No hi ha dubte que Patrícia Bargalló es troba en un moment professional esplèndid. A Anatomia d'un suïcidi (TNC) feia un paper molt complicat en una obra d'un dramatisme excels i se'n va sortir amb nota. A Dirty Crusty (Atrium) hi tornava defensant una dona complexa, amb un treball físic important. I ara, a Escenes d'una separació, es fica en la pell d'una dona bergmaniana amb tot el que això significa, sobretot a nivell psicològic. Al costat té una Mar Pawlowsky que també juga a la mateixa lliga.
Escenes d'una separació és una versió contemporània del clàssic d'Ingmar Bergman, condensada, amb una relació lèsbica en lloc d'una parella heterosexual, sense fills pel mig. La pel·lícula és un mirall. I la Joana (Bargalló) i l'Alba (Pawlowsky) venen a ser la transposició del Johan i la Marianne del film, ell un psicoanalista de prestigi i ella una advocada. Al Maldà, l'una és cineasta i l'altra és professora. L'una és expansiva, viatja, l'altra és tímida, és més aviat casolana. Entre les dues, un tercer intèrpret, Eric Balbàs, serveix de suport a les dues actrius, bé com a psicòleg, bé com a amic.
Aquest trànsit psicològic que travessen les dues amants és el més difícil i Bargalló i Pawloswky claven els seus personatges
Eva Pauné Martínez ha fet una dramatúrgia molt fina i ha aconseguit convertir el guió de la pel·lícula en una obra de teatre que només mira de reüll el guió de Bergman. Redueix de sis a cinc els episodis, elimina elements molt dels 70 (amants, etc.) i introdueix el component lèsbic i barceloní: la parella viu al pis de l'àvia de la Joana. Mercè Vila Godoy signa una direcció on tot el pes del muntatge cau sobre la interpretació de les actrius. Hi ha idees molt bones. Amb molt poc, fa molt. I no li cal fer que les actrius ballin per dotar de ritme la funció, ja que tot passa per la intensitat dels gestos i el significat de les paraules. L'homenatge a Bergman queda palès amb fragments de la cinta en les transicions.
Aquesta obra és molt més senzilla que Tres porques, l'anterior d'El Eje, la companyia de Pawloswky, Balbàs i Maria Hernández. Perquè, de vegades, només cal una bona història i uns bons intèrprets per aconseguir que el teatre s'instal·li a la platea. En una sala de proximitat, amb una peça tan dialèctica, res no pot ser mentida. I si a la primera escena, ja veiem quin rol ocupen la Joana i l'Alba, ja podem imaginar com acabaran. Però cal superar etapes abans d'arribar el final, cal que les actrius hi passin i ens ho mostrin. Aquest trànsit psicològic que travessen les dues amants és el més difícil i és per això que podem dir que Bargalló i Pawloswky claven els seus personatges.
