World Press Photo
©Brent StirtonWorld Press Photo
©Brent Stirton

Què hi ha darrere del World Press Photo?

Sílvia Omedes, fundadora de Photographic Social Vision, ens parla de la mostra de fotoperiodisme més potent del món

Publicitat
Des de Photographic Social Vision, la fundació que presideix Sílvia Omedes, creuen en el poder de la fotografia com una eina de conscienciació i sensibilització molt potent. Per això, fa catorze anys que treballen per tal d'apropar-la a la ciutadania, i en fa deu que fan possible que el World Press Photo, el concurs més gran de fotografia de premsa anual vingui a Barcelona. El bon fotoperiodisme, explica la Síliva, és aquell que interpreta i interroga la realitat. Les 130 fotografies que enguany s'exposen al World Press Photo són imatges que tenen la capacitat d'informar, interrogar i emocionar. Parlem amb ella d'una mostra que vol oferir "una oportunitat de veure visions alternatives del món, ampliant la mirada de la gent, no només en les històries sinó en com s'expliquen aquestes històries". La Sílvia ho té clar: "El World Press Photo contribueix al desenvolupament dels ciutadans i a la seva educació visual".

Què diferencia les fotografies de World Press Photo de la resta de fotoperiodisme que veiem durant l'any?
Durant l'any ja es veu bona fotografia de premsa, i de fet gran part fotògrafs que participen al World Press Photo treballen per grans mitjans o agències. El que passa és que els mitjans, sobretot la premsa escrita, es nodreixen de dos o tres grans agències que envien fotos durant tot l'any. Gairebé tots els diaris, siguin de la tendència que siguin, publiquen les mateixes fotografies. En els últims anys s'ha perdut la capacitat d'enviar fotògrafs sobre terreny. De tenir corresponsals que tinguin temps per explicar històries amb recorregut, profunditat i dedicació. Amb les agències tenim accés a les imatges en qüestió de segons, però tenim una visió empobrida del context de les històries. Hem perdut la capacitat de rebre informació amb matisos i ambigüitats, que són sempre importants.

Per quins motius la fotografia guanyadora de l'edició d'enguany és la de John Stanmeyer?
Per començar, que causa un impacte visual tremend. Té bellesa, ens informa, i en un primer estadi, també ens interroga, perquè no sabem qui són ni què fan. És tan bella que molta gent pensa que és un anunci de telefonia mòbil. Per la manera com estan disposades les persones que hi apareixen, sembla que l'escena estigui coreografiada. Però no ho està. Quan descobreixes que aquestes persones són immigrants que intenten aconseguir cobertura per entrar en contacte amb les seves famílies, que són a l'altra banda del mar, la imatge guanya una altra dimensió. És una foto literalment extra-ordinària. A més a més, no és una fotografia típica d'immigració. Aquest any s'ha apostat per una imatge més simbòlica i poètica, i me n'alegro perquè té molt a veure amb el fotoperiodisme que s'està fent ara, més íntim i no tant de grans angulars amb pistoles en primer terme.

L'impacte és un element determinant en les fotografies que formen part de la mostra?

És un element important, i és cert que al World Press Photo veiem fotografies molt impactants de moments molt durs. Hem de pensar que si no veiéssim aquestes fotografies perdríem debat, i una de les filosofies de la mostra és que se'n parli. Sabem que una determinada fotografia exerceix un impacte mediàtic i pot canviar l'opinió pública. Les empreses també ho saben, i s'estan fent amb grans arxius de fotografia. Qui té accés a la fotografia té accés a escriure la història com vol. Per això és molt important generar un impacte i fer que se'n parli, encara que es critiqui que sembla que fem art d'una desgràcia.


On és i com s'estableix el límit de l'estetització de la realitat en un certamen de fotoperiodisme?

L'estetització de la catàstrofe és una crítica que rebem molt: fer fotos boniques de situacions molt dures. Això genera un impacte encara més fort. I és el que es busca! Perquè l'emoció ve gràcies a la bellesa. En primera instància, els límits els estableix el fotògraf, però des del World Press Photo s'està dient als fotògrafs que no maquillin excessivament les fotos perquè va en contra de les seves veritats. Aquest any hi ha més filtre per part del jurat. Tenen accés als raws, i detecten si els colors han estat excessivament alterats. En aquest cas poden retirar una foto del concurs. Ara bé, quan el World Press Photo exposa, i aquest any són 130 fotografies, podem tenir garanties absolutes que no hi ha hagut manipulació de la informació. Pot haver-hi un cert potenciament de l'expressió de la foto i de la seva bellesa. Però no hi ha pistoles on no n'hi havia, ni manipulació de la informació o omissió de dades importants.

Qui forma el jurat del World Press Photo?
L'organització del World Press Photo, fundat fa 57 anys per tres fotògrafs holandesos, es limita a triar un jurat de professionals que canvia cada any, sota una premissa d'equilibri entre professions i d'especialistes en les diferents categories del concurs: hi ha editors, directors de museu, comissaris i fotògrafs de primera línia amb capacitat crítica per complir la seva funció. És un jurat independent, i l'organització del concurs no juga cap paper en la selecció de les fotografies finals.

Com funciona aquest jurat?
L'equip es reuneix a Holanda durant dues setmanes al mes de febrer. Els donen menjar i lloc on dormir, tot i que gairebé no dormen. És una tasca duríssima. Es valoren més de 100.000 fotos que van desapareixent per etapes. A la primera ronda es tanquen a les fosques a una habitació on projecten totes les fotografies, a dècimes de segon cadascuna. Amb un joy-stick seleccionen 'in and out'. Durant el primer visionat es carreguen el 60 % de les fotos sense saber-ne el tema ni l'autor. Després ja són els especialistes de cada categoria -Notícies d'Actualitat, Temes d'Actualitat, Temes Contemporanis, Vida Quotidiana, Retrats, Retrats en l'Entorn, Natura i Esports d'acció, i Esports Cròniques- els qui decideixen els resultats finals, després d'una llarga deliberació.

Totes les imatges de la mostra es poden veure a la web de World Press Photo. Què aporta fer-ne una exposició?
No hi ha res comparat a caminar entre elles, respirar-les i digerir-les. Dialogar amb elles, dedicar-hi un temps. La mitja d'estar connectat a internet mirant fotos és molt escassa, i el consum que en fem és molt més ràpid. El vincle que es crea entre espectador i fotografia en un context expositiu va molt més enllà. Per això la portem i fem un esforç per presentar-la el millor possible, amb visites guiades i activitats paral·leles.

També t'agradarà

  • Art
  • Escultura
Entrevista a Ai Weiwei
Entrevista a Ai Weiwei

Parlem amb l'artista, protagonista de l'exposició 'On the Table'. La Virreina acull la retrospectiva que recorre la trajectòria de l'artista i activista xinès Des que va ser alliberat el juny del 2011, després de 81 dies d'arrest, l'artista Ai Weiwei no ha pogut sortir de la Xina, però això no li ha impedit convertir-se en un dels artistes més famosos del món. No hi ha agents de policia a l'exterior de l'estudi de l'Ai el matí plujós que Time Out el visita a Pequín. Fins fa poc els policies de paisà eren una constant als voltants del seu estudi, situat als afores de la ciutat -gairebé tan habituals com els gats i les flors que llueixen a la cistella d'una bicicleta, una forma subtil de protestar per la falta de llibertat de l'Ai, que no pot viatjar ni ensenyar els seus treballs a la Xina-. Encara no té el passaport. I malgrat que les autoritats han provat de fer-lo invisible, l'artista ha respost amb una intensa presència a l'escena internacional. Va 'colar-se' a la presó d'Alcatraz de San Francisco per a l'exposició '@Large', després de la gran retrospectiva que van dedicar-li al Brooklyn Museum; ara presenta 'On the table' a Barcelona, i pròximament tornarà a Londres, amb una gran exposició a la Royal Academy of Arts. L'artista també s'encarrega de mantenir una gran activitat a través de les xarxes socials, amb autofotos a Instagram, on fins i tot ha arribat a aparèixer amb la guru Martha Stewart. Per tot això preguntem a l'Ai com encaixa els seus rols com a dissident i est

  • Art
  • Fotografia
Temporada de fotografia
Temporada de fotografia

La ciutat viu un boom d'exposicions fotogràfiques. Us recomanem les millors Exposicions recomanades L'herència immaterial Sabeu allò de 'tothom es creu capaç de ser entrenador del Barça'? Doncs a mi em passa el mateix amb les exposicions del MACBA. Ara hi mostren la primera d’una trilogia on es repassen les obres de la col·lecció del museu pertanyents al període de la dècada del 1980. I el meu interior crida, mentre recorre les sales: “No! Marcatge a l’home, res de defensa zonal!”, “Kippenberger davanter? Millor lateral!”... “Aquest Valldosera està encara molt verd, millor cedir-lo una altra temporada”, etc.Ai, els 80, època de desencís. Ni Kennedy ni Joan XXIII, ara Reagan, Joan Pau II i punks. I aquí, mort el Merma, el naixement de les institucions artístiques i culturals. El creador passarà de criticar el sistema a no moure un dit sense subvenció... Però el MACBA ho veu d’una altra manera. La col·lecció és la pàtria, una pàtria 'kleenex', per sort, que serveix de revisió torracollons de la història, una història amb rerefons revolucionari, on el lumpen es defensa a cop de 'bakalao' i rock basc, fanzins i apropiacionisme.Articulada al voltant de tòpics com 'el sagrat i el popular', 'el cos i el seu revers', les obres basteixen discursos. Un pot llegir-los o no. I el resultat canvia. Carlos Pazos i la seva instal·lació poden ser una pila de referents, o un drama semiòtic encobert, i unes fotografies d’Humberto Rivas al transvestit Violeta la Burra, una violentació de la norm

Publicitat
  • Art
  • Galeries
L'art que has de veure
L'art que has de veure

Amants de la pintura, la fotografia, l'escultura i de l'art en general: aquí teniu una tria de les millors exposicions que podeu trobar actualment als museus i galeries de Barcelona. Les exposicions més populars Barcelona, zona neutral Explicar què passava a la Barcelona del període 1914-1918 és força difícil. Més encara si partim del punt de vista de les arts. Però això és el que han intentat els comissaris de la mostra 'Barcelona, zona neutral (1914-1918)', Fèlix Fanés i Joan M. Minguet. Se n’han sortit? L’esforç és lloable, per bé que hi ha referents literaris que van molt més enllà dels recursos expositius. Barcelona, a l’època, era una de les ciutats més interessants d’Europa pel que fa a inquietuds socials. També acollia una inteŀlectualitat que debatia si crear un art nacional a partir del bo i millor de les avantguardes internacionals, o bé a partir de les arts populars i del gloriós passat medieval (llegir tota la crítica). Carol Rama Carol Rama és una artista difícilment classificable, que qüestiona la seva condició de dona i desenvolupa un llenguatge molt personal. El seu treball conjuga la sensualitat, el fetitxisme i el plaer amb el dolor, la por, l’angoixa o l’enuig; tot molt marcat per la memòria de les seves circumstàncies personals i familiars. Tal com escrivia ella mateixa l’any 1996, “Jo pinto per instint i per passió, i per ira i per violència i per tristesa, i per un cert fetitxisme, i per una joia i malenconia alhora, i per ràbia especialment.” Aquesta

  • Art
  • Pintura
Carol Rama al MACBA
Carol Rama al MACBA

La retrospectiva del MACBA recupera de l'oblit la figura de Carol Rama. Beatriz Preciado, comissària de la mostra, ens descobreix l'obra i l'artista Els qualificatius magistral, subversiva, marginal, irrefutable, monumental i desconeguda arraconen les etiquetes sexual i pornogràfica que sovint han definit l'obra prolífica de Carol Rama, l'artista autodidacte que es va començar a recuperar de l'oblit als anys 80 i que el 2003 va rebre el Lleó d'Or de Venècia. Ara el MACBA li dedica la retrospectiva 'La Passió segons Carol Rama', que convida a rellegir la història de l'art del segle XX. La filòsofa i activista Beatriz Preciado, co-comissària de la mostra, ens descobreix l'artista italiana. Qui és Carol Rama?És una artista que neix el 1918, i per tant estem parlant d'una obra i una artista més moderna que contemporània. Bona part de la seva producció la fa als anys 30-40 fins a principis del segle XXI, quan ja comença a estar gran i malalta... Aquesta és una de les paradoxes: l'exposició arriba ara que l'artista està gairebé inconscient. El MACBA la reivindica amb una gran exposició.  Per a nosaltres era important perquè la seva obra havia quedat en un forat negre, un punt fosc a la història de l'art del segle XX. Ha estat ignorada per tots els relats, el de la pintura i els de l'Arte Povera a Itàlia. Cadascuna de les diferents històries de l'art l'ha ignorat... Què hi exposeu?S'hi podrà veure una gran selecció d'aquarel·les que Rama va pintar sense tenir cap mena de formació a

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat