Santiago Rusiñol en 5 passos

Era un provocador, i en els temps en què triomfava 'La ben plantada' d’Eugeni d’Ors, segona dècada del segle XX, farcida dels ideals noucentistes aplicats a la dona, com la maternitat, el classicisme o l’artificiositat, Santiago Rusiñol va escriure 'La niña gorda', una novel·la on una parella decideix fer de la seva filla extraordinàriament grassa una atracció de fira. Jordi Oriol, que s’ha encarregat de convertir-la en teatre i que li donarà vida ell solet, amb direcció de Xavier Albertí, reivindica un text que, diu, l’ha fet anar a llocs que desconeixia.

“La nena, al final, és algú que és diferent i que és maltractat”, apunta l’actor i dramaturg. “És una novel·la terrorífica on hi ha molta violència i que demostra com ens mostrem de manera rància, egoista, amb la diferència”, afegeix Oriol.

Edicions de 1984. 172 pàgs. 17,50 €

Raül Garrigasait fa una anàlisi finíssima del temps de Rusiñol tot connectant-lo amb el nostre a partir de la filosofia, de Nietzsche a Despentes. I el situa com un visionari que va saber alhora riure's i prendre's molt seriosament l'arribada imponent del que en diu “el monstre més fred”, l'Estat, una piconadora que ho faria passar tot pel seu sedàs. Enmig, hi ha l'extensa obra de l'autor, que Garrigasait dissecciona amb bisturí de cirurgià, des dels quadres primerencs de París fins als jardins tardans, de la poesia juvenil a la novel·la antinoucentista madura, el teatre popular i la seva obra periodística. Un llibre imprescindible per saber d'on venim i on som.

L'any 1891, Rusiñol va anar a parar a la vila de Sitges i, dos anys més tard, va convertir dues antigues cases de pescadors vora el mar en el gran temple del modernisme català. El Cau Ferrat va ser una espècie de traducció mediterrània de l'esperit Moulin de la Galette que l'artista va omplir d'art antic (el nom li ve de les peces de forja) i de peces dels seus contemporanis com Casas, Picasso i Pichot. L'espai que ell anomenava "el regne de la bellesa" feia de residència, de taller de l'artista i de seu de les festes modernistes que va celebrar fins al 1899. El Cau Ferrat va convertir-se en el refugi on els artistes anaven "a prendre aigües de poesia, malalts que estem del mal de prosa que avui corre per la nostra terra". L'any 2014 van rehabilitar l'edifici i des d'aleshores torna a estar obert al públic.

El mític local va néixer com un somni impossible: donar lloc a artistes que, per definició, no tenen ni un duro. Per aquí hi han passat alguns dels personatges més importants de finals del XIX: Picasso, Ramon Casas, Santiago Rusiñol... Des dels anys 70 està obert com a restaurant de cuina tradicional.

El Museu Nacional d'Art de Catalunya té la missió d'explicar la magnitud de l'art català des del romànic fins a mitjan segle XX i a través d'alguns dels artistes més destacats de cada període, com Tizià, Velázquez, Fortuny, Casas, Rusiñol i Gaudí. Exposats a l'emblemàtic edifici que es va construir amb motiu de l'Exposició Internacional de 1929 trobareu una representació de totes les arts: escultura, pintura, arts de l'objecte, dibuixos, gravats, cartells, fotografia i numismàtica. De Rusiñol, per desgràcia, no hi ha gaire cosa penjada a les sales del museu. A la col·lecció permanent, hi ha exposat, per exemple, 'Figura femenina' (de l'època parisenca, 1894). Al Palauet Albéniz hi ha 'Claustre de Georges Sand', pintat a Mallorca el 1905