Descobreix els creadors

Quatre coreògrafs, intèrprets i ballarins que combinen la cultura pop, la poesia, l’electrònica i fins i tot el futbol per fer-nos ballar. Arriben per quedar-se. Obrim la pista de ball.

Coreògraf i ballarí format a Amsterdam, combina els referents pop, la reflexió autoreferencial a i la ironia en un espectacle amb un títol tan suggerent com Sin baile no hay paraíso. Joc de paraules (i de concepte) amb el conegut serial venezolà (versionat per la televiso espanyola) 'Sin tetas no hay paraíso', on els narcos són bons i les streepers honrades.

Faura presenta un exercici d'autocrítica humorística sobre el món de la dansa i els seus referents. Un espectacle que vol ser una deconstrucció de quatre solos emblemàtics imprès en un únic cos que interpreta part de la memòria col·lectiva de la dansa: 'La mort del cigne' de Maia Plissétskaia; Singing in the rain, el solo de Gene Kelly; 'You should be dancing', de Saturday night fever, ballat per John Travolta, i Fase d'Anne Teresa De Keersmaeker i Michele Anne de Mey, de la companyia Rosas. El muntatge, a més a més, lluny dels "cignes clàssics" (blancs o negres) es completa amb àudios extrets de vídeos del YouTube en què ballarins amateurs parlen de la seva manera de viure i entendre la dansa. Farsa i veritat. Haurem de ballar per veure si seguim “staying alive".

Sin baile no hay paraíso. CaixaForum. 20 de julio.

"En un continent envaït pel futbol, impossible viure al marge. Aquesta vegada, en comptes de lluitar contra el nostre adversari, ens unim a ell". Així defineix la coreògrafa i ballarina Vero Cendoya la seva Partida. Guanyadora del Premi de la Crítica pel seu muntatge que combina futbol i dansa, Cendoya aspira a integrar més enllà de competir. En un entorn on la dansa està minoritzada i el futbol guanya per majoria, la intèrpret fa seva la màxima "si no pots vèncer, uneix-t'hi". Cinc ballarins i cinc futbolistes. Un camp de futbol. Un àrbitre. Reunits en una peculiar partida amb regles pròpies. Una reflexió sobre la vida en 55 minuts de partida que es veurà aquest estiu al Festival Grec i ja s’ha “jugat” a FiraTàrrega i al Festival Sismògraf d’Olot.

La partida. Mercat de les Flors. 21 y 22 de julio.

Dues persones que passen els hiverns juntes, sense pressa, amb el constant estira-i-arronsa. Esperant el cinquè hivern, el definitiu, el darrer. Mal pelo són des del 1989 María Muñoz i Pep Ramis, guanyadors entre d'altres del Premio Nacional de Danza 2009 que atorga el Ministeri de Cultura i el Premi Nacional de Dansa 2001, de la Generalitat de Catalunya, combinen la música, la poesia, l'escenografia i el joc de llums en treballs que traspassen de l'espai íntim a l'esfera pública.

A 'El cinquè hivern', que es va veure al Mercat de les Flors aquesta tardor, els cossos captius deambulen per una geografia íntima, suspesa entre el silenci i les veus que els acompanyen. Les veus són els versos d'Erri de Luca, poeta italià autor de I pesci non chiudono gli occhi. Així, la companyia ens ofereix una reflexió, marcada per una expressió poètica, sobre el pas del temps. A vegades amb els ulls tancats, no com els peixos.

Actualment, la gent de Mal Pelo està girant el seu emotiu Siete lunas, una trobada sui generis en clau flamenca entre El Niño de Elche i María Muñoz, que es podrà veure a diversos festivals a França i Espanya.

loscorderos.sc són un ramat reduït format per David Climent i Pablo Molinero, de Castelló i de la collita del 77 que va néixer el 2003. El seu projecte multidisciplinari és proposa la indagació en les reaccions més primàries de l'ànima humana, i això encara que una mica eixelebrat, s'aconsegueix combinant tècniques i disciplines escèniques diferents, ja sigui teatre textual, d'objectes, dansa, acrobàcia, tècnica de clown... trencant les fronteres entre les unes i les altres, i creant així el que ells anomenen Teatre Bastardo. Un teatre dirigit a l'instint. Al seu darrer muntatge estrenat a Temporada Alta són La banda del fin del mundo, uns Nostredamus del nostre temps que volen acabar amb la mesquinesa del món i fer la re-evolució acompanyats de la DJ Miss Q... Ho aconseguiran? Potser seria millor que ens caigués un meteorito. Tabula rasa.

Els podrem veure en diversos festivals al llarg de tot l'estiu, entre ells el Frinje madrileny, el 16 i 17 de juliol, i al Mercat de les Flors, a Barcelona, en el marc del Festival Grec, amb el seu nou espectacle 'Afasians' (del 2 al 5 de juliol).

“Crec que cap acte heroic deixa de tenir un vessant boig. Ser músic ara per ara és com entrar en un edifici en flames amb gent a dins i voler salvar tothom. És de bojos o d’herois? Als músics ens és igual cremar-nos sencers, continuarem el camí. És una necessitat”. Aquesta frase de l’artista nord-americana afincada a Barcelona Tori Sparks resumeix el moment vital per a músics i discogràfiques locals en una era en què conviuen el món digital amb la indústria musical tradicional i el format físic. Com es viu aquesta situació a la Barcelona actual?

La clau per als segells: adaptar-se
El pas del físic al digital per a les discogràfiques és tan sols una evolució lògica en la qual subsistir suposa adaptar-se i considerar el món digital com un complement, no com un mal. El segell barceloní BCore, amb més de 25 anys oferint música independent (i referències com ara Joan Colomo, Alberto Montero o Futuro Terror), ho sap. Malgrat que el seu responsable, Jordi Llansamà, confessa utilitzar també el format digital "per a escoltar música des del cotxe”. “Seguim sent editora i fent discos, però les nostres cançons estan també a plataformes digitals i a totes les xarxes socials, però ho fem com a complement a la venda tradicional”.
És diferent el cas de Bankrobber, segell barceloní creat per Marçal Lladó el desembre de 2001 (Xarim Aresté, El Petit de Cal Eril, Mazoni): “Ja vam néixer en plena era digital, de manera que mai hi va haver grans sobresalts. Per a nosaltres la xarxa és una via de comunicació i tractem d'aprofitar-la perquè la nostra música viatgi el més lluny possible". Bankrobber forma part d'una nova generació de la indústria musical que opta per diversificar els seus serveis, i és alhora "segell, management i editorial". Una alternativa que els manté ben vius.

Publicar discos, una necessitat?
Per a Tori Sparks sí, ja que es tracta d’una "reacció davant la idea que tot hagi de ser barat o gratuït en el món digital. És necessari editar discos i fer-ho en vinil, tocar-los, apreciar-los… encara que potser menys còpies”. Tot i així, mes enllà del packaging, per a Lladó el que importa és el contingut: “val la pena seguir publicant vinils, cassettes, Cd, Mp3 y el que sigui. El que importa és que la música estigui bé, la resta és packaging”.
Editar en format físic té també la seva acepció romàntica, ja que, com diu Josep Xortó (músic autoproduït amb els mítics Critters), "és una satisfacció personal. Un somni, una aventura". Ramon Aragall (Els Amics de les Arts, Outer Space i, en solitari, amb un disc editat per Discmedi) creu que encara que el protagonisme de les xarxes socials és fulminant, l'aposta per estar en una discogràfica segueix sent útil: "les xarxes socials s'han apoderat de tot. Potser segueix tenint un punt de prestigi estar dins d'un segell, i potser alguns són tan exclusius que ajuden a identificar l'estil de les seves bandes. Però Spotify i YouTube ho han canviat tot, i mai no tornarà a ser el mateix".

Discogràfiques com 'selectors'
D'aquest prestigi ens parla precisament Llansamà: "molts cops el que ofereix una discogràfica és que té una estructura, un circuit i un nom, de manera que és més fàcil per a un grup que fitxi donar-se a conèixer i que et coneguin. També cal que el grup sigui bo, és clar. Però l'opció de l'autoedició també és vàlida, hi ha grups que ja ho han demostrat", com és el cas d'Adam Giles Levy, Ljubliana & The Seawolf, Elora, El Circo de las Mariposas o The Lucies, per posar només alguns exemples del panorama barceloní.
Per a Lladó, comptem també amb un bon planter local de segells: "Des del patriarca BCore, amb 25 anys a l'esquena, fins segells do-it-yourself com ara El Mamut Traçut, Famèlic, Sones, El Genio Equivocado, Foehn, la Castanya , Boira Discos ...". Això sí, segons ell a l'escena local hi ha un problema de base que no se soluciona per més segells o plataformes digitals que sorgeixin: "que no hi ha noves sales de concerts: hi havia quatre o cinc fa anys i ara en seguim tenint les mateixes."

Paradís o apocalipsi?
És aquesta dualitat físic/digital una amenaça fins i tot per a nosaltres mateixos? Ens podem ennuegar amb tanta oferta i ser incapaços de digerir-la? Ens quedem amb la conclusió de Josep Xortó: "A l'era digital qualsevol pot fer la seva pròpia selecció, sigui bona o dolenta. És com la televisió dels anys 90: tots ens menjàvem el mateix perquè no hi havia una altra cosa... Doncs ara pots triar menú, però cal fer-ho amb cura perquè no se t'acabi posant malament". O deixar que altres triïn per tu, és clar. I per a això sempre ens quedaran les discogràfiques.

Barcelona cuina i refregeix teatre en un any d'imparables revelacions i interessants consolidacions. Aquests són alguns dels noms que innoven i s’arrisquen dins el panorama teatral català. Una companyia, una performer, un actor y un escenògraf: quatre noms que hem d’apuntar a l’agenda dels quals se’n parlarà molt en el teatre català. 

Insectotròpics es consolida com una de les propostes més punteres i innovadores del panorama teatral català. Escàs text i molta imatge reunits en un nou concepte: el "live cinema". Cinema en directe, superposicions gràfiques, projeccions, actors dins un chroma, música i il·lustracions improvisades durant les funcions, això i molt més posen en joc “els insectes” quan se’ls convida a actuar. Llibertat creativa feta d'acció i reacció.

'Compra'm', el seu darrer espectacle, una reflexió sobre el consum i la recerca de la felicitat a través d'allò material, va inaugurar FiraTàrrega 2015, una de les fires de les arts de carrer amb més projecció europea. L'espectacle, amb tocs “raveros” i amb ganes de sacsejar consciències i malucs compta amb col·laboracions com la del músic Tullis Rennie i el duet Za! i la direcció d'actors i posada en escena de David Climent de loscorderos.sc. El pròxim 'bolo' serà a Tallin, esperem que aviat els “comprin” a casa nostra.

El proper e de juliol els podreu veure al Fade Fest, el Festival d'Art Digital i Electrònica de Cellera de Ter, en una jam session de música, pintura i vídeo en directe.

 

Disparar una arma de foc provoca les mateixes reaccions químiques en el cervell que un petó apassionat. Per això l'Agnès dispara al públic. Potser així ens sentirem menys protegits a les nostres butaques. Espectadors estèrils absteniu-vos d'aquest muntatge on es diuen veritats i es denuncien les injustícies amb noms, cognoms i números de placa.

Agnès Mateus, perfomer i artista multidisciplinària, que ha treballat amb el Col·lectiu General Eléctrica, Roger Bernat, Rodrigo García i Juan Navarro va tornar a presentar el seu espectacle 'Hostiando a M' enguany a la Sala Hiroshima i a l’Ateneu de Nou Barris. El muntatge, la gran revelació de L'Antic Teatre al GREC 2014, és un "cabaret amb serra elèctrica", on la perfomer i periodista trasllada el seu activisme a l'escenari per tal de vèncer l'anestèsia de la societat davant les injustícies i eliminar l'adormiment del públic amb creacions polítiques i reivindicatives. Si cal despertar-se a base de cleques... així serà.

Mentre esperem noves obres com a directora, la podrem veure en el seu paper d'actriu al Teatre Poliorama, del 5 al 7 de juliol, en la impactant 'Hazte banquero', un muntatge de l'activista Simona Levi. 

Pol López és l'actor del moment i aquest és el seu any. Ras i curt. Actor incansable i protagonista dels dos muntatges de més èxit de la temporada ('El curiós incident del gos de mitjanit' i 'Hamlet'), torna ara al Lliure de Montjuïc per interpretar en Christopher, el protagonista amb Asperger del famós llibre de Mark Haddon. I molt més, perquè l'èxit d'aquest muntatge dirigit per Julio Manrique ha estat tan absolut que hi haurà una tercera temporada aquesta tardor al Poliorama.

López, de 30 anys, guanyador del Premi Ciutat de Barcelona 2015, volia marxar a Polònia d'Erasmus, volia copsar el teatre polac després de veure un muntatge de Krystian Lupa i entendre "que el teatre era allò"· Llàstima que Julio Manrique el truqués per ser el missatger d'American Buffalo'. De Mamet a Shakespeare, López interpreta personatges turmentats i solitaris, que fan de la recerca de la veritat el puntal de la seva existència. Potser, com desitja en Christopher, un dia en Pol es faci astronauta i es rodegi d'estrelles, mentrestant el podem veure al Lliure resolent un crim amb la humilitat de qui fa la feina ben feta, pel plaer de fer-la.

El curiós indicent del gos a mitjanit. Teatre Poliorama. Del 27 d'octubre al 20 de novembre de 2016. 

La Brutal, la recentment estrenada productora capitanejada per David Selvas, va comptar amb Novoa per la seva trilogia al Teatre Lliure, l'aclamada 'Tot pels diners'. Així, des de pisos de Poble-Sec a Cleòpatra fins a Las Vegas de 'Mammon', aquest escenògraf uruguaià impregna a tots els seus projectes d'una aurèola de quotidianitat i comoditat on res li sobra ni li falta a l'espectador més observador. De les formes simples però feréstegues de 'La Llista', on una taula i una cadira es converteixen en tot l'imaginari quotidià de Laia Marull, fins a les columnes i les catifes de la Itàlia de postguerra de 'L'Art de la Comedia', passant pels trucs de màgia de 'Magic Tribute', la darrera producció del Mag Hausson a La Seca-Espai Brossa.

A Novoa no se li escapa res. I és que no tot és pels diners.

Barcelona és una capital mundial en molts àmbits. El clima, la gastronomia, l'arquitectura, el mar, l'ambient i també la cultura són un reclam massa potent, que ha atret nombrosos creadors que s'han instal·lat a la capital catalana. Als seus passaports hi ha països de tot el planeta: Uruguai, Austràlia, Cuba, Anglaterra, Dinamarca, Perú... Preguntem a alguns d'ells quina és la seva relació amb la ciutat i com els inspira a l'hora de crear. 

Només el traeix el seu accent ianqui. Perquè Philip Stanton ja és més barceloní que nord-americà. Durant un viatge juvenil per Europa va aterrar a Barcelona. Era l'any 1987 i es va enamorar de la ciutat i la seva energia creativa pre-Jocs Olímpics, de manera que va decidir provar sort aquí. Els inicis no van ser fàcils, però el seu estil propi en treballs d'il·lustració, disseny i pintura va guanyar cada cop més adeptes. Des de llavors, les seves creacions s'han pogut veure a museus, a les pàgines dels diaris locals, o fins i tot recobrint la Torre Agbar, el Palau Robert, valles publicitàries o la façana de l'Aquarium de Barcelona. Viu i treballa a Sarrià, un barri que l'enamora gairebé tant com de les patates braves del bar Tomàs.

Aquest uruguaià que és gairebé català, perquè va arribar a Barcelona a finals dels anys 70, pinta horitzons abstractes que van enamorar el mecenes que el va conduir a aquesta ciutat, però ell mai no ha volgut ser etiquetat. Només accedeix a definir-se així: “la complexitat és el meu tema central, sóc un quintacolumnista de la complexitat”. Li agrada fer evolucionar el seu art, “paisatges mestissos, entre l'Atlàntic Sud i Barcelona”. Del caràcter de la gent d'aquest racó del Mediterrani, a Canosa sempre l'ha impactat la rauxa més que el seny i li han fascinat Dalí, Brossa, Carles Santos, Perejaume, Albert Pla, Albert Serra... Artistes amb un potentíssim món interior, com el del propi Canosa, que se sent com un peix a l'aigua a Barcelona.

Li diuen 'Duchamp cubà' i va sorprendre el món amb un got d'aigua mig ple a ARCO, que ens conduïa a les més profundes reflexions existencials. Prieto és un artista que deconstrueix la quotidianitat, ja sigui un cafè amb llet o una notícia d'actualitat. Va aterrar a Barcelona fa 15 anys, li va encantar la ciutat i la seva gent i va decidir quedar-se, sense saber que anys més tard la seva obra seria tan reconeguda que viuria pràcticament a hotels de mig món. “Ara ja no sé ni a on visc, però sempre que puc torno a Barcelona”, ens explica. A retrobar-se amb amics, freqüentar bars de tota la vida i pedalar en bicicleta amunt i avall per una ciutat que li proporciona bona part de les seves idees.

Barcelona pot presumir de tenir entre els seus habitants tot un referent del videoart i la fotografia. Es diu Hannah Collins i és una anglesa cansada del clima de Londres que obliga a viure de portes endins. A Barcelona, assegura, va descobrir el plaer de viure de portes enfora. Els que no estiguin molt al dia del món de l'art potser recordaran un dels seus treballs, ja que el van veure milers de persones al Fòrum de les Cultures de 2004: una projecció sobre cinc pantalles a l'edifici Blau, que mostrava la vida dels gitanos de La Mina, des de converses intrascendents i nens parlant de canaris fins a confessions d'una núvia a punt de casar-se o un patriarca posant pau en una baralla.

Un treball tan interessant com els que ha anat fent abans i després, des del seguiment de la ruta dels productes que es cuinaven a elBulli des dels seus llocs d'origen fins a Cala Monjoi, i que ha deixat per a la posteritat imatges de comerços singulars de Barcelona de la sèrie Shopping.

De Dinamarca va arribar Rasmus Nilausen, un home que pinta natures mortes clàssiques a les quals afegeix un toc abstracte, inquietant, o frases que criden a la reflexió. Al seu ordenat i netíssim taller, aquests creador de Copenhague encara recorda que va arribar a Barcelona amb poc més de vint anys amb la idea de passar-s'ho bé durant uns dies, bronzejar-se i tornar al seu país. Però es va creuar amb una noia i l'amor va fer la resta. Continua a Barcelona, parla català i té una filla nascuda aquí. Es mou en bici per Gràcia, el barri on resideix. “Construeixo ruïnes de la tradició”, explica per a descriure la composició de la seva art, a la qual afegeix “coses que no existeixen”, i que ha entrat a la Fundació Tàpies i a la fira ARCO de Madrid.

El peruà Miguel Aguirre es va enamorar d'una catalana, ha viscut a Barcelona i ara té un estudi a Altafulla. Llocs on desenvolupa la seva 'fotopintura', com ell mateix defineix la seva obra, ja que reflecteix el que surt als diaris, però passat pel seu pinzell. Pot ser des d'una manifestació a Turquia, la guerra de Síria o un Michael Jackson que acaba de morir. Aguirre s'esforça perquè siguin fotos el més semblants a la realitat, “en la línia de Gerhard Richter”, explica aquest artista que ha exposat les seves obres a la fira ARCO de Madrid.

“Marca Barcelona”: dues paraules que es van filtrar silenciosament al vocabulari de la moda de la Ciutat Comtal fa un temps i que s’han quedat aquí, probablement sense que ningú sàpiga exactament què signifiquen. Al cap i a la fi, si una cosa caracteritza la moda de Barcelona és precisament que no existeix cap mentalitat de “wolf pack” amb objectius comuns, sinó que cada home és una illa. I cada illa té el seu propi ecosistema.

Hi ha illes com la de Brain & Beast, on les lleis de la natura es dissolen en l’aire i no serveixen les idees preconcebudes. Aquí només es sobreviu amb la ment ben oberta i amb una sincera predisposició a explorar els plecs més foscos de l’inconscient. Fa poc, la firma d’Ángel Vilda tancava uns decàlegs que han explorat la moda com a mirall d’una psique fracturada per l’esquizofrènia moderna: romàntica, exòtica, eròtica, misfit, maníaca… Moltes son les seves cares i totes et miren inquisidores des d’uns dissenys arriscats, amb un toc de punk ben entès i amb un missatge, molts missatges disposats a fer-te reflexionar.

També hi ha illes com la de Krizia Robustella, on els carrers es veuen envaïts per una exuberant jungla multicolor i on animals exòtics i extravagants conviuen amb asfalt i gratacels. A Robustella la solen definir com a luxe esportiu, però un luxe esportiu versió segle XXI allunyat dels dissenyadors que van posar l’accent sobre el luxe i van prendre l'etiqueta d'esportiu com a perifèria. A la seva roba bullen conceptes com el street, el urban, el bling-bling o el pimp, i per les seves col·leccions han circulat des de malaltissos Óssos Amorosos fins a un remix de “Spring Breakers” amb Pussy Riot… Tot això està disponible, a més, a la botiga de la dissenyadora al número 6 del carrer Montsió.

Existeixen illes que son Avalon. Així és la de Manuel Bolaño, on sempre és primavera i on la joventut pot ser eterna perque és un estat mental de malenconia i somni. La seva és una visió de la moda com ambre que atrapa records emocionals i estètics. Imprescindibles són els óssos de peluix que apareixen a totes les seves col·leccions, ja que són l’encarnació última d’una mirada neta que alguns pensaran que és infantil sense adonar-se que, sota l’esperit retro i vintage, s’amaguen dolços caramels enverinats. Bolaño és com un cabdell que et desfà el cor i, quan vas a acariciar-lo, et borda amb força.

Hi ha illes sorgides de l’activitat tectònica més recent. Illes com la de Carlotaoms, on Elisabet Carlota i Elisenda Oms han abolit les lleis de gènere i estacionalitat. Aquestes dues reines gens monàrquiques estan explorant el fascinant terreny de l’agender i de l’atemporalitat, de la roba que no és per home ni per dona, que no és per estiu ni per tardor, que és per a valents disposats a participar del vibrant diàleg actual sobre identitat de gènere. I tot això sense caure a la trampa de la intel·lectualitat que sovint atrofia l’estètica: elles aposten per la moda com a al·legoria, com a trobada entre allò abstracte i la seva representació visual. Una al·legoria que pot comprar-se a Muixi Store (Semoleres, 10).

Més enllà hi ha un triangle d’illes que podria justificar el concepte “Marca Barcelona”: allà convergeixen les visions clàssiques però aperturistes de Josep Abril (sempre buscant les costures de la moda masculina per desfer-les i tornar a muntar-les), Miriam Ponsa (molt eloqüent a l’hora d’obrir les ferides del nostre passat històric i deixar que la sang verteixi -figuradament- sobre les seves peces) i Txell Miras (capaç d’un do de pit tan impactant com la seva última col·lecció inspirada en el món conventual). No és d’estranyar, doncs, que els tres dissenyadors comparteixin una mateixa botiga, NU#02, al número 229 del carrer València.

Infinitat d’illes a la moda barcelonina amb reis i regents com ara Georgina Vendrell, Celia Vela, Isometric, Pau Esteve, Xavi Grados… Un arxipèlag ric i variat que haurà de ser explorat en un altre temps i un altre lloc. Mentrestant, compte amb l’activitat volcànica del fons del mar, perque sempre poden aparèixer noves illes.

Es fan i comparteixen més fotografies que mai. A cada butxaca hi ha una càmera, Instagram ha revelat milers de potencials fotògrafs i els autorretrats rebatejats com a 'selfies' amenacen amb ser una de les modes que duren més del que s'esperava. Hi ha fotografia a tot arreu, però per a la majoria d'autors la fotografia és menys rendible que mai.

Per això, qualsevol iniciativa que serveixi no solament per parlar de fotografia o treure-la al carrer, sinó també per a crear un petit mercat al seu voltant i posar en contacte creadors amb compradors, sigui més necessària que mai. Precisament amb aquesta intenció va néixer Utopia Photo Market, que del 10 al 12 de juny va celebrar a Barcelona la seva primera edició.

Prop de 70 fotògrafs de tots els estils i especialitats es van reunir durant tres dies en una trobada que neix amb la sana intenció d'arribar al públic general. I és que, com explica Amanda Vich, directora de contiguts d'aquest mercat fotogràfic, Barcelona compta amb moltes galeries i diferents festivals fotogràfics, però cap d'ells amb la mateixa orientació i amb aquesta mena de transversalitat temàtica i de públic que proposa Utopia Photo Market.

La venda de còpies fotogràfiques sempre ha estat una assignatura pendent del país, excepte per a una curta llista d'autors ja consolidats, galeristes i col·leccionistes més propers al món de l'art que ocasionalment s'apropen també a la fotografia. "Molts cops a la gent no se li acut que en comptes d'aquestes làmines o qualdres que té tothom també poden penjar a la paret una foto", apunta Marc Rosés per a resumir aquesta situació.

És un dels fotògrafs que han exposat a Utopia Photo Market, i que es mostra moderadament satisfet amb les vendes durant la trobada. Hi ha còpies per a tots els gustos, tamanys de paret, des de petites postals que ronden els 10 € fins fotografies que poden arribar als 15.000 €. Que els propis autoris estiguin venent i explicant la seva obra és –segons explica Vich– un dels millors arguments d'aquest tipus de trobades i el que explica l'excel·lent acollida de públic que ha tingut.

I és que més enllà de les vendes directes que s'hagin generat, mostrar la seva feina d'una forma tan directa i al costat d'autors ja consagrats no sol ser fàcil per als que lluiten per fer-se un lloc en aquest mercat. Segons expliquen els organitzadors, es va començar a treballar amb una selecció de 250 noms, dels quals menys d'una tercera part han tingut finalment espai per estar presents en aquesta primera edició d'Utopia. El criteri? La qualitat i interès de l'obra, independentment d'arguments econòmics, asseguren.

Probablement per aquest motiu, i contra la imatge habitual de moltes galeries, aquí la fotogafia en la seva vessant més artística i conceptual només representa una petita part de l'obra exposada. Treballs documentals i de fotoperiodisme (Samuel Aranda, Fernando Moleres, Guillem Valle, el col·lectiu Calle 35...) tenen una presència notable i firmen algunes de les còpies que més interès han despertat entre els visitants.

Al seu costat, altres noms consagrats que no necessiten presentació (Manolo Laguillo, Jordi Guillaumet, Berta Vicente, Manel Esclusa...), fotografia de viatges en versió nipona amb Tina Bagué i Toru Morimoto –propietaris també del restaurant japonès Akashi Gallery, a Barcelona, on conjuguen les seves dues passions– i projectes més nous o experimentals com el sorprenent 'Ornitografies' de Xavi Bou: el vol dels ocells convertit en llenços fotogràfics amb una tècnica que ell mateix ha desenvolupat i, segons explica, ningú no ha copiat encara.

La productora Utopia 126 es troba darrere aquest projecte, per al qual ha cedit el seu espectacular espai al barri del Poblenou. Una idea que, segons ells mateixos expliquen, està més a prop del mecenatge que de qualsevol idea de negoci, perquè el que es pretén és donar suport al sector de la fotografia.

Temes variats i un públic també més heterogeni del que és habitual, que s'hi acosta no solament atret per l'interès fotogràfic o la curiositat, sinó també per les activitats paral·leles organitzades durant aquests dies. Tallers, xerrades, projecció de documentals, el restaurant Flash Flash –molt adient– amb una mica de street food, i fins i tot diversos espais per a tornar a casa amb una instantània o retratats per fotògrafs de la talla de Toni Amengual o Bèla Adler a preus raonables. Javier Mariscal, amb un espai propi on fa dibuixos a partir d'una fotografia, ha estat un altre dels reclams més mediàtics d'una cita que ja està pensant en la seva propera edició.

Parlar i reflexionar sobre els ets i uts de la fotografia i la imatge no solament és interessant, sinó també un exercici molt saludable. Però insuficient si el que és pretén és que els autors puguin guanyar-se la vida apretant l'obturador. Per això Barcelona necessitava Utopia Photo Market. Mercat fotogràfic? Fira efímera de fotografia a l'estil d'altres cites gastronòmiques o artístiques que ja s'han fet un lloc a l'agenda de la ciutat? El nom és el que menys importa perquè aquí, a Utopia, una imatge val molt més que mil paraules.

Andrea Fraser (Billings, Montana, 1965) ha convertit el seu ofici en el seu principal camp d'estudi i en una reivindicació social. A través d'una gran varietat de gèneres, l'obra d'aquesta nord-americana constitueix una anàlisi crítica del teixit social del món de l'art i descobreix els seus conflictes interns, mecanismes i estructures jeràrquiques. L'art i els seus actors esdevenen matèria primera i el resultat de la seva investigació el plasma a les seves creacions d'orientació contemporània. Un procés circular i constant des dels anys 80, quan va iniciar la seva trajectòria, que té com a objectiu descobrir què és el que esperem de l'art. El quid de la qüestió.

Aquesta línia motriu s'evidencia en la primera exposició dedicada a l'obra de Fraser a Espanya, 'L'1%, c'est moi'. Està passant al Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA) i reuneix fins el proper mes de setembre una selecció de més de 30 peces clau classificades per àmbits temàtics realitzades al llarg de tres dècades. Hi ha instal·lacions, memòries, vídeos (com el polèmic 'Untitled', 2013, en què manté relacions amb un col·leccionista per a denunciar l'explotació al món de l'art), treballs textuals i molta documentació. També es projectaran tres performances de 'May I help you?' (una sèrie iniciada el 1991) en què es pot veure com Fraser visita una mostra del Museu Guggenheim de Bilbao amb una audio-guia i la comenta, assumint sis personatges diferents, representatius de diferents condicions socials.

Els mètodes d'aquesta artista es basen el processos d'investigació vinculats a llocs concrets i parteixen de la premissa psicolanalítica que només es poden assimilar estructures i relacions de manera immediata quan es posen en acció. El cos com a vehicle de creació artística és l'aposta de Fraser, que té una capacitat de representar posicions socials i personalitats diferents, tot involucrant de manera activa els públics, mentre posa de manifest la diversitat de relacions i interessos que coexisteixen dins de la complexa estructura de l'art.

Un exercici de reflexió que explora els rols d'alguns dels seus implicats com ara artistes, col·leccionistes, galeristes, mecenes i públics. Els seus discursos són guions tancats, construïts a partir d'extractes de textos oficials de responsables de grans museus, escrits teòrics o declaracions d'artistes (estan recopilats en una obra titulada 'Museum Highlights').

Unes performaces crítiques, doncs, amb una interpretació magistral, impregnades d'intel·ligència i humor, que qüestionen les normes estableres i posen de manifest l'evolució en aquest sector i els nous panorames. Sempre destaca en Fraser aquesta anàlisi intensa i tremenda, una mena de compromís social, ètic i polític. Això sí, "no entenc la crítica com un atac, sinó com a defensa. I tot exercint aquesta crítica, estic defensant altres espais", puntualitza Fraser.

Com procedeix? Deconstrueix els processos i les institucions. I ho fa sempre amb una subtilesa que convida l'espectador a una profunda reflexió sobre els seus propis valors, des d'una perspectiva econòmica, social i política.

És cert que el gruix de l'obra de Fraser se centra en les condicions socials i econòmiques del món de l'art, però les seves últimes produccions exploren nous camps, com ara les estructures psicològiques subjacents de l'individu en relació amb el públic, en treballs amb una forta càrrega emocional com ara 'Projection' (2008) i 'Men on the Line: Men Comitted to Feminism KPFK' (1972, 2012/2014). Nous horitzons per a una artista que ha vist exposada la seva obra en els principals museus del món.

Si filem encara més prim, per a desenvolupar les seves teories profundament provocadores es nodreix del pensament del sociòleg francès Pierre Bordieau, un mestre en la teoria dels camps socials.

L'obra de Fraser, art o sociologia? Una mica de totes dues, probablement.

L’1%, c’est moi. Museo de Arte Contemporáneo de Barcelona (MACBA). Fins el setembre de 2016. 

De Leo a Leo. Així de clar. El pare ha transmès al seu fill la seva passió i la seva traça per un ofici pràcticament desconegut i totalment artesanal que consisteix a fabricar un dels objectes més de moda del moment: el neó. Abans relegat a locals underground, avui li diuen arquitectura lumínica i brilla en els espais més hipster de les grans ciutats. A Barcelona, les creacions de Leo omplen de llum el paisatge urbà, des del Teatre Lliure a l'hotel Casa Bonay o l'Arts Santa Mònica.

Exactament, a què et dediques? 
Sóc neoner a Luminosos Villoro, un taller familiar que el meu pare va obrir el 1970, dedicant-se a fer neó per a la rotulació de locals comercials. Llavors no tenia la dimensió artística que té avui. Però en els últims anys, amb el boom del neó en l'art, l'arquitectura i l'interiorisme, estan apareixent nomenclatures més cool. L'altre dia, per exemple, em van dir: "ets lighter". Em va sorprendre tant que no ho vaig pillar a la primera.

Sou molts els que sabeu treballar el neó?
A Espanya, molt pocs, una desena potser. No és una cosa que es pugui fabricar de forma industrial. És un ofici artesanal i cada peça és única. S'ha de bufar el vidre per a donar-li forma amb les mans. És una tasca difícil i meticulosa i, a banda d'aguns països on és una assignatura de Belles Arts, no s'ensenya a cap escola.

Com vas aprendre? 
Vaig créixer al taller del meu pare i amb 18 anys em vaig posar al seu costat i començar a observar els seus gestos. Un dia em va deixar intentar-ho, i així va ser la cosa. Com tots els treballs manuals, se li ha de dedicar temps, paciència i, en el cas del neó, molts vidres trencats. Fins que de sobte et surt bé la primera corba.

En dues dècades que portes treballant, en què ha canviat l'ofici?
Ha guanyat reconeixement i ha pujat a la categoria d'art. Abans era un treballador més, amb una feina poc habitual. Tenia entre els meus clients botigues, restaurants i puticlubs que demanaven les típiques lletres de color rosa. Avui em diuen que sóc un artista, i em fan encàrrecs museus, arquitectes i interioristes, dissenyadors... El neó és una peça artística, però també continua sent un element funcional, això no es perd. De fet, m'agrada pensar que la ciutat és un museu a l'aire lliure ple de creacions lumíniques que fan l'entorn més bonic, divertit i colorit.

Hauràs donat forma a molts km de neó.
Quan camino pel carrer, veig constantment peces que hem fet en el nostre taller: lletres, formes abstractes, 3D, dibuixos... I com que el neó és molt longeu (si es tracta amb cura), fins i tot reconec creacions que va fabricar el meu pare quan era més jove. És afalagador pensar que hi ha neons nostres arreu del món, sigui a locals comercials, galeries d'art, exposicions o cases particulars...

I a llocs molt emblemàtics de Barcelona...
Hem penjat peces al Teatre Lliure, l'Arts Santa Mònica, l'hotel Casa Bonay, botigues històriques com va ser Vinçon, edificis emblemàtics posats en valor mitjançant la instal·lació d'un sistema de càtode fred (una tècnica que permet destacar els trets arquitectònics de construccions)... D'alguna manera, hem participat en l'arquitectura lumínica de la ciutat.

Casa teva en deu anar plena...
"A cal ferrer, ganivet de fusta". Només en tinc un meu a casa, i des de fa relativament poc. Però si fos per mi, la tindria plena. És un treball manual que em sembla fascinant i valoro la complexitat que representa la seva fabricació.

És professió o vocació?
Totes dues coses. Em guanyo la vida amb el que m'agrada fer. Quan viatjo, m'emocionen molt més els llocs on els carrers són plens de rètols de neó i, si puc, parlo amb els professionals locals, perquè cadascú té el seu estil, i pots inspirar-te amb el que fan fora. Un dels objectes de més valor sentimental que tinc és un neó on posa "No Vacancy" que un neoner en va regalar durant un viatge per la Ruta 66 d'Estats Units. A la meva ciutat, Barcelona, conec gairebé tots els neons. De fet, no quedo amb la gent a una cruïlla o número de carrer, sinó a sota o a prop de tal o tal rètol.

Encara no han assolit el grau de repercusió generat per paisans com Isaki Lacuesta, Albert Serra, Eduard Grau, David i Àlex Pastor o mar Coll, però estan a només un pas de fer que el cinema català demostri al món el que val. I compte, perquè allò on hem trobat aquests n'hi ha molts més.

Amb '10.000 km', atìpica història d'amor vehiculada sobretot a través de sessions d'Skype, li va anar tan bé –va guanyar molts premis i molt importants al nostre país i a l'estranger– que ha decidit seguir una màxima: per què canviar una cosa que funciona? A la comèdia 'Don't Fuck Around With Love', el seu segon llargmentratge com a director –com a muntador ha treballat en títols com ara 'Caracremada', de Lluís Galter– tornarà a comptar amb Natàlia Tena i David Verdaguer com a parella protagonista.

Porta un any sense desfer la maleta. El seu magnífic debut com a director en solitari, 'Dead Slow Ahead' –"un documental de ciència-ficció", el defineix ell– va ser premiat al Festival de Locarno i més tard aclamat als de Torí, San Francisco, Istambul, Jeonju i Cracòvia, entre molts d'altres. Podríem dir que és un bon exemple d'arribar i moldre, si no fos perquè al llarg de la seva darrera dècada ha estat cinematògraf de nombrosos títols entre els que destaquen 'Arraianos' (2012), 'Els anys salvatges' (2013) o 'Mimosas' (2016), recentment guardonada a Cannes.

També a ella li ha donat unes quantes alegries l'èxit de '10.000 km', de la qual va coescriure el guió. El seu debut intimista rere la càmera, El adiós –sobre una minyona boliviana que intenta honorar els últims desitjos de la difunta senyora de la casa–, va ser un dels curts més celebrats de la temporada passada: el van premiar els Gaudí, la Seminci i, atenció, el National Board of Review. En aquest instant deu estar davant d'un ordinador: treballa en el guió de la propera cinta de Jaime Rosales i en el seu primer llargmetratge com a directora.

Es va donar a conèixer internacionalment amb una cosa semblant a un cop de puny a la taula: el seu curt 'Zero' va ser apadrinat per Michael Fassbender i produït per Ridley Scott, i més tard presentant a competició a la darrera Mostra de Venècia. En aquells moment ja havia estat seleccionat per la revista Variety com un dels deu directors espanyols que s'han de seguir els propers anys. I evidentment que el seguirem: és un dels directors de la telesèrie 'Pulsaciones', que emetrà Antena 3, i ja està treballant en el seu debut en el llarg, amb el thriller 'Crossing The Line'.

Fa cinc mesos que la seva opera prima va obtenir el Premi Gaudí a la Millor Pel·lícula. Merescudament, a més: 'El camí més llarg per tornar a casa' és una demolidora meditació sobre el dolor causat per la pèrdua, i una obra plena de ràbia. Després de la seva estrena al Festival de Sevilla, Pérez ens va dir: "aquesta pel·lícula és la meva manera de dir: 'estic preparat per explicar històries. Si us plau, que algú m'escolti'". Ja està donant voltes a la segona, una història sobre la intersexualitat.

Es va plantar amb el seu equip en algun punt a prop del traçat de l'AP-7 –en realitat era més que un punt: Gallecs, un nucli rural de Mollet– i va seguir de forma obsessiva cinc veïns: una iaia, un pagès, un moldau aficionat a la lluita grecorromana, una cuidadora filipina i una prostituta d'autopista. El resultat, el docudrama amb aires de western 'La plaga' (2013), es va presentar a la Berlinale i després va guanyar un premi Sant Jordi i un bon grapat de Gaudís. Aquests dies roda un documental sobre l'agent literària Carme Balcells.

Algunes de les ficcions més absorbents sobre el que significa ser dona que el cinema català ha donat últimament porten el seu nom estampat als títols de crèdit. Va coescriure els dos fantàstics llargmetratges de la directora Mar Coll, 'Tres dies amb la família' (2009) i 'Tots volem el millor per a ella' (2013); va incloure la seva signatura al guió de 'Blog' (2010), el sorprenent debut en el llarg d'Elena Trapé; y no trigarà a estrenar-se 'María (y los demás)', la darrera mostra del seu talent donant fascinant vida a situacions i personatges.

És el més internacional d'una generació de directors de fotografia infal·libles integrada per Jimmy Gimferrer, Neus Ollé i Diego Dussuel –cinematògrafs habituals d'Albert Serra, Mar Coll i Isaki Lacuesta, respectivament–, als quals podem atribuir un gran mèrit: sigui quina sigui la seva salut, el nostre cinema té un aspecte esplendorós. Aranyó ha treballat amb Paco Cabezas a 'Carne de neón' (2010) i 'Mr. Right' (2015), amb Daniel Calparsoro a 'Invasor' (2012) i 'Combustión' (2013), i amb Amenábar a la recent 'Regresión' (2015).