Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Barcelona, Lorca i Nora Navas

Alerta! Ens esforcem per informar acuradament, però aquests són temps inusuals, així que comprova sempre abans de sortir.

Garcia Lorca

Barcelona, Lorca i Nora Navas

Desxifrem la relació entre el poeta andalús i la ciutat arran de l'estrena de 'Doña Rosita'

Per Begoña García, Maria Junyent i redacció de Time Out Barcelona
Advertising

Amic de Dalí, de Margarita Xirgu, assidu de l'Ateneu Barcelonès, la relació de Lorca amb Barcelona va ser intensa i fructífera. Aquí va estrenar 'Doña Rosita' i moltes de les seves obres. Lluís Pasqual, per exemple, ens explica que la seva companyia, La Barraca, va fer-hi 'El caballero de Olmedo', de Lope de Vega. Ara que s'estrena 'Doña Rosita' al TNC ens apropem a la Barcelona de Lorca, a través dels espais i de Nora Navas, que és la protagonista de la peça. L'any 1935, Margarida Xirgu i la seva companyia van estrenar Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores al Teatro Principal Palace.  Mai més hem tornat a veure-la a Barcelona. Nora Navas ens ho explica.

Qui és Rosita?
Pràcticament podem parlar de tres Rositas, que coincideixen amb els tres actes de l'obra. Quan la coneixem és una granadina d'uns divuit anys, òrfena, que viu amb els seus oncles, de família burgesa i molt religiosa. Al segon acte, passats quinze anys, és una soltera que viu ancorada en l'espera. Es va comprometre amb un amor de joventut -que va marxar a treballar fora- i li va dir que l'esperaria. Al tercer, passats deu anys més, és una dona tancada en si mateixa. Sap que ell es va casar, i tot i així l'esperança encara la ronda, la mossega.

Lorca va dir que narrava "aquella cosa grotesca que és ser soltera a Espanya". Era el 1935. No ens queda molt lluny?
Doña Rosita no és una solterona més. És algú que defensa fins al final dels dies un compromís. És una d'aquelles coses que s'han d'expressar amb poesia, perquè d'una altra manera resulta gairebé impossible. En aquest sentit és un text poderós, amb molta poètica i molta vida.

Com ho heu treballat, això?
En Joan [Ollé] diu que són personatges de carn i ossos vestits de poesia. Volia que els actors ens convertíssim en paraula, en moviment, sobre una escenografia que és un full blanc... I amb música de Paco Ibáñez. Tot un luxe.

Què hi trobes en les paraules de Lorca?
Quan l'oncle de Rosita li diu a la seva dona que els matrimonis s'aferren a petites discussions per donar vida a allò que ja ha mort, ella li respon: "Con veinte años se rompían los cristales". Això ja no ho trobes a les dramatúrgies d'ara.

El que tampoc es veu sovint són muntatges amb catorze actors.
I, a més a més, aquesta és una obra molt coral.

És Doña Rosita una víctima?
La intenció del nostre muntatge és que no ho sigui. És algú que no s'ha corromput, encara que la seva esquena s'encorbi una mica més cada dia. Aquí Lorca defensava, un cop més, les minories, per tal d'impedir que el pes de la societat les aixafés.

De quina societat parlem?
Som a Granada, a principis de segle. En una societat que parla amb el llenguatge de les flors i dels vanos, i no amb el dels humans. Potser Doña Rosita hauria viscut feliç dins de la seva pena si la societat no l'hagués assenyalada. Això, de fet, no ha canviat gaire. Continuem paranoics amb el que pensen els altres.

Lorca i Barcelona

Teatre Goya

Teatre El Raval

L’any 1927, Lorca va viure quatre mesos a Catalunya. Va exposar els seus dibuixos a la galeria Dalmau de Barcelona i va estrenar Mariana Pineda al Teatre Goya, amb escenografia de Salvador Dalí.

Federico García Lorca

Durant aquell temps, el crític teatral Sebastià Gasch li va fer de cicerone, i el poeta, a canvi, li va dedicar una poema en prosa. Titulat Santa Lucía y Sán Lázaro, parla d’un viatge al·legòric a una ciutat que s’assembla molt a Barcelona.

Advertising

Teatre Principal

Teatre El Raval

El 1935, el poeta va assistir per última vegada a l’estrena d’una obra pròpia. Va ser al Principal de la Rambla, amb la companyia de Margarida Xirgu, i l’obra era Doña Rosita la Soltera o el lenguaje de las flores.

Més espais lorquians

Ateneu Barcelonès

Llocs d'interès El Gòtic

L'Ateneu Barcelonès compta amb una de les ofertes culturals més intenses i variades de la ciutat, amb nombroses activitats periòdiques organitzades al voltant d'una desena de seccions temàtiques: Arts plàstiques, Ciències i tecnologia, Cinema, Economia, Estudis polítics, jurídics i socials, Filosofia, Història, Llengua i literatura, Música i Club d'Escacs.

Sala Dalmau

Art Eixample

Especialitzats en la recuperació d'artistes de les avantguardes històriques i en artistes contemporanis de la nova figuració. En l'època de Lorca estaven a Portaferrissa, 18.

Advertising

Centre Cultural García Lorca

Què fer Nou Barris

El Centre Cultural García Lorca és una entitat cultural fundada a Nou Barris el 1981. L'entitat va sorgir de la il·lusió d'un grup d'andalusos integrats en la vida catalana, però amb arrels a les terres d'origen, amb l'objectiu d'afavorir la convivència de les persones procedents a qualsevol lloc d'Espanya. L'entitat compta amb acadèmies de ball flamenc, cors, poesia, ball clàssic i balls de saló, un taller de guitarra espanyola i les vocalies de dones i joventut.

També t'agradarà

La Barcelona de Bolaño

Què fer Activitats literàries

L'escriptor xilè va viure a Barcelona els anys més intensos de la seva vida A A.G. Porta: Va conèixer Bolaño cap al Nadal de 1977 després que Xavier Sabater, editor aleshores del segell La Cloaca, li proposés d'anar a casa seva. Amb ell va escriure 'Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce', amb el qual guanyarien el premi Anthropos de 1984. Seria el seu gran amic català, amb qui recorria la ciutat, sobretot al matí, i a casa del qual aniria a dormir quan Bolaño es va trasllada a Girona, al 1980, i a Blanes, al 1985. Anagrama: l'editorial de Bolaño des de 1996, des de 'La estrella distante'. A Pedró de la Creu, 58 (Sarrià), hi anava un cop al mes, segons ens explica Jorge Herralde, l'editor, i sempre seguia el mateix ritual: començava per Lali Gubern (drets d'autor), després passava pel despatx d'Ana Jornet (premsa) i d'aquí anava a veure Teresa Ariño (producció), amb qui tenia llargues converses filològiques. Finalment, s'asseia al despatx d'Herralde, amb qui parlava dels llibres en preparació, de la promoció, dels llibres que editava Anagrama. S'hi estava dues hores, almenys, a Anagrama. B Bar Elisabets: a Elisabets, 2, Bolaño i els seus amics hi feien la parada del matí per prendre un te i fer petar la xerrada. No deu haver canviat gaire en els últims 30 anys: màquines escurabutxaques, taules de marbre amb potes de ferro i una parròquia ben diversa: estudiants, gent del barri algun turista despistat. Bodega Fortuny: ara es diu Caravelle (Pintor Fortun

La Barcelona de Juan Marsé

Què fer Rutes i passejades

Un recorregut pels escenaris de les seves obres: des de ‘Últimas tardes con Teresa’ a ‘Caligrafía de los sueños’ Carlos Zanón proposa una travessia pels escenaris més emblemàtics del territori Marsé. Bars, carrers, ponts, esglésies i places on literatura i realitat es fonen a la magistral obra de l'escriptor més barceloní Església de les Ànimes "La vio salir de Las Ánimas con dos compañeros de su misma edad. Lucían polvo de reclinatorio en las rodillas y vestían igual". En el cinema, qualsevol poble té una comissaria, una cantina i una església. En l'obra de Marsé l'església és la de les Ànimes. Actualment es diu Església de Sant Miquel dels Sants. Estem al barri de Gràcia. D'aquí surt Rosita, la nena que l'inspector de Ronda del Guinardó ha de portar al Clínic perquè reconegui un cadàver. Però la Rosita té poques ganes de veure morts i molta feina per fer. El seu via crucis (amb reminiscències de La Ronda de Max Ophüls) la portarà fins al Cottolengo del Pare Alegre. Al costat, La Maya té un local amb aroma de torrefacte i problemes. Però també l'Església de les Ànimes és important a Si te dicen que caí. Javalollas, el nen Java, pateix una sobtada conversió religiosa en forma de nena, funció de pastorets i sexualitat adolescent. Tot això sorprèn els seus amics del carrer, que frisen per sentir les seves aventures. A l'última novel·la de Marsé, Caligrafía de los sueños, els personatges passen per davant de les Ànimes. Sembla que encara continua dempeus custodiant els secrets d

Advertising

Les obres d'aquí que has de veure

Teatre

L'autoria catalana viu un autèntic boom a la cartellera El crèdit L'equip és una reunió de vells coneguts acostumats a l'èxit. Sergi Belbel dirigeix; Max Glaenzel dibuixa una atractiva plataforma central giratòria (solució provada a la Beckett fa més d'una dècada), i el protagonisme es reparteix entre Jordi Bosch (un director de banc) i Jordi Boixaderas (un sol·licitant de crèdit). Els “Jordis d’or” del teatre català que tornen a revalidar la seva alta cotització amb les seves actuacions. La coincidència de noms i d'una reacció de l'espectador fan gairebé impossible no fer referència a la fortuna d''El mètode Grönholm'. Bits Dir que Paco Mir, Carles Sans i Joan Gràcia són uns grans pallassos que fan els espectacles amb tanta intuïció com coneixement del públic i amb un tempo mesurat segon a segon resulta reiteratiu. Però és bo palesar que, una vegada més, Tricicle aixeca un espectacle perfecte en el ritme i en la successió de gags. La gran virtut dels tres mims, que ara fins i tot parlen una mica, és aconseguir treure l’humor de qualsevol cosa quotidiana, de manera que només han de treure el cap o passar per l’escenari perquè de la platea brolli el riure. Ocells i llops Josep Maria de Sagarra va ser un important lletraferit. Un formidable calidoscopi literari que pocs tenen present, com si molestés el complex retrat resultant. 'Ocells i llops' és un projecte que connecta diversos Sagarra, gairebé tots a l'ombra de l'autor teatral popular. El text, de 1948, és un destil·lat d

Ruta de la poesia a Barcelona

Què fer Rutes i passejades

Tots els llocs per on passen les muses Recorrem la ciutat i hi trobem poetes, els llocs on es van inspirar i els espais on sentir-los recitar els seus versos. Tertúlies Allò va ser un veritable big bang dins de la cultura catalana: la tertúlia d’en Borralleras de l’Ateneu Barcelonès, l’any 1922, era freqüentada, entre d’altres, per personatges crucials com Josep Pla, Francesc Pujols o Josep Maria de Sagarra. Crítiques, silencis, displicència, emprenyades... Aquella colla de joves escriptors es van foguejar els uns als altres, esperonant-se i atacant-se segons qui i com, amb una intuïció, un entusiasme i una ambició literària que poques generacions anteriors o posteriors igualarien. Memòria L’any 1970 l’ancià Josep Carner, (Barcelona, 1884-Brussel·les, 1970), víctima d’un alzheimer devastador, torna a la seva estimada ciutat després d’un llarg i dolorós exili. Baixa la Rambla despistat i força perdut, sense saber gaire bé on es troba. Tot d’una s’atura davant del Liceu i es queda admirant-lo. Al cap d’uns moments, diu: “Aquesta deu ser una gran ciutat”. Sense pretendre-ho ni adonar-se’n, Carner, el príncep dels poetes, representa de manera tràgica la darrera escena de la pel·lícula El planeta dels simis. Festival El franquisme no s’acabava mai i els joves empenyien per viure en una Catalunya acolorida i no en blanc i negre. La poesia era una arma de combat i havia de ser dita, publicada, llegida, proclamada. ¿El lloc més adequat? Una sala de boxa, el Gran P

Advertising

Les millors obres de la cartellera

Teatre

La cartellera teatral i de dansa acostuma a oferir tantes actuacions interessants que és difícil decantar-se'n per alguna. Per això us hem preparat aquesta selecció amb les obres de teatre, dansa i comèdia més interessants que podreu trobar als teatres de Barcelona. Teatre Seuls Si en teníem cap dubte, després de veure 'Seuls' podem constatar que Wajdi Mouawad és un home d'una altra galàxia. Reconegut dramaturg ('Incendis', 'Litoral', 'Cels'...), excel·lent novel·lista ('Ànima'), aquest home de 45 anys nascut al Líban i criat entre França i el Quebec és, a més, un brillant 'performer'. Traduccions-Translations Ja no estem acostumats a veure muntatges com aquest, amb grans històries explicades a foc lent, amb delicadesa, amb un actor per personatge, cosa que ens permet veure com creix, com canvia. L’obra de Brian Friel té aquesta capacitat irlandesa de captivar-te a nivell melancòlic, de fer-te oblidar de tot el que has viscut abans d'entrar al teatre. L'encarregat El director, Xicu Maso, parla d’un partitura. I és ben cert que Pinter construeix uns diàlegs entretallats que exigeixen una execució mil·limètrica, naturalista sense realisme. I carai si Masó ho aconsegueix, amb la fluïda traducció d'Ernest Riera. Els tres actors, perfectament coordinats, jugant amb precisió la comicitat i el suspens d'unes situacions prou normals com per resultar estranyes. T'estimo, ets perfecte... ja et canviaré La parella, l’etern tema del teatre, del cinema, de la literatura. Sembla ser que e

La ruta gastronòmica de Carvalho

Restaurants

Els restaurants preferits de Manuel Vázquez Montalbán Mai serà suficient el que es digui o reflexioni sobre Manuel Vázquez Montalbán i la cuina. Va ser enorme la tasca de donar a conèixer plats i restaurants a través dels seus personatges en un moment en què la cultura gastronòmica d'aquest país començava a despertar. La majoria dels lectors relacionen el magnífic escriptor de novel·la negra a partir del seu personatge Pepe Carvalho, però per a molts és desconeguda la profunda i llegendària erudició de l'autor de 'Los pájaros de Bangkok' en matèria de cuina catalana, de productes de la terra i el mar, de tradicions d'aquí i de fora. Era un plaer sentir-lo parlar de qualsevol plat, de qualsevol salsa.Una erudició que es va forjar a partir de la tremenda curiositat que portava l'autor a la motxilla. No tenia cap complex per reconèixer que no coneixia algun plat, algun ingredient, alguna salsa. Pels volts dels anys 60, quan el vaig conèixer gràcies a què va venir a menjar a La Estancia Vieja amb la Maruja Torres, Vázquez Montalbán ja era per als coneixedors una referència en el món de la gastronomia. "Què és això del 'chimichurri'?", va preguntar sense conformar-se amb una resposta qualsevol i exigint gairebé la recepta, que després Carvalho va comentar a Asesinato en el Comité Central. I com aquest cas, a la seva bibliografia, hi ha infinits casos.Tots els restauradors consultats sobre la presència i influència de Vázquez Montalbán a les seve

Advertising

Vicenç Pagès Jordà

Què fer Activitats literàries

L'autor d''Els jugadors de whist' ens sorprèn amb 'Dies de frontera' És un fet, Els jugadors de whist va deixar el llistó molt elevat. Tant, que vam arribar a pensar que si Vicenç Pagès Jordà s'atrevia a escriure un nou llibre se la fotria, i tota la collita se n'aniria en orris. Calia un repte encara més alt perquè tots plegats, homes de poca fe, ens empasséssim la desconfiança. Un repte agosarat. Un repte sense precedents. I el va trobar allà on menys ens esperàvem. ¿En quin moment se't va acudir anar a buscar una història a La Jonquera? Vaig estar-hi dos anys com a profe d'institut. Es podria dir que m'hi van destinar. No és com per anar-hi de vacances, ja ho saps. Però vaig descobrir la zona i de seguida em vaig adonar que tenia força. Hi va haver una època en què em dedicava a anar-hi pujant. Hi feia el menú de migdia i observava.I vas remenar en la seva mitologia literària, que pel que es veu va de Nostradamus a Sangtraït.El cas de Sangtraït és bastant curiós. És l'única formació d'allà i, excepte per alguna referència al tràfic de LSD, mai no en van parlar gaire. En Bezsonoff sí que va plantar-hi bandera, però vaja, d'una manera molt discreta, en una frase o dues. La veritat és que em va semblar que havia trobat un espai molt poc explotat. ¿Et sents una mica pioner? Em feia gràcia ser el primer. És un lloc digne d'una carrera literària. Té el prostíbul més gran d'Europa. És el territori del 'fast-food', dels cartrons de tabac. Si vols sexe pagues, si tens gana te'n vas

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising