era daurada va venir de la mà de la neta del fundador, la Rosa Gil. Durant els anys setanta, es va establir com a temple de la cuina catalana i de l'estament intel·lectual d'esquerres de Barcelona: per tòtems de les lletres com Vázquez Montalbán, Terenci Moix o Eduardo Mendoza, més que un restaurant això era una barreja de sala d'estar, de festes i també despatx de treball (i la particularitat de ser, segurament, l'únic restaurant taurí d'Espanya de simpaties esquerranes, com bé va recordar la visita de Pedro Sánchez no fa massa).
Gil, la nena del Leopoldo, com li deien, era una entusiasta de la cuina de mar i muntanya de l'Empordà, i els seus pares, que van anar-hi de viatge de noces el 1948, van ser dels primers a popularitzar aquest receptari a Barcelona.
El 2015, la Rosa Gil es va jubilar, farta de "ser cara pública i treballar 12 hores seguides", segons va dir, i va reobrir el 2017 sota la gestió de Romain Fornell i Òscar Manresa, deutors d'un receptari de cullera d'alta volada que van adaptar al seu estil amb suculents resultats. Però el projecte no va acabar de quallar en termes de rendibilitat, i amb l'afegitó de Rafa Peña el van convertir en un bar de tapes d'autor el 2019.
Tot plegat se'n va anar en orris amb l'arribada de la pandèmia, i el 2022 uns empresaris xinesos el van reobrir sense cap cerimònia ni pàtina, convertit en un bar de menú més, malgrat el seu històric emplaçament. El 2024 Banco de Boquerones va fer un primorós esforç per recuperar el seu caràcter i carisma, procurant fins i tot substituir fins a cert punt la memorabilia que va desaparèixer quan Gil va abandonar l'escenari, i fins i tot va rebre la benedicció de la mateixa Rosa Gil. Un exemple més de com el millor que poguis fer en aquesta vida a vegades no és suficient. "Pero no m'arrepeteixo de res. Estic encantat d'haver-ho intentat i tant de bo algú reculli el testimoni".
