Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
  1. Hanging Man

    'On the Table' arrenca amb l'Ai Weiwei americà. L'artista xinès va arribar a Nova York el 1981 fugint de la política de Deng Xiaoping, després de la Primavera de Pequín, i hi va romandre fins 1993. En aquella època fotografiava en blanc i negre tríptics sobre la seva vida als Estats Units, envoltat d'altres artistes de la diàspora xinesa i d'intel·lectuals de l'època com el poeta Allen Ginsberg. Ai es va fotografiar imitant Andy Warhol i va crear obres inspirant-se en Duchamp i els seus 'ready made'; també va retre homenatge a l'artista dadaista en una obra on incorpora la famosa pipa de gira-sol; l'element que antigament acompanyava els retrats de Mao i simbolitzava l'escalfor i compassió humana, Ai l'utilitzarà posteriorment en la gran instal·lació de la Tate Modern. 

     

     

     

     

     

  2. Bejing Photographs

    El fill del famós poeta Ai Qing, que fou desterrat per Mao Tse-tun, torna al seu país natal el 1993. Abans de fugir-ne havia participació en la fundació del grup experimental xinès Stars, que va desafiar l'ortodòxia del Partit Comunista, i en el moment del seu retorn aposta per aprofundir en la realitat de l'escena artística alternativa a la Xina. D'aquesta època daten els Black Cover Book, i fotografies que recullen les trobades d'Ai amb intel·lectuals, músics, poetes, pintors i activistes...

     

     

     

  3. Cao

    Ai Weiwei és especialista en els dobles sentits, en desafiar l'ordre establert, en fer la butifarra al poder... 'Cao' ho corrobora. Dins de la sala folrada amb un paper decoratiu a base de braços en moviment –amb certes reminiscències a la cinemàtica futurista i a les creus gamades– reposa una instal·lació de marbre que recrea l'herba. No només treu suc al 'fake' de recrear la natura tendra amb la pedra minimalista i freda sinó que les seves butifarres es multipliquen per la sala. També treu suc a la paraula 'cao', que vol dir herba en japonès i és homòfona de la paraula que equival a l'anglesa 'fuck'. Ai és home d'improperis.

     

     

     

     

  4. Coca Cola Vase

    La memòria i el consumisme són dos temes recurrents a l'obra d'Ai Weiwei, que col·lecciona peces ceràmiques, mobles i fins i tot fragments de temples de l'antiga Xina. En aquest sentit és coneguda la seva acció de trencar porcellanes –que seran el gèrmen per al 'Drop a Dinasty Urn'– i també les seves peces costumitzades. Així és com queda una ceràmica neolítica de la dinastia Han amb el logo de Coca-Cola.

     

     

     

  5. Study of Perspective

    Durant sis anys, l'activista va anar acumulant butifarres davant dels principals símbols de poder del món occidental i oriental. Ensenya el dit al Valle de los Caídos, a la Mona Lisa, a la Tate Modern de Londres, a la Sagrada Família, al Reichstag, a Sant Pere del Vaticà i la Casa Blanca, entre d'altres. Mirada, gest i subversió queden plasmats en fotografies que ajuden a teixir la mirada d'un dissident que, recordem-ho, no ha pogut sortir de la Xina des de 2011.

     

     

     

  6. Map of China

    El mapes també tenen un lloc especial a la cartografia d'Ai. El 2009, i per denunciar la manca d'objectius polítics, va construir un mapamundi a partir de milers de peces de cotó (no és casualitat: Ai assenyalava que Xina és subministradora de recursos, i en aquest cas és el primer productor mundial de cotó). També ha representat la Xina amb llaunes de llet en pols per nadó, una manera de disparar contra la mort de bebès intoxicats per ingesta de llet en mal estat, i amb peces de fusta que havien format part dels temples de la dinastia Qing. La memòria i la reivindicació de l'artesania es fusionen en aquesta peça geopolítica. 

     

     

     

  7. Estadi Nacional 'Niu d'ocell'

    El 2003 Ai Weiwei funda el seu estudi de disseny i arquitectura, i Fake Design Studio és el seu primer projecte constructiu, aixecat als barris rurals de Pequín que en aquell moment van ser "reocupats" per galeries i naus de creació. També participa amb Herzog & the Meuron en el disseny de l'estadi Olímpic de Pequín, el Niu d'Ocell, un joc de contraris en què l'estructura adquireix notorietat a l'exterior del recinte. Però, tot i això, el règim xinès segueix sense caure-li simpàtic; per això finalment no va donar suport a l'Olimpiada de 2008.

     

     

     

  8. Illumination

    Una data, el 2008, i el terratrèmol de 8,5 graus a l'escala de Richter a la província de Sichuan. Ai Weiwei va iniciar una campanya per fer recompte del número de nens morts –la llista de 5.196 víctimes la va publicar al seu blog– i impedir que el govern xinès ocultés la tragèdia provocada per les pèssimes construccions escolars. L'artista hauria volgut testificar a favor de l'activista ambiental Tan Zouren el 2009, però la policia li ho va impedir i després va patir una hemorràgia cerebral atribuïda als cops que hauria rebut l'artista en ser reprimit. La "selfie" és una evidència d'aquesta sensació d'amenaça i assalt que pateix Ai, que el 2011 serà detingut per les autoritats xineses. 

     

     

     

     

  9. He Xie

    Ai Weiwei s'encarrega de materialitzar les absurditats de la política xinesa, i una mostra d'això és 'He Xie', un carregament de milers de crancs de riu de porcellana amuntegats a la manera de les pipes de gira-sol famoses. El 2010, Ai va rebre un encàrrec arquitectònic de les autoritats municipals però quan l'obra va estar enllestida va ser declarada il·legal per l'aparell governamental. La resposta de l'artista va ser una festa multitudinària que va reunir fins a tres mil seguidors d'Ai; no va ser censurada, però l'artista només va poder fer acte de presència virtual. A la festa s'hi va menjar cranc... 

     

     

     

Retrospectiva d'Ai Weiwei a Barcelona: l'artista rere l'activista

La Virreina acull 'On the Table', una exposició que recorre la trajectòria artística de l'artista i activista xinès

Escrit per
Time Out Barcelona Editors
Publicitat
Ai Weiwei és un dels artistes de moda, tot i viure confinat a la Xina des de 2011. Conegut pel seu activisme polític, el fill del poeta Ai Qing s'ha posicionat obertament en contra del règim xinès i ha portat la seva dissidència al terreny artístic en instal·lacions de grans dimensions que s'han pogut veure per museus de tot el món. Per a La Virreina ha dissenyat 'On the Table', una exposició a mida que, concebuda com a retrospectiva, apropa als diferents moments de la trajectòria de l'artista que ha treballat amb la fotografia, l'escultura, el vídeo i l'arquitectura. Diu que la seva paraula preferida és l'acció, i que necessita fer fotografies com l'aire que respira (comproveu-ho a Instagram, on és molt actiu). "La llibertat comporta el dret de qüestionar-ho tot", rebla. Passeu per la seva taula i comproveu-ho.

També t'agradarà

L'art que has de veure
  • Art
  • Galeries

Amants de la pintura, la fotografia, l'escultura i de l'art en general: aquí teniu una tria de les millors exposicions que podeu trobar actualment als museus i galeries de Barcelona. Les exposicions més populars La donació de David Douglas Duncan, II Diuen que les segones parts mai no foren bones, però estem davant d’una d’aquestes excepcions que confirmen la regla. Fa un any, el Museu Picasso va rebre la donació de 163 fotografies que David Douglas Duncan havia fet al pintor malagueny i al seu entorn, entre el 1956 i el 1962. Aleshores se’n va exposar una primera selecció, on les escenes de vida a La Californie, la residència-estudi que l’artista tenia al sud de França, n’eren el denominador comú. Ara es presenta la seqüela d’aquest fons, un conjunt de 87 fotos que ensenyen un Picasso domèstic i espontani, envoltat de família i amics, en situacions disteses i aliè a l’objectiu del fotoperiodista (llegir tota la crítica). Maniobra de Perejaume Si us explico de què va aquesta exposició, em quedaré curt. Les paraules són insuficients. Podríem titular-la 'Mapa subterrani (un de molts) de l’art català (però no de tot)', 'Introducció al pensament perejaumià' i fins i tot 'Hi ha moltes maneres de muntar una exposició'. Però seguiríem quedant-nos curts... i quedaríem una miqueta pedants. A veure, Perejaume és un dels nostres creadors més interessants. Artista plàstic, poeta i assagista, ha construït al Museu Nacional una reflexió sobre determinats valors de l’art català tot alinean

La Barcelona de Miró
  • Art
  • Art popular

La Fundació Miró recupera l'obra pública de l'artista i l'admiració per Miró també es deixa sentir en murals d'art urbà de la ciutat Hi ha moltes maneres de desxifrar l'estreta relació entre Joan Miró i Barcelona. S'ha de visitar la Fundació Miró que, coincidint amb el cicle 'Miró, Documents', exposa dibuixos preparatoris, maquetes i documentació de les obres que l'artista va regalar a la ciutat, sota el títol De Miró a Bcn. I, esclar, també s'ha de voltar Barcelona per contemplar les seves obres cèlebres, i alguns murals de nova creació que reten homenatge als colors i les formes de Miró. Els seguim la pista. Mural de l'Aeroport Tot comença aquí, a la Terminal 2 de l'Aeroport de Barcelona, al mural format per 4.865 lloses en què Miró, en col·laboració amb Josep Llorens i Artigas, explota les formes i cromatismes habituals en la seva darrera etapa creativa. El Mural de l'Aeroport, l'encàrrec que l'Ajuntament va fer a Miró el 1968 per donar la benvinguda als visitants de la ciutat, aviat tindria companyia. El 1971 l'artista escrivia a Lluís Permanyer que volia regalar l'escultura que s'havia d'instal·lar al Parc de Cervantes (i que finalment no es va realitzar) i un paviment a la Rambla, a més del Centre d'Estudis d'Art Contemporani, avui seu de la Fundació Miró. D'aquesta manera, les obres de Miró rebrien els viatgers que arribaven a Barcelona per terra, mar i aire. Mosaic del Pla de l'Os Una obra d'art per ser trepitjada? El plantejament del mosaic que adorna la Ram

Publicitat
Temporada de fotografia
  • Art
  • Fotografia

La ciutat viu un boom d'exposicions fotogràfiques. Us recomanem les millors Exposicions recomanades L'herència immaterial Sabeu allò de 'tothom es creu capaç de ser entrenador del Barça'? Doncs a mi em passa el mateix amb les exposicions del MACBA. Ara hi mostren la primera d’una trilogia on es repassen les obres de la col·lecció del museu pertanyents al període de la dècada del 1980. I el meu interior crida, mentre recorre les sales: “No! Marcatge a l’home, res de defensa zonal!”, “Kippenberger davanter? Millor lateral!”... “Aquest Valldosera està encara molt verd, millor cedir-lo una altra temporada”, etc.Ai, els 80, època de desencís. Ni Kennedy ni Joan XXIII, ara Reagan, Joan Pau II i punks. I aquí, mort el Merma, el naixement de les institucions artístiques i culturals. El creador passarà de criticar el sistema a no moure un dit sense subvenció... Però el MACBA ho veu d’una altra manera. La col·lecció és la pàtria, una pàtria 'kleenex', per sort, que serveix de revisió torracollons de la història, una història amb rerefons revolucionari, on el lumpen es defensa a cop de 'bakalao' i rock basc, fanzins i apropiacionisme.Articulada al voltant de tòpics com 'el sagrat i el popular', 'el cos i el seu revers', les obres basteixen discursos. Un pot llegir-los o no. I el resultat canvia. Carlos Pazos i la seva instal·lació poden ser una pila de referents, o un drama semiòtic encobert, i unes fotografies d’Humberto Rivas al transvestit Violeta la Burra, una violentació de la norm

Fontcuberta fa el petó de BCN
  • Art
  • Fotografia

El fotògraf i teòric parla del fotomosaic del Tricentenari i altres projectes, com les ficcions maquinistes de Trepat A la plaça Isidre Nonell, en aquest presumpte atzucac que s'amaga darrere del Col·legi d'Arquitectes, descobreixo Joan Fontcuberta, el fotògraf que ha fet del dubte, l'engany i l'humor la seva marca, el teòric que ha desxifrat la nova edat de la fotografia, i l'artista que el 2013 va rebre el prestigiós premi Hasselblad, l'equivalent al Nobel de la disciplina. També descobreixo la seva darrera obra pública, dos llavis que es troben en un primeríssim pla i escenifiquen un bes format per una textura íntima de 4.000 rajoletes de ceràmica amb imatges que evoquen la llibertat en tons carnosos, vermells i ocres. Fontcuberta, que ha concebut El món neix en cada besada per encàrrec del Tricentenari, ha apostat per fer una obra participativa –les 4.000 fotografies del fotomosaic han estat cedides per ciutadans– amb un rerefons optimista i humanista, d'acord amb el seu principi que "un futur sense petons és un futur que no cal viure". També anota el nom d'un autor, el del poeta i teòric vuitcentista Oliver Wendell Holmes, qui, en un assaig dedicat al daguerreotip, va comparar el soroll eixordador i efímer dels canons amb el ressò etern dels petons. La cita ha impregnat aquest projecte on conflueixen els interessos teòrics de l'artista, que ha convertit el mur de la plaça en un híbrid entre els àlbums familiars, una pràctica en perill d'extinció per la crisi de la fotogr

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat