Què hi ha darrere del World Press Photo?

Parlem amb l'artista, protagonista de l'exposició 'On the Table'. La Virreina acull la retrospectiva que recorre la trajectòria de l'artista i activista xinès Des que va ser alliberat el juny del 2011, després de 81 dies d'arrest, l'artista Ai Weiwei no ha pogut sortir de la Xina, però això no li ha impedit convertir-se en un dels artistes més famosos del món. No hi ha agents de policia a l'exterior de l'estudi de l'Ai el matí plujós que Time Out el visita a Pequín. Fins fa poc els policies de paisà eren una constant als voltants del seu estudi, situat als afores de la ciutat -gairebé tan habituals com els gats i les flors que llueixen a la cistella d'una bicicleta, una forma subtil de protestar per la falta de llibertat de l'Ai, que no pot viatjar ni ensenyar els seus treballs a la Xina-. Encara no té el passaport. I malgrat que les autoritats han provat de fer-lo invisible, l'artista ha respost amb una intensa presència a l'escena internacional. Va 'colar-se' a la presó d'Alcatraz de San Francisco per a l'exposició '@Large', després de la gran retrospectiva que van dedicar-li al Brooklyn Museum; ara presenta 'On the table' a Barcelona, i pròximament tornarà a Londres, amb una gran exposició a la Royal Academy of Arts. L'artista també s'encarrega de mantenir una gran activitat a través de les xarxes socials, amb autofotos a Instagram, on fins i tot ha arribat a aparèixer amb la guru Martha Stewart. Per tot això preguntem a l'Ai com encaixa els seus rols com a dissident i est

La ciutat viu un boom d'exposicions fotogràfiques. Us recomanem les millors Exposicions recomanades L'herència immaterial Sabeu allò de 'tothom es creu capaç de ser entrenador del Barça'? Doncs a mi em passa el mateix amb les exposicions del MACBA. Ara hi mostren la primera d’una trilogia on es repassen les obres de la col·lecció del museu pertanyents al període de la dècada del 1980. I el meu interior crida, mentre recorre les sales: “No! Marcatge a l’home, res de defensa zonal!”, “Kippenberger davanter? Millor lateral!”... “Aquest Valldosera està encara molt verd, millor cedir-lo una altra temporada”, etc.Ai, els 80, època de desencís. Ni Kennedy ni Joan XXIII, ara Reagan, Joan Pau II i punks. I aquí, mort el Merma, el naixement de les institucions artístiques i culturals. El creador passarà de criticar el sistema a no moure un dit sense subvenció... Però el MACBA ho veu d’una altra manera. La col·lecció és la pàtria, una pàtria 'kleenex', per sort, que serveix de revisió torracollons de la història, una història amb rerefons revolucionari, on el lumpen es defensa a cop de 'bakalao' i rock basc, fanzins i apropiacionisme.Articulada al voltant de tòpics com 'el sagrat i el popular', 'el cos i el seu revers', les obres basteixen discursos. Un pot llegir-los o no. I el resultat canvia. Carlos Pazos i la seva instal·lació poden ser una pila de referents, o un drama semiòtic encobert, i unes fotografies d’Humberto Rivas al transvestit Violeta la Burra, una violentació de la norm

Amants de la pintura, la fotografia, l'escultura i de l'art en general: aquí teniu una tria de les millors exposicions que podeu trobar actualment als museus i galeries de Barcelona. Les exposicions més populars Barcelona, zona neutral Explicar què passava a la Barcelona del període 1914-1918 és força difícil. Més encara si partim del punt de vista de les arts. Però això és el que han intentat els comissaris de la mostra 'Barcelona, zona neutral (1914-1918)', Fèlix Fanés i Joan M. Minguet. Se n’han sortit? L’esforç és lloable, per bé que hi ha referents literaris que van molt més enllà dels recursos expositius. Barcelona, a l’època, era una de les ciutats més interessants d’Europa pel que fa a inquietuds socials. També acollia una inteŀlectualitat que debatia si crear un art nacional a partir del bo i millor de les avantguardes internacionals, o bé a partir de les arts populars i del gloriós passat medieval (llegir tota la crítica). Carol Rama Carol Rama és una artista difícilment classificable, que qüestiona la seva condició de dona i desenvolupa un llenguatge molt personal. El seu treball conjuga la sensualitat, el fetitxisme i el plaer amb el dolor, la por, l’angoixa o l’enuig; tot molt marcat per la memòria de les seves circumstàncies personals i familiars. Tal com escrivia ella mateixa l’any 1996, “Jo pinto per instint i per passió, i per ira i per violència i per tristesa, i per un cert fetitxisme, i per una joia i malenconia alhora, i per ràbia especialment.” Aquesta

La retrospectiva del MACBA recupera de l'oblit la figura de Carol Rama. Beatriz Preciado, comissària de la mostra, ens descobreix l'obra i l'artista Els qualificatius magistral, subversiva, marginal, irrefutable, monumental i desconeguda arraconen les etiquetes sexual i pornogràfica que sovint han definit l'obra prolífica de Carol Rama, l'artista autodidacte que es va començar a recuperar de l'oblit als anys 80 i que el 2003 va rebre el Lleó d'Or de Venècia. Ara el MACBA li dedica la retrospectiva 'La Passió segons Carol Rama', que convida a rellegir la història de l'art del segle XX. La filòsofa i activista Beatriz Preciado, co-comissària de la mostra, ens descobreix l'artista italiana. Qui és Carol Rama?És una artista que neix el 1918, i per tant estem parlant d'una obra i una artista més moderna que contemporània. Bona part de la seva producció la fa als anys 30-40 fins a principis del segle XXI, quan ja comença a estar gran i malalta... Aquesta és una de les paradoxes: l'exposició arriba ara que l'artista està gairebé inconscient. El MACBA la reivindica amb una gran exposició.  Per a nosaltres era important perquè la seva obra havia quedat en un forat negre, un punt fosc a la història de l'art del segle XX. Ha estat ignorada per tots els relats, el de la pintura i els de l'Arte Povera a Itàlia. Cadascuna de les diferents històries de l'art l'ha ignorat... Què hi exposeu?S'hi podrà veure una gran selecció d'aquarel·les que Rama va pintar sense tenir cap mena de formació a