Plats viscerals: atreviu-vos amb els menuts!

Menjars casolans. Ja són pocs els llocs que poden definir-se així, com Can Vilaró. Un històric, un clàssic, obert d'ençà prinicipis de segle, que els pares d'en Sicu Vilaró van agafar l'any 1967. Hi trobareu cuina catalana tel·lúrica, i amagats en un racó de la carta (però sempre presents) plats de menuts que són pura arqueologia gastronòmica: fetge amb ceba, lletons amb mongetes, galtes de be amb all i julivert... I turmes! Què coi són? Contesta, sorneguer, en Sicu: "Collons de toro arrebossadets. Boníssims". Sí, allò que en castellà en diuen criadillas. Algú s'atreveix?

Tot el que se serveix al Portolés està escrit en una pissarra. Una oferta àmplia, en què hi trobem primers com un molt bon gaspatxo, una fideuada, uns seitons arrebossats que són dels millorets que podeu tastar per aquí. I entre tanta recepta tel·lúrica no hi poden faltar, esclar, els menuts. Una de les grans especialitats de la casa és la tripa de xai a la catalana, que la cuinera, la Carmen López, prepara com ho feia la seva sogra. Tripa de xai estofada a foc lent, especiada amb farigola i canyella, ben tendre, i que no xaieja. Es serveix amb patates fregides, i és una delícia que quan és a la pissarra desapareix en qüestió de minuts.

No és el mateix dir “avui hem sopat en un italià” que “avui hem sopat en un venecià”. Encara hi ha categories! Quan, al Poble-sec va obrir el Xemei, aquest incís es va fer imprescindible. Semblava que per primera vegada algú portés a Barcelona una cuina italiana que no fos pasta pizza. Aquesta impressió, esclar, és falsa, però els germans Colombo es distingeixen per versionar la cuina transalpina amb finesa d'artista i un producte excels. El seu 'hit' visceral indiscutible és el fetge a la veneciana: fetge de vedella passat per la paella amb llorer i ceba melosa, en què el seu suc es barreja amb la polenta d'acompanyament.

La Cullera de Boix no és un restaurant per tirar coets, però presenta una oferta prou satisfactòria, sobretot per als passejants que diumenges o festius circulen pel centre amb molts restaurants tancats. I si hi ha una cosa que fan bé són els arrossos, amb el gra ben escollit i al punt de cocció. Val a dir que la triperia també pot ser marina: un exemple d'això és un clàssic de mar i muntanya que a hores d'ara costa trobar pels llocs, on conviu la melositat de la tripa de bacallà i la de la botifarra negra. Boníssim.

Dels establiments clàssics de la ciutat, el Chicoa continua sent una autèntica referència a Barcelona que no ha renunciat mai als cervelles de xai. Que no us facin cap yuyu: van perfectament arrebossats i acompanyats per bastonets d’albergínia. Els cervells es desfan a la boca amb la doble satisfacció d’un arrebossat crocant, gens oliós i de gust mantegós de la matèria primera excel·lentment tractada.

Mochica és un bulliciós i senzill peruà que ofereix cuina 'norteña de la costa', en la qual l’especialitat són els plats de peix i marisc. Però també tenen una carta farcida de plats de carn. A diferència de molts altres restaurants peruans que s'han adaptat al gust local i hi posen entrecot, ells segueixen fent l''anticucho' com ha de ser: una broqueta amb trossos de cor de vedella a la brasa, amanits amb oli, all, sal, vinagre i 'ají panca'. Aquest és el menjar de carrer del Perú.

D'acord, sou zombies flexiterians, però no voleu menjar una cosa tant vulgar i humana com el peix (i passeu de la flora intestinal). Doncs feu com el Renfield del film de Coppola (interpretat per Tom Waits): mengeu insectes! Al sublim mexicà Oaxaca us serviran una bona racció de formigues i saltamartins, que afegiran sabor i textura cruixent als fenomenals 'moles' de Joan Bagur.