Els fills

L'aparició d'un vell conegut a una casa que arriba per provocar un terrabastall de proporcions diverses és un dels motors recurrents del teatre, des d'Oncle Vània a Göteborg. I Lucy Kirkwood utilitza el mateix esquer a Els fills per fer-nos capbussar en una obra de gran abast ideològic i moral sobre la responsabilitat de les generacions més grans respecte a les que venen darrere. Tot el que planteja és tan vigent que fa feredat i no hi ha res sobrer, en aquesta obra.

Aquí, doncs, tot comença amb l'arribada de la Rose (Emma Vilarasau) a la llar de la Hazel (Mercè Arànega) i en Robin (Jordi Boixaderas). Tots tres són físics, es coneixen de tota la vida, però fa prop de 40 anys que no es veuen. No sabrem el motiu de la visita de la vella amiga fins al final i serà important. El món de la funció és un lloc que acaba de patir un accident nuclear i, per tant, podríem dir que estem davant d'una peça de caire apocalíptic, d'una apocalipsi concreta, fins i tot quotidiana. Però Kirkwood és prou hàbil per presentar-nos tres personatges sèniors (estan jubilats), amb cartes amagades i una relació íntima per sucar-hi pa.

Kirkwood ens serveix el drama sense escarafalls, a poc a poc

En molts sentits, Els fills és de manual, com El barquer, per posar un exemple. Hi ha un conflicte interior (la relació entre els personatges) i un d'exterior (l'accident) que es barallen per ocupar el primer lloc. El desafiament de l'autora és que es donin la mà. I aquí la dificultat és no caure en el pamflet, ni en l'alliçonament, perquè les decisions que prendran tots els personatges són totalment defensables. Kirkwood ens serveix el drama sense escarafalls, a poc a poc. Ens fa riure una mica, ens despista amb alguns moviments, però sempre escombra en una direcció, sense deixar de perdre el focus: la responsabilitat dels pares cap als fills, i el món que els deixen. No permet ni que els personatges ballin en pau. Magistral.

Dels tres intèrprets, Arànega és qui té el paper més complex. És una dona de casa, extreballadora de la central, que serà l'embut per on han de passar els dos conflictes. És al mig de dos huracans, una dona que ha estat lliure tota la vida i un marit que sempre ha fet el que ha volgut. I, així i tot, serà qui donarà entrada als apunts de comèdia i tindrà a la mà la resolució de la funció. Vilarasau i Boixaderas només han de seguir la seva estela.

David Selvas dirigeix una funció cronomètrica que no permet focs artificials. Controla bé el tempo de la funció i fa que tot estigui a lloc. Tan fàcil i tan difícil, alhora. Té al seu servei tres grandíssims intèrprets amb l'instrument molt ben afinat.