Quan surts del TNC després de veure la portentosa adaptació que Carme Portaceli ha fet de 'La madre de Frankenstein', et preguntes què han fet al llarg del dia els seus dos protagonistes, Pablo Derqui i Blanca Portillo, perquè, durant quatre hores, dalt de l'escenari de la Sala Gran, es desgasten físicament una cosa vista poques vegades. Sobretot Portillo, que dona vida a Doña Aurora Rodríguez Carballeira, una malalta mental paranoica, resident del sanatori de Cienpozuelos (Madrid). Fa un personatge 'monstruós' que passa per moltes etapes i que veiem com en una pel·lícula, però en viu i en directe. Amb un simple gest del cos envelleix vint anys, amb el canvi en la modulació de la veu, en rejoveneix deu. És impressionant.
Portaceli ha portat a escena la fidel i teatral versió que Anna Maria Ricart ha executat d'una de les novel·les més famoses d'Almudena Grandes. Tot passa entre Madrid i Cienpozuelos. Som a mitjans dels anys 50 del segle XX. I tenim un psiquiatre fill de represaliat pel franquisme, en Germán Velázquez (Derqui), que torna a Espanya des de Suïssa per posar en pràctica un fàrmac revolucionari que mitiga l'esquizofrènia.
Mentre Portillo i Derqui dominen l'escena, la funció és hipnòtica
Al sanatori, el metge toparà amb Doña Aurora (Portillo) i tota la negror del règim dictatorial de l'època, que s'escolava per tot arreu. Reviurà la infantesa i la repressió política, sexual i afectiva imperant. Trobarà moments de llibertat, però mai prou clars per posar una mica de color a la vida.
Mentre Portillo i Derqui dominen l'escena, la funció és hipnòtica. Quan marxen, que passa poc, la peça perd consistència, fins i tot ritme. La Sala Gran imposa i quatre hores de metratge es poden fer molt llargs. Però sempre tornen aquests dos intèrprets portentosos per agafar el muntatge per les banyes.
Portillo ens deixa bocabadats cada cinc minuts en un paper que li escau molt més que aquella desafortunada Mrs. Dalloway de fa uns anys. Derqui mai no decep. Té un paper més amable, però encarna a la perfecció l'idealista que no està disposat a que li arrabassin el seu país, perquè, com diu, Espanya també és seva, no només de capellans corruptes, robanens, i de militars assedegats de sang. Han valgut la pena les quatre hores? Rotundament, sí.
No et perdis la llista de les obres recomanades que hi ha a la cartellera ara mateix, ni la dels millors musicals, ni tampoc la de les estrenes de teatre i dansa d'aquest mes.
