Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right 19 preguntes a Julio Manrique

19 preguntes a Julio Manrique

El director fa front al seu repte teatral més bèstia amb la posada en escena de 'Jerusalem' al Teatre Grec

Julio Manrique
Foto: Iván Moreno Julio Manrique
Per Andreu Gomila |
Advertising

Una 'rave' en una clariana d'un bosc molt a prop de Stonehenge. Això és i no és 'Jerusalem', l'obra de Jezz Butterworth que ja forma part del gran repertori contemporani. Pels premis que va guanyar fa gairebé una dècada a Londres i Nova York i per l'alta valoració que recull allà on s'ha fet. Julio Manrique és l'encarregat de vestir-la a Barcelona, amb un 'cast' de primera. I és que no hi deu haver ningú millor en aquest costat de la frontera per fer-nos entrar en el món alhora màgic i cutre de Johnny Byron 'El Gall' i companyia. Un director en un dels seus millors moments artístics de la seva carrera.

Tu eres amant del pot petit, però amb 'Jerusalem' t'has ficat en un projecte molt i molt gran.
Havia fet obres amb aquest nombre d'actors, com 'L'hort del cirerers' o 'L'ànec salvatge'. Però aquesta és de les grosses. L'obra és enorme, abassegadora... Feia anys que coneixia el text. El vaig llegir quan era al Romea i em va semblar, en plena crisi, una quixotada fer-lo. Era impossible de tirar endavant. Però de sobte ve en Pere Arquillué amb el text sota el braç i em diu que vol que ho dirigeixi jo. Doncs, som-hi. Amb una coproducció entre Focus, el Grec i el Centro Dramático Nacional. A més, se'm va acudir que el Teatre Grec seria un bon lloc per fer aquesta obra. Amb drogues, música electrònica, la tradició anglesa, amb quilos d'humanitat i vitalisme. És un material molt divertit i excitant.

L'obra és una gran quixotada en ella mateixa!
Absoluta. El protagonista, en Johnny Byron 'El Gall' té molts mites a sobre, entre els quals hi ha el mateix Quixot. I fa parella amb una mena de discjòquei, en Ginger, que podria ser una mena de Sancho Panza.

T'hauria agradat ocupar el lloc de Pere Arquillué i encarnar aquest personatge anomenat El Gall?
En Pere és ideal. Crec que em falten uns quants anys... És un súper personatge. M'excita molta la idea d'estar al darrere. Estar fora d'això és un mal de cap important, però també m'agrada molt dirigir-la.

"Hi ha alguna cosa voluntària en l'obra per a què se t'escapi, et vessi i et passi per sobre. És una mica com en Roberto Zucco, un d'aquests personatges que no es deixen atrapar"

TItol

Qui és Johnny 'El Gall'?
Hi ha alguna cosa voluntària en l'obra per a què se t'escapi, et vessi i et passi per sobre. És una mica com en Roberto Zucco, un d'aquests personatges que no es deixen atrapar. És un mite que s'inventa Butterworth.

Es veu que va existir. De fet, l'actor que feia d'El Gall a Londres, Mark Rylance, li va regalar el premi Olivier a la millor interpretació.
S'hi va inspirar. És una obra que convida a buscar referents, connexions, que et convida a llegir-la en clau simbòlica. Això, de vegades, fa que estrenyis les coses. Butterworth ha estat molt malparit i s'ha entestat a no fer-ho. Diu que tot és pura casualitat, des de les referències bíbliques a Lord Byron, que curiosament era coix com El Gall... Trobes moltes coses. Jo crec que són voluntàries, però l'autor s'ha negat a donar claus que empetiteixin la lectura de l'obra. Crec, com creia William Blake, que també era un gran constructor de mites, un profeta, un poeta maleït, que hem d'acabar amb els mites que sustenten les nostres cultures que ens tiranitzen i n'hem de crear de nous.

I com ho fem?
Blake diu que barrejant coses que ja tenim. Així la gent es farà un embolic i no els podrà llegir de manera unívoca. I rígida. Crec que Butterworth es difressa de Blake per crear un mite que es diu Johnny Byron 'El Gall', que encerta totes les preguntes del Trivial, que diu que té un tambor que és el regal d'un gegant, que té una aura màgica, suprahumana...

Alhora, però, és el sonat del poble.
I és profundament humà... S'han de mirar els textos i pintures de Blake on diu que déu és dins nostre, que no existeix la dualitat entre el bé i el mal, prosa versus poesia... Tot va junt. Últimament he llegit Walt Whitman i també hi veig ressonàncies. Però sí, és el borratxo del poble, el camell, un paio pudent, insuportable, i alhora és un déu, un gegant, és màgic com el bosc.

Sembla que els autors anglesos són els únics capaços d'escriure encara grans obres. Per què?
Jo què sé. Apareixen obres meravelloses. Suposo que té a veure amb la tradició, amb una idea que vaig sentir a dir a algú parlant de cinema: per què els nord-americans han fet algunes de les millors pel·lícules de la història? Doncs, perquè han fet les pitjors. Potser té a veure amb això. Que tenen una tradició tan potent, tan exuberant, que enmig d'aquest bosc hi apareixen perles. Potser el nostre bosc no és prou frondós.

"Els anglesos tenen una tradició tan potent, tan exuberant, que enmig d'aquest bosc hi apareixen perles. Potser el nostre bosc no és prou frondós. "

TItol

Cada temporada en surten un parell de genials, gairebé obres mestres.
Crec que té a veure amb la tradició. Butterworth, crec, va ser amic i deixeble de Harold Pinter. Després ell, la seva escriptura, la porta a llocs que no tenen res a veure amb Pinter.

Aquesta obra, potser té una mica a veure amb 'Terra de ningú'?
Potser sí. Hi ha una invitació a l'ambivalència, que tu acabis l'obra, que participis en la seva lectura. No és una obra alliçonadora. És una obra gran... Ara que n'he fet unes quantes d'aquestes, crec que gairebé totes les obres mestres obren una porta al misteri. Podem tornar a Whitman, Blake, aquests romàntics visionaris, qye t'acaben abocant al misteri de la vida.

'Jerusalem' és una obra èpica?
És d'una èpica contemporània, que inclou una festa major, danses regionals, digues-li colla sardanista o ball de bastons. L'obra ens presenta un paisatge domèstic, petit, i l'autor eleva el cant cap a un territori èpic com en pocs textos m'he trobat. L'èpica apareix constantment.

Què et donen aquestes obres?
Tinc ganes de fer teatre clàssic, sobretot després de 'L'ànec salvatge', per com va anar tot. El teatre contemporani, però, em dona immediatesa, es converteix ràpidament en un mirall del que em passa a mi ara. Em costa més fer aquest salt amb el repertori clàssic. Potser té a veure amb l'edat, però penso que alguns autors com Ibsen, Txékhov o Shakespeare també poden parlar-te del present... És molt saludable que es faci molt teatre contemporani i que es facin alguns clàssics, sempre des d'una mirada que no sigui museística.

Per què els actors diuen que ets tan bon director? Diuen que perquè ets també bon actor.
Igual té a veure amb això, perquè em col·loca en un paper de company, de ser empàtic, de saber què els està passant... Potser això ajuda a que els entengui. També voldria pensar que intento generar dinàmiques on tothom té una veu, de deixar clar que el teatre és una feina de grup. Tampoc no em sento ni prou llest ni prou dotat per dir a la gent que treballi només a partir de les meves idees. No visc mai cap muntatge així. Necessito descobrir les coses en equip. Quan la gent se sent important en un grup tothom és més feliç.

Portes un temps sense fer gaire d'actor. Ho has deixat de banda?
M'agrada dirigir. La temporada vinent faré d'actor. Però sí que és cert que em ve més de gust dirigir. Em resisteixo a respondre'm a mi mateix, perquè crec que seguiré alternant-ho, però la direcció em tira cada cop més i més. Hi ha una part molt plaent a l'hora de dirigir: descobrir una obra, un autor, i aixecar una obra que t'has imaginat llegint.

Et sents més artista que quan només eres actor?
Artista de diferent manera. Crec que els actors també són artistes... Quan ets actor, però, sempre acabes mirant-te les obres des del punt de vista del teu personatge, tot i que és bo insistir des de la direcció que tots formem part d'un relat. La mirada del director és un pla més obert. És una cosa que no podem fer a la vida. Si poguéssim...

"Un director és una mica un petit déu. Però no t'has de prendre't mai prou seriosament."

TItol

Un director és un petit déu?
Una mica... Però no t'has de prendre't mai prou seriosament.

'Jerusalem' implica un retorn al Julio Manrique de fa dotze anys? Hi veig moltes connexions amb 'American Buffalo'.
Una part d'aquesta obra. 'Jerusalem' vola molt més i en altres direccions, tot i que 'American Buffalo' és molt potent. Parlava del mercat, de la societat, era una obra moral i política. Aquesta té una mística, se'n va cap a uns llocs que necessàriament volen més... 'American Buffalo' passa en una botiga de trastos, que era un lloc on no saps què valen les coses, una bona manera per explicar el capitalisme. Aquí també comencem en un lloc ple de trastos, però passa que està en una clariana d'un bosc anglès, molt a prop de Stonehenge, una zona tel·lúrica.

Els personatges de totes dues obres són dimoniets.
Són bitxarracos d'aquests que em resulten molt simpàtics, que són entre supervivents, gamberros, molt humans, molt viciosos, molt imperfectes, molt canalles, molt divertits... Les persones som alhora deus i dimoniets.

Nietzsche sobrevola 'Jerusalem'?
Hi ha alguna cosa nietzschiana, irracional.

NO T'HO PERDIS: L'ABC del festival Grec

Advertising