Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
Ai Weiwei. Never Sorry

Ai Weiwei: "El meu activisme és per reivindicar els drets essencials"

Parlem amb l'artista, protagonista de l'exposició 'On the Table'. La Virreina acull la retrospectiva que recorre la trajectòria de l'artista i activista xinès

Escrit per
Time Out Barcelona Editors
Publicitat

Des que va ser alliberat el juny del 2011, després de 81 dies d'arrest, l'artista Ai Weiwei no ha pogut sortir de la Xina, però això no li ha impedit convertir-se en un dels artistes més famosos del món. No hi ha agents de policia a l'exterior de l'estudi de l'Ai el matí plujós que Time Out el visita a Pequín. Fins fa poc els policies de paisà eren una constant als voltants del seu estudi, situat als afores de la ciutat -gairebé tan habituals com els gats i les flors que llueixen a la cistella d'una bicicleta, una forma subtil de protestar per la falta de llibertat de l'Ai, que no pot viatjar ni ensenyar els seus treballs a la Xina-. Encara no té el passaport. I malgrat que les autoritats han provat de fer-lo invisible, l'artista ha respost amb una intensa presència a l'escena internacional. Va 'colar-se' a la presó d'Alcatraz de San Francisco per a l'exposició '@Large', després de la gran retrospectiva que van dedicar-li al Brooklyn Museum; ara presenta 'On the table' a Barcelona, i pròximament tornarà a Londres, amb una gran exposició a la Royal Academy of Arts. L'artista també s'encarrega de mantenir una gran activitat a través de les xarxes socials, amb autofotos a Instagram, on fins i tot ha arribat a aparèixer amb la guru Martha Stewart. Per tot això preguntem a l'Ai com encaixa els seus rols com a dissident i estrella de l'art, i els diferents resultats que deriven d'aquesta paradoxal circumstància.

Enyora no poder viatjar a Londres?
Enyoro Londres, que és el que realment pots anomenar una societat civil, un terme que no pots ni citar a la Xina, on ho consideren gairebé com una paraulota. La cultura britànica és molt sofisticada; jo gaudia de cada minut quan hi era, i espero tornar-hi algun dia. Quan em van aixecar la detenció, em va commoure i sorprendre veure que gent de Londres i de la comunitat artística em donaven tant de suport. Obertament es confrontaven a la meva condició i defensaven la meva llibertat d'expressió. Sentir tot això va fer que la situació personal fos més acceptable.

Com construeix una instal·lació quan no pot ser presencialment al lloc on s'exposarà?
Potser no sóc el millor artista, però sóc el millor artista per control remot. Utilitzo internet, Skype i tot tipus de sistemes de comunicació. He fet dotzenes d'exhibicions sense ser-hi perquè encara sé comunicar-me amb els organitzadors i els espectadors.

Ha canviat l'actitud de les autoritats envers Ai Weiwei?
Són més oberts amb mi i estan molt més relaxats. No em segueixen quan surto de casa -ni hi ha sempre un cotxe a fora fent guàrdia-. Puc viatjar amb força llibertat per la Xina i ningú no em demana on vaig. Podria dir que m'han donat la màxima llibertat possible per fer la meva feina i fins i tot per parlar amb vosaltres, de manera que considero que tenen una actitud tolerant i amistosa cap a mi.

Han provat de restringir el seu art?
No, han estat molt clars en aquest sentit. Però de totes maneres no crec que estiguin gaire satisfets amb el resultat; pensen que hi ha algun significat o voluntat de conspiració
al darrere.

El seu art i el seu activisme funcionen per separat?

No. El meu activisme de fet és només per al meu art, per reivindicar els meus drets essencials. Per protegir els meus drets em vaig convertir en el que anomenen 'activista', i això és inseparable del meu art. L'art necessita protecció; la llibertat d'expressió necessita protecció. A través de l'art presento els meus raonaments i a través d'aquests
faig art.

Ha canviat l'actitud de les autoritats envers Ai Weiwei?
Són més oberts amb mi i estan molt més relaxats. No em segueixen quan surto de casa -ni hi ha sempre un cotxe a fora fent guàrdia-. Puc viatjar amb força llibertat per la Xina i ningú no em demana on vaig. Podria dir que m'han donat la màxima llibertat possible per fer la meva feina i fins i tot per parlar amb vosaltres, de manera que considero que tenen una actitud tolerant i amistosa cap a mi.

Han provat de restringir el seu art?
No, han estat molt clars en aquest sentit. Però de totes maneres no crec que estiguin gaire satisfets amb el resultat; pensen que hi ha algun significat o voluntat de conspiració
al darrere.

El seu art i el seu activisme funcionen per separat?
No. El meu activisme de fet és només per al meu art, per reivindicar els meus drets essencials. Per protegir els meus drets em vaig convertir en el que anomenen 'activista', i això és inseparable del meu art. L'art necessita protecció; la llibertat d'expressió necessita protecció. A través de l'art presento els meus raonaments i a través d'aquests faig art.

El preocupa que sent un artista i activista amb tanta notorietat pugui acabar fent ombra als que no tenen tanta veu?
Penso que som en un món competitiu, on fins i tot hi ha competència i rivalitat per la llibertat. No pots eclipsar una veu si aquesta té una idea al darrere. Durant molt de temps jo no vaig saber que era una celebritat internacional, perquè en els anys en què vaig fer-me famós no voltava pel món sinó que era aquí, al meu estudi. Vaig dir a les autoritats que eren ells els qui m'havien fet popular en els darrers anys.

També ha esdevingut més popular a la Xina.
Molt més. Sobretot entre gent connectada amb la informació exterior, i els que poden accedir a internet. Penso que sobretot m'he fet conegut entre els joves que no entenen per què he de rebre tal penalització. Molta gent creu que aquí no hi ha possibilitats de canvi, però jo sóc una mica més naïf. Als vespres estic frustrat i desil·lusionat, però al matí em sento fresc i amb les idees renovades.

Ara es poden comprar carcasses de mòbil, paraigües i altres productes fets per Ai Weiwei. Com se sent amb la comercialització de la seva imatge?
No tinc cap problema amb el fet
que la gent utilitzi la meva imatge mentre aquesta tingui un significat simbòlic. Odio les coses que no estan ben fetes, que són porqueries o merda, però des de la meva posició no podria arribar a controlar-ho encara que ho volgués.

Dirigeix un gran estudi i bona part del seu treball se subcontracta a artesans. Pateix perquè el seu art esdevingui impersonal?
No. Espero que el meu treball sigui tan impersonal com es pugui perquè no crec que jo sigui tan important. Sóc el que l'inicio, el guio, el que controla la idea, però no m'importa si és meva o no. La gent té massa fantasies sobre la definició d'art. L'art té a veure amb les idees, les decisions, l'expressió i la comunicació, i jo sóc bo amb l'expressió i la comunicació; Andy Warhol és un model perfecte per a mi.

Si la seva obra es basa en la comunicació, ¿entén la presència a internet com una extensió del seu art o podria arribar a reemplaçar-lo?
De fet, internet no és una extensió del meu art sinó que el meu art és una extensió d'internet. Sense internet no existiria l'Ai Weiwei de l'avui. Sóc un pur producte d'internet.
On the table es podrà veure a La Virreina fins al febrer del 2015.

El preocupa que sent un artista i activista amb tanta notorietat pugui acabar fent ombra als que no tenen tanta veu?
Penso que som en un món competitiu, on fins i tot hi ha competència i rivalitat per la llibertat. No pots eclipsar una veu si aquesta té una idea al darrere. Durant molt de temps jo no vaig saber que era una celebritat internacional, perquè en els anys en què vaig fer-me famós no voltava pel món sinó que era aquí, al meu estudi. Vaig dir a les autoritats que eren ells els qui m'havien fet popular en els darrers anys.

També ha esdevingut més popular a la Xina.
Molt més. Sobretot entre gent connectada amb la informació exterior, i els que poden accedir a internet. Penso que sobretot m'he fet conegut entre els joves que no entenen per què he de rebre tal penalització. Molta gent creu que aquí no hi ha possibilitats de canvi, però jo sóc una mica més naïf. Als vespres estic frustrat i desil·lusionat, però al matí em sento fresc i amb les idees renovades.

Ara es poden comprar carcasses de mòbil, paraigües i altres productes fets per Ai Weiwei. Com se sent amb la comercialització de la seva imatge?
No tinc cap problema amb el fet
que la gent utilitzi la meva imatge mentre aquesta tingui un significat simbòlic. Odio les coses que no estan ben fetes, que són porqueries o merda, però des de la meva posició no podria arribar a controlar-ho encara que ho volgués.

Dirigeix un gran estudi i bona part del seu treball se subcontracta a artesans. Pateix perquè el seu art esdevingui impersonal?
No. Espero que el meu treball sigui tan impersonal com es pugui perquè no crec que jo sigui tan important. Sóc el que l'inicio, el guio, el que controla la idea, però no m'importa si és meva o no. La gent té massa fantasies sobre la definició d'art. L'art té a veure amb les idees, les decisions, l'expressió i la comunicació, i jo sóc bo amb l'expressió i la comunicació; Andy Warhol és un model perfecte per a mi.

Si la seva obra es basa en la comunicació, ¿entén la presència a internet com una extensió del seu art o podria arribar a reemplaçar-lo?
De fet, internet no és una extensió del meu art sinó que el meu art és una extensió d'internet. Sense internet no existiria l'Ai Wewei de l'avui. Sóc un pur producte d'internet.

També t'agradarà

L'art que has de veure
  • Art
  • Galeries

Amants de la pintura, la fotografia, l'escultura i de l'art en general: aquí teniu una tria de les millors exposicions que podeu trobar actualment als museus i galeries de Barcelona. Les exposicions més populars La donació de David Douglas Duncan, II Diuen que les segones parts mai no foren bones, però estem davant d’una d’aquestes excepcions que confirmen la regla. Fa un any, el Museu Picasso va rebre la donació de 163 fotografies que David Douglas Duncan havia fet al pintor malagueny i al seu entorn, entre el 1956 i el 1962. Aleshores se’n va exposar una primera selecció, on les escenes de vida a La Californie, la residència-estudi que l’artista tenia al sud de França, n’eren el denominador comú. Ara es presenta la seqüela d’aquest fons, un conjunt de 87 fotos que ensenyen un Picasso domèstic i espontani, envoltat de família i amics, en situacions disteses i aliè a l’objectiu del fotoperiodista (llegir tota la crítica). Maniobra de Perejaume Si us explico de què va aquesta exposició, em quedaré curt. Les paraules són insuficients. Podríem titular-la 'Mapa subterrani (un de molts) de l’art català (però no de tot)', 'Introducció al pensament perejaumià' i fins i tot 'Hi ha moltes maneres de muntar una exposició'. Però seguiríem quedant-nos curts... i quedaríem una miqueta pedants. A veure, Perejaume és un dels nostres creadors més interessants. Artista plàstic, poeta i assagista, ha construït al Museu Nacional una reflexió sobre determinats valors de l’art català tot alinean

La Barcelona de Miró
  • Art
  • Art popular

La Fundació Miró recupera l'obra pública de l'artista i l'admiració per Miró també es deixa sentir en murals d'art urbà de la ciutat Hi ha moltes maneres de desxifrar l'estreta relació entre Joan Miró i Barcelona. S'ha de visitar la Fundació Miró que, coincidint amb el cicle 'Miró, Documents', exposa dibuixos preparatoris, maquetes i documentació de les obres que l'artista va regalar a la ciutat, sota el títol De Miró a Bcn. I, esclar, també s'ha de voltar Barcelona per contemplar les seves obres cèlebres, i alguns murals de nova creació que reten homenatge als colors i les formes de Miró. Els seguim la pista. Mural de l'Aeroport Tot comença aquí, a la Terminal 2 de l'Aeroport de Barcelona, al mural format per 4.865 lloses en què Miró, en col·laboració amb Josep Llorens i Artigas, explota les formes i cromatismes habituals en la seva darrera etapa creativa. El Mural de l'Aeroport, l'encàrrec que l'Ajuntament va fer a Miró el 1968 per donar la benvinguda als visitants de la ciutat, aviat tindria companyia. El 1971 l'artista escrivia a Lluís Permanyer que volia regalar l'escultura que s'havia d'instal·lar al Parc de Cervantes (i que finalment no es va realitzar) i un paviment a la Rambla, a més del Centre d'Estudis d'Art Contemporani, avui seu de la Fundació Miró. D'aquesta manera, les obres de Miró rebrien els viatgers que arribaven a Barcelona per terra, mar i aire. Mosaic del Pla de l'Os Una obra d'art per ser trepitjada? El plantejament del mosaic que adorna la Ram

Publicitat
Temporada de fotografia
  • Art
  • Fotografia

La ciutat viu un boom d'exposicions fotogràfiques. Us recomanem les millors Exposicions recomanades L'herència immaterial Sabeu allò de 'tothom es creu capaç de ser entrenador del Barça'? Doncs a mi em passa el mateix amb les exposicions del MACBA. Ara hi mostren la primera d’una trilogia on es repassen les obres de la col·lecció del museu pertanyents al període de la dècada del 1980. I el meu interior crida, mentre recorre les sales: “No! Marcatge a l’home, res de defensa zonal!”, “Kippenberger davanter? Millor lateral!”... “Aquest Valldosera està encara molt verd, millor cedir-lo una altra temporada”, etc.Ai, els 80, època de desencís. Ni Kennedy ni Joan XXIII, ara Reagan, Joan Pau II i punks. I aquí, mort el Merma, el naixement de les institucions artístiques i culturals. El creador passarà de criticar el sistema a no moure un dit sense subvenció... Però el MACBA ho veu d’una altra manera. La col·lecció és la pàtria, una pàtria 'kleenex', per sort, que serveix de revisió torracollons de la història, una història amb rerefons revolucionari, on el lumpen es defensa a cop de 'bakalao' i rock basc, fanzins i apropiacionisme.Articulada al voltant de tòpics com 'el sagrat i el popular', 'el cos i el seu revers', les obres basteixen discursos. Un pot llegir-los o no. I el resultat canvia. Carlos Pazos i la seva instal·lació poden ser una pila de referents, o un drama semiòtic encobert, i unes fotografies d’Humberto Rivas al transvestit Violeta la Burra, una violentació de la norm

Fontcuberta fa el petó de BCN
  • Art
  • Fotografia

El fotògraf i teòric parla del fotomosaic del Tricentenari i altres projectes, com les ficcions maquinistes de Trepat A la plaça Isidre Nonell, en aquest presumpte atzucac que s'amaga darrere del Col·legi d'Arquitectes, descobreixo Joan Fontcuberta, el fotògraf que ha fet del dubte, l'engany i l'humor la seva marca, el teòric que ha desxifrat la nova edat de la fotografia, i l'artista que el 2013 va rebre el prestigiós premi Hasselblad, l'equivalent al Nobel de la disciplina. També descobreixo la seva darrera obra pública, dos llavis que es troben en un primeríssim pla i escenifiquen un bes format per una textura íntima de 4.000 rajoletes de ceràmica amb imatges que evoquen la llibertat en tons carnosos, vermells i ocres. Fontcuberta, que ha concebut El món neix en cada besada per encàrrec del Tricentenari, ha apostat per fer una obra participativa –les 4.000 fotografies del fotomosaic han estat cedides per ciutadans– amb un rerefons optimista i humanista, d'acord amb el seu principi que "un futur sense petons és un futur que no cal viure". També anota el nom d'un autor, el del poeta i teòric vuitcentista Oliver Wendell Holmes, qui, en un assaig dedicat al daguerreotip, va comparar el soroll eixordador i efímer dels canons amb el ressò etern dels petons. La cita ha impregnat aquest projecte on conflueixen els interessos teòrics de l'artista, que ha convertit el mur de la plaça en un híbrid entre els àlbums familiars, una pràctica en perill d'extinció per la crisi de la fotogr

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat