Ai! La misèria ens farà feliços

Al teatre on treballen en Joan (Carreras), la Laura (Conejero) i en Pere (Arquillué) ja no hi actuen humans. Ells tres, antics actors, vestits d'operaris amb granota taronja, es dediquen a encendre i apagar els robots que fan la feina que ells feien abans, però sense equivocar-se mai, ni quedar-se en blanc, ni perdre el text. Són perfectes i, segons sembla, el públic els prefereix. En Joan, la Laura i en Pere es troben en una mena de camerino infecte i cada quart d'hora pugen a escena per col·locar-se com a figurants durant les pauses. Aquest és el món que ha creat l'autor i director uruguaià Gabriel Calderón per mirar de repetir l'èxit que va aconseguir amb Història d'un senglar, un monòleg en què desconstruïa el Ricard III de Shakespeare a partir d'un actor, Joan Carreras, que estripava el personatge.

Ara no és Shakespeare la referència, sinó el teatre clàssic espanyol, sobretot La vida es sueño de Calderón de la Barca. Tots els que són en aquest camerino de quarta se saben la lletra de cor, i pensen que només ells poden donar vida al Segismundo i la Rosaura. El teatre, però, els queda lluny, arraconats i sense sortida possible més enllà de romandre a prop de l'escena. Se senten desferra. Però la Daniela (Brown) no pensa el mateix. Irromp en escena al principi de la funció, com sorgida del no-res, amb els seus companys adormits. I hi tornarà al cap de poc, una espectadora que s'ha colat i que vol pertànyer a la companyia. Ella és diferent, vesteix diferent. Té entusiasme, però cada vegada que en Pere o en Joan escometen el clàssic espanyol s'adorm.

Els espectadors volen el mateix de sempre, fet com sempre... I en castellà. És la mort del teatre

L'obra de Gabriel Calderón és plena de picades d'ullet com aquesta. O la que li engalta en Pere a la Daniela, quan ell li recomana repetir cada matí el monòleg de Nina de La gavina, fragment que, justament, Daniela Brown va fer la temporada passada al mateix Lliure. Ja no es tracta de la recerca desesperada per un teatre nou, com anhelaven ella i en Treplev a l'obra de Txékhov, sinó que els espectadors volen el mateix de sempre, fet com sempre... I en castellà. És la mort del teatre.

Calderón ha aixecat una distopia metateatral que es mou en els paràmetres que gasta en els últims temps. Ai! La misèria ens farà feliços és una peça més complexa que Història d'un senglar, més profunda, i mentre parla de teatre, evoca el futur de la humanitat. La primera escena és de traca, amb en Joan, la Laura i en Pere transfigurats en personatges beckettians, absurds, que frenaran la seva deriva quan la Daniela aparegui. La funció es descabdellarà cap al gènere, trobarà dreceres i ens oferirà moments gloriosos, on cadascun dels intèrprets podrà lluir-se. El monòleg de Conejero, per exemple, és per empotar-se'l a casa i no oblidar-lo mai.

Però on l'obra creix i explota és en les escenes més hilarants. Tots quatre intèrprets demostren que saben sortir del registre habitual i estripar les cartes. La seva comicitat és d'un altre món. I per molt que avui els tres veterans destaquin amb fluorescents a les marquesines, també saben prendre riscos. Brown, alhora, sap agafar un rol central i llicenciar-se amb matrícula al Lliure. És l'única que camina per un camí senyalitzat, però no és fàcil mantenir-se dreta mentre els teus companys desvariegen.