Vània

No hi ha dubte que Joel Joan és un actor súper dotat, segurament un dels millors de la seva generació. I això es pot veure perfectament en aquesta versió de L'oncle Vània que representa al Romea, ell solet, sense necessitat de ningú més, en un one-man-show memorable. Omple l'espai d'una manera que pocs actors poden presumir de poder fer. Però el repte que tenia al davant era una mica gran, sobretot perquè té al davant diversos elements que juguen en contra seva.

D'entrada, té entre mans una obra de Txékhov que deu ser el text teatral més representat a Barcelona durant el que portem de segle XXI. L'hem vist de moltes i variades maneres. I una cosa que podria anar al seu favor, que el públic potencial conegui de memòria la història, torpedina moments que se suposen de gran intensitat, que ell sol només iguala durant la discussió central, quan el professor Serebriàkov anuncia que ha decidit vendre la casa, cosa que provoca la revolta de Vània. Fa vuit personatges però no aconsegueix que ens arrapem a cap.

Es pot fer riure amb l'obra de Txékhov? Es pot fer el que es vulgui

Que durant tota la funció Joan porti els personatges cap a l'estereotip, amb gestos, veuetes, etc., tampoc no ajuda gaire, sobretot perquè, quan la intensitat dramàtica puja, no ens el creiem. Ni Lluís Homar fent Terra baixa, amb la qual fa uns anys va portar a terme un experiment semblant, interpretant tots els papers de l'obra de Guimerà, ni Pere Arquillué a El cos més bonic que s'haurà trobat mai en aquest lloc, de Josep Maria Miró, van necessitar del guinyol. De fet, ni l'un ni l'altre es movien gaire. No els calia.

El muntatge que ha executat Nelson Valente d'aquest Vània és un altre dels entrebancs que ha d'enfrontar Joan. Es pot fer riure amb l'obra de Txékhov? Es pot fer el que es vulgui. Però un actor sol en un escenari necessita alguna cosa més que cadires i una escenografia massa naturalista. Li falta una certa poètica a l'espectacle, una mirada, alguna cosa que l'elevi. La Sònia (la filla del professor) és un personatge còmic, una tòtila de manual? El doctor Àstrov és un perdonavides? La dona del professor, Elena, és una altra bleda ensucrada?

Per últim, no sé si Simon Stephens ha donat el màxim de si mateix amb aquesta versió de L'oncle Vània. La modernitza, diuen, però el que fa és transformar el professor filòsof de quarta en un director de cinema de tercera, a banda de plantejar el tiroteig final en escena en lloc de col·locar-lo fora, cosa habitual en Txékhov quan hi ha trets. Que Àstrov es digui Miquel o el professor Alexandre no sé si despista més.

Amb tot, Joan aconsegueix amanir tots aquests elements per reivindicar-se com a actor totterreny, no únicament còmic, paròdic, cosa a la que ens estava acostumant massa en els últims anys. Sí, és aquell actor descomunal que va posar-se en la pell de Peer Gynt o va fer de Charlotte von Mahlsdorf, fins i tot aquell Frankenstein del TNC. Té prou talent per assumir qualsevol desafiament.