A Dinamarca, s'hi viu tan bé i són tan feliços que fins i tot s'han d'importar les males notícies. I el pitjor és que s'ho han cregut. Ens podríem imaginar que els dos personatges de l'obra de títol de país nòrdic (i famós teatralment perquè alguna cosa hi està podrida), escrita per Lluïsa Cunillé, són un Hamlet que no mor a mans de Laertes en l'última escena de la tragèdia de Shakespeare i la seva mare Gertrudis, ja grans tots dos, compartint sostre i obligats a suportar-se. Estan cansats de viure i tot els importa un rave, però no pensen renunciar a res. Pere Arquillué i Imma Colomer són els encarregats de donar-los vida. Dos intèrprets al servei d'una peça que només dos tòtems conduir portar-se al seu terreny.
I és que la feina d'Arquillué i Colomer és d'un altre món. Cunillé necessita aquesta mena d'actors i actrius que porten la valentia tatuada al braç, prou hàbils per encapçalar repartiments en muntatges populars i alhora ficar-se en jardins espinosos com aquest Dinamarca. Perquè aquí estem més a prop d'un Fi de partida que d'un Hamlet, tot i que l'autora catalana l'únic que manlleva a Beckett és la mala bava i el seu sentit de l'humor.
Cunillé necessita aquesta mena d'actors i actrius que porten la valentia tatuada al braç
Perquè a Dinamarca tenim una mare i un fill que viuen amb poc o res, que ja s'ho han dit tot i que monologuen més que dialoguen. Intervenen en estirabots, a través d'accions. Mana més el gest que la paraula. Però quan han de dir alguna cosa mesuren el significat com Racine l'alexandrí, amb exactitud, amb profunditat, amb bellesa.
Albert Arribas, a la direcció, torna a demostrar que no hi ha obra difícil per a ell. Ha connectat plenament amb l'univers de Cunillé i ha agafat prou embranzida perquè un Arquillué es posi a les seves ordres. Després d'El gos i d'Al contrari, després d'El jardí, Dinamarca era un caramel que requeria anar una mica més enllà. I se n'ha sortit de manera excel·lent.
