Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Retrospectiva de Sophie Calle a La Virreina: 5 raons per descobrir l'artista

Retrospectiva de Sophie Calle a La Virreina: 5 raons per descobrir l'artista

La Virreina presenta 'Modus Vivendi', una exposició que repassa la trajectòria de l'artista conceptual francesa

Sophie Calle. Que voyez-vous ? Le concert. Vermeer [Què hi veieu ? El concert. Vermeer], 2013 (detall)
©Sophie Calle/ADAGP, Paris, 2015. Courtesy Galerie Perrotin and Paula Cooper Gallery Sophie Calle. Que voyez-vous ? Le concert. Vermeer [Què hi veieu ? El concert. Vermeer], 2013 (detall)
Per Eugènia Sendra |
Advertising

Com una diva clàssica, o com les grans estrelles del rock que viuen de girar i reinterpretar els seus himnes arreu del planeta, així se sent Sophie Calle, l'artista francesa coneguda pels seus experiments i rituals conceptuals. L'artista presenta a La Virreina un recull dels seus treballs, projectes a mig camí de la fotografia, l'acció i l'assaig marcats pel to autobiogràfic i sobretot enfoncats al descobriment de l'altre. Aquí teniu cinc motius per no perdre-us la retrospectiva 'Modus Vivendi'.

Etiquetar Calle de fotògrafa és quedar-se curt. Va alçar el premi Hasselblad de fotografia, però també ha fet pel·lícules ('No Sex Last Night'), vídeos, accions performàtiques i textos que sovint acompanyen els seus projectes, influïts per les obres de Duane Michals que havia vist a la col·lecció del seu pare. "No sóc gaire bona fotògrafa, no és el que més m'interessa d'un projecte –reconeix–. Hi ha projectes on pesa molt i en d'altres on m'interessa més la idea".

Sophie Calle ha treballat el tema de la mirada sobre l'altre i sobre ella mateixa. En la meitat dels projectes, els altres porten la veu cantant, ja siguin les dones que interpreten el mail de comiat d'una ex parella ('Take Care of Yourself'), ciutadans d'Istanbul que s'han deixat gravar la mirada després de veure el mar per primera vegada ('Voir la mer'), o uns cecs que expliquen quina és la seva idea de bellesa ('Les Aveugles' torna a Barcelona amb motiu d'aquesta retrospectiva). En la resta de projectes, Calle es converteix en protagonista. No ha usat la seva biografia en va: "Si han sortit velles històries meves és perquè vaig trobar la manera de tractar-les", aclareix.

Calle va començar a jugar amb l'art de forma gairebé casual, per fer feliç el seu pare. El primer dels experiments (i el bitllet d'entrada al món de l'art) va tenir lloc als anys 80, quan va convidar una munió d'estranys a dormir al seu llit durant vuit hores; una de les participants era la parella d'un crític d'art, qui va convèncer a Calle presentar 'Les dormeurs' a la Biennal de Joves Artistes de París. A més de seguir seguir desconeguts amb esperit 'voyeur' i detectivesc per París i Venècia (la famosa 'Suite vénitienne'), Calle ha celebrat rituals, com les festes d'aniversari (The Birthday Ceremony) que durant catorze anys li van recordar l'afecte dels seus amics. Els treballs de Calle són com viatges a territoris íntims, deserts, on la memòria, la solitud i sobretot l'absència tenen un relleu especial. "Un home que se'n va, una mare que mor, un cec que no hi veu... en tots els treballs hi ha el fil de l'absència, que no és buscat sinó que és el tipus d'idea que m'atrau", explica l'artista. El concepte es repeteix a 'Last seen' i 'What do you see?', projectes fets a partir del robatori de quadres de Degas, Rembrandt, Manet i Vermeer al Museu Gardner de Boston. El record de les obres sotstretes, i els retrats d'esquenes dels treballadors del museu emmarcats dins dels bastidors de les pintures en són el resultat.
El menjador de La Virreina ha estat ocupat amb tot d'objectes que fan referència a les 'Autobiographies' de l'artista, aproximacions més o menys reals a la seva biografia. La corbata? D'aquella vegada que va conèixer un individu al que va enviar roba durant molt anys per Nadal. La màquina d'escriure parla de la carta d'amor que voldria haver rebut, i de la qual mai va ser destinatària. La referència al torero, a la llar de foc, és el record a l'heroi caigut que va morir amb el cor obert. Un joc més per seguir esbrinant qui és Sophie Calle.

També t'agradarà

Art, Galeries

L'art que has de veure

Amants de la pintura, la fotografia, l'escultura i de l'art en general: aquí teniu una tria de les millors exposicions que podeu trobar actualment als museus i galeries de Barcelona. Les exposicions més populars La donació de David Douglas Duncan, II Diuen que les segones parts mai no foren bones, però estem davant d’una d’aquestes excepcions que confirmen la regla. Fa un any, el Museu Picasso va rebre la donació de 163 fotografies que David Douglas Duncan havia fet al pintor malagueny i al seu entorn, entre el 1956 i el 1962. Aleshores se’n va exposar una primera selecció, on les escenes de vida a La Californie, la residència-estudi que l’artista tenia al sud de França, n’eren el denominador comú. Ara es presenta la seqüela d’aquest fons, un conjunt de 87 fotos que ensenyen un Picasso domèstic i espontani, envoltat de família i amics, en situacions disteses i aliè a l’objectiu del fotoperiodista (llegir tota la crítica). Maniobra de Perejaume Si us explico de què va aquesta exposició, em quedaré curt. Les paraules són insuficients. Podríem titular-la 'Mapa subterrani (un de molts) de l’art català (però no de tot)', 'Introducció al pensament perejaumià' i fins i tot 'Hi ha moltes maneres de muntar una exposició'. Però seguiríem quedant-nos curts... i quedaríem una miqueta pedants. A veure, Perejaume és un dels nostres creadors més interessants. Artista plàstic, poeta i assagista, ha construït al Museu Nacional una reflexió sobre determinats valors de l’art català tot alinean

Art, Art popular

La Barcelona de Miró

La Fundació Miró recupera l'obra pública de l'artista i l'admiració per Miró també es deixa sentir en murals d'art urbà de la ciutat Hi ha moltes maneres de desxifrar l'estreta relació entre Joan Miró i Barcelona. S'ha de visitar la Fundació Miró que, coincidint amb el cicle 'Miró, Documents', exposa dibuixos preparatoris, maquetes i documentació de les obres que l'artista va regalar a la ciutat, sota el títol De Miró a Bcn. I, esclar, també s'ha de voltar Barcelona per contemplar les seves obres cèlebres, i alguns murals de nova creació que reten homenatge als colors i les formes de Miró. Els seguim la pista. Mural de l'Aeroport Tot comença aquí, a la Terminal 2 de l'Aeroport de Barcelona, al mural format per 4.865 lloses en què Miró, en col·laboració amb Josep Llorens i Artigas, explota les formes i cromatismes habituals en la seva darrera etapa creativa. El Mural de l'Aeroport, l'encàrrec que l'Ajuntament va fer a Miró el 1968 per donar la benvinguda als visitants de la ciutat, aviat tindria companyia. El 1971 l'artista escrivia a Lluís Permanyer que volia regalar l'escultura que s'havia d'instal·lar al Parc de Cervantes (i que finalment no es va realitzar) i un paviment a la Rambla, a més del Centre d'Estudis d'Art Contemporani, avui seu de la Fundació Miró. D'aquesta manera, les obres de Miró rebrien els viatgers que arribaven a Barcelona per terra, mar i aire. Mosaic del Pla de l'Os Una obra d'art per ser trepitjada? El plantejament del mosaic que adorna la Ram

Advertising
Art, Fotografia

Temporada de fotografia

La ciutat viu un boom d'exposicions fotogràfiques. Us recomanem les millors Exposicions recomanades L'herència immaterial Sabeu allò de 'tothom es creu capaç de ser entrenador del Barça'? Doncs a mi em passa el mateix amb les exposicions del MACBA. Ara hi mostren la primera d’una trilogia on es repassen les obres de la col·lecció del museu pertanyents al període de la dècada del 1980. I el meu interior crida, mentre recorre les sales: “No! Marcatge a l’home, res de defensa zonal!”, “Kippenberger davanter? Millor lateral!”... “Aquest Valldosera està encara molt verd, millor cedir-lo una altra temporada”, etc.Ai, els 80, època de desencís. Ni Kennedy ni Joan XXIII, ara Reagan, Joan Pau II i punks. I aquí, mort el Merma, el naixement de les institucions artístiques i culturals. El creador passarà de criticar el sistema a no moure un dit sense subvenció... Però el MACBA ho veu d’una altra manera. La col·lecció és la pàtria, una pàtria 'kleenex', per sort, que serveix de revisió torracollons de la història, una història amb rerefons revolucionari, on el lumpen es defensa a cop de 'bakalao' i rock basc, fanzins i apropiacionisme.Articulada al voltant de tòpics com 'el sagrat i el popular', 'el cos i el seu revers', les obres basteixen discursos. Un pot llegir-los o no. I el resultat canvia. Carlos Pazos i la seva instal·lació poden ser una pila de referents, o un drama semiòtic encobert, i unes fotografies d’Humberto Rivas al transvestit Violeta la Burra, una violentació de la norm

Art, Fotografia

Fontcuberta fa el petó de BCN

El fotògraf i teòric parla del fotomosaic del Tricentenari i altres projectes, com les ficcions maquinistes de Trepat A la plaça Isidre Nonell, en aquest presumpte atzucac que s'amaga darrere del Col·legi d'Arquitectes, descobreixo Joan Fontcuberta, el fotògraf que ha fet del dubte, l'engany i l'humor la seva marca, el teòric que ha desxifrat la nova edat de la fotografia, i l'artista que el 2013 va rebre el prestigiós premi Hasselblad, l'equivalent al Nobel de la disciplina. També descobreixo la seva darrera obra pública, dos llavis que es troben en un primeríssim pla i escenifiquen un bes format per una textura íntima de 4.000 rajoletes de ceràmica amb imatges que evoquen la llibertat en tons carnosos, vermells i ocres. Fontcuberta, que ha concebut El món neix en cada besada per encàrrec del Tricentenari, ha apostat per fer una obra participativa –les 4.000 fotografies del fotomosaic han estat cedides per ciutadans– amb un rerefons optimista i humanista, d'acord amb el seu principi que "un futur sense petons és un futur que no cal viure". També anota el nom d'un autor, el del poeta i teòric vuitcentista Oliver Wendell Holmes, qui, en un assaig dedicat al daguerreotip, va comparar el soroll eixordador i efímer dels canons amb el ressò etern dels petons. La cita ha impregnat aquest projecte on conflueixen els interessos teòrics de l'artista, que ha convertit el mur de la plaça en un híbrid entre els àlbums familiars, una pràctica en perill d'extinció per la crisi de la fotogr

Advertising