Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Les perles de Marc Rosich

Alerta! Ens esforcem per informar acuradament, però aquests són temps inusuals, així que comprova sempre abans de sortir.

Marc Rosch
© Maria Dias

Les perles de Marc Rosich

El dramaturg i director tanca una soprano i una pianista a La Seca a ‘Aries de reservat’, una altra petita joia del barceloní

Per Andreu Gomila
Advertising

Marc Rosich ens està acostumant a oferir-nos petites peces de cambra, amb un o dos intèrprets, com a molt, que recullen tot el seu saber musical (la seva autèntica passió) i el gust per allò grotesc, amb un sentit de l’humor àcid que tendeix cap a l’apocalipsi. Després de 'A mí no me escribió Tennessee Williams', amb el ballarí Roberto G. Alonso, i '¿Qué fue de Andrés Villarrosa?', amb Oriol Genís, estrena a La Seca 'Àries de reservat'. Com amb les altres, va ser un intèrpret qui li va proposar l’encàrrec, en aquest cas la soprano Elena Martinell, que volia fer un recital de la seva corda, però Rosich va decidir oferir-li una cosa diferent i va agafar temes extrets de l’opereta alemanya i el vals vienès amb arranjaments impossibles, que expressen “focs d’artifici absurds”, diu ell.

Com al 'Mecanoscrit del segon origen'
Però no es tracta d’un recital i punt per al lluïment de Martinell i la pianista Glòria Garcés, sinó que Rosich hi afegeix una història: les dues intèrprets són contractades per amenitzar una festa de Cap d’Any, de la qual no en podran veure res. De cop, deixen de sentir soroll i, encuriosides, es treuen la bena dels ulls. Tothom ha mort. “És una mena de 'Mecanoscrit del segon origen', però aquí se salven perquè tocaven valsos de Strauss”, apunta el dramaturg. Rosich, diu, volia fer “un retrat de la decadència del món” a partir del que aleshores es va anomenar “música decadent”. Aquella Europa que va retratar Stefan Zweig en el famós 'El món d’ahir'. O potser no està parlant de fa 90 anys sinó d’ara mateix?

Dramaturg en temps de crisi
Preguntes a banda, el segell Rosich és diàfan, ja que el seu teatre posseeix un aire força grotesc. Una mica com 'A tots els que heu vingut', l’obra sobre la fi del pujolisme que va omplir la Sala Petita del TNC la temporada passada. Ara, amb tot el que ha caigut des de la primavera, diu que no sap si escriuria aquella peça. “Després de l’1 d’octubre tots som uns altres”, confessa. “Tenim altres preocupacions i no ens preguntem on són els Pujol ara mateix”, afegeix. De fet, com a molts dels dramaturgs actuals, sent que no pot escriure sobre el moment actual, que necessitaria uns anys per veure-ho tot amb una pica de perspectiva. “Tenim totes les energies focalitzades a entendre què està passant”, remata.

De Bilbao a Berlín
Això no vol dir que estigui sense fer res. Ni molt menys. Acaba de lliurar la primera versió de la dramatúrgia de la novel·la 'Farándula', de Marta Sanz, que posarà de llarg d’aquí a un any al Teatro Arriaga de Bilbao. I es prepara per anar a Berlín al febrer per estrenar una peça sobre Ocaña i el seu pas per la capital alemanya... Alhora, Rosich acaba les funcions al Maldà del seu retorn als escenaris com a actor, ja que participa a 'La màquina de parlar', una obra de Victoria Szpunberg que ja va estrenar fa deu anys i que, reconeix, “la portava a dins”. I l’1 de desembre, al Palau de la Música, recupera amb l’Orquestra de Cadaqués, 'Gaziel' i 'Picarol', dos drames modernistes d’Enric Granados.

A La Seca, Rosich serà entre bambalines mentre sona Strauss, opereta en alemany i fins i tot l’ensopida marxa Radetzky. Les seves intèrprets, supervivents de la fi del món, enregistraran tot el seu repertori en una petita gravadora davant de nosaltres.

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising