[image]
[title]Té només 29 anys, però una carrera de veterana. Nascuda en una família molt arrelada en el teatre, va debutar-hi amb 10 anyets i, des d'aleshores, no ha parat. A Barcelona, la vam descobrir quan en tenia 16 gràcies a 'Días mejores', de Richard Dresser i direcció d'Àlex Rigola. Ara fa de Sònia a la versió d''Oncle Vània' de Txékhov que ha construït el mateix director. L'acompanyen Luis Bermejo, Ariadna Gil i Gonzalo Cunill. Un muntatge, els ho avancem, extraordinari, una passa radical cap a una nova manera de fer teatre.
Què té Àlex Rigola que sempre li dius que sí? És la quarta obra que fas amb ell.
Quan tenia setze anys vaig fer 'Días mejores' i mai no havia vist res seu... Masturbar-me en escena, fer de nimfòmana, sortir a l'escenari amb aquella impunitat i aquell nivell de joc, per a mi va ser una manera de redescobrir el teatre. Va ser com si gràcies a ell vaig entrar en un lloc on em vaig adonar que era allà on volia ser. Això és molt important quan ets tan jove. L'Àlex ha estat la persona que sempre m'ha allargat la mà i m'ha fet créixer artísticament. Per la seva qualitat com a artista, pel seu imaginari, per la seva capacitat de crear històries, però també perquè ens hem trobat en moments de la vida que per a mi han estat molt importants, moments com a de transició: jo necessitava un estímul nou i de cop apareixia l'Àlex. A més, els cinc anys que vaig anar a la Biennal de Venècia han estat fonamentals. Ser allà amb Declan Donnellan, Thomas Ostermeier, Jan Lauwers... Em van obrir un món nou.
També vas fer 'Público' de García Lorca amb Rigola. Hi ha un abans i un després, per a tu?
Abans vaig fer els bolos a Madrid de 'Rock'n'roll', on vaig substituir Mar Ulldemolins... He pogut acompanyar-lo en la seva evolució, veure com se segueix qüestionant la seva feina. Jo també em plantejo moltes coses. És un mirall molt enriquidor on mirar-se. Tinc la sensació que ha estat el meu pare artístic.
A 'Vania', hi ha el plantejament sobre què vol dir ser actor. Te l'has fet?
Tota l'estona. Àlex tenia molt clar quines eren les regles del seu joc i havíem d'entrar-hi per poder fer el que volia fer a 'Vania'.
Què et demana, a tu, aquesta funció?
La sensació d'estar. Sembla molt senzill, però és el més complicat per a un actor. Simplement estar allà, amb la teva roba, amb tot el que ets tu, sense cap capa més. Allà. Això genera una sensació de nuesa, de fragilitat, d'humanitat, tan gran que és com si tot t'influís. És de les poques ocasions que he viscut en la vida en què tinc la sensació que no em sé el text. Que el text em surt de mi.
Rigola diu ara que això no li importa, si perds el text.
De vegades no sé si l'estic dient de debò o estic improvisant. La línia és tan prima, que ser allà és un exercici addictiu. Molt difícil i molt cansat. Estem molt a prop.
Aquesta obra reclama catarsi?
Sí, però és una catarsi que ha de passar per dins. És pràcticament imperceptible per a l'espectador. Quan penses en la catarsi, penses en un actor que es trenca en escena, a qui li passen moltes coses. Àlex vol el contrari, que passi si passa... També és un exercici molt personal, sobre com arribes al teatre, com t'ha anat el dia. Mai no he sentit que la meva estigués tan present com en aquesta funció, que la meva vida i el que passava durant la funció estiguessin tan units... Que els actors ens cridem pels nostres noms ens porta directament al present. Jo escolto “Irene” és com si les espatlles es posessin a lloc.
Et criden a tu i no al personatge.
Això t'allibera de l'assetjament del personatge, fa que surtis d'allò què faria, què diria, el meu personatge. Som transmissors de les paraules de Txékhov. Els personatges han de passar per nosaltres, però són més Txékhov que mai.
T'agrada el paper de Sònia, el de dona jove abnegada, enamorada d'un home més gran que passa d'ella?
L'exercici que et planteja Àlex és que et posis en un lloc per on ja hagis passat. Tots hem tingut un rebuig, un desencantament amorós... La meva Sònia perd la innocència. És algú que s'ho guarda tot a dins i que va tirant endavant. L'amor que sent pel doctor és el que la manté viva, tenir esperança. Veu un home que es dedica a plantar arbres per “galantería con el cielo”, com diria Lorca.
Tens 29 anys i la gent de la teva generació no ha tingut gaires oportunitats. És tan difícil fer teatre a Espanya?
Soc una privilegiada: tinc l'agenda plena en els propers dos anys de coses de teatre que em venen molt de gust. Fins i tot començo a poder generar els meus propis projectes. Però tinc molts amics actors i actrius i sé que és molt difícil treballar. Hi ha molt poques oportunitats. I molt poca ajuda.
A Barcelona costa molt pujar de divisió. Passa el mateix a Madrid?
Falten espais. A Bèlgica, per exemple, hi ha espais subvencionats pel govern per a gent jove, per a què puguin créixer i construir-se com a artistes sense pressió, sense haver de mostrar un resultat.
S'han de reescriure els personatges clàssics femenins?
Sí, i 'Vania' n'és un bon exemple. Àlex ha netejat el text de moltes coses a les quals una dona, avui, no s'hi enfronta d'aquella manera. Hi havia coses que ens quedaven lluny i a mi, com a espectadora, no m'interessa veure-ho. Txékhov són vincles, relacions, pors, coses que són com les que podem sentir ara... Hi ha tanta frustració en la vida d'aquestes persones.
És difícil, per als actors de Madrid, actuar a Barcelona?
M'agradaria venir molt més del que vinc. Ara tinc aquí un tros del meu cor i hi tinc molts amics. Acabo de fer 'Mammon' a Madrid amb Nao Albet i Marcel Borràs. M'encantaria fer aquí 'Leyendo a Lorca'.
L'escena madrilenya està més efervescent que mai, oi?
Aquest any hem viscut una revolució brutal, amb els Teatros del Canal. Ha tancat la temporada amb un 95% d'ocupació. A molts amics que no tenen relació amb el teatre els vaig fer comprar l'abonament i ara m'ho agraeixen. Jo mateixa he descobert una altra manera de veure el teatre. Educar la gent jove amb les noves tendències és molt bo. També hi ha el Teatro Pavón-Kamikaze. Hi ha un caldo de cultiu interessant. I molta diversitat.
NO T'HO PERDIS: Les obres més trencadores del Grec 2018
