[title]
9 del matí. Al porxo del Museu de les Il·lusions, al carrer Pintor Fortuny, hi ha un home inconscient a terra, com si l'haguessin desendollat allà mateix; la ment sobrevolant paradisos artificials, venes de les mans perforades... Uns adolescents intenten no trepitjar-lo. Un gos l'olora i segueix el seu camí. Tot i l'enrenou d'un barri que comença a despertar-se, el cos no es mou, com si estigués immers en un somni criogènic profundíssim.
És un dels molts toxicòmans que en qüestió de mesos s'han fet habituals a la quadrícula laberíntica del barri. La nafta dels narcopisos s'ha agreujat tant que ha reviscut una estampa preolímpica ja oblidada pels ravalencs. Drogoaddictes desplomats a la vorera; dormint a replans i portals; caminant semiinconscients, sense rumb; exposats a un aparador superpoblat que els observa com si fossin mobiliari urbà.
Hi ha una parella de toxicòmans italians que va sempre acompanyada d'un quisso blanc. Un gos fidelíssim que mai no els abandona, per molt malament que estiguin, per molt que cridin i facin escarafalls. En els seus pitjors moments, la parella protagonitza imatges colpidores. I no puc evitar fixar-me en l'expressió de llàstima de la mascota, quan els seus amos són víctimes dels deliris de la droga. De vegades, la noia es queda totalment adormida enmig del carrer, abraçada al gos, mentre els guiris passen en manada, com si res. És demolidor.
Les xeringues han tornat al Raval, i no és una figura retòrica: és literal. Any 2017 i tornes a trobar-te-les en algunes voreres. Els toxicòmans no tenen cap culpa, evidentment. És lògic que facin vida a prop dels pisos que els proveeixen de cavall i els donen aixopluc per punxar-se. Aquests narcopisos que operen des de la impunitat més absoluta són la causa d'aquest petit apocalipsi, però tots sabem que ni tan sols ells en són els responsables finals.
El Raval està patint un atac i es defendrà com pugui: les mobilitzacions veïnals en són la prova. Les estratègies de buidatge del barri emprades pels bancs i fons voltor, propietaris de molts d'aquests narcopisos, està esquinçant la convivència d'un barri exemplar. Més enllà dels cossos inertes dels toxicòmans, els narcopisos i el veïnat en peu de guerra, batega una màxima alarmant: ara mateix, el Raval és una de les llaminadures més desitjades pels depredadors immobiliaris. I aquests no tenen escrúpols: ja s'han carregat el Gòtic, la Barceloneta i el Born. Així doncs, ni ionquis, ni veïns, ni tan sols traficants són els dolents d'aquesta peli de terror. Els autèntics enemics són invisibles. Tota la ràbia contra ells, si us plau.
