[title]
De l'estiu passat ençà, Joan Carreras no para. Fa un any era al Festival d'Avinyó amb Història d'un senglar, va passar la tardor i l'hivern amb Tots ocells, i la primavera amb Cor dels amants. L'estiu serà per a Grand Canyon, a La Villarroel, una obra de Sergi Pompermayer que dirigeix Pere Arquillué i que torna a reunir Carreras amb Mireia Aixalà, que ja van ser parella a Amèrica, un èxit rotund del mateix autor de fa dues temporades.
Repeteixes amb Aixalà i Pompermayer. Què hi ha d'Amèrica a Grand Canyon?
Hi som Aixalà i jo, però hi ha molt Pompermayer. Es veu molt en l'escriptura. És meravellós quan veus els autors que són bons quan deixen el seu segell. I Grand Canyon està molt impregnat d'Amèrica en l'escriptura. Hi ha textures que recorden Amèrica, i aquest encreuament entre Amèrica i Catalunya, però la temperatura és molt diferent. No tenen res a veure. Això és el que el fa gran com a autor. Perquè són dues històries que podrien simultaniejar-se en el record, amb el ressò americà. Però són paisatges diferents, llocs diferents, personatges radicalment diferents. Si en el cas d'Amèrica, la Mireia i jo érem una parella ultrapija de la burgesia catalana, aquí som una parella on joc soc paleta i ella treballa de caixera d'un súper.
Manteniu la química?
Absoluta. Conec la Mireia des que estudiàvem a l'Institut del Teatre. I d'això fa molts anys. Al segle passat. Ens hem anat trobant i la química es manté.
Qui és en Pere, el teu personatge?
En Pere és un personatge fantàstic, que té molt recorregut. És un d'aquells personatges que comencen d'una manera i acaben d'una altra. I això per a un actor és molt maco. És un noi que va tenir grans expectatives de futur quan era jove, es volia menjar el món, a través de la música, el rock and roll. S'ho volia menjar tot. Però la vida, com els passa a molts, se'l va menjant a ell, a poc a poc. Per la responsabilitat, les poques pressions i la falta de valentia. A poc a poc s'adona que la vida li va passant per sobre.
Mentrestant, es passa la vida al bar.
És un paio amb un alcoholisme important, que viu en un lloc tancat. No és un lloc determinat, concret, però podria ser qualsevol poble tancat, on la vida només passa allà i coincideixen sempre els mateixos. Tot és molt endogàmic, fins i tot pervers. Es van enterrant en vida. A més, té la desgràcia que li passa una cosa transcendental al llarg de l'obra que el fa canviar, per convertir-se en un heroi inesperat. Un heroi molt casolà.
No n'has fet gaires de personatges com aquest, oi? Em recorda el Gall, el protagonista de Jerusalem.
Soc feliç fent-ho. Perquè en lloc d'armar-te, t'has de desarmar per fer aquesta mena de personatges. És a dir, com a estructura mental, en lloc de construir-te des d'un lloc segur, fort, com als personatges que de vegades faig, més durs, més segurs de si mateixos, aquí t'has de desarmar. I desarmar-te vol dir fer-lo més vulnerable. Són personatges que són bonics per deixar-te portar. Podria sortir a l'escenari de qualsevol manera. No em cal americana i corbata. Podria sortir amb la primera samarreta que trobés. Això els fa molt humans. Són personatges que et ressonen per molts llocs.
Tens de director, ni més ni menys, que Pere Arquillué, un actor molt experimentat que tot just dirigeix la seva tercera o quarta obra.
A La Villarroel ja en vaig fer una amb ell: Vernissatge. Com que jo no tinc gens d'interès a dirigir, tots els actors que dirigeixen crec que fan un acte de valentia brutal. Els encoratjo moltíssim. Tenen una idea de dirigir teatre molt des de l'actor, no des de la idea, com els directors. Per tant, mantenen la intuïció bastant neta. Alhora tenen una cosa meravellosa: fan que t'empoderis del personatge, et donen l'opció perquè siguis molt propietari del teu personatge. Te'l deixen construir. Espero que en faci moltes més.
Diu sempre que els teatres el volen dalt de l'escenari, no a baix.
És normal. En porta poques. Tot té un procés. Jo encoratjo molts els actors, a tots els que ho han fet: Julio Manrique, evidentment, però també l'Ivan Benet, el Xavier Ricart... Actors que són boníssims i tenen la idea de dirigir.
Fa un any que no pares. Et passes la vida entre la sala d'assaig i els teatres?
És curiós, això. Però em fa feliç, molt feliç. D'una de les coses que m'he adonat amb els anys és que soc feliç movent-me als assajos per acabar movent-me dalt d'un escenari. Em fa profundament feliç. És emocionant descobrir-ho. Un dia descobreixes que un hobby pot ser una feina i de cop i volta t'adones que la feina encara segueix sent un hobby. Al final, veus que és una manera de respirar. Em fa feliç fer teatre.
Un any després de passar pel Festival d'Avinyó i rebre crítiques extraordinàries, s'ha parat la projecció internacional d'Història d'un senglar?
Algunes veus van sortir. Però és una bogeria fer-ho subtitulat. La velocitat és tan gran que la gent que no sap català, es passa més temps llegint que cap altra cosa. Hem de trobar una altra línia. Però també està bé que descansi una mica, el muntatge.
Heu estat quatre anys fent bolos?
Vam fer més de 130 funcions entre una cosa i l'altra. Però li tinc un amor increïble. Amb el Gabriel Calderón, en farem una altra la temporada que ve. Però estic convençut que el tornaré a fer, al Senglar. És d'aquells espectacles que, quan passi un temps, encara serà millor. Perquè el personatge tindrà uns anys i encara serà més trist veure'l barallar-se amb ell mateix.