Fins al final del primer acte, en què Rose (Sara Diego) i Avery (Ton Vieira) mantenen una llarga conversa sobre la depressió, 'El cine' no acaba d'arrencar. Moltes frases penjades, molta escombra amunt i avall. Sembla una versió justeta d'un muntatge de Beckett, sense cap mena de profunditat. I no és que estem davant d'una peça qualsevol, sinó que es tracta de la guanyadora del Pulitzer de teatre de 2014 a càrrec d'una autora nord-americana que, segons la crítica britànica, és la millor dramaturga anglosaxona del moment. Poca broma, doncs, amb 'The flick' ('La pel·li') d'Annie Baker, que al Lliure ens ha arribat amb el títol d''El cine'.
L'obra ens col·loca en un cinema analògic de Worcester Couny (Massachusetts), l'últim d'aquesta mena del comtat, i ens presenta tres dels seus treballadors: en Sam (David Marcé), la Rose i l'Avery. El primer és el veterà, volta els 35 i va fent. Ella és la projeccionista, és sexi de cap a peus i s'ho creu. El jove Avery és maldestre i tímid, però estudia a una bona universitat, el seu pare és semiòtic i és un apassionat del cinema. Sap totes les respostes.
El segon acte baixa d'un glop. Però has hagut de resistir
Quin és el problema, doncs? La directora, Marilia Samper, segueix fil per randa l'obra original i fins i tot la fa durar una mica menys que la majoria de produccions (tres hores). També ha respectat la voluntat de l'autora que l'Avery fos afrodescendent, cosa que ens permet descobrir Ton Vieira, i oferir l'oportunitat a una sèrie d'actors joves de debutar al Lliure. I costen de veure, aquestes primeres vegades.
Passa que fins a l'última escena del primer acte, fins que no ha transcorregut una hora i mitja llarga de funció, simplement tenim al davant tres treballadors que es coneixen i parlen de les seves coses, d'aquell tipus de coses de les quals pots parlar mentre escombres un cine, de si 'Avatar' és una gran pel·lícula o no, de si tu i jo són compatibles segons el nostre signe del zodíac, de si em pica l'esquena, etc. I aquí, potser, li cal un to còmic més pujat, un to més beckettià. Hauríem de riure. Més tard, tot es trenca, comencen a passar coses de debò i el segon acte baixa d'un glop. Però has hagut de resistir.
Al segle XX vam aprendre que la feina és dramàtica de manera inherent, que s'hi coven tragèdies, als llocs de treball. Per moltes raons. Annie Baker ho sap molt bé i és capaç d'oferir-nos un tros de vida txekhovià, amb petites passions, petites decepcions i petits conflictes que són, al cap i a la fi, els que vivim cada dia. Però la versió catalana no acaba de trobar-li el to, és com si la música sonés igual, però una octava per sota.
No et perdis la llista de les obres recomanades que hi ha a la cartellera ara mateix, ni la dels millors musicals, ni tampoc la de les estrenes de teatre i dansa d'aquest mes.
