El Raval

Un bar acollidor i funcional, que prepara uns gintònics de primera fila fets molt bé de preu, fets amb magnífica ginebra de Vilanova.

En aquesta deliciosa terrassa, potser la millor del barri, hi trobareu saboroses tapes i plats del dia. Les seves braves Kasparo fan oposició a estar al top cinc de les millors de la ciutat. I val molt la pena també tastar les croquetes de ceps.

Una deliciosa cocteleria que ha sublimat el principi del reciclatge a la màxima expressió: la barra és una cabina de pagaments de l'empresa tèxtil Ribes i Casals. L'interiorisme, tot casolà, és impagable. Ambient calmat, bohemi i ravaler.

Aquest bar és insòlit: amb un espai amplíssim i passat de mític antre rocker (abans va ser el Valhalla, l'Urbe i el Corto Maltés) està dedicat al skate, el punk, i el hard-rock. Treballat fins al mínim detall -a l'entrada hi ha un expositor d'art urbà– el local compta amb un half-pipe -mig tub gegant de ciment– a la rerabotiga per a què la clientela hi vagi a patinar. La decaoració está feta amb mil taules de skate trencades.

La cultura com a forma d'inclosió social. Aquest és el principi que mou l'associació cultural Freedonia, un espai vital del Raval Sud. A més de programacions per als socis de dimecres a dissabte, Freedonia cedeix espais a les entitats del barri i organitza activitats com el mercat de segona mà i petits cicles culturals al carrer.

Diuen que abans prendre absenta era com fumar-se un bon porret: si era bona no trigava gaire a fer efecte. Com la que fa anys diu que es podia consumir al Bar Marsella, conegut popularment per ser el més antic de Barcelona en actiu. Fundat l’any 1820, aquest local arrossega la fama de ser un cau d’absenta. Però qui acudeixi aquí amb ànim de rememorar les gestes de Baudelaire o Hemingway es trobarà amb una caterva d’estudiants Erasmus propulsats per la sangria, i algun mitòman que, amb la guia de torn al costat, exerceix el ritual totalment mancat de glamur. Això sí, en una nit poc concorreguda, en aquesta taverna nostàlgica podrem juga a ser Johnny Depp a 'From Hell'.

Manté, la Casa Almirall, la barra i les taules de marbre amb un únic peu. Aquesta vella consistència es deixa afalagar per la famosa barra de fusta de voluptuositat modernista i una musa de ferro colat de l'Expo del 1888.

Stone Roses, Joy Division, The Smiths, Primal Scream, Sonic Youth, Inspiral Carpets, Elastica, Suede, Placebo... Hi ha molta gent que va decidir deixar de comprar música l'any 95. Hi ha molta gent que no entén perquè el serrells mancunians van donar pas als pernils de la Beyoncé. Hi ha molta gent que encara posa espelmes a Liam Gallagher. Hi ha molta gent que tancaria a Guantánamo tots els DJ de minimal house del planeta. Hi ha molta gent que necessita el Manchester per no sentir que se li ha passat l'arròs. Us hi espero.

Una barra de fusta, terra de rajoles, miralls a les parets, verdor vegetal a l’entrada i ni rastre de ferum de peix fregit: el fish&chips no va triomfar a la rambla del Raval i dues veneçolanes intrèpides es van fer amb el local. Fa dos anys que la Romi –propietària del Foxy de Riera Alta– i la Vanesa –arquitecta– es van instal·lar a l’artèria principal del barri, al costat de l’altra perla, el Madame Jasmine, i es pot ben dir que han aconseguit allò que es proposaven: obrir un bar-restaurant popular i de qualitat que la gent prova, repeteix i recomana. Què té, el Palosanto, que el fa tan atractiu? Per començar, un tracte franc i proper: des de l’atenta Vanesa fins a l’espurnejant Marta, passant pel Carlos –un dels cambrers amb més fans de la ciutat–, tots et fan sentir com a casa. Després, la teca. El millor comentari sobre la seva cuina el van fer una parella de nois quan marxaven després d’haver sopat: “Es nota que està feta amb amor”. El salmorejo, amb espàrrecs, ous de guatlla i pernil, és sensacional; la truita de patates del cuiner Marcos té devots; l’entrepà de calamars amb maionesa d’all confitat, alvocat i wasabi sembla ideat expressament per perdre el senderi. També fan molt bones hamburgueses, mandonguilles per sucar-hi pa... Abans de les 22 h tenen mojitos, caipirinhes i caipiroskes d’oferta a 4 €. A les taules han tingut la bona pensada de posar a disposició del client uns quaderns de dibuix perquè la gent s’hi esplaï: han tingut tan bona acollida que en fan u

“Això no és un bar però tenim barra”, explica el Sergio, un dels factòtums de La Virgen, a una parella que entra al local. “Us heu de fer socis: apunteu el vostre nom i cognom aquí, costa 1 € a l’any i ara us dono el carnet”. És així de fàcil formar part del “despatx cultural” de La Virgen, un espai de sostres alts amb ventiladors d’aspa, parets de maó, cap tauleta igual –tot són objectes trobats– i un lavabo ple de collages molt suggeridors, d’una luxúria vintage que encara fa trempar. Era l’antic magatzem de la bodega on ara hi ha el Manchester: un bon dia quatre amics van decidir fer-se’l seu, reformar-lo i convertir-lo en un local on hi passessin coses: performances, poesia, exposicions, música en viu... Quatre anys després, per exemple, els dijous s’omple com un ou per veure les jam de gipsy jazz dels Trio Barnouche i el primer dissabte de cada mes La Virgen s’escampa per tot el carrer i acull El Rastro, un mercat de segona de mà.La clientela és variada: estudiants, estrangers cul-inquiets, curiosos de la nit bohèmia barcelonina... S’hi veuen tota mena de pentinats –rastes, gomina, crestes– i vestimentes –bombatxos, samarretes de Guns’n’Roses, pantalons de pinces. El preu de la cervesa depèn de si hi ha espectacle o no. Fan biquinis a dos euros i mig. Hi ha poca cobertura al mòbil i, al tanto que va de canto, com que no és un bar sinó una associació cultural, S’HI POT FUMAR!

Un pakistanès de bigoti inhumà demana una infusió. Una iaia guenya carregada amb bosses de la Boqueria remena un cafè; el seu gosset aprofita per escapar-se i llepar-me els dits del peu –maleïdes xancletes–. A la terrassa, un grup d'estudiants barbuts de la Massana fa una competició de quintos... És el Mendizábal, el bar més incorrupte del Raval. No crec que hi hagi cap altre establiment tan en contacte amb l'exterior. El Mendi –com el coneixen els seus acòlits–, més que un negoci al carrer, és un tros de carrer convertit en negoci, perquè bàsicament no té local. Una barra adossada a una façana i unes taules a l'exterior conformen el mobiliari; l'estrafolària fauna dels Andes Ravalers s'encarrega de posar-hi la resta. Al Mendi podeu prendre una copeta de peu al carrer, fent amistats inesperades, o reposar a la terrassa de la plaça del Canonge Colom, una illa urbana que s'amaga a plena vista i, tot i la seva proximitat a l'infern turístic, mai no s'ha vist castigada per famílies angleses de pell escaldada. Aquest bar té un escut que repel·leix el guiris Paellador com si fossin vampirs davant un camió d'allioli. És massa desconcertant, massa Raval per atraure el ramat. I això que hi fan uns entrepans orgiàstics amb matèria primera de la Boqueria que recomano per fer esponja abans dels cubates. Ara bé, el millor, més enllà de viandes, és la possibilitat de veure la desfilada de friquis del carrer de l'Hospital en viu i en directe, a la mateixa vorera  i amb una birra a la mà.

L’any 1972, la Mercedes, encarregada d’una barra americana al carrer d’Escudellers i propietària d’una perruqueria al carrer de les Carretes, estava jugant a parxís al local del costat del seu negoci quan va trencar aigües. Trenta-vuit anys després, el seu fill Leandro obriria el Makinavaja al mateix carrer de les Carretes que el va veure néixer, un bar dedicat a la memòria del dibuixant de còmics Ivà i al seu gran personatge Makinavaja, un lladre de bon cor, el nostre Robin Hood particular.En Leandro, alt i gros com un Sant Pau, emprenedor noctàmbul i anarquista, es coneix el Barri Xino de dalt a baix i n’és una mena de patriarca paio –m’explica que el pare del Paco Ibáñez tenia un taller al carrer Nou de la Rambla on Durruti treballava d’aprenent! O que als anys 70 del carrer de les Carretes en deien Ria Galicia perquè hi havia 14 restaurants gallecs que servien menús...  El bar és la viva imatge del propietari: un lloc amb caliu i música popular, un refugi familiar on els parroquians són gent del Raval de tota la vida i tothom hi és benvingut. Hi posen AC/DC, flamenc, la Banda Trapera, reggae –de tot menys electrònica. La salsa de les seves braves és fantàstica; les bombes, boníssimes. Cada dimarts hi ha jam session i cada dissabte, concert amb vermut, al migdia. En Leandro m’explica que abans del Makinavaja hi havia la Bodega López i que el dia que es va morir l’amo el seu fill li va cedir el bar –es veu que la seva mare cosia els pantalons al Leandro de petit: tot queda en familia.

De mica en mica, però en un lapse relativament curt, el carrer Carretes s'està convertint en un microclima de locals amb personalitat pròpia. Als alegres gitanos cantaires de l'Assamblea Evangèlica, el taperisme de barri del Makinavaja, l'opció més noctàmbula del Lempika i la fantàstica gastronomia del Bierzo de Las Fernández, hem de donar la benvinguda a La Casa de la Pradera, un bar que arriba per consolidar l'heterogènia moguda carretera i hi afegeix una bona dosi de frescor i entusiasme 'queer'. Els seus propietaris (dos gallecs, en Dani i la Maria, i una catalanomarroquina, la Sanna) fa quatre mesos que van obrir amb la intenció d'incrementar la magra oferta de bars familiars que ofereixin tapeta de franc amb cada consumició. També fan sopars de grup per encàrrec i d'aquí poc volen obrir terrasseta a la plaça de l'Hort de la Bomba. La clientela és variada: hi ha mariques i bollos, hi ha moderns i gent del barri, passavolants, guiris i l'ambient és distès i divertit. Tiren bé les canyes. Les nits de divendres i dissabte hi ha DJ i els capvespres fan bingos i playbacks "perquè la gent rigui". A la barra tenen quatre perruques de colors que la gent va demanant a mesura que s'engaten: causen furor. Més endavant volen ampliar la secció "complements" perquè la gent es disfressi i la festa agafi proporcions carnestoltesques. La Casa de la Pradera és un bar queer familiar i de barri, i aquest és un model que estaria bé que quallés.

Un viatge en el temps a la França de postguerra amagat a tocar de la Rambla de Santa Mònica, que ha conseguit conservar una atmosfera única i aplega una fauna ben peculiar. Hi sentireu chanson francesa tota l'estona, sovint amb músics en directe. Per parelletes i nostàlgics d'Aznavour i Piaf.

Conec la història d'en Leonard Zelig, protagonista de la pel·lícula de Woody Allen. El mimètic personatge que roba la identitat de qui li passa per davant. Amb aquests antecedents al cap, arribo al Zelig amb certa prevenció. Enfront de la barra penja un quadre d'una dona amb perruca blava i llavis vermells. Separats per escassos centímetres, una altra pintura de blau ciència-ficció és envaïda per un escampall de nyores roig robí. I entre tanta confusió blaugrana em temo que aviat apareixerà un jugador del Barça i xutarà amb un cop contundent el meu cervell destarotat. Tot al contrari, no passa res.M'impressiona la tranquil·litat amb què els habituals beuen canyes a la barra sabent que a la seva esquena els amenaça una espiral de psicodèlia daltònica. Jo no disposo d'un caràcter tan mesurat. Busco sentits ocults en la selecció del DJ. Un tema dels Doors segueix un dels Eurythmics amb la seqüència impossible d'un trencaclosques del qual s'han perdut la meitat de les peces.Vaig al bany per analitzar fredament la situació i la porta del lavabo em rep amb un missatge oportú. M'aconsella que demani un guix a la barra per escriure el que vulgui. I no sé si fer-me passar per Einstein resolent la teoria de la relativitat a la porta d'un lavabo o per una alumna que omple de gargots la pissarra mentre el profe arriba tard.Té alguna gràcia demanar permís per dedicar-li un sentit homenatge al professor? Unes garlandes de paper esquinçat pengen del sostre. Arrecerats en l'escassa llum d'un

Aquest clàssic bar ravaler és històric: bé com a Bar Kuki, als setanta, quan s'hi reunien els gitanos del carrer de la Cera o en la seva encarnació 'hard' posterior, quan els tres germans roquers del grup De Kalle el van convertir en un clàssic de la resistència del punk i el rock barceloní. Ara el Big Bang segueix dedicat a la música en viu, en aquest cas més escorat cap al jazz: hi sovintegen els concerts de bons músics de l'escena jazz barcelonina i també visites internacionals, a primera hora, i després sessions de rock, soul i jazz.

“Tengo un bar en la rambla del Raval y te lo quiero regalar”. Mitja taronja xopa d’absenta flameja davant meu mentre la Jordina m’explica com en Mohamed li va oferir La Rouge l’any 2007. En Mohamed és l’amo de la cadena dels Pepe’s del Paral·lel, la Jordina és una arquitecta lleidatana de Ponts que ha viscut a mig món i que abans d’obrir aquest local va tenir el Lempika de Carretes i ara el Lupita. El xupito La Rouge que em prendré quan s’apagui la flama té absenta, triple sec i sucre morè: boníssim, 3,5 €. Per què li va regalar el local? Li agradava com portava el Lempika i tenia massa feina aixecant el seu imperi; l’hi va cedir fins al 2010 i, finalment, l’hi va traspassar. “La Rouge és un dels llocs realment cosmopolites de Barcelona,” diu ella. “Es generen noves dinàmiques entre gent de tota mena i de tot arreu. Aquí vénen okupes, estudiants,  moros, negres, músics, afters... És un autèntic lloc de trobada”. Va ser un dels primers bars no-pakistanesos a obrir a la rambla del Raval –llavors encara una ferida oberta– i de seguida es va convertir en tota una institució. Aquí feia de cambrera la Diana Pornoterrorista i li van oferir un contracte laboral a la Patrícia Heras perquè pogués sortir de la presó. Al matí t’hi pots trobar gent treballant amb el portàtil –wifi gratis–, els diumenges al vespre concerts de flamenc i presentacions de llibres relacionats amb el barri. És un dels grans catalitzadors del Raval.

Les metròpolis són organismes accelerats, en canvi permanent. Hi ha les solucions urbanístiques dictades des de dalt i els moviments peristàltics, espontanis, de la ciutat mateixa. L’encaix és el que acaba donant forma als nostres barris, carrers i places, perquè, com deia Valéry, “dos perills amenacen constantment el món: l’ordre i el desordre”. El carrer d’en Robador ha patit molts canvis: l’Ajuntament va obcecar-se a ‘netejar-lo’ de prostitutes i rentar-li la cara –massa cèntric i a l’abast dels turistes per ser tan cru i real–, la Bata de Boatiné va abaixar la persiana deixant orfes bona part del col·lectiu queer de la ciutat, locals populars de tota la vida també han tancat i se n’han obert d’altres, com La Robadora, que es dirigeixen a un públic amb una capacitat adquisitiva superior a la de l’entorn immediat. La Maria de La Casa de la Pradera i en Krishna del Chelo han agafat un local del carrer on abans es feia microteatre i l'han convertit en un bar de tapes: el Manolito. El primer que et sobta en entrar-hi és la lluminositat: l’espai, diàfan, rep un bany de llum des dels finestrals del darrere que el converteix en una bombolla càlida i agradable al mig d’un barri de carrerons estrets i foscos. El terra i les taules de fusta incrementen aquesta sensació uterina i el tracte amable i familiar dels propietaris també. Al Manolito, hi pots menjar unes delicioses albergínies fregides amb mel acompanyades d’un suc natural amb ingredients com poma, pastanaga i gingebre, pe

L’Olímpic Bar és un vòrtex al voltant del qual giren en espiral bohemis, hipsters, crusties, freaks del Raval, grups d’universitaris borratxos que volen veure el futbol, parelletes amb poca pasta a les butxaques... Aquest dinosaure, reviscut recentment per a felicitat dels arqueòlegs del mam, conserva el seu encant  primigeni, però ha tornat amb un lífting d’esperit tan bèstia que s’ha convertit en un deliciós contrast vivent: és un bar de vells que torna bojos els joves.Amb un desplegament inhumà de rajoles dels setanta i un mobiliari de fusta cromada d’allò més kitsch,  l’Olímpic recorda el clàssic bar tronat ravalenc, i en essència ho és, però els seus reanimadors han aconseguit donar-li una pàtina de modernitat reciclada i una personalitat de clara influència hipster que funcionen molt bé.Proveu de fer-vos amb els butacots de l’entrada –dignes del rebedor de la Pantoja de Puerto Rico– i des d’allà podreu tenir una visió privilegiada del tràfec –i del tràfic– del carrer Joaquín Costa. No hi ha porta, el bar està del tot obert a aquest aparador ravalenc.Si mireu cap a dins, veureu que el local, amb les parets pintades de blau cian, s’estira tot seguint una barra metàl·lica proveïda d’un aparador de xarcuteria de barri ple de fruites de tota mena (fan uns sucs collonuts). Hi podreu passar el dia sencer matant el cuquet amb aperitius, tapes, amanides i pica-pica a preus de barri, gaudint d’un bon mojito o assaborint una canyeta.

Aquest és un llocs d'aquells que podem anomenar de tota la vida sense posar-nos vermells: en aquest immoble amb més d'un segle d'antiguetat, hi ha Bar Roso, obert l'any 1966. És un bar assossegat i acollidor, pàtria del cigaló, la bóta de vi i les converses amistoses. No confondre amb la cocteleria Bar Rosso.

Aquesta vorera és el Barri Xino i l’altra ja és el Raval, m’explica la Rosa mentre em bec un quinto glaçat (1 euro el de San Miguel!). La Rosa va néixer a Batea, un petit poble de la Terra Alta. Allà hi havia un senyor molt ric que es va dedicar a comprar bars a Barcelona i posar-hi gent del poble a treballar. Així ho van fer els pares de la Rosa, que es van instal·lar a Barcelona l’any 1969 per fer-se càrrec del Bar Bodega Terra Alta. Després el van agafar la Rosa i el seu marit navarrès i se’l van fer seu: fa deu anys que acullen la penya Clarete, de l’Osasuna, i tothom diu que anar al seu bar a veure un Barça-Osasuna és el que més s’assembla a viure els Sanfermines des de Barcelona. El bar és allargat i té la barra a la dreta, amb un expositor com cal per a les suculentes tapes. Al fons hi ha quatre taules per poder menjar amb colla: els caps de setmana el local s’omple de jovenalla que ve a endrapar entrepans. Els preus són populars i l’ambient familiar, amb personatges del barri que te’n poden explicar de mil colors, i d’altres, com els anarquistes de l’editorial Virus que vénen sovint d’El Local del carrer de la Cera a fer un mos.  L’especialitat del Terra Alta són les truites variades, l’entrepà de pernil i els embotits ibèrics de l’Alberca tallats a mà. Al costat de l’equip de música, hi tenen quatre unglots de porc, i a les parets, fotografies emmarcades dels Byrds o d’en Bo Diddley: la renovació del bar està personificada en el fill dels propietaris, l’Imanol, q

Vaig néixer cansadet. El meu cos de seguida es deixa abraçar per la gravetat. La vida en horitzontal és molt més plaent que en vertical. M'agrada enfonsar-me en els sofàs. Tocar-me les pilotes tot el sant dia. De vegades, penso que locals com el 33/45 s'han construït pensant en mi, però sempre que hi vaig comprovo que no sóc l'únic fan de la llei del mínim esforç: en aquesta sala d'espera inacabable sempre hi ha gent espaterrada. Com jo, compten les musaranyes i les esquerdes del sostre amb la rapidesa d'un androide. L'It Cafè ha desaparegut, però que ningú no plori. En el seu lloc s'ha aixecat el 33/45, més polidet en la decoració de l'entrada, però gairebé idèntic al seu predecessor. És una sort que la renovació de l'establiment no hagi afectat l'àrea de descans que hi ha al fons, un rectangle espaiós i consistent en un nombre infinit de sofàs, butaques i cadires retro; un punt de descans pensat perquè el client s'hi estigui tota la nit petant-la amb els amics o gaudint de la vista decadent del carrer de Joaquín Costa.

Un local tranquil i amb molt d'encant –de tons clars i mobiliari de fusta a l’estil nòrdic– amb bona música. Als esmorzars i als berenars ofereixen croissants, iogurts, torrades, pastissos casolans variats... Seure-s’hi a qualsevol hora a fer una cafè (molt bo, per cert) i simplement estar-s’hi és una activitat excel·lent per a la salut.  Comproveu-ho.

Al Hey Ho! s’hi escolta punk-rock, hardcore i metall. Al Hey Ho!, si un dimarts de set a deu hi vas amb el teu skate i fas un bon truc a la petita pool o quart de pipe que tenen enganxada al final de la barra, et donen cinc xarrups. Al Hey Ho! hi pots menjar entrepans d’omnívor o vegans fins a mitjanit. Hi fan acústics. Hi fan el Barça. Fins a les onze la canya val un euro i te la posen amb unes olives, uns cacauets...

Barcelona té secrets a cada racó. Si la vius com un explorador a la jungla, si mires bé darrere les tàpies, al fons d’un carreró, si t’endinses per aquell passatge ombrívol que escup buguenvíŀlies, si tires sempre pel carrer que no coneixes, pots trobar sorpreses majúscules que t’alegrin l’existència. Al carrer del Príncep de Viana, curt, recòndit, just darrere el Tres Tombs, hi ha un bar gallec aparentment vulgar: barra metàl·lica, tauletes de fòrmica, dòmino, quintos barats, cambrer granadet...

Enmig del jardí de fulles de col que deixen les parades de pagesos de la Boqueria, hi ha el Papitu, un bar per fer l’aperitiu entre els crits, els carros de fruita i el guirigall. La seva terrassa ocupa gairebé tota la plaça i la barra resumeix a la mínima expressió l’encant del Papitu: un petit quiosc on tiren bé la canya i serveixen bones croquetes i calamars. Mentre bec un gotet de vermut acompanyat d’un plat d’anxoves, em distrec pensant com és possible que surti aquest bé de Déu d’un tros de barra que no arriba al metre. Neorrealisme barceloní amb seitó de guiri.

Heu menjat mai llamprea, aquell peix primitiu sense cap que fa mitja basarda? Voleu afartar-vos de lacón o pop del bo i no voleu deixar-vos-hi el sou? Per als parroquians del Centre i per a tothom que hi vulgui menjar o fer un beure, el bar ofereix un racó tranquil i familiar on degustar plats típics gallecs o fins i tot, de tant en tant, en una de les seves espaioses sales interiors, poder veure tocar músics com el genial Raimundo Amador, l’aflamencat Javier Ruibal, els sonats de Manos de Topo o els excitats Mujeres.

A Robadors 23 s'hi lliga, tiren bé el gintònic i sovint tenen alguna cosa de picar; cada nit hi ha alguna cosa programada (jams i concerts de jazz i flamenc gairebé cada nit de la setmana). Són una família disfuncional i acollidora.

Neptú, fart de passar-se els dies en remull per aquests mars de Déu, ja fa temps que va decidir comprar una segona residència a Barcelona, prop del mar, però a recer de les aigües. Un dia passejant pel Raval, com qualsevol turista, va ensopegar amb l'antiga bacallaneria Pesca Salada. Neptú gairebé cau desmaiat enmig del carrer per l'emoció de la troballa. "Tan alt i tan fort que semblava", s'exclamaven les veïnes. Passat l'ensurt, Neptú es va empassar saliva i va pagar aquella cantonada amb perles del Mar del Sud. Una hora després, trucava a un decorador. L'interiorista ho va tenir clar de seguida. Al sostre, hi plantificaria unes escates de peix amb un rosetó fet de llauna de sardines i les làmpades les construiria amb ombrel·les de paper en homenatge a unes vacances de Neptú, al Mar Groc. Satisfet amb la feina feta, l'home es va preparar un gintònic amb una copa que li recordés una boia del mar. Dins d'aquell món submarí, el temps passava lent, fins que un dia Neptú va enviar un missatge dins una ampolla. Havia conegut una sirena del mar de les Filipines. De moment, no pensava tornar-hi. El decorador es va entristir durant una tempesta però, a ritme de gintònics, va anar fent amics i la que havia de ser la residència d'aquell déu, fa estona que s'ha tornat bar.

Fusta'm va obrir portes el 2010 i en aquest temps ens han educat en el bo i millor del 'vintage'. Ho segueixen fent a través d'objectes de decoració, llums i mobles dels anys 50 fins als 70, també donant oportunitats a productes de nova factura inspirats en el disseny de tota la vida.

A Les Topettes, experts en productes de cosmètica nínxol, entendreu per què val la pena doneu una oportunitat a l'olfacte i arriscar per una colònia diferent; a la botiga també tenen un petit assortiment de sabons, cremes i espelmes, i podreu fer-hi tallers d'introducció a la perfumeria.

La Varieté és una petita empresa que dissenya, fabrica i produeix mobles, complements i altres objectes per a la llar, tots fets amb amor, tots únics. Tenen un peu a Tailàndia, on han après de les manufactures tradicionals, i també a Barcelona, on acaben d'estrenar ubicació.

Calen espais on flueixin els intercanvis d'idees, on es puguin distribuir i promoure petits projectes locals. Amb aquesta filosofia i amb una autèntica passió pel vinil va néixer la botiga Discos Paradiso. Música i forma són importants, en aquest lloc per a les troballes.

Si sou fans del còmic i de l'edició independent i alternativa, passeu una vegada més per aquesta llibreria bigarrada, on també tenen espai per a petites exposicions.

Grey Street és una botiga de coses boniques, el destí per trobar regals assequibles que sobresurten per originals i singulars. Sempre és un plaer apropar-s'hi i descobrir les novetats, locals i d'arreu; recentment han obert espai al Born (Agullers, 12).

L'amor pel vintage també es manifesta a Vintage Room, on trobareu una exquisida selecció de mobiliari dels anys 50, 60 i 70.

L'antic espai La Virgen Despacho Cultural s'ha convertit en una llibreria especialitzada en literatura llatinoamericana: autors mexicans, uruguaians, xilens i argentins, en narrativa, poesia i assaig, de grans segells i editorials independents i amb espai també per a rareses.

Les botigues dels museus tenen un punt magnètic: atrauen per la selecció de títols i productes i també sorprenen per l’interiorisme (aquí s'ha aconseguit conservar l'ambient diàfan gràcies a la forma i la disposició de les prestatgeries i els llums flotants).

La Central del Raval té l'encant de qualsevol llibreria farcida de títols interessants i edicions bibliogràfiques cuidades, però a més l'espai conserva detalls –i manté l'halo reverencial– de la que va ser l'antiga Capella de la Misericòrida.

Un basar extraordinari, una porta als objectes quotidians d'altres països, que descontextualitzats prenen una dimensió més lúdica; Fantastik seria la versió més desimbolta i exòtica de les botigues 'mainstream' d'objectes decoratius.

Una botiga multimarca construïda amb molt bon ull; darrere hi ha el dissenyador de moda, docent i meitat creativa de la marca Menchén Tomàs durant més de vint anys, Francesc Grau, que aposta per firmes com Ana Tichy, Attic and Barn i Momoni, i una bona selecció de complements.

A quatre passes del Nuovum original (a Pintor Fortuny fins al gener de 2020) s'han instal·lat José Sevilla i el seu equip, que ens apropen als millors accessoris i complements d'autor del mercat.

Carolina Blue és la botiga de mobles i decoració, roba i accessoris. Coneixeu-los abans que deixin el Raval! (segueixen l'aventura al carrer Santaló).

La botiga és l’extensió de Hey, l'estudi de disseny amb seu al Poblenou. Hi podeu prendre un cafè d'especialitat, consultar llibres de disseny descatalogats i fer-vos amb els pòsters de Hey, a més d'altres objectes de disseny.

Un centre destinat a la creació amb nous llenguatges foment de la creació artística multimèdia.

El Museu d’Art Contemporani de Barcelona ocupa l'impressionant edifici de l'arquitecte nord-americà Richard Meier a la plaça dels Àngels, al Raval. Vol transmetre l'art contemporani, oferir una multiplicitat de visions i generar debats crítics sobre l'art i la cultura. Si us perdeu, seguiu el soroll que fan els skaters.

El Palau de la Virreina, seu de l'Institut de la Cultura de Barcelona, acull aquest centre d'exposicions especialitzat en la imatge en totes les seves expressions.

Fins i tot si no pots distingir una caravel·la d'un catamarà, el Museu Marítim mereix una visita, ja que els arcs i voltes de les antigues drassanes representen un dels exemples millor conservats de l'arquitectura gòtica civil a l'Estat espanyol. Van ser declarades Monument Històric-Artístic en 1976. En l'època medieval, les drassanes es van situar just a la vora del mar i es van utilitzar per assecar, reparar i construir bucs per a les flotes reials.

Ni els incendis ni les crisis econòmiques han pogut acabar amb l’esperit i l’esplendor del Liceu, una de les sales més prestigioses del món (va ser el teatre d’òpera més gran d’Europa durant els seus primers 100 anys). Després de l’incendi de 1994, la sala de l’auditori es va reedificar reproduint fidelment l’aspecte que tenia la sala el 1909, però amb algunes millores. Té 2.292 seients i té forma de ferradura que es va tancant a mesura que s'apropa al prosceni.

L'Arts Santa Mònica és un centre expositiu i d'investigació  on conflueixen la creació artística contemporània amb disciplines com la ciència, el pensament i la comunicació. Amb la connexió entre disciplines com a principi, el centre, nascut el 1984 com a espai expositiu de la Generalitat, vol promoure el diàleg entre les diferents aportacions locals i els moviments socials globals.

Tendra és la nit, deia aquell i es va quedar sol perquè tots eren al Cangrejo. El Cangrejo, aquest local preolímpic en la Barcelona que vol ser post i no se'n surt, el Cangrejo, amb el seu cartell de coloraines de 'Barri Sèsam', és un descans per a la ciutat que es mou a cop d'ordenança cívica. La gentada balla cada cap de setmana a ritme de Los Chichos i Lola Flores en un cel de castanyoles daurades i les parets estan farcides de fotos d'actrius clàssiques que conserven el mateix foc als ulls que una flamenca.

El carrer d'en Robadors és tot allò que defineix el barri xino: cadires a la fresca, xivarri i batusses, putes, camells i corredisses, insults i afalacs desmesurats... Tot al màxim, res de mitges tintes. No t'hi avorreixes. A Robadors 23 s'hi lliga, tiren bé el gintònic i sovint tenen alguna cosa de picar; cada nit hi ha alguna cosa programada (jams i concerts de jazz i flamenc gairebé cada nit de la setmana).

Negroni té esperit clàssic, però gasta un look contemporani, en un elegantíssim negre, que s'allunya de la fusta envellida i les decoracions pre-Transició tan comunes a les cocteleries més canoses. No tenen carta, però només cal respondre a un parell de preguntes per tenir davant teu, a l'instant, una copa que et costarà oblidar. Preparen un Negroni que et posa els ulls en blanc i et posseeix com si fossis la nena de 'L'exorcista', i també també tenen la mà trencada amb el Moscow Mule i el Whisky Collins.

Neptú, fart de passar-se els dies en remull per aquests mars de Déu, ja fa temps que va decidir comprar una segona residència a Barcelona, prop del mar, però a recer de les aigües. Amb les bones mans i la imaginació prodigiosa de l'interiorista, el Pesca Salada és el rei d'un mar de gintònics. En prepara d'aranja, de poma verda, amb pètals de rosa.

El Piscis és un altar kitsch: la seva sala amb llums vermells i sofàs d'escai hauria de ser proclamada patrimoni de la humanitat. Un dels enclavaments canalles més indomables de la ciutat.

Aquest bar de línies rectes és un manicomi diminut que s'ha guanyat els galons de la modernitat gràcies a un disseny fresc, a una agosarada selecció musical que va de l'indie a l'electrònica experimental i a una passió indesxifrable per uns petits objectes de plàstic que els nostres pares compraven a les benzineres. Si hi veieu coses estranyes, no en foteu la culpa als gintònics, ben preparats, per cert, i amb cogombre, llimona, gingebre o llima.

Aquesta discoteca és un clàssic de la nocturnitat més disbauxada. El seu nom li ve que ni pintat: per un estrany caprici, la seva clientela es va renovant a través dels anys sempre amb estudiants dels primers cursos universitaris. Aquí les hormones de la concurrència entren en combustió amb èxits fàcils i gent que aquella nit també ho és.

La nova cocteleria de Javier Cejas, just davant del seu imbatible Negroni, és una cocteleria 'tiki'. Cambrers de cabells clenxinats i corbata estreta serveixen còctels, la majoria basats en el receptari tradicional de la cultura tiki. Segur que ho sabeu, però, per si un cas, és l'estètica que va néixer als Estats Units després de la Segona Guerra Mundial, quan els combatents tornaven amb els ulls negats de nostàlgia per les platges del sud del Pacífic. La fal·lera del Javier Cejas per aquest període converteix els cambrers del Tahití en uns autèntics experts en còctels amb rom.

Antiga bodega que abans d'obrir queia a trossos i que, sense renunciar a l'essència (el local era replè de les ampolles de sifó que encara avui decoren les parets) s'ha convertit en un establiment d'èxit a ritme de música negra, copes i broquetes i bona cocteleria (els propietaris són els mateixos que els del restaurant veí, l'Ofis). Tenen una programació d'esforçats DJ amics de la casa que punxen música negra i ballable de qualitat.

Una capa de dos dits de farra condensada recobreix els futbolins de l’Ovella Negra del Raval, un parell de fòssils que han superat diverses glaciacions. Aquestes baluernes de fusta precàmbrica estan fetes d’una altra pasta. Porten una eternitat suportant el maltractament d’Erasmus britànics embravits i universitaris locals fins a les gònades de llet de pantera. Si han sobreviscut a aquest càstig infernal durant eons, ja res podrà eliminar-los de la faç del planeta Terra. Això que veieu, humans, no són futbolins: són piràmides.

Conec la història d'en Leonard Zelig, protagonista de la pel·lícula de Woody Allen. El mimètic personatge que roba la identitat de qui li passa per davant. Amb aquests antecedents al cap, arribo al Zelig amb certa prevenció. Enfront de la barra penja un quadre d'una dona amb perruca blava i llavis vermells. Separats per escassos centímetres, una altra pintura de blau ciència-ficció és envaïda per un escampall de nyores roig robí. I entre tanta confusió blaugrana em temo que aviat apareixerà un jugador del Barça i xutarà amb un cop contundent el meu cervell destarotat.

Empaperada amb cartells de la Sara Montiel i ple de fum de la pipa i sons de Bollywood i balades, La Concha és una joia de kitsch polsegós que està en contrast directe amb tot el glamour pretensiós de la majoria dels bars nocturns. El propietari és marroquí i per la tarda té pastes de baklava.

Quan es fa de nit, el B Lounge es converteix en allò que anomenen un restaurant lounge, un lloc on després de sopar es poden prendre copes amb bona banda sonora. Poca broma, un habitual dels seus plats és el DJ An der Beat.

Un bar centenari que ha reclamat el lloc que es mereix en la història nocturna de la ciutat.

L'It Cafè ha desaparegut, però que ningú no plori. En el seu lloc s'ha aixecat el 33/45, més polidet en la decoració de l'entrada, però gairebé idèntic al seu predecessor. És una sort que la renovació de l'establiment no hagi afectat l'àrea de descans que hi ha al fons, un rectangle espaiós i consistent en un nombre infinit de sofàs, butaques i cadires retro; un punt de descans pensat perquè el client s'hi estigui tota la nit petant-la amb els amics o gaudint de la vista decadent del carrer de Joaquín Costa.

És un dels clubs més petits de la ciutat, però els pesos pesats de l'electrònica que han passat per la seva cabina li han donat un caixet que ja voldrien altres sales més grans. Encara que a les grans nits es fa difícil conviure tan a prop amb la resta de públic, això és una part del seu encant. Té una pista central i una petita sala a dalt. Un dels seus atractius és el públic 'underground' que el freqüenta .