La relació amorosa que van mantenir l'escriptor Albert Camus i l'actriu María Casares entre mitjans anys 40 fins a finals dels 50, quan ell mor en un accident de trànsit, és de les més preciosament documentades del segle XX. Tots dos es van conèixer en el París ocupat pels nazis, es van enamorar bojament i van mantenir una correspondència intensa, tot superant els entrebancs personals de cadascun. Bon material, doncs, per tirar endavant una “obra epistolar”, un gènere teatral propi que compta amb clàssics com 'Adreça desconeguda', de Kathrine Kressmann Taylor, que va meravellar-nos fa una dècada a La Villarroel gràcies a la bona feina de Lluís Homar i Eduard Fernández.
La relació que van mantenir Camus i Casares és de les més preciosament documentades del segle XX
Mario Gas agafa els dos personatges, Casares i Camus, i els col·loca en una mena de golfes, ni gaire lluny, ni prou a prop. Ella és Rosa Renom, que també firma l'adaptació de l'epistolari, i ell és Jordi Boixaderas, actor que feia anys que no trepitjava un escenari. Tots dos miren endavant. Es creuen la mirada només dues o tres vegades, mentre donen vida a la peça de manera cronològica, amb lleus flashbacks, de 1944 a 1960.
Renom fa una Casares entregada, una dona vinguda de l'exili republicà espanyol que va aixecant una carrera meteòrica com a actriu mentre intenta no perdre Camus de vista. A ell el coneixem que és un resistent i podrem veure la seva evolució i èxit com a autor, fins a la concessió del Nobel de literatura amb només 44 anys. També com s'ho fa per manejar una doble vida, entre l'esposa i la María, entre l'ànsia de protecció i el desig d'una altra vida, entre París i la Provença. Boixaderas es mostra un pèl distant, però és un goig tornar a sentir la seva dicció acurada.
És un goig tornar a sentir la dicció acurada de Jordi Boixaderas
Què falla? Doncs, pràcticament res. Veiem el context i dues històries marcades per l'èxit i la feina incessant. Veiem dos personatges imprescindibles del segle XX i un amor que sembla impossible. Veiem un treball audiovisual interessant i moltes coses explicades sense paraules a través de la poètica de Gas. Això és tot.
No et perdis la llista de les obres recomanades que hi ha a la cartellera ara mateix, ni la dels millors musicals,
