El Raval

“L’avi tenia per costum –i ho mantenim– tractar tots els clients de la mateixa manera”. Ho diu la Júlia Ferrer, la dona d’en Ferran Rodríguez, ànima de Can Lluís, un dels restaurants preferits de Manuel Vázquez Montalbán (MVM), que hi anava des de molt jove: va néixer al veí carrer d’en Botella, al cor del Raval. I aquest tracte i acollida avui segueix vigent en les noves generacions d’aquest lloc més que emblemàtic, representant de la bona qualitat de la cuina casolana, polida amb amor. És una cuina a mitges entre la catalana i l’alacantina, d’on provenen els seus fundadors, per tant el plaer està assegurat en guisats i arrossos.

Blanc, d’interiorisme excel·lent, fusta i metall formant una mena de minimalisme rústec i acollidor, aquest petit restaurant es presenta com una continuació de la casa de la seva propietària, la Flor Falchetti. La seva cuina és un recorregut culinari per la Mediterrània que s'atura a França, Itàlia i Espanya. La seva carta flueix constantment, així que les mandonguilles casolanes o el peix fresc entren i surten tota l'estona, però sempre hi ha uns fixos com el tàrtar de bou o les arengades amb salsa tàrtara.

Rosa Gil, l'ànima d'aquest establiment clàssic i modern alhora, ha fet una nova revolució a casa seva, amb excel·lents resultats. La cuina ha millorat moltíssim, que ja és dir. Hi ha dos plats excel·lents: el capipota i la cua de bou.

La israeliana Shira ha obert A Tu Bola Gourmet Food, un minúscul restaurant que refon el producte de proximitat en forma de plats combinats d'imaginatives mandonguilles, on es pot triar pilota i l'acompanyament. Tres enormes boles de xai especiat –tenen moltes varietats vegetarianes– més uns fideus –d'arròs, extrafins– saltats amb verdures, costen 7,80 euros (copa de vi bo inclòs). Si seieu a la barra que mira al Raval, espectacle assegurat.

El 68 porta uns anys submergit en les cavernes del Raval. Si fa temps que no hi aneu, hauríeu de saber que el local ha mudat la pell i s’ha reinventat. De debò, perquè ha deixat de ser un bar correcte per esdevenir la cocteleria més innovadora i estimulant de Ciutat Vella. Pam. Així de fàcil i difícil. Barcelona ha parit un nou temple. L’estètica reciclada d’aquest espai encaixa com una cotilla de seda en la silueta canalla del barri. No serà difícil que us hi sentiu a gust. I s’agraeix, perquè al nou 68 haureu de posar els cinc sentits des del minut u per viure una experiència etílica gastronòmica de primer nivell. A la barra del 68 es fa màgia de la bona. Una cocteleria imaginativa, moderna i amb substància. Els clàssics –lleugerament reinterpretats– conviuen amb pocions d’autor orgàsmiques; peces d’enginyeria etílica polides amb una inspiració desbordant. El millor de tot és que si us deixeu aconsellar, us diran quin snack o plat d’autor és el més adient per a la copa (o viceversa). Són mestres del maridatge cocteler. ¿La carta de menjars? Al mateix nivell d’exceŀlència que els alcohols. Tasto una navalla viole(n)ta amb cirera, gingebre i llimona, amb un Japan Airlines, còctel suprem amb ressons nipons. Primera llàgrima. Em treuen un cebiche de corbina que emocionaria un zombi i me’l serveixen amb una relectura radical del negroni amb accent mexicà. Al·lucino. Segona llàgrima. Sóc davant una idea nova i atractiva on còctel i plat són el mateix. El nou 68 és un far de qu

L'escultor Josep Bofill és propietari d'aquest restaurant que val la pena visitar: tot l'interiorisme està fet en base a obra seva. Al migdia hi trobem un fenomenal menú amb delicadeses com pasta a la carbonara ben feta, o costelles arrebossades amb xips, i per la nit mana una carta amb plats imaginatius com els calamars en tempura d'all negre, bons arrossos o un entrecot de Girona a la planxa ben fet, tot a càrrec d'un equip jove amb experiència en llocs d'alt nivell. Les verdures són ecològiques, de l'hort de l'artista.

El restaurant Sésamo es troba al barri del Raval en el centre de Barcelona, a prop de molts llocs d'interès de la ciutat així com les rambles o el port. La seva decoració i les seves petites dimensions fan d'ell un restaurant acollidor i d'ambient càlid que t'atrapa. Se centra en la cuina vegetariana amb influències italianes i internacionals, i utilitza els millors productes biològics del mercat. Posseeix una carta amb plats molt variats, que sorprenen els paladars més exquisits. Sésamo és un restaurant especial que posa molt d'afecte en tot el que fa i aposta sens dubte per l'originalitat i l'art en tots els seus sentits. S'hi organitzen exposicions de fotografia, els dijous ofereixen còctels i els divendres i caps de setmana hi ha un DJ en directe. Un local en continu moviment que no para de innovar i de sorprendre. Tot un punt de referència de la ciutat comtal, que suposa una visita imprescindible. 

A la taverna Bouzu, un bon lloc per tastar cuina japonesa autèntica en format tapa, l’elaboren de forma artesanal amb verduretes i a preus molt amistosos. Hi trobareu, entre d'altres delícies, mandonguilles de tofu i porc o pollastre fregit a la japonesa. També sopa de miso, una pasta fermentada i salada de soja, de color blanc o roig, recepta imprescindible de la gastronomia nipona i compendi de productes típicament japonesos, curiosament associada als esmorzars.

Abans la bodega Fortuny, aquest local minimalista d'una anglesa i un australià es defineix com a 'gastropub'. Hi podreu trobar receptes originals i delicioses, amb influències britàniques, italianes o catalanes però sempre molt originals. Bons esmorzars, dolços i salats, i plats imaginatius com el 'fried rabbit', és a dir, conill fregit i arrebossat a l'estil USA. Postres casolanes excel·lents.

No és un restaurant italià. No és, tampoc, una trattoria italiana. És una taverna veneciana i porta el nom amb què anomenen aquests llocs a la ciutat dels canals, Bacaro. Els venecians són diferents de la resta dels italians. Proveïdors de peix a l’època romana, els venecians encara continuen vivint amb els peus a l’aigua i en qualsevol dels seus sis sestieri (barris) es menja divinament si es pren la precaució d’esquivar els llocs turístics. Tenen una cuina molt particular, marinera i refinada, amb tocs que van quedar de les evitades invasions turques i enriquides gràcies a la passió aventurera dels seus marinaros, amb Marco Polo al capdavant. Mauri, venecià resident a Barcelona inquiet i creatiu com no n’hi ha (XeMauri a Milà; Xemei i Santa Marta a Barcelona), es va aliar amb el jove xef venecià Vieri, amb l’uruguaià Pablo i amb el pakistanès Alí, per posar en marxa aquest lloc tan particular que fa difícil la seva definició. Un lloc on generalment es rep amb un petó o una abraçada, i això ja és molt. Un lloc on es pot prendre des d’un prosecco fins a una canya, i passar una de les nits més delicioses en bona companyia i amb una oferta gastronòmica excel·lent i a preus més que raonables. Comencem la serata compartint una inigualable burrata amb bresaola (similar a la cecina) i unes sardines in saor, amb panses i ceba confitada, escabetxades en blanc. Un plat sublim de la cuina marinara de la Sereníssima República de Venècia. Tot seguit, i sempre acompanyats per una copa d

En Pepe, el besnét de la Casa Agustí, camina amunt i avall del menjador de Ca L'Estevet, aquest restaurant centenari del carrer Valldonzella que s'ha quedat quiet en una època del món. Les tovalles blanques planxades i llustroses a cada taula, els coberts lluents, les rajoles esmussades de les parets, els llums d'aranyes, tot dibuixa una novel·la de Sagarra. Sense en Pepe, estic convençuda que aquest restaurant no seria el mateix. Ell, i també el personal que hi treballa des de fa anys, tenen l'orgull de posar cada dia a la taula allò que ja mai ningú s'entreté a cuinar a casa.Cuina i mam visceralServeixen cervellets arrebossats de xai, tripes, peus de porc, arròs amb cigrons i carxofes, i aquests dies de fred, escudella i carn d'olla els dimecres. Són plats que no necessiten descripció perquè l'únic que hi ha al darrere és bon producte i cuina presentada i servida sense filigranes. Quines carxofes fregides! Ploro només de pensar-hi. El menjar s'acompanya d'una modesta carta de vins, ben escollida. N'hi ha de catalans, de Rioja, Ribera del Duero. Juguen clàssics però juguen bé.En Pepe em convida a dinar abans que comenci a passar la clientela de cada migdia on gairebé tothom es coneix. I mentre saluda pel nom a qui travessa la porta, directors de museus, oficinistes i algun editor que treballa a la vora, deixa anar comentaris intel·ligents. "El que ha passat amb la cuina d'aquest país és irrepetible, gairebé el mateix que va succeir als 80 amb el disseny gràfic. Pensàvem que

Sota la façana d’un curós bar de tapes, al Suculent és una casa de menjars on es maneja una cua de bou superlativa, d’aquella que es serveix enganxada al moll de l’os i que per efecte de la cocció del xup-xup es desprèn gairebé per poder mental. Un plat difícil de trobar fins i tot als qui fan bandera del tradicionalisme. I que, per cert, no és de toro ni de bou: és vaca vella i així ho fan constar a la carta. Tasteu també el costellam de porc ibèric Maldonado, l’aristòcrata de la peülla, o unes mandonguilles de botifarra amb sèpia, l’estrella de la cullera, que és la tercera pota del local, a més de les tapes. Els diumenges hi trobareu arròs de mar i muntanya i flamenc en directe.

El mercat de la Boqueria es consolida cada cop més com a referència del bon producte a la gran ciutat, que aprofiten no només particulars sinó també els cuiners que volen diferenciar la seva oferta a partir d’excel·lent qualitat. Però darrerament s’està convertint en un referent del que són capaços de fer els cuiners amb el producte més a mà, una mena de quilòmetre –1. Cuina de mercat, mai millor dit, és la que s’ha instal·lat davant el mercat, amb l’obertura de Casa Guinart, un bar de tapes i restaurant a la mateixa ubicació on la botiga familiar homònima va proveir durant molts anys els clients exigents que cercaven un bon producte. Òscar Manresa (Torre de Alta Mar, Kawai, Los Soprano) i David Moya (nét de Guinart) es van associar per crear el que calia a aquest mercat, quan la majoria creia que ja no s’hi necessitava res més.  Si bé ja hi existien tres o quatre bars de qualitat, aquesta nova incorporació dóna la possibilitat d’assaborir la cuina del xef Josep Nicolau (ex Roser24) en una còmoda segona planta, amb vista sobre la Rambla i el mercat, o en una estratègica terrassa a peu de les parades. És un lloc d’aquells en què només traient el cap a la barra pensem “sóc en el lloc adequat”. Una bona acollida i un bon servei completen el miracle.  Vam començar amb un saltat de bolets, ben preparat i amb l’oferta del mercat. Davant el dubte entre un melós de vedella, una galta visiblement gustosa i una ventresca de tonyina, el xef va aconsellar aquesta darrera. Molt bona peça

La Berta, en Sergi i la Jordina fa anys que tenen negocis petitons i aprofitadíssims al Raval i treballen plegats per cultivar un nou model de relació establiments-barri, basat en la xarxa, la sostenibilitat i l’atenció als veïns. Que hagin unit esforços per obrir La Monroe, el bar de la Filmoteca, és molt bona notícia, perquè la gestionen amb el mateix amor i coneixement del territori que els seus propis locals. En entrar-hi ja es nota: en un espai enorme i diàfan, tot finestrals, han aconseguit traslladar aquella calidesa i ambient familiar del Lupita, Las Fernández o el Pódame. Les llambordes de la plaça són el terra del local, té una gran terrassa amb gàbies d’ocells per fer-hi créixer l’heura i tauletes d’alumini lacades de verd piscina i roig corall. L’interiorista Antonio Iglesias ha fet una feina magnífica: ha iŀluminat l’espai amb llums fets amb oueres reciclades i bombetes de gran filament i ha disposat llargues taules de fusta per compartir amb esquelet de bastida –diu que per retre homenatge a En construcción, del Guerín, que es va rodar allà–. La Monroe és tot terreny: hi pots esmorzar, picar tapes –l’ensalada russa és boníssima i els embotits són de Ponts!–, fer un menú a bon preu, beure tes, còctels, menjar entrepans i amanides, sopar un cebiche o un secret ibèric. T’hi pots gastar quatre rals i fer un cafè i un fabulós pastís casolà o sopar per 25 € i quedar com un senyor. A La Monroe hi ha germanor i fa de bon passar-hi el dia. Ara sí que podem dir que a la

El Carmelitas és un local bicèfal. Una part, més tranquil·la, està destinada a les tapes, platillos i plats de forquilla i ganivet, i a les converses assossegades. L’altra, més noctàmbula, recupera aquells bars de colzes a la barra i xerrades animades acompanyades d’uns bons confitats, envinagrats i escabetxos. En aquesta aventura, el xef Xavier Pellicer no està sol. A la cuina està acompanyat per Rafael Vertamatti, xef que aporta als plats els gustos del seu Brasil natal, i com a soci capitalista, té l’ajuda de l’empresari Guido Weinberg, “un talibà ecològic”, segons es defineix ell mateix. Un triumvirat que promet convertir el Carmelitas en un local emblemàtic en aquesta ciutat que, tal com va dir un dia el president Núñez en un acte a l’Ajuntament, porta el nom del F. C. Barcelona. M’assec a la zona de les tapes i els platillos. A la paret de davant hi ha la fotografia d’una d’aquelles mares superiores que val més que al cel siguin i que no tornin. Ens decidim per un tast, i per acompanyar la corrua de receptes, demanem unes canyes. Una d’amanida d’escudella, una d’ensalada russa, un de street salmon amb piparra, una d’amanida de vieires i xiitake, una de remolatxa bio escalivada, una de braves rústiques, una de pappardelle a l’estil Paad Thai i una de picanha amb romaní. Acabo tip com una truja, però molt satisfet. L’amanida de vieires és magnífica, i la de remolatxa m’ha sorprès moltíssim. Heu de pensar, estimats lectors, que abans d’entrar al Carmelitas pensava que u

L'Arume és el germà gastronòmic del Cera 23. Som davant un restaurant gallec jove i sense tòpics. Es defineixen com a cuina atlàntica, i exerceixen la renovació de plats clàssics com el pop a la gallega, que ells preparen amb una salsa d'algues i allada de pebres (plat guanaydor del premi a la Tapa de l'Any del 2015). La situació és tel·lúrica: el número 13 del carrer Botella, on va néixer Vázquez Montalbán, i on hi havia hagut la casa de menjars gallega el Cau del Padró, i la seva arquitectura és molt singular. De fora sembla diminut, de dins és enorme.

Tots els vegetarians volen ser diferents, però aquest ho és de veritat: el seu receptari, a mig camí entre la tradició catalana i la cuina d'autor, és sorprenent, saborós i sense dogmes vegetarians. Tasteu les faves a la catalana o el seu timbal d'escalivada i figues i ja em direu. I tenen una bona bodega.

El germà de Teresa Carles és aquest ambiciós espai que vol aglutinar totes les tendències de cuina sana: hi trobareu plats de raw food, vegans, sense gluten i també opcions de peix blau. Es defineixen com a flexiterians -vegetals amb un xic de peix del bo- i un dels seus trets distintius són els 'superaliments', menjar que té molts nutrients, com l'alga espirulina. I això és bo? Doncs sí, les seves receptes no són barates però sí delicioses. Per si fos poc, disposen de sucs de multivegetals premsats en fred, és a dir, que mantenen totes les seves propietats. Fora d'hores de dinar i sopar hi podreu esmorzar o berenar, i fan brunch els caps de setmana.

Albert Raurich –bullinià de pro– demostra que existeix germanor entre les tapes asiàtiques i espanyoles, i un nivell d'excel·lència de producte i creativitat que els ha valgut la seva primera estrella Michelin. Dos Palillos és una perfecta fusió entre bar Manolo i barra asiàtica d’alta cuina, un lloc que no té ni taules i on, si no tenen temps, no et van abocant el vi. Reflexió: part de l’estrella Michelin sempre premia el servei, i que ells la tinguin encara posa en més valor les seves fenomenals tapes asiàtiques.

Dinar a la Fonda Espanya és un dels luxes que es pot donar un bon vivant d’aquesta ciutat, però no pel preu, sinó pels components que transformen aquesta fase del dia en un moment agradable i inoblidable. S’hi ha d’entrar amb la mentalitat de passar un moment rodejat de bon gust. Per l’estil del menjador, espai modernista, originalment projectat i decorat per Domènech i Montaner, i per la bona oferta gastronòmica de la mà d’un dels grans cuiners del país, Martín Berasategui. Als fogons hi ha un experimentat Xavier Sender, set anys deixeble predilecte del gran cuiner basc i amb una trajectòria que es percep en el resultat final de cada plat. Com en la nostra darrera visita, quan ens vam emportar a la boca uns magnífics cigrons amb orella de porc i botifarra negra d’especial qualitat. La particularitat de l’expert i sensible Sender és que ha sabut mantenir-se en aquesta cuina ‘dictada’ per Berasategui i modernitzada per ell sense exagerades pretensions. “Això implica diferents viatges al mes i converses profundes amb el mestre”, ens explica quan li preguntem com es fa per mantenir una cuina conjunta amb un dels grans. Martín “pretén atansar el seu concepte culinari a tots els públics, buscant elaboracions senzilles, equilibrades i saboroses”, comenta. Entre les espectaculars rajoles i aquest màgic espai de sostres alts i decorats, la Fonda Espanya ofereix una cuina d’arrels tradicionals, actualitzada, presentada amb imaginació i basada en els millors productes del mercat. Segui

Ofis és la versió diürna de la cocteleria veïna, Sifó. On hi havia el Srta. Mònium. La fórmula del menú és de joc lliure. Sis plats, per triar-ne lliurement dos, sense restriccions de primer i segon, amb una copa de bon vi inclòs i postres impecables. Paisatge de fons italoargentí amb un primer plat creatiu que multiplica per dos una relació qualitat-preu collonuda. Deu euros! Sí, els molt animals podeu optar per pizza i tall que es pela –carn tendra, deliciosa–, però també per verduretes saltades amb soja i la clàssica vitel toné, el rosbif de vedella amb salsa tàrtara.

“Nosaltres fem la part bruta, cultivem, i els italians manufacturen”. Així opina Francesc Llorca, propietari de La Verònica amb referència a l’oli i el tomàquet sec, tan espanyols com italians, però molt més ben rendibilitzats pels darrers. Fa deu anys va obrir La Verònica, “en un moment en què no hi havia cap oferta de pizza creativa a la ciutat”. No feu cas dels fonamentalistes que només defensen la pizza de la Bota: La Verònica fa unes pizzes fenomenals, molt diferents de les napolitanes –són lleugeres, cruixents, permeten apreciar molt bé els ingredients– i amb poca vora (és a dir, amb més tall). Sense tomàquet en conserva i tot el producte és fresc: d’escarxofes o de pernil d’aglà, per exemple.

La gastronomia d’un indret no és només el producte, la tècnica, les receptes... També hi influeixen els llocs on es desenvolupa i es cou, el seu soroll, les olors, el comportament de les persones. Planteu-vos a la Boqueria ben d’hora al matí i fiqueu-vos entre pit i esquena uns ous ferrats amb bolets, un capipota o un peixet fregit envoltats de gent que transporta carn, peix i verdures, i el caràcter animat d’en Quim i els seus...I entendreu què és la Mediterrània.

Aquest racó aragonès, que des de sempre porta amb cura Montserrat Franco, amb la imprescindible coŀlaboració a la cuina d’Antonio Salinas i d’en Rafi a la sala, és una espècie de miracle als voltants de la Boqueria. Després de la sopa d’all va ser inevitable passar a gaudir d’unes migas de pastor, emblema de la cuina saborosa i contundent d’Aragó. Amb el seu xoriço prèviament passat per vi, amb les migas amorosament saltades amb mantega i pebre vermell i, naturalment, amb el raïm tebi que esclata a la boca per ajudar les migas a arribar a la seva comesa d’omplir la boca de felicitat.

El Cañete Mantel està connectat per la cuina amb el bar de tapes Cañete. I segons explica el xef dels dos, Josep Maria Masó, “és una reproducció d’un restaurant francès en petitó”. Un facsímil curós, amb mobles comprats a França i que transmet solidesa. Com la seva cuina: primers d'esperit creatiu i amb aires andalusos ('ortiguilla' fregida, gamba vermella) i segons de brasa de llenya –es pot compartir un costellam de vaca– o d'aires francès.

A vegades, un xic de luxe i plaer no està obligatòriament renyit amb la butxaca. Pensem massa en el preu de la nota i no tant en el plaer d’una bona vetllada amb bona cuina i millor atenció com a elements fonamentals. El luxe no és el que predomina a Ca l’Isidre, un restaurant únic: són més aviat els detalls, l’atenció, la bona cuina de sempre i una carta de vins que fa somiar el paladar només de llegir-la: unes 300 referències, d’allò més temptadores, tot i que alguna de preus reservats per a grans celebracions. Ara que el Raval està de moda, no està de més recordar que l’Isidre Gironés i la seva dona, la Montserrat, van tenir el coratge, el 1970, d’obrir un restaurant en un barri que no era el d’avui.

En aquesta deliciosa terrassa, potser la millor del barri, hi trobareu saboroses tapes i plats del dia. Les seves braves Kasparo fan oposició a estar al top cinc de les millors de la ciutat. I val molt la pena també tastar les croquetes de ceps.

Aquest bar és insòlit: amb un espai amplíssim i passat de mític antre rocker (abans va ser el Valhalla, l'Urbe i el Corto Maltés) està dedicat al skate, el punk, i el hard-rock. Treballat fins al mínim detall -a l'entrada hi ha un expositor d'art urbà– el local compta amb un half-pipe -mig tub gegant de ciment– a la rerabotiga per a què la clientela hi vagi a patinar. La decaoració está feta amb mil taules de skate trencades.

Diuen que abans prendre absenta era com fumar-se un bon porret: si era bona no trigava gaire a fer efecte. Com la que fa anys diu que es podia consumir al Bar Marsella, conegut popularment per ser el més antic de Barcelona en actiu. Fundat l’any 1820, aquest local arrossega la fama de ser un cau d’absenta. Però qui acudeixi aquí amb ànim de rememorar les gestes de Baudelaire o Hemingway es trobarà amb una caterva d’estudiants Erasmus propulsats per la sangria, i algun mitòman que, amb la guia de torn al costat, exerceix el ritual totalment mancat de glamur. Això sí, en una nit poc concorreguda, en aquesta taverna nostàlgica podrem juga a ser Johnny Depp a 'From Hell'.

Una barra de fusta, terra de rajoles, miralls a les parets, verdor vegetal a l’entrada i ni rastre de ferum de peix fregit: el fish&chips no va triomfar a la rambla del Raval i dues veneçolanes intrèpides es van fer amb el local. Fa dos anys que la Romi –propietària del Foxy de Riera Alta– i la Vanesa –arquitecta– es van instal·lar a l’artèria principal del barri, al costat de l’altra perla, el Madame Jasmine, i es pot ben dir que han aconseguit allò que es proposaven: obrir un bar-restaurant popular i de qualitat que la gent prova, repeteix i recomana. Què té, el Palosanto, que el fa tan atractiu? Per començar, un tracte franc i proper: des de l’atenta Vanesa fins a l’espurnejant Marta, passant pel Carlos –un dels cambrers amb més fans de la ciutat–, tots et fan sentir com a casa. Després, la teca. El millor comentari sobre la seva cuina el van fer una parella de nois quan marxaven després d’haver sopat: “Es nota que està feta amb amor”. El salmorejo, amb espàrrecs, ous de guatlla i pernil, és sensacional; la truita de patates del cuiner Marcos té devots; l’entrepà de calamars amb maionesa d’all confitat, alvocat i wasabi sembla ideat expressament per perdre el senderi. També fan molt bones hamburgueses, mandonguilles per sucar-hi pa... Abans de les 22 h tenen mojitos, caipirinhes i caipiroskes d’oferta a 4 €. A les taules han tingut la bona pensada de posar a disposició del client uns quaderns de dibuix perquè la gent s’hi esplaï: han tingut tan bona acollida que en fan u

“Això no és un bar però tenim barra”, explica el Sergio, un dels factòtums de La Virgen, a una parella que entra al local. “Us heu de fer socis: apunteu el vostre nom i cognom aquí, costa 1 € a l’any i ara us dono el carnet”. És així de fàcil formar part del “despatx cultural” de La Virgen, un espai de sostres alts amb ventiladors d’aspa, parets de maó, cap tauleta igual –tot són objectes trobats– i un lavabo ple de collages molt suggeridors, d’una luxúria vintage que encara fa trempar. Era l’antic magatzem de la bodega on ara hi ha el Manchester: un bon dia quatre amics van decidir fer-se’l seu, reformar-lo i convertir-lo en un local on hi passessin coses: performances, poesia, exposicions, música en viu... Quatre anys després, per exemple, els dijous s’omple com un ou per veure les jam de gipsy jazz dels Trio Barnouche i el primer dissabte de cada mes La Virgen s’escampa per tot el carrer i acull El Rastro, un mercat de segona de mà.La clientela és variada: estudiants, estrangers cul-inquiets, curiosos de la nit bohèmia barcelonina... S’hi veuen tota mena de pentinats –rastes, gomina, crestes– i vestimentes –bombatxos, samarretes de Guns’n’Roses, pantalons de pinces. El preu de la cervesa depèn de si hi ha espectacle o no. Fan biquinis a dos euros i mig. Hi ha poca cobertura al mòbil i, al tanto que va de canto, com que no és un bar sinó una associació cultural, S’HI POT FUMAR!

Un pakistanès de bigoti inhumà demana una infusió. Una iaia guenya carregada amb bosses de la Boqueria remena un cafè; el seu gosset aprofita per escapar-se i llepar-me els dits del peu –maleïdes xancletes–. A la terrassa, un grup d'estudiants barbuts de la Massana fa una competició de quintos... És el Mendizábal, el bar més incorrupte del Raval. No crec que hi hagi cap altre establiment tan en contacte amb l'exterior. El Mendi –com el coneixen els seus acòlits–, més que un negoci al carrer, és un tros de carrer convertit en negoci, perquè bàsicament no té local. Una barra adossada a una façana i unes taules a l'exterior conformen el mobiliari; l'estrafolària fauna dels Andes Ravalers s'encarrega de posar-hi la resta. Al Mendi podeu prendre una copeta de peu al carrer, fent amistats inesperades, o reposar a la terrassa de la plaça del Canonge Colom, una illa urbana que s'amaga a plena vista i, tot i la seva proximitat a l'infern turístic, mai no s'ha vist castigada per famílies angleses de pell escaldada. Aquest bar té un escut que repel·leix el guiris Paellador com si fossin vampirs davant un camió d'allioli. És massa desconcertant, massa Raval per atraure el ramat. I això que hi fan uns entrepans orgiàstics amb matèria primera de la Boqueria que recomano per fer esponja abans dels cubates. Ara bé, el millor, més enllà de viandes, és la possibilitat de veure la desfilada de friquis del carrer de l'Hospital en viu i en directe, a la mateixa vorera  i amb una birra a la mà.

De mica en mica, però en un lapse relativament curt, el carrer Carretes s'està convertint en un microclima de locals amb personalitat pròpia. Als alegres gitanos cantaires de l'Assamblea Evangèlica, el taperisme de barri del Makinavaja, l'opció més noctàmbula del Lempika i la fantàstica gastronomia del Bierzo de Las Fernández, hem de donar la benvinguda a La Casa de la Pradera, un bar que arriba per consolidar l'heterogènia moguda carretera i hi afegeix una bona dosi de frescor i entusiasme 'queer'. Els seus propietaris (dos gallecs, en Dani i la Maria, i una catalanomarroquina, la Sanna) fa quatre mesos que van obrir amb la intenció d'incrementar la magra oferta de bars familiars que ofereixin tapeta de franc amb cada consumició. També fan sopars de grup per encàrrec i d'aquí poc volen obrir terrasseta a la plaça de l'Hort de la Bomba. La clientela és variada: hi ha mariques i bollos, hi ha moderns i gent del barri, passavolants, guiris i l'ambient és distès i divertit. Tiren bé les canyes. Les nits de divendres i dissabte hi ha DJ i els capvespres fan bingos i playbacks "perquè la gent rigui". A la barra tenen quatre perruques de colors que la gent va demanant a mesura que s'engaten: causen furor. Més endavant volen ampliar la secció "complements" perquè la gent es disfressi i la festa agafi proporcions carnestoltesques. La Casa de la Pradera és un bar queer familiar i de barri, i aquest és un model que estaria bé que quallés.

Aquest clàssic bar ravaler és històric: bé com a Bar Kuki, als setanta, quan s'hi reunien els gitanos del carrer de la Cera o en la seva encarnació 'hard' posterior, quan els tres germans roquers del grup De Kalle el van convertir en un clàssic de la resistència del punk i el rock barceloní. Ara el Big Bang segueix dedicat a la música en viu, en aquest cas més escorat cap al jazz: hi sovintegen els concerts de bons músics de l'escena jazz barcelonina i també visites internacionals, a primera hora, i després sessions de rock, soul i jazz.

Les metròpolis són organismes accelerats, en canvi permanent. Hi ha les solucions urbanístiques dictades des de dalt i els moviments peristàltics, espontanis, de la ciutat mateixa. L’encaix és el que acaba donant forma als nostres barris, carrers i places, perquè, com deia Valéry, “dos perills amenacen constantment el món: l’ordre i el desordre”. El carrer d’en Robador ha patit molts canvis: l’Ajuntament va obcecar-se a ‘netejar-lo’ de prostitutes i rentar-li la cara –massa cèntric i a l’abast dels turistes per ser tan cru i real–, la Bata de Boatiné va abaixar la persiana deixant orfes bona part del col·lectiu queer de la ciutat, locals populars de tota la vida també han tancat i se n’han obert d’altres, com La Robadora, que es dirigeixen a un públic amb una capacitat adquisitiva superior a la de l’entorn immediat. La Maria de La Casa de la Pradera i en Krishna del Chelo han agafat un local del carrer on abans es feia microteatre i l'han convertit en un bar de tapes: el Manolito. El primer que et sobta en entrar-hi és la lluminositat: l’espai, diàfan, rep un bany de llum des dels finestrals del darrere que el converteix en una bombolla càlida i agradable al mig d’un barri de carrerons estrets i foscos. El terra i les taules de fusta incrementen aquesta sensació uterina i el tracte amable i familiar dels propietaris també. Al Manolito, hi pots menjar unes delicioses albergínies fregides amb mel acompanyades d’un suc natural amb ingredients com poma, pastanaga i gingebre, pe

L’Olímpic Bar és un vòrtex al voltant del qual giren en espiral bohemis, hipsters, crusties, freaks del Raval, grups d’universitaris borratxos que volen veure el futbol, parelletes amb poca pasta a les butxaques... Aquest dinosaure, reviscut recentment per a felicitat dels arqueòlegs del mam, conserva el seu encant  primigeni, però ha tornat amb un lífting d’esperit tan bèstia que s’ha convertit en un deliciós contrast vivent: és un bar de vells que torna bojos els joves.Amb un desplegament inhumà de rajoles dels setanta i un mobiliari de fusta cromada d’allò més kitsch,  l’Olímpic recorda el clàssic bar tronat ravalenc, i en essència ho és, però els seus reanimadors han aconseguit donar-li una pàtina de modernitat reciclada i una personalitat de clara influència hipster que funcionen molt bé.Proveu de fer-vos amb els butacots de l’entrada –dignes del rebedor de la Pantoja de Puerto Rico– i des d’allà podreu tenir una visió privilegiada del tràfec –i del tràfic– del carrer Joaquín Costa. No hi ha porta, el bar està del tot obert a aquest aparador ravalenc.Si mireu cap a dins, veureu que el local, amb les parets pintades de blau cian, s’estira tot seguint una barra metàl·lica proveïda d’un aparador de xarcuteria de barri ple de fruites de tota mena (fan uns sucs collonuts). Hi podreu passar el dia sencer matant el cuquet amb aperitius, tapes, amanides i pica-pica a preus de barri, gaudint d’un bon mojito o assaborint una canyeta.

Aquesta vorera és el Barri Xino i l’altra ja és el Raval, m’explica la Rosa mentre em bec un quinto glaçat (1 euro el de San Miguel!). La Rosa va néixer a Batea, un petit poble de la Terra Alta. Allà hi havia un senyor molt ric que es va dedicar a comprar bars a Barcelona i posar-hi gent del poble a treballar. Així ho van fer els pares de la Rosa, que es van instal·lar a Barcelona l’any 1969 per fer-se càrrec del Bar Bodega Terra Alta. Després el van agafar la Rosa i el seu marit navarrès i se’l van fer seu: fa deu anys que acullen la penya Clarete, de l’Osasuna, i tothom diu que anar al seu bar a veure un Barça-Osasuna és el que més s’assembla a viure els Sanfermines des de Barcelona. El bar és allargat i té la barra a la dreta, amb un expositor com cal per a les suculentes tapes. Al fons hi ha quatre taules per poder menjar amb colla: els caps de setmana el local s’omple de jovenalla que ve a endrapar entrepans. Els preus són populars i l’ambient familiar, amb personatges del barri que te’n poden explicar de mil colors, i d’altres, com els anarquistes de l’editorial Virus que vénen sovint d’El Local del carrer de la Cera a fer un mos.  L’especialitat del Terra Alta són les truites variades, l’entrepà de pernil i els embotits ibèrics de l’Alberca tallats a mà. Al costat de l’equip de música, hi tenen quatre unglots de porc, i a les parets, fotografies emmarcades dels Byrds o d’en Bo Diddley: la renovació del bar està personificada en el fill dels propietaris, l’Imanol, q

Un local tranquil i amb molt d'encant –de tons clars i mobiliari de fusta a l’estil nòrdic– amb bona música. Als esmorzars i als berenars ofereixen croissants, iogurts, torrades, pastissos casolans variats... Seure-s’hi a qualsevol hora a fer una cafè (molt bo, per cert) i simplement estar-s’hi és una activitat excel·lent per a la salut.  Comproveu-ho.

Al Hey Ho! s’hi escolta punk-rock, hardcore i metall. Al Hey Ho!, si un dimarts de set a deu hi vas amb el teu skate i fas un bon truc a la petita pool o quart de pipe que tenen enganxada al final de la barra, et donen cinc xarrups. Al Hey Ho! hi pots menjar entrepans d’omnívor o vegans fins a mitjanit. Hi fan acústics. Hi fan el Barça. Fins a les onze la canya val un euro i te la posen amb unes olives, uns cacauets...

Barcelona té secrets a cada racó. Si la vius com un explorador a la jungla, si mires bé darrere les tàpies, al fons d’un carreró, si t’endinses per aquell passatge ombrívol que escup buguenvíŀlies, si tires sempre pel carrer que no coneixes, pots trobar sorpreses majúscules que t’alegrin l’existència. Al carrer del Príncep de Viana, curt, recòndit, just darrere el Tres Tombs, hi ha un bar gallec aparentment vulgar: barra metàl·lica, tauletes de fòrmica, dòmino, quintos barats, cambrer granadet...

Enmig del jardí de fulles de col que deixen les parades de pagesos de la Boqueria, hi ha el Papitu, un bar per fer l’aperitiu entre els crits, els carros de fruita i el guirigall. La seva terrassa ocupa gairebé tota la plaça i la barra resumeix a la mínima expressió l’encant del Papitu: un petit quiosc on tiren bé la canya i serveixen bones croquetes i calamars. Mentre bec un gotet de vermut acompanyat d’un plat d’anxoves, em distrec pensant com és possible que surti aquest bé de Déu d’un tros de barra que no arriba al metre. Neorrealisme barceloní amb seitó de guiri.

Neptú, fart de passar-se els dies en remull per aquests mars de Déu, ja fa temps que va decidir comprar una segona residència a Barcelona, prop del mar, però a recer de les aigües. Un dia passejant pel Raval, com qualsevol turista, va ensopegar amb l'antiga bacallaneria Pesca Salada. Neptú gairebé cau desmaiat enmig del carrer per l'emoció de la troballa. "Tan alt i tan fort que semblava", s'exclamaven les veïnes. Passat l'ensurt, Neptú es va empassar saliva i va pagar aquella cantonada amb perles del Mar del Sud. Una hora després, trucava a un decorador. L'interiorista ho va tenir clar de seguida. Al sostre, hi plantificaria unes escates de peix amb un rosetó fet de llauna de sardines i les làmpades les construiria amb ombrel·les de paper en homenatge a unes vacances de Neptú, al Mar Groc. Satisfet amb la feina feta, l'home es va preparar un gintònic amb una copa que li recordés una boia del mar. Dins d'aquell món submarí, el temps passava lent, fins que un dia Neptú va enviar un missatge dins una ampolla. Havia conegut una sirena del mar de les Filipines. De moment, no pensava tornar-hi. El decorador es va entristir durant una tempesta però, a ritme de gintònics, va anar fent amics i la que havia de ser la residència d'aquell déu, fa estona que s'ha tornat bar.

Neptú, fart de passar-se els dies en remull per aquests mars de Déu, ja fa temps que va decidir comprar una segona residència a Barcelona, prop del mar, però a recer de les aigües. Amb les bones mans i la imaginació prodigiosa de l'interiorista, el Pesca Salada és el rei d'un mar de gintònics. En prepara d'aranja, de poma verda, amb pètals de rosa.

Aquest bar de línies rectes és un manicomi diminut que s'ha guanyat els galons de la modernitat gràcies a un disseny fresc, a una agosarada selecció musical que va de l'indie a l'electrònica experimental i a una passió indesxifrable per uns petits objectes de plàstic que els nostres pares compraven a les benzineres. Si hi veieu coses estranyes, no en foteu la culpa als gintònics, ben preparats, per cert, i amb cogombre, llimona, gingebre o llima.

Antiga bodega que abans d'obrir queia a trossos i que, sense renunciar a l'essència (el local era replè de les ampolles de sifó que encara avui decoren les parets) s'ha convertit en un establiment d'èxit a ritme de música negra, copes i broquetes i bona cocteleria (els propietaris són els mateixos que els del restaurant veí, l'Ofis). Tenen una programació d'esforçats DJ amics de la casa que punxen música negra i ballable de qualitat.

Una capa de dos dits de farra condensada recobreix els futbolins de l’Ovella Negra del Raval, un parell de fòssils que han superat diverses glaciacions. Aquestes baluernes de fusta precàmbrica estan fetes d’una altra pasta. Porten una eternitat suportant el maltractament d’Erasmus britànics embravits i universitaris locals fins a les gònades de llet de pantera. Si han sobreviscut a aquest càstig infernal durant eons, ja res podrà eliminar-los de la faç del planeta Terra. Això que veieu, humans, no són futbolins: són piràmides.

Quan es fa de nit, el B Lounge es converteix en allò que anomenen un restaurant lounge, un lloc on després de sopar es poden prendre copes amb bona banda sonora. Poca broma, un habitual dels seus plats és el DJ An der Beat.

Un bar centenari que ha reclamat el lloc que es mereix en la història nocturna de la ciutat.