El Raval

3 Lucas està especialitzat en carn al forn Josper (obvietat; el Josper proporciona una cocció uniforme, però no arregla un mal producte). Això aquí no passa. Ens aconsellen triar el tall boví més senzill (entraña, 14 €) i el top, l’ojo de bife (29,90 €, 350 gr). Sostenen que la millor carn argentina es menja aquí. Els entrants són tan fins com uns magnífics calamars a l’andalusa amb maionesa de llima i un bistec tàrtar matisat amb coriandre i rave picant i tòfona negra. No reinventen la roda, però no vegis com la fan girar.

L'Arume és el germà del Cera 23. Un restaurant gallec jove i sense tòpics. Es defineixen com a cuina atlàntica i renoven els plats clàssics com el pop a la gallega, que ells preparen amb una salsa d'algues i allada de pebres (plat guanaydor del premi a la Tapa de l'Any del 2015). El número 13 del carrer Botella, on va néixer Vázquez Montalbán, i on hi havia hagut la casa de menjars gallega el Cau del Padró, i la seva arquitectura és molt singular. De fora sembla diminut, de dins és enorme.

No és un restaurant italià, és una taverna veneciana. Els venecians tenen una cuina molt particular, marinera i refinada. El Bacaro és un lloc on es pot prendre des d’un prosecco fins a una canya, i passar una de les nits més delicioses i amb una oferta gastronòmica excel·lent i a preus més que raonables. Podeu compartir una inigualable burrata amb bresaola (similar a la cecina) i unes sardines in saor, amb panses i ceba confitada, escabetxades en blanc. Un plat sublim de la cuina marinera de la Sereníssima República de Venècia. 

Un dels plats estrella d’aquest bar de tapes amb una llarga barra és l’anomenada fritura Cañete, una selecció de gambetes, calamars, morena en adob i peix de llotja del dia, fruit de la feliç germanor entre Atlàntic i Mediterrani. Arrebossats amb farina d’arròs, com és tradició al sud, són uns peixos gustosos i gens oliosos, que competeixen amb altres fregits de la carta de gran nivell: uns seitons recepta de la mare del Julio, el cap de sala, una gran croqueta de pernil i la torta de gambetes. Tapa fina, fina, fina.

Dinar o sopar amb un entrepà, una crep o una amanida. Fins aquí, cap novetat. Però, per qui ha entrat al Guixot, hi ha un abans i un després en aquest tipus de restaurants. Aquí, els entrepans són molt diversos, molt complets i amb combinacions que els fan exquisits (tasteu el “Gòtic”, de pollastre, alvocat, albergínia, maionesa i brie). Igual que les creps o les amanides. L'ambient és molt distès, i el tracte, excel·lent. I hi trobareu un bon menú de migdia, d'aquells amb tantes opcions que sembla una carta.

Va ser un dels primers a portar la cuina vegetariana a Barcelona. Cuina sana a bon preu que pot agradar a tots. Esmorzars de campió molt saludables, amb bols de fruita fresca i seca i iogurt, entrepans o brunchs d'arròs integral amb curri, llegums i verdures. Al migdia, diferents fórmules segons la gana que es tingui. A triar una crema de verdures o bufet d'amanides amb plats del dia que elaboren casolanament. Funciona com un self-service durant tot el dia i, a les nits, es pot sopar sense deixar-se ni un quart de sou.

Buennissimo té un cantó del Raval centrat només en el panet carni. Trobareu un oferta casolana i generosa-hamburgueses de 220 gr. picades a mà- amb receptes tan llamineres com l'entranya de vedella de Girona amb formatge de cabra, confitura de maduixes i ceba vermella caramel·litzada. Raconets gourmets de carn i de vida: també us podeu clavar un bon entrecot o un milanesa.

El luxe no és el que predomina a Ca l’Isidre, un restaurant únic: són més aviat els detalls, l’atenció, la bona cuina de sempre i una carta de vins que fa somiar el paladar només de llegir-la: unes 300 referències, d’allò més temptadores, tot i que alguna de preus reservats per a grans celebracions. Podeu començar amb dos segons: budell i cervells de xai. Els cervells són excel·lents, ho agraïm al pobre xai i a la bona cocció.

Quim Manresa i Romain Fornell van decidir reanimar Casa Leopoldo quan estava a punt de morir. I de manera intel·ligent van mantenir l’esperit del restaurant que va renéixer al Raval amb el rabo de toro, el capipota, el bacallà à brás portuguès, el pernil (ara Joselito), el rom i el peix del dia al forn, els calamars a la romana, els arrossos, les croquetes... Les anxoves com a elixir. Tots aquests plats, amb alguna novetat, segueixen sent la marca Casa Leopoldo. 

Abans la bodega Fortuny, aquest local minimalista d'una anglesa i un australià es defineix com a 'gastropub'. Hi podreu trobar receptes originals i delicioses, amb influències britàniques, italianes o catalanes però sempre molt originals. Bons esmorzars, dolços i salats, i plats imaginatius com el 'fried rabbit', és a dir, conill fregit i arrebossat a l'estil USA. Postres casolanes excel·lents.

És una cuina a mitges entre la catalana i l’alacantina, el plaer està assegurat en guisats i arrossos. En els menús diaris o a la carta pots trobar absolutes sorpreses, com l’espencat valencià. És un bacallà esquinçat i després macerat en vinagre de Mòdena, enfosquit però no avinagrat i que es cobreix amb ou dur picat finet i es barreja amb pebrot, tomàquet i ceba, com si fos una esqueixada negra. Gustosíssim. Enclavat al carrer de la Cera, l’antesala amb taules i la barra ja avisen del molt bon servei, d’aquell de tirants per sobre la camisa, de fonda.

El Cera 23 va començar com a restaurant de menú de migdia gallec a bon preu al cor del Raval. Ha fet la seva oferta més noctàmbula, amb un repertori de clàssics de la cantonada verda modernitzats. Això sí, amb una relació qualitat-preu òptima. Aquí el pop a la gallega és pop a la gallega, però també hi ha receptes de cuina mediterrània moderna i tatakis i carpaccios excel·lents. I us podeu clavar un bon entrecot de vedella gallega amb salsa de formatge de tetilla a un preu òptim!

El concepte és senzill: cinc entrepans de receptes nord-americanes que van més enllà de l’hamburguesa, i cinc tiradors de cervesa artesanal. L’entrepà de porc rostit amb espècies durant dotze hores, amb salsa barbacoa i ceba confitada és portentós. La seva cheeseburger és tot un paradigma: som davant una sucosa vedella a la barbacoa, cheddar fos i bacó cruixent, un prodigi de sabor compacte. Són artesans i es nota. Tenen dos locals més: un a Gràcia i l’altre a l’Eixample.

Una barra, vuit coberts, dos torns, 16 menús. Només hi ha 'hits' rotunds i precisos que es graven al paladar. Exemples? Per la banda asiàtica-catalana, una ostra embolicada en 'gyoza' i amb suc de capipota, un mar i muntanya delirant que t’esclata a la boca. I un bol de família d’aviram: un concentradíssim caldo de gallina (mare), amb ou de pollet (fill) i cresta de gall (pare). Per la banda catalana, pèsols, calamar i cansalada ibèrica, o un melós bacallà –amb tripa– on el pil-pil per moments es converteix en la millor salsa brava de la història.

Albert Raurich –bullinià de pro– demostra que existeix germanor entre les tapes asiàtiques i espanyoles, i un nivell d'excel·lència de producte i creativitat que els ha valgut la seva primera estrella Michelin. Dos Palillos és una perfecta fusió entre bar Manolo i barra asiàtica d’alta cuina, un lloc que no té ni taules i on, si no tenen temps, no et van abocant el vi. Reflexió: part de l’estrella Michelin sempre premia el servei, i que ells la tinguin encara posa en més valor les seves fenomenals tapes asiàtiques.

Raurich, geni i figura, interpreta receptes antigues i en capta la tècnica i la mescla de productes originals. Res a veure amb les tapes convencionals. Transporta tècniques i ingredients passats a l'actualitat i ens fa descobrir tot un món que forma part del nostre llegat culinari. Una reivindicació de la història de la gastronomia antiga, un estudi acurat del nostre receptari. Molts s'han parlat ja de les seves famoses mamelles de truja, que menjaven els romansi que apareixen confitades en greix. Al Dos Pebrots reconceptualitzen la tapa i es fixen com a base l'origen de la gastronomia. Aplaudiments! 

El Magraner Boig no és un grec de tòpics. La seva carta està impresa al mantell i és força híbrida, encara que hi trobem a faltar peix. Hi ha plats coneguts, com el tzatziki i la mussaca, i d’altres desconeguts, com la 'tirokafteri', una ensalada picant de feta, iogurt, pebrot i xili, i l’'arnaqui fricasé', guisat de xai amb enciam, ceba tendra i salsa 'avgolemono'. El vi blanc Moschofilero Tsantali, mineral i floral, us catapultarà a l’Olimp. Remateu l’estada amb un iogurt amb fruits secs i confitura; un cafè grec de fons terrós, i una copeta de licor Ouzo Plomari, anisat i potent. 

Es defineixen com a flexiterians -vegetals amb un xic de peix del bo- i un dels seus trets distintius són els 'superaliments', menjar que té molts nutrients, com l'alga espirulina. I això és bo? Doncs sí, les seves receptes no són barates però sí delicioses. Per si fos poc, disposen de sucs de multivegetals premsats en fred, és a dir, que mantenen totes les seves propietats. Fora d'hores de dinar i sopar hi podreu esmorzar o berenar, i fan brunch els caps de setmana.

Un viatge al modernisme del Raval de la mà d’un dels grans dels fogons, Martín Berasategui. Un luxe d’àpat que cal tastar sí o sí! La renovada Fonda Espanya presenta tradició modernitzada i té el seu màxim exponent en el producte de la terra. La fonda ha assimilat aquesta màxima però aplicada a la cuina de casa nostra i al receptari clàssic, tant en els menús degustació com al de migdia. Arròs de capipota, poma i anguila; turbot, brou marí i la seva emulsió; fricandó de garrinet i romesco picant; suquet de rap... Delicadesa, tradició i caràcter!

Pizza. De farina ecològica i massa mare en fan la base i la culminen amb, per exemple, cansalada curada a casa o una mozzarella exquisida, tot i que aquesta pizza val la pena menjar-la blanca (sense tomàquet): de seguida notareu per què! La pizza amb formatge blau, poma i porros és fantàstica, sublim i delicada, i per als amants de la tòfona, una de carbonara. També fan uns entrants que són un preàmbul a l’entrada de Pavarotti –un bistec tàrtar Xemei o una búfala fantàstica– i per a qui no vulgui pizza, una escalopa milanesa.

El seu entrepà de pollastre és una bomba: pollastre fregit i arrebossat, coleslaw amb llima, cogombres i salsa de chipotle i mel, en brioix. L'entrepà dispara els receptors de plaer i queda a la gola una bona estona després. Els tacos són excel·lents: en cap de setmana els preparen en versió brunch, barbaritat XXL amb ous remenats i xoriço crioll, sobreeixint de sour cream, patates i amb totopos i guacamole. Aquest no és un lloc de fer bondat sinó d’indulgència, com indulgent és fotre’s uns jalapeños farcits de cheddar.

No us ho penseu dues vegades i entreu a la vermellor acollidora i almodovariana de Las Fernández i demaneu uns tacos de gall arrebossat amb magrana, coriandre i maionesa d’anacards i mango: com tota la seva carta, un prodigi de gust i imaginació. O l’espectacular Paquetito 2.0: una amanida de pera, mozzarella i ceba tendra embolicada amb cecina! O el turbot amb kimchi, el bacallà gratinat amb brie i bolets, les gambes amb sobrassada i figues... És una festa. Aneu a celebrar que hi són, que hi som, i que no ens deixarem prendre la ciutat. 

Quan la gana empeny ens posem com llops. Sort que al cor del Raval hi ha un local d'amplis finestrals i bon ambient amb servei de cuina ininterromput que ens pot ajudar a calmar-nos. La carta és un encertat mix de gastronomies capaç de fer feliços tots els paladars; quesadillas, musclos a l'estil belga, curri verd amb verdures i gambes, pasta, hamburgueses i sandvitxos. Ideal també per fer unes copes, la seva terrassa és una de les millors del barri. 

La bona mà del xef fa estèril una altra polèmica catalana: la de menjar arròs a la nit. El melós de llamàntol, preparat quasi com un arròs a banda però amb marisc, és lleuger i al punt, però amb tot el sabor i la festa de desarmar el marisc cuirassat. I els apartats d’entrants i postres també són un desfici de sabor: aquelles 'zamburiñas' amb papada! Una grandiosa 'torrija' alcohòlica de dos rombes! Festa celta tan bona que sembla pagana.

Plats dedicats a les verdures amb tocs tradicionals. El menú de migdia (amb variacions al migdia i nit dels caps de setmana) ofereix un bufet d’amanides brutal o una crema més un plat del dia i postres que atrau treballadors del CCCB, veïns més o menys antics, un modern que s’acaba de llevar... A la carta, tapes més conegudes com braves i croquetes (de base vegetal, esclar). Una gastronomia vegetariana tradicional amb oferta per a vegans i elaborada cercant el producte ecològic.

Majide és la proposta d'una taverna japonesa, una izakaya fina amb sensibilitat i producte d’alta cuina. Ofereix una taula comunal –a l’entrada del restaurant, perfecte per a grup grans–, una barra en forma de ela per veure com se les gasten a la cuina i tauletes amb tota la llum que li falta al Shunka. Hi trobem platets d’intersecció nipona-catalana, com per exemple les espardenyes amb peril·la o la ventresca de tonyina amb eriçó i ous de salmó. Els nigiris de toro no són d’eixe món.

Una cosa és menjar i l’altra és menjar, menjar, que és el que vol dir 'Makan Makan'. Serveixen plats d’Indonèsia (arròs 'nasi goreng', rotllets lumpia), Tailàndia (fideus 'pad thai', curri Massaman), el Vietnam (sopa 'pho goa') i la Xina (wonton Sichuan i 'shao mai'). El plat més celebrat és un deliciós saltat de porc, pebrot, ceba i alfàbrega, condimentat amb sambal (una salsa tradicional indonèsia de cocció pacient amb pebrot vermell, xili i all) i acompanyat d’arròs. També hi és amb tofu. Les millors postres són el 'ketan hitam', un plat d’arròs amb litxis i llet de coco. 

A la planta 24 de la Torre Colón, ofereix una visió de 360º de la ciutat. També una visió del producte mariner: peix i marisc en cru, fumat, marinat i a la brasa. Exemple cru: un salmó amb raifort i pa de sègol torrat, meravella de sabor primordial i concís que no salmoneja. La brasa la treballen amb carbó d’alzina. Tenen debilitat pels guisats, com un mar i muntanya d’ortiga de mar i cigrons amb el caldo d’un capipota, melositat marina i sabor amfibi. O unes espardenyes on la seva suavitat s’engreixa amb l’ou. Això és un mar per sucar-hi pa!

Casa de menjars catalana. Mandonguilles amb sípia, bacallà a la llauna, fricandó, capipota amb cigrons, trinxat amb rosta, en son exemples. Menció especial mereix la carta de vins catalans i la de còctels amb licors catalans i amb noms dedicats a personatges nostres, com Joan Capri i Pere Gimferrer. Al migdia hi ha una oferta de fonda: per 13 euros, platàs del dia  amb amanida, beguda i postres. Aneu-hi: fan una aposta única, moderna i nostrada.

La prova del cotó és que hi ha portuguesos entre els clients, un bon símptoma. Ens agrada el menjar popular, amb Lisboa i Porto com a promesa. N’hi ha sis varietats d'empanades al forn: de verduretes, de garrí, de bacallà, d’ànec, de pollastre i de beira (quatre tipus de carn), totes de mida més que generosa. Que demaneu menú? Doncs us trobareu amb tres primers i tres segons, que dignifiquen opcions humils com el pollastre a la brasa –tenen una brasa de llenya a l’entrada!– i sempre hi ha un plat tradicional portuguès per triar. 

En aquesta deliciosa terrassa, potser la millor del barri, hi trobareu saboroses tapes i plats del dia. Les seves braves Kasparo fan oposició a estar al top cinc de les millors de la ciutat. I val molt la pena també tastar les croquetes de ceps.

Aquest bar és insòlit: amb un espai amplíssim i passat de mític antre rocker (abans va ser el Valhalla, l'Urbe i el Corto Maltés) està dedicat al skate, el punk, i el hard-rock. Treballat fins al mínim detall -a l'entrada hi ha un expositor d'art urbà– el local compta amb un half-pipe -mig tub gegant de ciment– a la rerabotiga per a què la clientela hi vagi a patinar. La decaoració está feta amb mil taules de skate trencades.

Diuen que abans prendre absenta era com fumar-se un bon porret: si era bona no trigava gaire a fer efecte. Com la que fa anys diu que es podia consumir al Bar Marsella, conegut popularment per ser el més antic de Barcelona en actiu. Fundat l’any 1820, aquest local arrossega la fama de ser un cau d’absenta. Però qui acudeixi aquí amb ànim de rememorar les gestes de Baudelaire o Hemingway es trobarà amb una caterva d’estudiants Erasmus propulsats per la sangria, i algun mitòman que, amb la guia de torn al costat, exerceix el ritual totalment mancat de glamur. Això sí, en una nit poc concorreguda, en aquesta taverna nostàlgica podrem juga a ser Johnny Depp a 'From Hell'.

Manté, la Casa Almirall, la barra i les taules de marbre amb un únic peu. Aquesta vella consistència es deixa afalagar per la famosa barra de fusta de voluptuositat modernista i una musa de ferro colat de l'Expo del 1888.

Una barra de fusta, terra de rajoles, miralls a les parets, verdor vegetal a l’entrada i ni rastre de ferum de peix fregit: el fish&chips no va triomfar a la rambla del Raval i dues veneçolanes intrèpides es van fer amb el local. Fa dos anys que la Romi –propietària del Foxy de Riera Alta– i la Vanesa –arquitecta– es van instal·lar a l’artèria principal del barri, al costat de l’altra perla, el Madame Jasmine, i es pot ben dir que han aconseguit allò que es proposaven: obrir un bar-restaurant popular i de qualitat que la gent prova, repeteix i recomana. Què té, el Palosanto, que el fa tan atractiu? Per començar, un tracte franc i proper: des de l’atenta Vanesa fins a l’espurnejant Marta, passant pel Carlos –un dels cambrers amb més fans de la ciutat–, tots et fan sentir com a casa. Després, la teca. El millor comentari sobre la seva cuina el van fer una parella de nois quan marxaven després d’haver sopat: “Es nota que està feta amb amor”. El salmorejo, amb espàrrecs, ous de guatlla i pernil, és sensacional; la truita de patates del cuiner Marcos té devots; l’entrepà de calamars amb maionesa d’all confitat, alvocat i wasabi sembla ideat expressament per perdre el senderi. També fan molt bones hamburgueses, mandonguilles per sucar-hi pa... Abans de les 22 h tenen mojitos, caipirinhes i caipiroskes d’oferta a 4 €. A les taules han tingut la bona pensada de posar a disposició del client uns quaderns de dibuix perquè la gent s’hi esplaï: han tingut tan bona acollida que en fan u

“Això no és un bar però tenim barra”, explica el Sergio, un dels factòtums de La Virgen, a una parella que entra al local. “Us heu de fer socis: apunteu el vostre nom i cognom aquí, costa 1 € a l’any i ara us dono el carnet”. És així de fàcil formar part del “despatx cultural” de La Virgen, un espai de sostres alts amb ventiladors d’aspa, parets de maó, cap tauleta igual –tot són objectes trobats– i un lavabo ple de collages molt suggeridors, d’una luxúria vintage que encara fa trempar. Era l’antic magatzem de la bodega on ara hi ha el Manchester: un bon dia quatre amics van decidir fer-se’l seu, reformar-lo i convertir-lo en un local on hi passessin coses: performances, poesia, exposicions, música en viu... Quatre anys després, per exemple, els dijous s’omple com un ou per veure les jam de gipsy jazz dels Trio Barnouche i el primer dissabte de cada mes La Virgen s’escampa per tot el carrer i acull El Rastro, un mercat de segona de mà.La clientela és variada: estudiants, estrangers cul-inquiets, curiosos de la nit bohèmia barcelonina... S’hi veuen tota mena de pentinats –rastes, gomina, crestes– i vestimentes –bombatxos, samarretes de Guns’n’Roses, pantalons de pinces. El preu de la cervesa depèn de si hi ha espectacle o no. Fan biquinis a dos euros i mig. Hi ha poca cobertura al mòbil i, al tanto que va de canto, com que no és un bar sinó una associació cultural, S’HI POT FUMAR!

Un pakistanès de bigoti inhumà demana una infusió. Una iaia guenya carregada amb bosses de la Boqueria remena un cafè; el seu gosset aprofita per escapar-se i llepar-me els dits del peu –maleïdes xancletes–. A la terrassa, un grup d'estudiants barbuts de la Massana fa una competició de quintos... És el Mendizábal, el bar més incorrupte del Raval. No crec que hi hagi cap altre establiment tan en contacte amb l'exterior. El Mendi –com el coneixen els seus acòlits–, més que un negoci al carrer, és un tros de carrer convertit en negoci, perquè bàsicament no té local. Una barra adossada a una façana i unes taules a l'exterior conformen el mobiliari; l'estrafolària fauna dels Andes Ravalers s'encarrega de posar-hi la resta. Al Mendi podeu prendre una copeta de peu al carrer, fent amistats inesperades, o reposar a la terrassa de la plaça del Canonge Colom, una illa urbana que s'amaga a plena vista i, tot i la seva proximitat a l'infern turístic, mai no s'ha vist castigada per famílies angleses de pell escaldada. Aquest bar té un escut que repel·leix el guiris Paellador com si fossin vampirs davant un camió d'allioli. És massa desconcertant, massa Raval per atraure el ramat. I això que hi fan uns entrepans orgiàstics amb matèria primera de la Boqueria que recomano per fer esponja abans dels cubates. Ara bé, el millor, més enllà de viandes, és la possibilitat de veure la desfilada de friquis del carrer de l'Hospital en viu i en directe, a la mateixa vorera  i amb una birra a la mà.

L’any 1972, la Mercedes, encarregada d’una barra americana al carrer d’Escudellers i propietària d’una perruqueria al carrer de les Carretes, estava jugant a parxís al local del costat del seu negoci quan va trencar aigües. Trenta-vuit anys després, el seu fill Leandro obriria el Makinavaja al mateix carrer de les Carretes que el va veure néixer, un bar dedicat a la memòria del dibuixant de còmics Ivà i al seu gran personatge Makinavaja, un lladre de bon cor, el nostre Robin Hood particular.En Leandro, alt i gros com un Sant Pau, emprenedor noctàmbul i anarquista, es coneix el Barri Xino de dalt a baix i n’és una mena de patriarca paio –m’explica que el pare del Paco Ibáñez tenia un taller al carrer Nou de la Rambla on Durruti treballava d’aprenent! O que als anys 70 del carrer de les Carretes en deien Ria Galicia perquè hi havia 14 restaurants gallecs que servien menús...  El bar és la viva imatge del propietari: un lloc amb caliu i música popular, un refugi familiar on els parroquians són gent del Raval de tota la vida i tothom hi és benvingut. Hi posen AC/DC, flamenc, la Banda Trapera, reggae –de tot menys electrònica. La salsa de les seves braves és fantàstica; les bombes, boníssimes. Cada dimarts hi ha jam session i cada dissabte, concert amb vermut, al migdia. En Leandro m’explica que abans del Makinavaja hi havia la Bodega López i que el dia que es va morir l’amo el seu fill li va cedir el bar –es veu que la seva mare cosia els pantalons al Leandro de petit: tot queda en familia.

De mica en mica, però en un lapse relativament curt, el carrer Carretes s'està convertint en un microclima de locals amb personalitat pròpia. Als alegres gitanos cantaires de l'Assamblea Evangèlica, el taperisme de barri del Makinavaja, l'opció més noctàmbula del Lempika i la fantàstica gastronomia del Bierzo de Las Fernández, hem de donar la benvinguda a La Casa de la Pradera, un bar que arriba per consolidar l'heterogènia moguda carretera i hi afegeix una bona dosi de frescor i entusiasme 'queer'. Els seus propietaris (dos gallecs, en Dani i la Maria, i una catalanomarroquina, la Sanna) fa quatre mesos que van obrir amb la intenció d'incrementar la magra oferta de bars familiars que ofereixin tapeta de franc amb cada consumició. També fan sopars de grup per encàrrec i d'aquí poc volen obrir terrasseta a la plaça de l'Hort de la Bomba. La clientela és variada: hi ha mariques i bollos, hi ha moderns i gent del barri, passavolants, guiris i l'ambient és distès i divertit. Tiren bé les canyes. Les nits de divendres i dissabte hi ha DJ i els capvespres fan bingos i playbacks "perquè la gent rigui". A la barra tenen quatre perruques de colors que la gent va demanant a mesura que s'engaten: causen furor. Més endavant volen ampliar la secció "complements" perquè la gent es disfressi i la festa agafi proporcions carnestoltesques. La Casa de la Pradera és un bar queer familiar i de barri, i aquest és un model que estaria bé que quallés.

Aquest clàssic bar ravaler és històric: bé com a Bar Kuki, als setanta, quan s'hi reunien els gitanos del carrer de la Cera o en la seva encarnació 'hard' posterior, quan els tres germans roquers del grup De Kalle el van convertir en un clàssic de la resistència del punk i el rock barceloní. Ara el Big Bang segueix dedicat a la música en viu, en aquest cas més escorat cap al jazz: hi sovintegen els concerts de bons músics de l'escena jazz barcelonina i també visites internacionals, a primera hora, i després sessions de rock, soul i jazz.

Les metròpolis són organismes accelerats, en canvi permanent. Hi ha les solucions urbanístiques dictades des de dalt i els moviments peristàltics, espontanis, de la ciutat mateixa. L’encaix és el que acaba donant forma als nostres barris, carrers i places, perquè, com deia Valéry, “dos perills amenacen constantment el món: l’ordre i el desordre”. El carrer d’en Robador ha patit molts canvis: l’Ajuntament va obcecar-se a ‘netejar-lo’ de prostitutes i rentar-li la cara –massa cèntric i a l’abast dels turistes per ser tan cru i real–, la Bata de Boatiné va abaixar la persiana deixant orfes bona part del col·lectiu queer de la ciutat, locals populars de tota la vida també han tancat i se n’han obert d’altres, com La Robadora, que es dirigeixen a un públic amb una capacitat adquisitiva superior a la de l’entorn immediat. La Maria de La Casa de la Pradera i en Krishna del Chelo han agafat un local del carrer on abans es feia microteatre i l'han convertit en un bar de tapes: el Manolito. El primer que et sobta en entrar-hi és la lluminositat: l’espai, diàfan, rep un bany de llum des dels finestrals del darrere que el converteix en una bombolla càlida i agradable al mig d’un barri de carrerons estrets i foscos. El terra i les taules de fusta incrementen aquesta sensació uterina i el tracte amable i familiar dels propietaris també. Al Manolito, hi pots menjar unes delicioses albergínies fregides amb mel acompanyades d’un suc natural amb ingredients com poma, pastanaga i gingebre, pe

L’Olímpic Bar és un vòrtex al voltant del qual giren en espiral bohemis, hipsters, crusties, freaks del Raval, grups d’universitaris borratxos que volen veure el futbol, parelletes amb poca pasta a les butxaques... Aquest dinosaure, reviscut recentment per a felicitat dels arqueòlegs del mam, conserva el seu encant  primigeni, però ha tornat amb un lífting d’esperit tan bèstia que s’ha convertit en un deliciós contrast vivent: és un bar de vells que torna bojos els joves.Amb un desplegament inhumà de rajoles dels setanta i un mobiliari de fusta cromada d’allò més kitsch,  l’Olímpic recorda el clàssic bar tronat ravalenc, i en essència ho és, però els seus reanimadors han aconseguit donar-li una pàtina de modernitat reciclada i una personalitat de clara influència hipster que funcionen molt bé.Proveu de fer-vos amb els butacots de l’entrada –dignes del rebedor de la Pantoja de Puerto Rico– i des d’allà podreu tenir una visió privilegiada del tràfec –i del tràfic– del carrer Joaquín Costa. No hi ha porta, el bar està del tot obert a aquest aparador ravalenc.Si mireu cap a dins, veureu que el local, amb les parets pintades de blau cian, s’estira tot seguint una barra metàl·lica proveïda d’un aparador de xarcuteria de barri ple de fruites de tota mena (fan uns sucs collonuts). Hi podreu passar el dia sencer matant el cuquet amb aperitius, tapes, amanides i pica-pica a preus de barri, gaudint d’un bon mojito o assaborint una canyeta.

Aquest és un llocs d'aquells que podem anomenar de tota la vida sense posar-nos vermells: en aquest immoble amb més d'un segle d'antiguetat, hi ha Bar Roso, obert l'any 1966. És un bar assossegat i acollidor, pàtria del cigaló, la bóta de vi i les converses amistoses. No confondre amb la cocteleria Bar Rosso.

Aquesta vorera és el Barri Xino i l’altra ja és el Raval, m’explica la Rosa mentre em bec un quinto glaçat (1 euro el de San Miguel!). La Rosa va néixer a Batea, un petit poble de la Terra Alta. Allà hi havia un senyor molt ric que es va dedicar a comprar bars a Barcelona i posar-hi gent del poble a treballar. Així ho van fer els pares de la Rosa, que es van instal·lar a Barcelona l’any 1969 per fer-se càrrec del Bar Bodega Terra Alta. Després el van agafar la Rosa i el seu marit navarrès i se’l van fer seu: fa deu anys que acullen la penya Clarete, de l’Osasuna, i tothom diu que anar al seu bar a veure un Barça-Osasuna és el que més s’assembla a viure els Sanfermines des de Barcelona. El bar és allargat i té la barra a la dreta, amb un expositor com cal per a les suculentes tapes. Al fons hi ha quatre taules per poder menjar amb colla: els caps de setmana el local s’omple de jovenalla que ve a endrapar entrepans. Els preus són populars i l’ambient familiar, amb personatges del barri que te’n poden explicar de mil colors, i d’altres, com els anarquistes de l’editorial Virus que vénen sovint d’El Local del carrer de la Cera a fer un mos.  L’especialitat del Terra Alta són les truites variades, l’entrepà de pernil i els embotits ibèrics de l’Alberca tallats a mà. Al costat de l’equip de música, hi tenen quatre unglots de porc, i a les parets, fotografies emmarcades dels Byrds o d’en Bo Diddley: la renovació del bar està personificada en el fill dels propietaris, l’Imanol, q

Un local tranquil i amb molt d'encant –de tons clars i mobiliari de fusta a l’estil nòrdic– amb bona música. Als esmorzars i als berenars ofereixen croissants, iogurts, torrades, pastissos casolans variats... Seure-s’hi a qualsevol hora a fer una cafè (molt bo, per cert) i simplement estar-s’hi és una activitat excel·lent per a la salut.  Comproveu-ho.

Al Hey Ho! s’hi escolta punk-rock, hardcore i metall. Al Hey Ho!, si un dimarts de set a deu hi vas amb el teu skate i fas un bon truc a la petita pool o quart de pipe que tenen enganxada al final de la barra, et donen cinc xarrups. Al Hey Ho! hi pots menjar entrepans d’omnívor o vegans fins a mitjanit. Hi fan acústics. Hi fan el Barça. Fins a les onze la canya val un euro i te la posen amb unes olives, uns cacauets...

Barcelona té secrets a cada racó. Si la vius com un explorador a la jungla, si mires bé darrere les tàpies, al fons d’un carreró, si t’endinses per aquell passatge ombrívol que escup buguenvíŀlies, si tires sempre pel carrer que no coneixes, pots trobar sorpreses majúscules que t’alegrin l’existència. Al carrer del Príncep de Viana, curt, recòndit, just darrere el Tres Tombs, hi ha un bar gallec aparentment vulgar: barra metàl·lica, tauletes de fòrmica, dòmino, quintos barats, cambrer granadet...

Enmig del jardí de fulles de col que deixen les parades de pagesos de la Boqueria, hi ha el Papitu, un bar per fer l’aperitiu entre els crits, els carros de fruita i el guirigall. La seva terrassa ocupa gairebé tota la plaça i la barra resumeix a la mínima expressió l’encant del Papitu: un petit quiosc on tiren bé la canya i serveixen bones croquetes i calamars. Mentre bec un gotet de vermut acompanyat d’un plat d’anxoves, em distrec pensant com és possible que surti aquest bé de Déu d’un tros de barra que no arriba al metre. Neorrealisme barceloní amb seitó de guiri.

Heu menjat mai llamprea, aquell peix primitiu sense cap que fa mitja basarda? Voleu afartar-vos de lacón o pop del bo i no voleu deixar-vos-hi el sou? Per als parroquians del Centre i per a tothom que hi vulgui menjar o fer un beure, el bar ofereix un racó tranquil i familiar on degustar plats típics gallecs o fins i tot, de tant en tant, en una de les seves espaioses sales interiors, poder veure tocar músics com el genial Raimundo Amador, l’aflamencat Javier Ruibal, els sonats de Manos de Topo o els excitats Mujeres.

Neptú, fart de passar-se els dies en remull per aquests mars de Déu, ja fa temps que va decidir comprar una segona residència a Barcelona, prop del mar, però a recer de les aigües. Un dia passejant pel Raval, com qualsevol turista, va ensopegar amb l'antiga bacallaneria Pesca Salada. Neptú gairebé cau desmaiat enmig del carrer per l'emoció de la troballa. "Tan alt i tan fort que semblava", s'exclamaven les veïnes. Passat l'ensurt, Neptú es va empassar saliva i va pagar aquella cantonada amb perles del Mar del Sud. Una hora després, trucava a un decorador. L'interiorista ho va tenir clar de seguida. Al sostre, hi plantificaria unes escates de peix amb un rosetó fet de llauna de sardines i les làmpades les construiria amb ombrel·les de paper en homenatge a unes vacances de Neptú, al Mar Groc. Satisfet amb la feina feta, l'home es va preparar un gintònic amb una copa que li recordés una boia del mar. Dins d'aquell món submarí, el temps passava lent, fins que un dia Neptú va enviar un missatge dins una ampolla. Havia conegut una sirena del mar de les Filipines. De moment, no pensava tornar-hi. El decorador es va entristir durant una tempesta però, a ritme de gintònics, va anar fent amics i la que havia de ser la residència d'aquell déu, fa estona que s'ha tornat bar.

Negroni té esperit clàssic, però gasta un look contemporani, en un elegantíssim negre, que s'allunya de la fusta envellida i les decoracions pre-Transició tan comunes a les cocteleries més canoses. No tenen carta, però només cal respondre a un parell de preguntes per tenir davant teu, a l'instant, una copa que et costarà oblidar. Preparen un Negroni que et posa els ulls en blanc i et posseeix com si fossis la nena de 'L'exorcista', i també també tenen la mà trencada amb el Moscow Mule i el Whisky Collins.

Neptú, fart de passar-se els dies en remull per aquests mars de Déu, ja fa temps que va decidir comprar una segona residència a Barcelona, prop del mar, però a recer de les aigües. Amb les bones mans i la imaginació prodigiosa de l'interiorista, el Pesca Salada és el rei d'un mar de gintònics. En prepara d'aranja, de poma verda, amb pètals de rosa.