La història del Théâtre Aftaab sembla un somni dels que acaben bé. Un bon dia de juliol del 2005 va aparèixer a les vides d’un grup de joves afganesos la directora francesa Ariane Mnouchkine, que era a Kabul per impartir un stage convidada per una entitat local. Ella va posar com a condició, per crear una companyia, que hi haguessin dones i totes les ètnies de l’Afganistan. I va néixer el Teatre del Sol de l’Àsia Central –‘aftaab’ vol dir ‘sol’ en dari– en contra de la comunitat –‘Què és això, de fer d’actor?’, els deien als nois– i a favor de la pau i la vida. El 2006 es traslladen a París per aixecar el 'Tartuf', de Molière. I aquí és on entra la directora Hélène Cinque, que guiarà els seus passos fins a la primera creació en francès de la tropa, 'La ronde de nuit', que podrem veure al Lliure de Montjuïc. Entremig, han fet 'L’avar', 'El cercle de guix caucasià', 'Sòfocles/Èdip, tirà' i alguna altra creació col·lectiva. Sempre sota la tutela del Théâtre du Soleil.
Cinque apareix amb el 'Tartuf'. Ens diu que va triar el text clàssic francès perquè volia parlar del fanatisme i de la xerrameca. Van fer un petit muntatge a París i després es va traslladar amb la companyia a Kabul per enllestir-lo. “Vam aprendre a conèixer-nos, vam trobar el nostre llenguatge comú”, diu Cinque. Però la prova de foc vindria amb 'Ce jour-là' (2009), la seva primera creació col·lectiva, set mesos d’assajos a partir d’improvisacions, en la qual els actors “expliquen tot el que volien explicar, tot el que els venia a la memòria”.
La història no s’acaba aquí. Després de 'Ce jour-là', Cinque volia “una peça més lleugera” i proposa 'L’avar'. Torna a Kabul el juliol del 2010 i s’adona que l’obra parla de matrimonis forçats i de la submissió de les dones. Part de la comunitat rebutja el Théâtre Aftaab: encara no entenen què és això de fer d’actor. Calia fer alguna cosa nova. I Cinque proposa un projecte “totalment diferent”, una peça de nova creació, però en francès –els actors viuen a França des del 2010–. I els demana que pensin tot el que troben a faltar de l’Afganistan, que mirin el futur i que expliquin tot el que França els ha donat. Així va néixer, la tardor del 2012, 'La ronde de nuit'. La directora, confessa, va quedar “tocada per l’esperança”, perquè “quan busques l’esperança, vol dir que hi ha infelicitat”.
Cinque va decidir filmar tot el procés i classificar-ho tot. I la feina més dura ha estat llençar material -"ha estat terrible", admet- i aixecar la columna vertebral de l'espectacle, cosa que va aconseguir amb l'ajuda de Mnouchkine. Van trobar la solució instal·lant l'acció dins un teatre, amb un vigilant nocturn a qui, una nit, "tot l'Afganistan ve a ell" i decideix acollir-los perquè no es morin de fred. Veurem els somnis i malsons dels actors. Veurem con canten, com ballen, les seves passions, les pors.
Cinque ens avisa que hi ha poc text, a 'La ronde de nuit', que hi ha molta imatge, i que ens emocionarem així com es van emocionar els actors quan la construïen. "Parlen de la desesperança, de tot el que han perdut. Però també del conflicte entre les tribus, de l'islam", afegeix. Cinque diu que és "el teatre de la vida", servit per una companyia els membres de la qual "corren cap a la vida".
Els membres del Théâtre Aftaab, diu Cinque, tenen "el cor dividit". "Encara que s'hagin instal·lat bé a França, tinguin un pis, un nou company, el seu cor és a l'Afganistan; ho veig", assegura. Volen tornar i saben què perden si ho fan. El que és segur, tanmateix, és que estan "molt orgullosos" de la feina que fan. Alguns actors havien sentit dir-se que eren "la vergonya" de la família. I ara en són l'orgull.
