10 coses que no saps sobre Picasso, Dalí i Barcelona
Quines foren les primeres paraules entre ells? Sodomitzava ànecs, Dalí? Repassem alguns aspectes d'ambdós genis que mai t'havies atrevit a preguntar!
Pablo Ruiz Picasso i Salvador Dalí, dos dels noms més importants de l’art del segle XX, van exposar la seva primera individual a Barcelona. Cal considerar una sort que aquí gairebé ningú no els comprés obra? Els acceptem com a patrimoni però els vam rebutjar com a fenomen coetani. I l’exposició que els acara al Museu Picasso ens hauria de fer reflexionar –més enllà de la complaença– sobre els nostres patrons culturals.
Millor tard que mai, el Museu Picasso de Barcelona acull l’enfrontament entre aquests dos monstres de la creació, dos arquetips totèmics que representen dues actituds consecutives del lideratge artístic: Picasso, el patriarcalisme cabdillista, far i guiatge; Dalí, l’encarnació de l’obra d’art en la figura del mateix artista, la fama com a ens autònom. Repassem 10 coses que no sabies sobre aquests dos mites de l'art.
De debò hi havia un bordell al carrer d'Avinyó?
El menys important del quadre 'Les senyoretes d’Avinyó' és, precisament, la seva localització. S’argumenta que el carrer d’Avinyó de Barcelona era massa senyorial, en aquella època, perquè hi hagués un prostíbul. Però Francesc Fontbona va descobrir, el 1988, una guia... per a senyors, del 1918, on figura un prostíbul regentat per la Joaquina al 26 d’aquest carrer. Els preus eren correctes: a 5 pessetes el servei.
Picasso i Dalí van compartir cerveses a Els Quatre Gats?
Però qui ho ha dit, això? Ruiz Zafón, a 'L’ombra del vent', menciona que els seus pares s’havien conegut en aquella cerveseria el 1932, on “comptables, somiadors i aprenents de geni compartien taula amb el miratge de Pablo Picasso, Isaac Albéniz, Federico García Lorca o Salvador Dalí”. Genial! Però el local del carrer de Montsió va plegar el 1903, un any abans que Dalí nasqués. Ai, Zafón, mira’t la Viquipèdia...
Compartien ensaïmades, Picasso i Miró?
Miró va conèixer Picasso perquè les mares eren amigues. A més a més, una tieta de Miró, Magdalena, era la mare de Jaume Sabartés, l’amic i secretari de Picasso. Els dos artistes es van trobar per primera vegada el 1920 a París: Miró li va portar una ensaïmada que li havia preparat la seva mare, mallorquina. Picasso, el 1944, dibuixarà, com a juguesca, un fals Miró a les estovalles del restaurant parisenc Le Catalan.
Una arca secreta al Museu Picasso?
Diu la llegenda que al Museu Picasso de Barcelona hi ha una arca segellada que no es pot obrir fins d’aquí a un cert temps. Ho pregunto al director, Bernardo Laniado-Romero, i m’ho confirma: “És més aviat una caixa gran. La va llegar Jaume Sabartés i no es pot obrir fins 50 anys després de la seva mort. O sigui, el 2018. He rebut pressions per radiografiar-la i saber-ne el contingut... però m’hi nego”. Caldrà esperar.
Era Picasso un falsificador?
Picasso no copiava, manllevava. I quan va passar gana és possible que vengués dibuixos amb signatures més cotitzades que la seva. El crític d’art Feliu Elias escrivia al setmanari 'Mirador', el 1930: “El mai prou lloat Picasso va omplir de Toulouse-Lautrecs, Steinlens, Degas, Pissarros i àdhuc Rusiñols les col·leccions dels amateurs d’aquella època dels falsos Corots. En canvi, ara pul·lulen els falsos Picassos”.
I de la sífilis, què en fem?
El pintor Nonell va morir d’una sífilis mal curada. Casagemas, l’amic de Picasso, també en patí i en va sortir tocat. Picasso en va patir un parell de vegades. Sembla que se n’ocupà el doctor Jacint Reventós, gran amic i especialitzat en malalties respiratòries, el qual recomanava sovint estades a Gósol. Dalí va aprendre a témer la sífilis gràcies al seu oncle Rafael, doctor dels bombers de Barcelona: no va practicar mai el coit...
Sodomitzava ànecs, Dalí?
Ho explica la Sra. Rius al seu llibre. Dalí es presentava al bordell del carrer de Sant Màrius amb una colla de “sueques”. Tothom entrava a l’habitació i anaven al lavabo. Allí, damunt la pica, al crit de “Viva el Divino Dalí”, algú tallava el coll de l’animal, Dalí desenfundava i... Però si Dalí odiava els microbis! Ens ho aclareix la Sra. Rius, en persona: “En el moment crucial, fastiguejada, abandonava l’habitació”. No m’estranya... però ens manca confirmació visual.
Per què ningú no vol comprar un Picasso?
Després de les riuades del setembre del 1962 s’organitzà, a l’Hospital de la Santa Creu, una subhasta d’art contemporani per ajudar els damnificats. Picasso va fer arribar l’oli 'Jacqueline amb gos afgà', valorat en tres milions i mig de pessetes. Dalí hi va contribuir amb el 'Crist del Vallès'. En veure que ningú no licitaria a la subhasta, Picasso el retirà i el comprà ell mateix. El de Dalí el va adquirir el matrimoni torinès Albaretto per un milió i mig de pessetes.
Quines foren les primeres paraules entre Dalí i Picasso?
Dalí adorava Picasso. Es retratava sovint al seu estudi amb un cartell on es podia llegir: “Visca Picasso!”. Finalment, la Setmana Santa del 1926 Dalí va anar per primera vegada a París i va aconseguir que el pintor Manuel Ángeles Ortiz li aconseguís una visita amb el mestre. En trobar-s’hi al davant, li digué: “Us he vingut a veure abans de visitar el Louvre”. “Heu fet bé”, va respondre Picasso. Quin parell!
Com eren de garrepes, Picasso i Dalí?
Però quina pregunta és aquesta? Tots dos van passar anys difícils i tenien molta gent a prop que se’n volia aprofitar... Calia anar amb compte. Però ambdós artistes van donar prou obra per fundar els seus museus respectius. I encara més: Gala Dalí va donar un collage del malagueny, 'Cap' (1913), al Museu Picasso de Barcelona, poc temps després que obrís portes. Perquè, això sí, Picasso era molt més amic de Gala que de Dalí.
Picasso vs. Dalí
Semblances
Més enllà de la seva ideologia política, Picasso i Dalí eren rics i famosos. Picasso era més estalviador, de gustos senzills, gairebé franciscans. I Dalí... en realitat no sabia el valor dels diners, però volia que lluïssin, que fluïssin, i que tothom sabés que els adorava. Per això va pintar l’Apoteosi del dòlar. Pel que respecta a la cotització de les seves obres, Picasso és el número 2 del rànquing de vendes en subhasta... i Dalí, el 90.
Picasso era amic íntim del pintor Ramon Pichot. Els Pichot vivien al carrer de Montcada, just on ara hi ha el Museu Picasso. I els visitava sovint Salvador Dalí... pare. El futur notari era amic íntim de Pepito Pichot, un altre germà d’aquesta nombrosa família. Els Pichot convidaren Picasso a Cadaqués l’estiu del 1910, i l’artista s’hostatjà a casa de Lídia Sabana, la futura inspiradora del mètode paranoiccrític.
Picasso era comunista... i Dalí també ho havia estat. De ben jove simpatitzava amb la Rússia revolucionària. A la dècada del 1930 s’acostà al Bloc Obrer i Camperol, on militava el seu amic figuerenc Jaume Miravitlles. Gala, per contra, era profundament anticomunista: la seva família ho havia perdut tot durant la revolució bolxevic. Quan Dalí va començar a pintar irònics rostres de Lenin, es va fer evident que ja no es prenia gaire seriosament això de la revolució.
Picasso té museu propi a Barcelona, i Dalí té museu propi a Figueres. Ambdues iniciatives van néixer de la voluntat i de la generositat dels mateixos artistes. El primer, a través de la donació del seu amic i secretari, Jaume Sabartés, el 1963, i després de posteriors donacions de l’artista. El segon, per no ser menys que el primer, tot enfocant el museu vers l’experiència. Si Dalí no hagués estat gelós de Picasso, ara potser el seu llegat seria tot a Madrid...
Picasso i Dalí són també escriptors. Per bé que Dalí s’hi inicia amb força als 16 anys amb diaris de joventut i novel·les com 'Tardes d’estiu', i Picasso molt més tard, cap als 50 anys, les seves obres escrites són paral·leles però autònomes de la seva producció plàstica. A tall de curiositat, val a dir que els principals textos d’aquests dos excepcionals escriptors estan redactats en francès.
Diferències
Picasso es va afaitar el bigoti als 23 anys, just a l’edat en què Dalí se’l va fer créixer. A la parella de Picasso, Fernande Olivier, no li va agradar gens aquest canvi de look. Però la qüestió és que Picasso mai més no es va deixar barba o bigoti. Picasso, calb, s’exhibia amb una senzilla samarreta de ratlles blaves i blanques. Dalí, amb bigoti, cabellera i, sempre que podia, frac. Dalí s’amagava rere el bigoti. Picasso feia que no sabessis on amagar-te, davant la seva mirada.
Picasso era un depredador sexual. Necessitava canviar de parella contínuament. Quan tenia una parella fixa, mantenia dues o tres amants. Per a ell, el sexe era una manera de burlar la mort. Dalí, per contra, sempre va ser home d’una mateixa dona, la Gala. I la seva sexualitat era tremendament imaginativa, però més retiniana que genital. Per entendre’ns, Dalí era un voyeur i la Gala... la Gala en això era més picassiana.
Picasso mai no va retratar Dalí. Dalí sí que va retratar Picasso. La primera vegada, el 1947, com a artista del segle XX I, amb pits, banyes de cabra, un bolet al·lucinogen a manera de pedestal i un roc de Cadaqués al cap. La segona, el 1973, amb motiu de la mort del malagueny. Es va limitar a copiar una foto de Brassaï i fer passar el dibuix com un testimoni de la seva amistat als anys 30. Amb la inscripció: “Moi aussi j’ai connu l’empereur”.
Picasso no va fer el servei militar, Dalí sí. Picasso boxejava i Dalí era un covard físic. Fins i tot es discutia amb el seu amic Federico García Lorca a veure qui era més covard... Però el cas és que Picasso va pagar 2.000 pessetes per evitar el servei militar, i que Dalí va fer el servei com a soldat de quota a Figueres, el 1927. A Miró, per cert, la famosa vaga del 1917 el va agafar fent el soldat a Barcelona.
Picasso té obra pública a Barcelona. El 1960 va crear, amb Carl Nesjar, els panells de bétograve de la façana del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, a tocar de la plaça de la Catedral. Dalí no té cap obra pública a Barcelona. Picasso té un passeig a tocar del parc de la Ciutadella. Dalí no té un trist carreró, a la ciutat. Fins i tot, Picasso té un monument al carrer, a cura d’Antoni Tàpies. Dalí... tampoc.
També t'agradarà
L'art que has de veure
Amants de la pintura, la fotografia, l'escultura i de l'art en general: aquí teniu una tria de les millors exposicions que podeu trobar actualment als museus i galeries de Barcelona. Les exposicions més populars Picasso - Dalí / Dalí - Picasso L’exposició estudia per primera vegada les relacions entre dues figures claus de l’art del segle XX. La tesi de l’exposició suposa un repte respecte als models històrics convencionals que tracten els dos artistes com a figures isolades, mítiques i auto- generadores pel que fa l’estètica i oposades políticament. La mostra, que recupera els moments en què els artistes van estar més connectats, presenta obres de Pablo Picasso i Salvador Dalí –pintures, dibuixos gravats i escultures– i documents procedents de més de 25 museus d’art i col·leccions particulars d’arreu del món, un bon nombre de les quals han estat cedides només en comptades ocasions, com 'La profanació de l'hòstia', 'Nu femení' i 'Banyistes' de Dalí. Leopoldo Pomés. Flashback Leopoldo Pomés (Barcelona, 1931) és un dels noms indiscutibles de la fotografia contemporània catalana de la segona meitat del segle XX. Fotògraf, publicista, cineasta, dibuixant, poeta, empresari i gastrònom, Leopoldo Pomés ha mostrat al llarg de la seva dilatada carrera una passió constant per la imatge. L’exposició, que compta amb més d’un centenar d’obres, recorre minuciosament el seu vast univers creatiu, des dels seus inicis vinculats al grup Dau al Set fins a l’actualitat, tot repassant el seu it
Arquitectura prop del mar
Seguint les recomanacions d'Arxius d'Arquitectura de Catalunya, us proposem una ruta per la millor arquitectura vora el mar Arxius d'Arquitectura de Catalunya va néixer el 2008 fruit de la curiositat de quatre estudiants que van inventariar obres arquitectòniques i d'urbanisme que no constaven al temari de la Facultat d'Arquitectura. Al capdavant d'aquesta tasca quixotesca hi havia Manuel Julià, Aureli Mora, Omar Ornaque i Lucas Sentís, que, ara ja com a arquitectes, continuen engreixant un arxiu que té 2.000 referències d'edificis, obres públiques, projectes paisatgístics, d'interiorisme i de disseny industrial d'arreu de Catalunya. Seguint la seva catalogació exhaustiva –al web presenten les obres amb fotografies, mapes i una memòria que raona els projectes–, ens proposen una ruta per la ciutat. El tret de sortida és una obra d'infraestructures: el Moll de la Fusta, de Manuel Solà Morales, del 1987. "Va ser tot un referent de com obrir la ciutat al mar, integrant infraestructures i serveis", recorden els mosqueters Julià, Mora i Ornaque. Les pèrgoles, 'La cara de Barcelona' de Roy Lichtenstein i el monument a Colom són els referents visuals d'un passeig que ha quedat en segon pla –amagat rere el Maremàgnum–, sota del qual, emfatitzen els arquitectes, transiten les rondes. La segona obra és un espai públic construït a quatre mans: Olga Tarrasó, Jordi Heinrich i d'altres van donar forma al passeig Marítim de la Barceloneta a partir del 1995. L'objectiu er
Art al carrer a Barcelona
No cal anar al MACBA per veure art del segle XXI, la ciutat és plena d'obres mestres a diferents racons! Ja no s'estilen els monuments. Grans figures humanes, de vegades a cavall, foses en bronze per commemorar els pares de la pàtria o els desapareguts en mil i una conteses. Som en l'era de Facebook, on el que és públic és substituït pel que és compartit, els like i el selfie complaent. Monuments com el dedicat a Frederic Soler Pitarra, a la Rambla, suggereixen mons arcaics, desfasats, a mig camí del tòtem i la pastisseria.L'era dels monuments es va acabar amb la caiguda de les Torres Bessones. Ara, els millors homenatges estan construïts amb el buit, com el Solc. A Salvador Espriu (2014) que va cavar –és una manera de dir-ho– Frederic Amat als Jardinets de Gràcia. El segle XX va ser el segle de les utopies, el segle de les dues guerres mundials, els genocidis, la bomba atòmica i la Guerra Freda. El segle XXI no és que sigui gaire més pacífic, però ha evolucionat en conceptes com "estat del benestar" i "cosa pública", i ha instaurat els "valors líquids" i el "poder tou" de la postmodernitat. I això es nota als monuments, perdó, a l'art al carrer de Barcelona, en la seva majoria pagat per les institucions. ¿Trigarem gaire a veure art públic finançat per Verkami? ¿Ens queixarem cada vegada que les autoritats inaugurin una obra d'art perquè voldríem veure els diners esmerçats en quelcom més útil? Perquè, esclar, per a què serveix l'art? A casa nostra escollim nosaltres mateixo
Joies arquitectòniques
Un recorregut per edificis emblemàtics de la ciutat Fem un recorregut per 25 edificis emblemàtics la ciutat, des de temples gòtics fins a cases modernistes, passant pels museus racionalistes i l'arquitectura contemporània. RECOMANAT: No us perdeu els 10 edificis del patrimoni singular de Barcelona que han marcat tendències a tot el món El més vist Barcelona gratis! Sortir sense gastar Els diners no són l'excusa per quedar-vos al sofà de casa sense fer res… A Barcelona (encara) hi ha una bona pila de propostes culturals molt interessants que es poden fer completament gratis. Aquí teniu algunes de les nostres preferides per als propers dies. Equipaments culturals gratuïts Virreina Centre de la Imatge El Palau de la Virreina, seu de l'Institut de la Cultura de Barcelona, acull aquest centre d'exposicions especialitzat en la imatge en totes les seves expressions. Arts Santa Mònica L'Arts Santa Mònica és un centre expositiu i d'investigació on conflueixen la creació artística contemporània amb disciplines com la ciència, el pensament i la comunicació. Amb la connexió entre disciplines com a principi, el centre, nascut el 1984 com a espai expositiu de la Generalitat, vol promoure el diàleg entre les diferents aportacions locals i els moviments socials globals. Palau Robert El Palau Robert va ser construït entre el 1898 i 1903 com a residència privada de Robert Robert i Surís, marquès de Robert, un aristòcrata influent, financer i polític d'origen gironí. L'edifici actualment per