La mà

No són gaires els actors de casa nostra que puguin posar-se en la pell de Carmichael, un psicòpata sorrut i imprevisible, que va perdre la mà fa 27 anys i que, d'aleshores ençà, no ha parat de buscar-la. Pol López, amb perruca i veu estrafeta, amb els peus ben plantats a terra, entra i surt de l'habitació d'hotel del poble d'Ohio on ha anat a parar a la recerca de l'enyorada extremitat. A dins, hi tindrà dos pinxos locals, el Toby (Soribah Ceesay) i la Marilyn (Mia Sala-Patau), que diuen que l'han trobada, i el recepcionista estrambòtic de l'establiment, en Mervyn (Albert Prat), delerós de viure una gran aventura.

La dificultat de la funció passa perquè tenim una acció tensa en present, la relació dels quatre personatges, i el que aquests expliquen del seu passat. Hi ha molta història narrada, que no veiem, i que haurem d'imaginar-nos en les condicions en què ens l'expliquen, amb, per exemple, en Toby i la Marilyn emmanillats a un radiador i un bidó de benzina a punt d'explotar mentre en Mervyn recorda els seus dies d'institut.

Als Estats Units, la crítica va ser severa amb l'opció de l'autor

La mà (o A beheading in Spokane, alguna cosa així com Una decapitació a Spokane) és una obra que ens sona. Tot i ser la primera que el britànic-irlandès Martin McDonagh va situar als Estats Units, arrossega molts dels elements que ja tenien La reina de la bellesa de Leenane o La calavera de Connemara, totes dues vistes a Barcelona en l'última dècada, és a dir, un entorn rural, baixos fons, classes empobrides i un llenguatge de gang que no és fàcil traslladar al català. Aquí, però, tot sona amb una naturalitat sorprenent, sense gaires barbarismes ni frases fora de lloc. Potser mèrit de la traducció de Martí Sales i la feina feta pel director, Pau Carrió.

McDonagh no és gaire políticament correcte i ens planteja un Carmichael racista que odia els negres i un Toby que no fa res per contradir-lo davant l'estupefacció de la seva nòvia, la Marilyn. Als Estats Units, la crítica va ser severa amb l'opció de l'autor.

Carrió fa descansar la funció en un tempo sense valls i sobre les interpretacions, fins i tot m'atreviria a dir sobre el mateix llenguatge de la peça. És deliciós el moment, convenientment subratllat, en què en Toby nota que en Mervyn ha rebut "una educació" per les paraules que tria.

Prat és el clown que irromp en escena per portar l'obra cap a una altra banda. Sala-Patau, al seu torn, confirma les bones maneres demostrades en altres obres de batalla, mentre Ceesay és tot un descobriment que haurem de seguir de prop, més enllà dels papers racialitzats. López, és clar, ens regala un d'aquells personatges incòmodes que ell sap fer caminar per sobre del mar.