10 coses que no saps sobre Picasso, Dalí i Barcelona

Més enllà de la seva ideologia política, Picasso i Dalí eren rics i famosos. Picasso era més estalviador, de gustos senzills, gairebé franciscans. I Dalí... en realitat no sabia el valor dels diners, però volia que lluïssin, que fluïssin, i que tothom sabés que els adorava. Per això va pintar l’Apoteosi del dòlar. Pel que respecta a la cotització de les seves obres, Picasso és el número 2 del rànquing de vendes en subhasta... i Dalí, el 90.

Picasso era amic íntim del pintor Ramon Pichot. Els Pichot vivien al carrer de Montcada, just on ara hi ha el Museu Picasso. I els visitava sovint Salvador Dalí... pare. El futur notari era amic íntim de Pepito Pichot, un altre germà d’aquesta nombrosa família. Els Pichot convidaren Picasso a Cadaqués l’estiu del 1910, i l’artista s’hostatjà a casa de Lídia Sabana, la futura inspiradora del mètode paranoiccrític.

Picasso era comunista... i Dalí també ho havia estat. De ben jove simpatitzava amb la Rússia revolucionària. A la dècada del 1930 s’acostà al Bloc Obrer i Camperol, on militava el seu amic figuerenc Jaume Miravitlles. Gala, per contra, era profundament anticomunista: la seva família ho havia perdut tot durant la revolució bolxevic. Quan Dalí va començar a pintar irònics rostres de Lenin, es va fer evident que ja no es prenia gaire seriosament això de la revolució.

Picasso té museu propi a Barcelona, i Dalí té museu propi a Figueres. Ambdues iniciatives van néixer de la voluntat i de la generositat dels mateixos artistes. El primer, a través de la donació del seu amic i secretari, Jaume Sabartés, el 1963, i després de posteriors donacions de l’artista. El segon, per no ser menys que el primer, tot enfocant el museu vers l’experiència. Si Dalí no hagués estat gelós de Picasso, ara potser el seu llegat seria tot a Madrid...

Picasso i Dalí són també escriptors. Per bé que Dalí s’hi inicia amb força als 16 anys amb diaris de joventut i novel·les com 'Tardes d’estiu', i Picasso molt més tard, cap als 50 anys, les seves obres escrites són paral·leles però autònomes de la seva producció plàstica. A tall de curiositat, val a dir que els principals textos d’aquests dos excepcionals escriptors estan redactats en francès.

Picasso es va afaitar el bigoti als 23 anys, just a l’edat en què Dalí se’l va fer créixer. A la parella de Picasso, Fernande Olivier, no li va agradar gens aquest canvi de look. Però la qüestió és que Picasso mai més no es va deixar barba o bigoti. Picasso, calb, s’exhibia amb una senzilla samarreta de ratlles blaves i blanques. Dalí, amb bigoti, cabellera i, sempre que podia, frac. Dalí s’amagava rere el bigoti. Picasso feia que no sabessis on amagar-te, davant la seva mirada.

Picasso era un depredador sexual. Necessitava canviar de parella contínuament. Quan tenia una parella fixa, mantenia dues o tres amants. Per a ell, el sexe era una manera de burlar la mort. Dalí, per contra, sempre va ser home d’una mateixa dona, la Gala. I la seva sexualitat era tremendament imaginativa, però més retiniana que genital. Per entendre’ns, Dalí era un voyeur i la Gala... la Gala en això era més picassiana.

Picasso mai no va retratar Dalí. Dalí sí que va retratar Picasso. La primera vegada, el 1947, com a artista del segle XX I, amb pits, banyes de cabra, un bolet al·lucinogen a manera de pedestal i un roc de Cadaqués al cap. La segona, el 1973, amb motiu de la mort del malagueny. Es va limitar a copiar una foto de Brassaï i fer passar el dibuix com un testimoni de la seva amistat als anys 30. Amb la inscripció: “Moi aussi j’ai connu l’empereur”.

Picasso no va fer el servei militar, Dalí sí. Picasso boxejava i Dalí era un covard físic. Fins i tot es discutia amb el seu amic Federico García Lorca a veure qui era més covard... Però el cas és que Picasso va pagar 2.000 pessetes per evitar el servei militar, i que Dalí va fer el servei com a soldat de quota a Figueres, el 1927. A Miró, per cert, la famosa vaga del 1917 el va agafar fent el soldat a Barcelona.

Picasso té obra pública a Barcelona. El 1960 va crear, amb Carl Nesjar, els panells de bétograve de la façana del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, a tocar de la plaça de la Catedral. Dalí no té cap obra pública a Barcelona. Picasso té un passeig a tocar del parc de la Ciutadella. Dalí no té un trist carreró, a la ciutat. Fins i tot, Picasso té un monument al carrer, a cura d’Antoni Tàpies. Dalí... tampoc.

No cal anar al MACBA per veure art del segle XXI, la ciutat és plena d'obres mestres a diferents racons! Ja no s'estilen els monuments. Grans figures humanes, de vegades a cavall, foses en bronze per commemorar els pares de la pàtria o els desapareguts en mil i una conteses. Som en l'era de Facebook, on el que és públic és substituït pel que és compartit, els like i el selfie complaent. Monuments com el dedicat a Frederic Soler Pitarra, a la Rambla, suggereixen mons arcaics, desfasats, a mig camí del tòtem i la pastisseria.L'era dels monuments es va acabar amb la caiguda de les Torres Bessones. Ara, els millors homenatges estan construïts amb el buit, com el Solc. A  Salvador Espriu (2014) que va cavar –és una manera de dir-ho– Frederic Amat als Jardinets de Gràcia. El segle XX va ser el segle de les utopies, el segle de les dues guerres mundials, els genocidis, la bomba atòmica i la Guerra Freda. El segle XXI no és que sigui gaire més pacífic, però ha evolucionat en conceptes com "estat del benestar" i "cosa pública", i ha instaurat els "valors líquids" i el "poder tou" de la postmodernitat. I això es nota als monuments, perdó, a l'art al carrer de Barcelona, en la seva majoria pagat per les institucions. ¿Trigarem gaire a veure art públic finançat per Verkami?  ¿Ens queixarem cada vegada que les autoritats inaugurin una obra d'art perquè voldríem veure els diners esmerçats en quelcom més útil? Perquè, esclar, per a què serveix l'art? A casa nostra escollim nosaltres mateixo