[image]
[title]Li atribueixen al sanguinari Goebbles la dita segons la qual una mentida explicada mil cops es converteix en veritat. És això que ara li diuen #fakenews i que omple les xarxes dia sí i dia també. Per aquí és on ha enfocat l''Otel·lo' de Shakespeare Oriol Tarrasón, director de la companyia Les Antonietes. “Més enllà del tema de la violència de gènere i el racisme, el que m'ha motivat a l'hora d'adaptar aquesta obra és el tema de la manipulació”, afirma Tarrasón.
'Otel·lo' és una peça canònica que no hem vist gaire a casa nostra -fa més de deu anys la va fer Carlota Subirós al Lliure i fa vuit la vam veure en versió de Thomas Ostermeier- i això que és tan actual com els naufragis incessants de pasteres al Mediterrani. Tarrasón, així com la veurem a La Seca, l'ha reduïda als tres personatges principals: Iago (Arnau Puig), Otel·lo (Òscar Intente) i Desdèmona (Annabel Castan). Diu que no ha tocat ni una coma, però que fan un salt important gràcies a un artefacte escènic interessant. Tot passa en un cub blanc, amb càmeres que restransmeten en directe i amb el públic com a part implicada. Sap que no podran desplegar el potencial de la peça quan vagin de bolos, però estan a punt de fer una dècada com a companyia i tocava mostrar maduresa, prendre riscos.
De Les Antonietes recordem especialment les versions d''Oncle Vània' i de 'L'enemic del poble'. I el seu 'Otel·lo' té molt a veure amb la darrera. “Stockmann té el mateix problema que Otel·lo”, apunta Tarrason. És a dir, que tots han d'enfrontar-se amb un poder a l'ombra que va escampant merda a poc a poc fins que la brutor ho empudega tot. En Shakespeare, estem parlant de com Iago insufla en Otel·lo el virus de la gelosia, “el monstre verd”, amb l'objectiu d'aconseguir l'atenció de Desdèmona.
“De fet, la gelosia no és el motor de l'obra, sinó l'estratègia de Iago”, rebla Tarrasón. En un moment de la peça, el moro de Venècia li demana al seu amic per què l'ha empès a fer mal a la seva dona i Iago no respon, es renta les mans, ara que ha acomplert el seu objectiu. “Iago s'inventa una mentida sense necessitat de demostrar-la i insisteix fins que l'altre s'ho creu”, afegeix el director.
“No exculpem Otel·lo pel que fa, però sí que intentem entendre per què arriba on arriba”, assegura Tarrasón. D'aquí que busqués un actor fràgil per al paper, a qui el dubte se'l mengés per dins. I no, Intente no anirà amb la cara pintada de negre. “No cal, ja que per ell mateix sembla Omar Sharif!”, exclama el director.
El cap pensant de Les Antonietes té la sensació que són els els reis de la segona divisió, que aplicat al teatre barceloní vol dir els líders de les sales alternatives. Amb 'Otel·lo' busquen canviar dinàmiques, tenir una segona oportunitat, com de la van gaudir al Lliure amb 'Somni americà'. “Amb el teatre no passa com amb la literatura de culte, que un llibre pot triomfar al cap d'una dècada de publicar-se, ja que el teatre es fa i es consumeix en el mateix moment”, diu Tarrason. Aquell 'Somni americà' es va fer, apunta, “fora del moment” i creu que ara es veuria amb uns altres ulls.
NO T'HO PERDIS: Grans èxits del teatre anglosaxó a la cartellera de Barcelona
