El Raval

Quim Manresa i Romain Fornell van decidir reanimar Casa Leopoldo quan estava a punt de morir. Potser –és una idea– els responsables de 'The walking dead' els haurien de trucar per saber quina és la fórmula que pot guarir els infectats. I de manera intel·ligent, Manresa i Fornell van decidir mantenir l’esperit del mític restaurant que va néixer al Xino i renéixer al Raval amb el rabo de toro, aquell plat que tant li agradava a Germán Gil, el capipota, el bacallà à brás portuguès, el pernil (ara Joselito), el rom i el peix del dia al forn, els calamars a la romana, els arrossos, les croquetes... Les anxoves com a elixir. Tots aquests plats, amb alguna novetat, segueixen sent la marca Casa Leopoldo. Res o tot ha canviat a Casa Leopoldo. L’aspecte renovat manté el caliu d’abans, amb les mateixes fotos penjades però amb el color renovat. Per commemorar un retrobament quasi familiar, hi vaig a dinar amb dos bons amics. Després de tant temps de no haver-hi entrat, és necessari alimentar la memòria demanant allò que vas prendre amb els teus. Són tants els actors principals i secundaris que s’han quedat pel camí, que les croquetes de calamar serveixen per il·luminar l’escenari del teatre. D’epíleg, tortell de la Lis, pastisseria de Riera Alta. Altes emocions.

En Pepe, el besnét de la Casa Agustí, camina amunt i avall del menjador de Ca L'Estevet, aquest restaurant centenari del carrer Valldonzella que s'ha quedat quiet en una època del món. Les tovalles blanques planxades i llustroses a cada taula, els coberts lluents, les rajoles esmussades de les parets, els llums d'aranyes, tot dibuixa una novel·la de Sagarra. Sense en Pepe, estic convençuda que aquest restaurant no seria el mateix. Ell, i també el personal que hi treballa des de fa anys, tenen l'orgull de posar cada dia a la taula allò que ja mai ningú s'entreté a cuinar a casa.Cuina i mam visceralServeixen cervellets arrebossats de xai, tripes, peus de porc, arròs amb cigrons i carxofes, i aquests dies de fred, escudella i carn d'olla els dimecres. Són plats que no necessiten descripció perquè l'únic que hi ha al darrere és bon producte i cuina presentada i servida sense filigranes. Quines carxofes fregides! Ploro només de pensar-hi. El menjar s'acompanya d'una modesta carta de vins, ben escollida. N'hi ha de catalans, de Rioja, Ribera del Duero. Juguen clàssics però juguen bé.En Pepe em convida a dinar abans que comenci a passar la clientela de cada migdia on gairebé tothom es coneix. I mentre saluda pel nom a qui travessa la porta, directors de museus, oficinistes i algun editor que treballa a la vora, deixa anar comentaris intel·ligents. "El que ha passat amb la cuina d'aquest país és irrepetible, gairebé el mateix que va succeir als 80 amb el disseny gràfic. Pensàvem que

El germà de Teresa Carles és aquest ambiciós espai que vol aglutinar totes les tendències de cuina sana: hi trobareu plats de raw food, vegans, sense gluten i també opcions de peix blau. Es defineixen com a flexiterians -vegetals amb un xic de peix del bo- i un dels seus trets distintius són els 'superaliments', menjar que té molts nutrients, com l'alga espirulina. I això és bo? Doncs sí, les seves receptes no són barates però sí delicioses. Per si fos poc, disposen de sucs de multivegetals premsats en fred, és a dir, que mantenen totes les seves propietats. Fora d'hores de dinar i sopar hi podreu esmorzar o berenar, i fan brunch els caps de setmana.

“Qualsevol plat argentí que et passi pel cap el tindrem”. Aquest és el titular del nou Sifó. Pablo Antico i Jorge Runnacles acaben de reconvertir el Sifó de bar de nit –pioners, el van obrir fa 18 anys, quan el Raval semblava Kosovo– en restaurant argentí. Preciós: cuina oberta, llum, fusta i dibuixos d’icones argentines (El Eternauta a càrrec del gran Martín Tognola!). Després van oferir durant quinze anys un dels millors menús de migdia al veí Ofis, traslladat ara al Sifó diürn. Que abraça, per fi, “l’argentinitat sense complexos”. Mestres de la carn i de la creativitat popular, auguren una graella I+D, pizza argentina –quasi inèdita a Barcelona–, empanades i un tiquet que va “d’allò universal fins al que et vulguis gastar”.

“L’avi tenia per costum –i ho mantenim– tractar tots els clients de la mateixa manera”. Ho diu la Júlia Ferrer, la dona d’en Ferran Rodríguez, ànima de Can Lluís, un dels restaurants preferits de Manuel Vázquez Montalbán (MVM), que hi anava des de molt jove: va néixer al veí carrer d’en Botella, al cor del Raval. I aquest tracte i acollida avui segueix vigent en les noves generacions d’aquest lloc més que emblemàtic, representant de la bona qualitat de la cuina casolana, polida amb amor. És una cuina a mitges entre la catalana i l’alacantina, d’on provenen els seus fundadors, per tant el plaer està assegurat en guisats i arrossos.

Albert Raurich –bullinià de pro– demostra que existeix germanor entre les tapes asiàtiques i espanyoles, i un nivell d'excel·lència de producte i creativitat que els ha valgut la seva primera estrella Michelin. Dos Palillos és una perfecta fusió entre bar Manolo i barra asiàtica d’alta cuina, un lloc que no té ni taules i on, si no tenen temps, no et van abocant el vi. Reflexió: part de l’estrella Michelin sempre premia el servei, i que ells la tinguin encara posa en més valor les seves fenomenals tapes asiàtiques.

El Cera 23 va començar com a restaurant de menú de migdia gallec a bon preu al cor del Raval. I segueix estant allí, esclar, però s'ha assimilat força al seu germà petit Arume: ha fet la seva oferta més noctàmbula, amb un repertori de clàssics de la cantonada verda modernitzats. Això sí, amb una relació qualitat-preu òptima. Aquí el pop a la gallega és pop a la gallega, però també hi ha receptes de cuina mediterrània moderna i tatakis i carpaccios excel·lents. I us podeu clavar un bon entrecot de vedella gallega amb salsa de formatge de tetilla a un preu òptim!

Blanc, d’interiorisme excel·lent, fusta i metall formant una mena de minimalisme rústec i acollidor, aquest petit restaurant es presenta com una continuació de la casa de la seva propietària, la Flor Falchetti. La seva cuina és un recorregut culinari per la Mediterrània que s'atura a França, Itàlia i Espanya. La seva carta flueix constantment, així que les mandonguilles casolanes o el peix fresc entren i surten tota l'estona, però sempre hi ha uns fixos com el tàrtar de bou o les arengades amb salsa tàrtara.

Dinar o sopar  amb un entrepà, una crep o una amanida. Fins aquí, cap novetat. Però, per qui ha entrat al Guixot, hi ha un abans i un després en aquest tipus de restaurants. Aquí, els entrepans són molt diversos, molt complets i amb combinacions que els fan exquisits (tasteu el “Gòtic”, de pollastre, alvocat, albergínia, maionesa i brie). Igual que les creps o les amanides. L'ambient és molt distès, i el tracte, excel·lent. I hi trobareu un bon menú de migdia, d'aquells amb tantes opcions que sembla una carta.

Sota la façana d’un curós bar de tapes, al Suculent és una casa de menjars on es maneja una cua de bou superlativa, d’aquella que es serveix enganxada al moll de l’os i que per efecte de la cocció del xup-xup es desprèn gairebé per poder mental. Un plat difícil de trobar fins i tot als qui fan bandera del tradicionalisme. I que, per cert, no és de toro ni de bou: és vaca vella i així ho fan constar a la carta. Tasteu també el costellam de porc ibèric Maldonado, l’aristòcrata de la peülla, o unes mandonguilles de botifarra amb sèpia, l’estrella de la cullera, que és la tercera pota del local, a més de les tapes. Els diumenges hi trobareu arròs de mar i muntanya i flamenc en directe.

Ah, la dieta mediterrània, vaporós concepte que, resseguit al mapa, abasta des de la calma gaditana fins a la guerra siriana. No entraré en disquisicions sobre Ancel Keys, el creador del concepte, però sí que val molt la pena anunciar que ha obert el Summak, un libanès libanès (restaurant libanès de propietat libanesa). Aquí, explica en Yann Lassade, un dels socis, tenen un objectiu molt simple: “Oferir el menjar libanès quotidià en un ambient maco i amb molta llum”. En Yann posa èmfasi en el dia a dia, perquè assegura que quan va venir a viure a Barcelona, va “visitar la majoria de libanesos. I tenien un enfocament molt turístic”. Aquí, diu, “res és congelat, i menjaràs el mateix que mengem cada dia”. Oblideu-vos de fantasies aràbigues de mil i una nits i catximbes: el Summak –dit així per l’espècia omnipresent en la cuina libanesa, de color vermell fosc i sabor acidulat– és un restaurant d’ús quotidià, obert a la fantàstica llum de les Drassanes i amb un plantejament planer: fan 'meeze' (plats per compartir, les tapes del Líban), plats principals i un exèrcit de 'manakeesh', una mena de pizza libanesa molt popular Costa entre quatre i sis euros i es pot menjar en una senzilla versió amb 'zaatar', fonoll libanès sec i oli d’oliva, o amb 'shanklish', potent formatge blau libanès, acompanyat de tomàquets i espècies. El Summak és les Drassanes, just davant del solar que ha vist denegada la llicència per a un hotel de luxe. A en Yann això no li fa perdre la son, perquè l’ofer

Quan van obrir el seu primer Fish & Chips a Sant Antoni, la idea dels germans Mani i Magid Alam era exportar a Barcelona un concepte 100% britànic gairebé inèdit aleshores. Lluç arrebossat amb patates fregides, elaborat amb bon producte i tècnica impecable, i una sèrie de tapes senzilles per acompanyar l’experiència surrealista d’estar menjant 'fish & chips' al cor de l’Eixample. De cop i volta, es va fer el miracle: cues de més d’una hora per gaudir d’una oferta senzilla i informal, 'fast food trendy' de qualitat que atipa a un preu ajustadíssim. I més per intuïció que per olfacte 'marketinià', els Alam van haver de posar-se les piles i buscar un segon local per donar resposta a una demanda creixent que ni ells s’imaginaven quan van obrir. Això va ser fa tres anys, i en fa un i mig va arribar el local de Balmes, que ha donat pas a un tercer, al Raval, i a un quart a prop d’Universitat, a Aribau 18, amb cocteleria. Ubicat a prop del Museu Marítim, aquest tercer Fish & Chips té alguns detalls que el diferencien dels altres, malgrat que la filosofia és la mateixa: fusionar el 'fish & chips' clàssic amb un toc asiàtic, especialment pakistanès, país d’origen dels germans Alam. Aquest local, però, té un especial valor sentimental perquè es troba al barri on van créixer, i és l’únic de tots que té planxa, cosa que permet crear plats que només trobem aquí, com ara un tataki de tonyina fantàstic amb una salsa de iogurt i albergínies envinagrades. Tots els plats tenen un inconfusib

La furgoneta pionera Eureka, del Gastón i la Priscilla, va engegar el 2013 i ara s’acaba d’encastar en un cantó de la plaça Reina Amàlia, punt d’entrada 'soft' al Raval 'hard'. El restaurant, que el Gastón defineix com un "diner californià", és tan pulcre, angulós i minimalista com la reurbanitzada plaça, abans forat negre. "Una barra de roure massís és l’únic que separa la cuina de la gent. Res a amagar –diu ell–. El caràcter d’un lloc no ve de la carta ni de la decoració, sinó dels treballadors i els clients, i volíem conviure junts”. Deia cuina de gènere? Cuina de carrer de Los Angeles, on va néixer la Priscilla: "Picant, xilis, tacos, cebiches... Quan vam començar, no hi havia un lloc així aquí: tot era dels Estats Units o mexicà", recorda el Gastón. Un lloc impol·lut on acabes amb les mans empastifades. El seu entrepà de pollastre és una bomba: pollastre fregit i arrebossat, coleslaw amb llima, cogombres i salsa de chipotle i mel, en brioix. Per 10 euros, porta una generosa ració de patates al forn amb chimichurri i una bona amanida de full de roure. L'entrepà dispara instantàniament els receptors de plaer i se’t queda a la gola una bona estona després. Els tacos també són excel·lents: en cap de setmana els preparen en versió brunch, barbaritat XXL amb ous remenats i xoriço crioll, sobreeixint de sour cream, patates i amb totopos i guacamole. Aquest no és un lloc de fer bondat sinó d’indulgència, com indulgent és fotre’s uns jalapeños farcits de cheddar (i després una

El restaurant Sésamo es troba al barri del Raval en el centre de Barcelona, a prop de molts llocs d'interès de la ciutat així com les rambles o el port. La seva decoració i les seves petites dimensions fan d'ell un restaurant acollidor i d'ambient càlid que t'atrapa. Se centra en la cuina vegetariana amb influències italianes i internacionals, i utilitza els millors productes biològics del mercat. Posseeix una carta amb plats molt variats, que sorprenen els paladars més exquisits. Sésamo és un restaurant especial que posa molt d'afecte en tot el que fa i aposta sens dubte per l'originalitat i l'art en tots els seus sentits. S'hi organitzen exposicions de fotografia, els dijous ofereixen còctels i els divendres i caps de setmana hi ha un DJ en directe. Un local en continu moviment que no para de innovar i de sorprendre. Tot un punt de referència de la ciutat comtal, que suposa una visita imprescindible. 

Tots els vegetarians volen ser diferents, però aquest ho és de veritat: el seu receptari, a mig camí entre la tradició catalana i la cuina d'autor, és sorprenent, saborós i sense dogmes vegetarians. Tasteu les faves a la catalana o el seu timbal d'escalivada i figues i ja em direu. I tenen una bona bodega.

Abans la bodega Fortuny, aquest local minimalista d'una anglesa i un australià es defineix com a 'gastropub'. Hi podreu trobar receptes originals i delicioses, amb influències britàniques, italianes o catalanes però sempre molt originals. Bons esmorzars, dolços i salats, i plats imaginatius com el 'fried rabbit', és a dir, conill fregit i arrebossat a l'estil USA. Postres casolanes excel·lents.

No és un restaurant italià. No és, tampoc, una trattoria italiana. És una taverna veneciana i porta el nom amb què anomenen aquests llocs a la ciutat dels canals, Bacaro. Els venecians són diferents de la resta dels italians. Proveïdors de peix a l’època romana, els venecians encara continuen vivint amb els peus a l’aigua i en qualsevol dels seus sis sestieri (barris) es menja divinament si es pren la precaució d’esquivar els llocs turístics. Tenen una cuina molt particular, marinera i refinada, amb tocs que van quedar de les evitades invasions turques i enriquides gràcies a la passió aventurera dels seus marinaros, amb Marco Polo al capdavant. Mauri, venecià resident a Barcelona inquiet i creatiu com no n’hi ha (XeMauri a Milà; Xemei i Santa Marta a Barcelona), es va aliar amb el jove xef venecià Vieri, amb l’uruguaià Pablo i amb el pakistanès Alí, per posar en marxa aquest lloc tan particular que fa difícil la seva definició. Un lloc on generalment es rep amb un petó o una abraçada, i això ja és molt. Un lloc on es pot prendre des d’un prosecco fins a una canya, i passar una de les nits més delicioses en bona companyia i amb una oferta gastronòmica excel·lent i a preus més que raonables. Comencem la serata compartint una inigualable burrata amb bresaola (similar a la cecina) i unes sardines in saor, amb panses i ceba confitada, escabetxades en blanc. Un plat sublim de la cuina marinara de la Sereníssima República de Venècia. Tot seguit, i sempre acompanyats per una copa d

La Berta, en Sergi i la Jordina fa anys que tenen negocis petitons i aprofitadíssims al Raval i treballen plegats per cultivar un nou model de relació establiments-barri, basat en la xarxa, la sostenibilitat i l’atenció als veïns. Que hagin unit esforços per obrir La Monroe, el bar de la Filmoteca, és molt bona notícia, perquè la gestionen amb el mateix amor i coneixement del territori que els seus propis locals. En entrar-hi ja es nota: en un espai enorme i diàfan, tot finestrals, han aconseguit traslladar aquella calidesa i ambient familiar del Lupita, Las Fernández o el Pódame. Les llambordes de la plaça són el terra del local, té una gran terrassa amb gàbies d’ocells per fer-hi créixer l’heura i tauletes d’alumini lacades de verd piscina i roig corall. L’interiorista Antonio Iglesias ha fet una feina magnífica: ha iŀluminat l’espai amb llums fets amb oueres reciclades i bombetes de gran filament i ha disposat llargues taules de fusta per compartir amb esquelet de bastida –diu que per retre homenatge a En construcción, del Guerín, que es va rodar allà–. La Monroe és tot terreny: hi pots esmorzar, picar tapes –l’ensalada russa és boníssima i els embotits són de Ponts!–, fer un menú a bon preu, beure tes, còctels, menjar entrepans i amanides, sopar un cebiche o un secret ibèric. T’hi pots gastar quatre rals i fer un cafè i un fabulós pastís casolà o sopar per 25 € i quedar com un senyor. A La Monroe hi ha germanor i fa de bon passar-hi el dia. Ara sí que podem dir que a la

La israeliana Shira ha obert A Tu Bola Gourmet Food, un minúscul restaurant que refon el producte de proximitat en forma de plats combinats d'imaginatives mandonguilles, on es pot triar pilota i l'acompanyament. Tres enormes boles de xai especiat –tenen moltes varietats vegetarianes– més uns fideus –d'arròs, extrafins– saltats amb verdures, costen 7,80 euros (copa de vi bo inclòs). Si seieu a la barra que mira al Raval, espectacle assegurat.

Si encara no hi heu menjat mai, heu de saber que a vint metres de La Rambla també s'hi pot menjar bé. Aquest restaurant casolà ofereix cada dia de la setmana un menú immillorable, on s'ajunten preu ajustat, bon producte i racions generoses. Un diumenge qualsevol, per exemple, us hi podeu trobar un bon arròs negre i un 'marmitako' de segon. És un lloc ampli, còmode i amb bon servei, més visitat pels locals que pels turistes.

L'Arume és el germà gastronòmic del Cera 23. Som davant un restaurant gallec jove i sense tòpics. Es defineixen com a cuina atlàntica, i exerceixen la renovació de plats clàssics com el pop a la gallega, que ells preparen amb una salsa d'algues i allada de pebres (plat guanaydor del premi a la Tapa de l'Any del 2015). La situació és tel·lúrica: el número 13 del carrer Botella, on va néixer Vázquez Montalbán, i on hi havia hagut la casa de menjars gallega el Cau del Padró, i la seva arquitectura és molt singular. De fora sembla diminut, de dins és enorme.

Amb aspecte d'agradabilíssim –preciós, més aviat– bistrot francès, aquest restaurant a la part noble del Raval ofereix cuina mediterrània amb un fort toc italià. Plats com el magret d'ànec amb verdures de temporada tenen una forta identitat francesa, però també es permeten divertiments de fusió com un secret ibèric a la brasa amb chutney de pera i escata negra.

La gastronomia d’un indret no és només el producte, la tècnica, les receptes... També hi influeixen els llocs on es desenvolupa i es cou, el seu soroll, les olors, el comportament de les persones. Planteu-vos a la Boqueria ben d’hora al matí i fiqueu-vos entre pit i esquena uns ous ferrats amb bolets, un capipota o un peixet fregit envoltats de gent que transporta carn, peix i verdures, i el caràcter animat d’en Quim i els seus...I entendreu què és la Mediterrània.

Dinar a la Fonda Espanya és un dels luxes que es pot donar un bon vivant d’aquesta ciutat, però no pel preu, sinó pels components que transformen aquesta fase del dia en un moment agradable i inoblidable. S’hi ha d’entrar amb la mentalitat de passar un moment rodejat de bon gust. Per l’estil del menjador, espai modernista, originalment projectat i decorat per Domènech i Montaner, i per la bona oferta gastronòmica de la mà d’un dels grans cuiners del país, Martín Berasategui. Als fogons hi ha un experimentat Xavier Sender, set anys deixeble predilecte del gran cuiner basc i amb una trajectòria que es percep en el resultat final de cada plat. Com en la nostra darrera visita, quan ens vam emportar a la boca uns magnífics cigrons amb orella de porc i botifarra negra d’especial qualitat. La particularitat de l’expert i sensible Sender és que ha sabut mantenir-se en aquesta cuina ‘dictada’ per Berasategui i modernitzada per ell sense exagerades pretensions. “Això implica diferents viatges al mes i converses profundes amb el mestre”, ens explica quan li preguntem com es fa per mantenir una cuina conjunta amb un dels grans. Martín “pretén atansar el seu concepte culinari a tots els públics, buscant elaboracions senzilles, equilibrades i saboroses”, comenta. Entre les espectaculars rajoles i aquest màgic espai de sostres alts i decorats, la Fonda Espanya ofereix una cuina d’arrels tradicionals, actualitzada, presentada amb imaginació i basada en els millors productes del mercat. Segui

A vegades, un xic de luxe i plaer no està obligatòriament renyit amb la butxaca. Pensem massa en el preu de la nota i no tant en el plaer d’una bona vetllada amb bona cuina i millor atenció com a elements fonamentals. El luxe no és el que predomina a Ca l’Isidre, un restaurant únic: són més aviat els detalls, l’atenció, la bona cuina de sempre i una carta de vins que fa somiar el paladar només de llegir-la: unes 300 referències, d’allò més temptadores, tot i que alguna de preus reservats per a grans celebracions. Ara que el Raval està de moda, no està de més recordar que l’Isidre Gironés i la seva dona, la Montserrat, van tenir el coratge, el 1970, d’obrir un restaurant en un barri que no era el d’avui.

En aquesta deliciosa terrassa, potser la millor del barri, hi trobareu saboroses tapes i plats del dia. Les seves braves Kasparo fan oposició a estar al top cinc de les millors de la ciutat. I val molt la pena també tastar les croquetes de ceps.

Aquest bar és insòlit: amb un espai amplíssim i passat de mític antre rocker (abans va ser el Valhalla, l'Urbe i el Corto Maltés) està dedicat al skate, el punk, i el hard-rock. Treballat fins al mínim detall -a l'entrada hi ha un expositor d'art urbà– el local compta amb un half-pipe -mig tub gegant de ciment– a la rerabotiga per a què la clientela hi vagi a patinar. La decaoració está feta amb mil taules de skate trencades.

Diuen que abans prendre absenta era com fumar-se un bon porret: si era bona no trigava gaire a fer efecte. Com la que fa anys diu que es podia consumir al Bar Marsella, conegut popularment per ser el més antic de Barcelona en actiu. Fundat l’any 1820, aquest local arrossega la fama de ser un cau d’absenta. Però qui acudeixi aquí amb ànim de rememorar les gestes de Baudelaire o Hemingway es trobarà amb una caterva d’estudiants Erasmus propulsats per la sangria, i algun mitòman que, amb la guia de torn al costat, exerceix el ritual totalment mancat de glamur. Això sí, en una nit poc concorreguda, en aquesta taverna nostàlgica podrem juga a ser Johnny Depp a 'From Hell'.

Manté, la Casa Almirall, la barra i les taules de marbre amb un únic peu. Aquesta vella consistència es deixa afalagar per la famosa barra de fusta de voluptuositat modernista i una musa de ferro colat de l'Expo del 1888.

Una barra de fusta, terra de rajoles, miralls a les parets, verdor vegetal a l’entrada i ni rastre de ferum de peix fregit: el fish&chips no va triomfar a la rambla del Raval i dues veneçolanes intrèpides es van fer amb el local. Fa dos anys que la Romi –propietària del Foxy de Riera Alta– i la Vanesa –arquitecta– es van instal·lar a l’artèria principal del barri, al costat de l’altra perla, el Madame Jasmine, i es pot ben dir que han aconseguit allò que es proposaven: obrir un bar-restaurant popular i de qualitat que la gent prova, repeteix i recomana. Què té, el Palosanto, que el fa tan atractiu? Per començar, un tracte franc i proper: des de l’atenta Vanesa fins a l’espurnejant Marta, passant pel Carlos –un dels cambrers amb més fans de la ciutat–, tots et fan sentir com a casa. Després, la teca. El millor comentari sobre la seva cuina el van fer una parella de nois quan marxaven després d’haver sopat: “Es nota que està feta amb amor”. El salmorejo, amb espàrrecs, ous de guatlla i pernil, és sensacional; la truita de patates del cuiner Marcos té devots; l’entrepà de calamars amb maionesa d’all confitat, alvocat i wasabi sembla ideat expressament per perdre el senderi. També fan molt bones hamburgueses, mandonguilles per sucar-hi pa... Abans de les 22 h tenen mojitos, caipirinhes i caipiroskes d’oferta a 4 €. A les taules han tingut la bona pensada de posar a disposició del client uns quaderns de dibuix perquè la gent s’hi esplaï: han tingut tan bona acollida que en fan u

“Això no és un bar però tenim barra”, explica el Sergio, un dels factòtums de La Virgen, a una parella que entra al local. “Us heu de fer socis: apunteu el vostre nom i cognom aquí, costa 1 € a l’any i ara us dono el carnet”. És així de fàcil formar part del “despatx cultural” de La Virgen, un espai de sostres alts amb ventiladors d’aspa, parets de maó, cap tauleta igual –tot són objectes trobats– i un lavabo ple de collages molt suggeridors, d’una luxúria vintage que encara fa trempar. Era l’antic magatzem de la bodega on ara hi ha el Manchester: un bon dia quatre amics van decidir fer-se’l seu, reformar-lo i convertir-lo en un local on hi passessin coses: performances, poesia, exposicions, música en viu... Quatre anys després, per exemple, els dijous s’omple com un ou per veure les jam de gipsy jazz dels Trio Barnouche i el primer dissabte de cada mes La Virgen s’escampa per tot el carrer i acull El Rastro, un mercat de segona de mà.La clientela és variada: estudiants, estrangers cul-inquiets, curiosos de la nit bohèmia barcelonina... S’hi veuen tota mena de pentinats –rastes, gomina, crestes– i vestimentes –bombatxos, samarretes de Guns’n’Roses, pantalons de pinces. El preu de la cervesa depèn de si hi ha espectacle o no. Fan biquinis a dos euros i mig. Hi ha poca cobertura al mòbil i, al tanto que va de canto, com que no és un bar sinó una associació cultural, S’HI POT FUMAR!

Un pakistanès de bigoti inhumà demana una infusió. Una iaia guenya carregada amb bosses de la Boqueria remena un cafè; el seu gosset aprofita per escapar-se i llepar-me els dits del peu –maleïdes xancletes–. A la terrassa, un grup d'estudiants barbuts de la Massana fa una competició de quintos... És el Mendizábal, el bar més incorrupte del Raval. No crec que hi hagi cap altre establiment tan en contacte amb l'exterior. El Mendi –com el coneixen els seus acòlits–, més que un negoci al carrer, és un tros de carrer convertit en negoci, perquè bàsicament no té local. Una barra adossada a una façana i unes taules a l'exterior conformen el mobiliari; l'estrafolària fauna dels Andes Ravalers s'encarrega de posar-hi la resta. Al Mendi podeu prendre una copeta de peu al carrer, fent amistats inesperades, o reposar a la terrassa de la plaça del Canonge Colom, una illa urbana que s'amaga a plena vista i, tot i la seva proximitat a l'infern turístic, mai no s'ha vist castigada per famílies angleses de pell escaldada. Aquest bar té un escut que repel·leix el guiris Paellador com si fossin vampirs davant un camió d'allioli. És massa desconcertant, massa Raval per atraure el ramat. I això que hi fan uns entrepans orgiàstics amb matèria primera de la Boqueria que recomano per fer esponja abans dels cubates. Ara bé, el millor, més enllà de viandes, és la possibilitat de veure la desfilada de friquis del carrer de l'Hospital en viu i en directe, a la mateixa vorera  i amb una birra a la mà.

De mica en mica, però en un lapse relativament curt, el carrer Carretes s'està convertint en un microclima de locals amb personalitat pròpia. Als alegres gitanos cantaires de l'Assamblea Evangèlica, el taperisme de barri del Makinavaja, l'opció més noctàmbula del Lempika i la fantàstica gastronomia del Bierzo de Las Fernández, hem de donar la benvinguda a La Casa de la Pradera, un bar que arriba per consolidar l'heterogènia moguda carretera i hi afegeix una bona dosi de frescor i entusiasme 'queer'. Els seus propietaris (dos gallecs, en Dani i la Maria, i una catalanomarroquina, la Sanna) fa quatre mesos que van obrir amb la intenció d'incrementar la magra oferta de bars familiars que ofereixin tapeta de franc amb cada consumició. També fan sopars de grup per encàrrec i d'aquí poc volen obrir terrasseta a la plaça de l'Hort de la Bomba. La clientela és variada: hi ha mariques i bollos, hi ha moderns i gent del barri, passavolants, guiris i l'ambient és distès i divertit. Tiren bé les canyes. Les nits de divendres i dissabte hi ha DJ i els capvespres fan bingos i playbacks "perquè la gent rigui". A la barra tenen quatre perruques de colors que la gent va demanant a mesura que s'engaten: causen furor. Més endavant volen ampliar la secció "complements" perquè la gent es disfressi i la festa agafi proporcions carnestoltesques. La Casa de la Pradera és un bar queer familiar i de barri, i aquest és un model que estaria bé que quallés.

Aquest clàssic bar ravaler és històric: bé com a Bar Kuki, als setanta, quan s'hi reunien els gitanos del carrer de la Cera o en la seva encarnació 'hard' posterior, quan els tres germans roquers del grup De Kalle el van convertir en un clàssic de la resistència del punk i el rock barceloní. Ara el Big Bang segueix dedicat a la música en viu, en aquest cas més escorat cap al jazz: hi sovintegen els concerts de bons músics de l'escena jazz barcelonina i també visites internacionals, a primera hora, i després sessions de rock, soul i jazz.

Les metròpolis són organismes accelerats, en canvi permanent. Hi ha les solucions urbanístiques dictades des de dalt i els moviments peristàltics, espontanis, de la ciutat mateixa. L’encaix és el que acaba donant forma als nostres barris, carrers i places, perquè, com deia Valéry, “dos perills amenacen constantment el món: l’ordre i el desordre”. El carrer d’en Robador ha patit molts canvis: l’Ajuntament va obcecar-se a ‘netejar-lo’ de prostitutes i rentar-li la cara –massa cèntric i a l’abast dels turistes per ser tan cru i real–, la Bata de Boatiné va abaixar la persiana deixant orfes bona part del col·lectiu queer de la ciutat, locals populars de tota la vida també han tancat i se n’han obert d’altres, com La Robadora, que es dirigeixen a un públic amb una capacitat adquisitiva superior a la de l’entorn immediat. La Maria de La Casa de la Pradera i en Krishna del Chelo han agafat un local del carrer on abans es feia microteatre i l'han convertit en un bar de tapes: el Manolito. El primer que et sobta en entrar-hi és la lluminositat: l’espai, diàfan, rep un bany de llum des dels finestrals del darrere que el converteix en una bombolla càlida i agradable al mig d’un barri de carrerons estrets i foscos. El terra i les taules de fusta incrementen aquesta sensació uterina i el tracte amable i familiar dels propietaris també. Al Manolito, hi pots menjar unes delicioses albergínies fregides amb mel acompanyades d’un suc natural amb ingredients com poma, pastanaga i gingebre, pe

L’Olímpic Bar és un vòrtex al voltant del qual giren en espiral bohemis, hipsters, crusties, freaks del Raval, grups d’universitaris borratxos que volen veure el futbol, parelletes amb poca pasta a les butxaques... Aquest dinosaure, reviscut recentment per a felicitat dels arqueòlegs del mam, conserva el seu encant  primigeni, però ha tornat amb un lífting d’esperit tan bèstia que s’ha convertit en un deliciós contrast vivent: és un bar de vells que torna bojos els joves.Amb un desplegament inhumà de rajoles dels setanta i un mobiliari de fusta cromada d’allò més kitsch,  l’Olímpic recorda el clàssic bar tronat ravalenc, i en essència ho és, però els seus reanimadors han aconseguit donar-li una pàtina de modernitat reciclada i una personalitat de clara influència hipster que funcionen molt bé.Proveu de fer-vos amb els butacots de l’entrada –dignes del rebedor de la Pantoja de Puerto Rico– i des d’allà podreu tenir una visió privilegiada del tràfec –i del tràfic– del carrer Joaquín Costa. No hi ha porta, el bar està del tot obert a aquest aparador ravalenc.Si mireu cap a dins, veureu que el local, amb les parets pintades de blau cian, s’estira tot seguint una barra metàl·lica proveïda d’un aparador de xarcuteria de barri ple de fruites de tota mena (fan uns sucs collonuts). Hi podreu passar el dia sencer matant el cuquet amb aperitius, tapes, amanides i pica-pica a preus de barri, gaudint d’un bon mojito o assaborint una canyeta.

Aquesta vorera és el Barri Xino i l’altra ja és el Raval, m’explica la Rosa mentre em bec un quinto glaçat (1 euro el de San Miguel!). La Rosa va néixer a Batea, un petit poble de la Terra Alta. Allà hi havia un senyor molt ric que es va dedicar a comprar bars a Barcelona i posar-hi gent del poble a treballar. Així ho van fer els pares de la Rosa, que es van instal·lar a Barcelona l’any 1969 per fer-se càrrec del Bar Bodega Terra Alta. Després el van agafar la Rosa i el seu marit navarrès i se’l van fer seu: fa deu anys que acullen la penya Clarete, de l’Osasuna, i tothom diu que anar al seu bar a veure un Barça-Osasuna és el que més s’assembla a viure els Sanfermines des de Barcelona. El bar és allargat i té la barra a la dreta, amb un expositor com cal per a les suculentes tapes. Al fons hi ha quatre taules per poder menjar amb colla: els caps de setmana el local s’omple de jovenalla que ve a endrapar entrepans. Els preus són populars i l’ambient familiar, amb personatges del barri que te’n poden explicar de mil colors, i d’altres, com els anarquistes de l’editorial Virus que vénen sovint d’El Local del carrer de la Cera a fer un mos.  L’especialitat del Terra Alta són les truites variades, l’entrepà de pernil i els embotits ibèrics de l’Alberca tallats a mà. Al costat de l’equip de música, hi tenen quatre unglots de porc, i a les parets, fotografies emmarcades dels Byrds o d’en Bo Diddley: la renovació del bar està personificada en el fill dels propietaris, l’Imanol, q

Un local tranquil i amb molt d'encant –de tons clars i mobiliari de fusta a l’estil nòrdic– amb bona música. Als esmorzars i als berenars ofereixen croissants, iogurts, torrades, pastissos casolans variats... Seure-s’hi a qualsevol hora a fer una cafè (molt bo, per cert) i simplement estar-s’hi és una activitat excel·lent per a la salut.  Comproveu-ho.

Al Hey Ho! s’hi escolta punk-rock, hardcore i metall. Al Hey Ho!, si un dimarts de set a deu hi vas amb el teu skate i fas un bon truc a la petita pool o quart de pipe que tenen enganxada al final de la barra, et donen cinc xarrups. Al Hey Ho! hi pots menjar entrepans d’omnívor o vegans fins a mitjanit. Hi fan acústics. Hi fan el Barça. Fins a les onze la canya val un euro i te la posen amb unes olives, uns cacauets...

Barcelona té secrets a cada racó. Si la vius com un explorador a la jungla, si mires bé darrere les tàpies, al fons d’un carreró, si t’endinses per aquell passatge ombrívol que escup buguenvíŀlies, si tires sempre pel carrer que no coneixes, pots trobar sorpreses majúscules que t’alegrin l’existència. Al carrer del Príncep de Viana, curt, recòndit, just darrere el Tres Tombs, hi ha un bar gallec aparentment vulgar: barra metàl·lica, tauletes de fòrmica, dòmino, quintos barats, cambrer granadet...

Enmig del jardí de fulles de col que deixen les parades de pagesos de la Boqueria, hi ha el Papitu, un bar per fer l’aperitiu entre els crits, els carros de fruita i el guirigall. La seva terrassa ocupa gairebé tota la plaça i la barra resumeix a la mínima expressió l’encant del Papitu: un petit quiosc on tiren bé la canya i serveixen bones croquetes i calamars. Mentre bec un gotet de vermut acompanyat d’un plat d’anxoves, em distrec pensant com és possible que surti aquest bé de Déu d’un tros de barra que no arriba al metre. Neorrealisme barceloní amb seitó de guiri.

Neptú, fart de passar-se els dies en remull per aquests mars de Déu, ja fa temps que va decidir comprar una segona residència a Barcelona, prop del mar, però a recer de les aigües. Un dia passejant pel Raval, com qualsevol turista, va ensopegar amb l'antiga bacallaneria Pesca Salada. Neptú gairebé cau desmaiat enmig del carrer per l'emoció de la troballa. "Tan alt i tan fort que semblava", s'exclamaven les veïnes. Passat l'ensurt, Neptú es va empassar saliva i va pagar aquella cantonada amb perles del Mar del Sud. Una hora després, trucava a un decorador. L'interiorista ho va tenir clar de seguida. Al sostre, hi plantificaria unes escates de peix amb un rosetó fet de llauna de sardines i les làmpades les construiria amb ombrel·les de paper en homenatge a unes vacances de Neptú, al Mar Groc. Satisfet amb la feina feta, l'home es va preparar un gintònic amb una copa que li recordés una boia del mar. Dins d'aquell món submarí, el temps passava lent, fins que un dia Neptú va enviar un missatge dins una ampolla. Havia conegut una sirena del mar de les Filipines. De moment, no pensava tornar-hi. El decorador es va entristir durant una tempesta però, a ritme de gintònics, va anar fent amics i la que havia de ser la residència d'aquell déu, fa estona que s'ha tornat bar.

Neptú, fart de passar-se els dies en remull per aquests mars de Déu, ja fa temps que va decidir comprar una segona residència a Barcelona, prop del mar, però a recer de les aigües. Amb les bones mans i la imaginació prodigiosa de l'interiorista, el Pesca Salada és el rei d'un mar de gintònics. En prepara d'aranja, de poma verda, amb pètals de rosa.

Aquest bar de línies rectes és un manicomi diminut que s'ha guanyat els galons de la modernitat gràcies a un disseny fresc, a una agosarada selecció musical que va de l'indie a l'electrònica experimental i a una passió indesxifrable per uns petits objectes de plàstic que els nostres pares compraven a les benzineres. Si hi veieu coses estranyes, no en foteu la culpa als gintònics, ben preparats, per cert, i amb cogombre, llimona, gingebre o llima.

Antiga bodega que abans d'obrir queia a trossos i que, sense renunciar a l'essència (el local era replè de les ampolles de sifó que encara avui decoren les parets) s'ha convertit en un establiment d'èxit a ritme de música negra, copes i broquetes i bona cocteleria (els propietaris són els mateixos que els del restaurant veí, l'Ofis). Tenen una programació d'esforçats DJ amics de la casa que punxen música negra i ballable de qualitat.

Una capa de dos dits de farra condensada recobreix els futbolins de l’Ovella Negra del Raval, un parell de fòssils que han superat diverses glaciacions. Aquestes baluernes de fusta precàmbrica estan fetes d’una altra pasta. Porten una eternitat suportant el maltractament d’Erasmus britànics embravits i universitaris locals fins a les gònades de llet de pantera. Si han sobreviscut a aquest càstig infernal durant eons, ja res podrà eliminar-los de la faç del planeta Terra. Això que veieu, humans, no són futbolins: són piràmides.