El Gòtic

Barcelona té la riquesa de disposar d’alguns llocs que el pas dels anys millora. Un d’aquests casos és l'Agut del carrer d’en Gignàs, un dels primers bons restaurants que vaig conèixer quan vaig arribar a Barcelona en els anys setanta. Allà vaig saber que existia l’allioli i a partir de llavors vaig viure grans moments i grans decepcions...

Un local lluminós, net, que convida a entrar-hi i una cuina a la vista protegida per un vidre. La carta s'estructura en "per picar i compartir" (llaunes de qualitat, fregits amb oli d'oliva, embotits i formatges artesans...) i en "fet a casa" (plats com ous ferrats amb xistorra o bacallà confitat amb cremós de patata i pebre vermell).

L’Antic Teatre i la seva enorme terrassa anàrquica, plena de vida humana i vegetal, inseparable d’allò que passa a l’underground, és un autèntic oasi: un dels espais amb més encant del centre. Tingueu en compte que funciona a l’estil fes-t’ho tu mateix: no s’hi pot reservar taula i cal que feu la comanda al bar i us emporteu la beguda fora. És la principal font d’ingressos del centre social i cultural que regenta l’espai i punt de trobada entre artistes, veïns i col·lectius.

Les tres tapes imprescindibles d’aquest emblemàtic bar on haureu de menjar drets, ja us avisem, són el peixet blau fregit (Los Pescaditos), l’amanida de tomàquet, ceba i olives i el pintxo de botifarra. Nosaltres n’hi afegim una quarta perquè, de fet, aquí s’acaba la carta de La Plata: el pintxo d’anxoves, ufanoses i consistents, les millors! I per què cal gran cosa més si el que hi fan ja és bo? Us hi sentireu com en les tavernes de pescadors d’abans, en què el contingut era el de menys. Bon tracte, bona teca i bon vi!

Tot el que hi ha al Neri és especial, com si quedés impregnat de la bellesa de la plaça més bonica de Barcelona, la plaça de Sant Felip Neri. Com l’hotel, singularitat i exquisidesa regna a la planta baixa. El restaurant ofereix una cuina creativa i delicada que promou la gastronomia catalana i el producte local. Si fa bon temps, aprofiteu per fer l’última copa a la terrassa de l’hotel, de les millors de la ciutat.

A Ciutat Vella cada vegada és més difícil desgranar el gra de la palla, amb tanta franquícia i locals sense ànima que busquen la massa de turistes. Trobar una taverna com Babia és un regal de Déu. Aquest local fumejant és un bar castellà a Barcelona, feliçment desubicat, que serveix cecina de Lleó, patates amb 'mojo', entrepans de 'lacón', amb l’acompanyament de Mahou, jazz i bones cançons. Visca els oasis com aquests!

Encara en queden, de bons, al Gòtic! Aquesta taverna gallega fa molts anys que s’aguanta amb peu ferm. La seva especialitat és el peix. Seitons amb vinagre, calamarsons, popets a la planxa, calamars, navalles i, és clar, el seu pop a la gallega, que, com a gallec autèntic que és, serveixen sense patata bullida. No perdeu l’ocasió de tastar el morro ni l’orella. Aquest és el vostre lloc si voleu sortir pel Born sense deixar-vos la cartera en el sopar. Canyes de mig litre o gerra de vi per anar fent passar el peixet i entonar la nit!

Al Bistrot els esmorzars són estil 'brunch' però incorporen peix, cuscús i fins i tot vedella rostida; cal tastar-los, si més no per originals! Al migdia tenen una fórmula excel·lent per pocs euros que combina 'untables' vegetals més el plat del dia vegetarià o carnívor, beguda i postres. A la nit, la carta és més curta però no per això menys luxosa. Fan unes costelles de porc i de vedella amb cuscús molt suculentes i un xauarma de xai amb vi negre exquisit! 

Al Caelis es desplega una cuina arriscada però que alhora conserva el punt de tradició. Un equilibri que segur que us sorprendrà tant en gust com en presència al plat. L’atenció a la sala és impecable. Té dos menús de degustació, un dels quals està enfocat a realçar el producte de terra i de mar, i un menú de migdia a un preu molt raonable que porta plats com uns macarrons farcits de calamar i foie-gras que inclou beguda, postres i cafè.

Si en un local de cuina forana hi ha gent del seu país menjant-hi és que val la pena entrar-hi. És el cas del Cantinho Brasileiro, on diuen que han menjat personatges com Ronaldinho i Carlinhos Brown. Fan cuina popular d’aquest país des de fa més de vint anys. Hi menjareu coxinha, una mena de croqueta de pit de pollastre esmicolat i arrebossat amb pa ratllat, sucosa per dins i gustosa gràcies a un toc secret. No fallen els plats forts com la feijoada, mongetes negres guisades amb carn de porc i acompanyades de farina de mandioca.

Els que han gaudit del que ara és el Petit Capet (a Gràcia) poden fer-ho en una versió  millorada al Capet del carrer Cometa. Hi fan una cuina de característiques molt pròpies, refinada, saborosa. Que senzill és l’espàrrec blanc cuinat de manera diferent, crocant i saborós, amb botàriga, fonoll i anet. També és molt recomanable el tàrtar de tomàquet amb anguila fumada, xips de coriandre, fulls de mostassa i orenga. I per descomptat, el plat fort, el colomí. Tasteu les croquetes de pollastre amb kimchi, la millor manera de començar. 

El Cecconi’s s’ha consolidat com una referència de la cuina italiana de Barcelona. Hi triomfen plats com un vitello tonnato, uns nyoquis a la romana, i la focaccia que et deixen com a piscolabis i amb un oli excel·lent. Hi trobareu un menjar italià de primera categoria: la pasta feta a mà, però també mariscos i peixos cuits al carbó, com un bacallà amb llenties, coliflor i salsa verda i els excel·lents espaguetis amb llagosta i bitxo. Tenen una carta de brunchs que (oh!) ofereix pasta! Qui és el valent que s’atreveix a esmorzar uns pappardelle amb ragù d’ànec?

L'oferta de xauarmes a la nostra ciutat és exagerada. Si no teniu la sort de tenir un amic que sigui un bon tastador d'aquest  menjar i que us pugui guiar, us trobeu perduts. Fareu bé de tenir present El Cuiner de Damasc, on els xauarmes tenen gust autèntic. I què té que no tinguin els altres? Doncs carn de xai i de gall d'indi, poc habitual als xauarmes però molt saludable perquè la quantitat de greix és molt baixa. Només en fan d'aquest tipus i porten espècies, tomàquet, cogombret, salsa de iogurt i picant al gust del consumidor. 

La cuina aquí és notable –el pastís de carn, l’àpat preferit per totes les models, és impressionant–, tenen aixeta de Grolsch i una distribució de l’espai que aprofita a la perfecció els grans finestrals i l’espai diàfan en què s’ubica. També compta amb una petita terrassa, només recomanable per als qui els agraden les emocions fortes i sorolloses, i amb sala de billar.

En aquells temps en què ser vegetarià era outsider, a Barcelona obria el Govinda. Un dels primers restaurants especialitzats en aquest tipus de cuina amb influències índies. La gastronomia índia té un ampli ventall de cuina vegetariana atès que hi ha comunitats que tenen un respecte profund pels animals. I per més exotisme, no serveix alcohol, com marca la tradició índia vegetariana. Té un menú de migdia amb incorporacions de cuina asiàtica, que és excel·lent i que fan extensiu al cap de setmana, una carta de bones especialitats índies i un bufet lliure d’amanides.

Hi ha restaurants que obren i penses: això serà un clàssic. El ventall de l’oferta gastronòmica agafa des d’unes croquetes de pollastre realment bones o uns bunyols de bacallà, a un arròs negre grenyal, un filet al punt tendre i gustós, amb l’encert de la carabassa d’acompanyament, o una rajada amb mantega, espinacs i tàperes. Compte! Si no mires els preus i demanes de cor pots quedar-te una mica garratibat amb el tiquet (uns 40 euros sense vi). El menú de 15 euros és una bona opció per deixar-se captivar pel Thonet.

Les hamburgueses XXL que hi fan necessiten almenys un dia de dejuni. El Hard Rock és una referència de cuina nord-americana a Barcelona. I hi ha vida més enllà de l’hamburguesa. És de rigor parlar de l’oferta de carns fumades típiques de la cuina texana, com el pulled-pork (porc rostit i desfet) fumat i amb salsa barbacoa. Per als més valents, de postres hi ha el hot fudge brownie, una copa gegant amb gelat de vainilla i xocolata calenta desfeta sobre un brownie casolà. 

L’Informal, un restaurant 'cool' ubicat a l’interior de l’hotel The Serras, amb una proposta desenfadada de tapes i platets amb productes frescos. Les anxoves, de l’Escala, són fantàstiques, com també ho és un carpaccio de gambes de Palamós, un dels plats estrella. En quant a carn, el producte -graelles basques, argentines i japoneses- es concreta en plats que són el paradigma platònic del sabor: uns ceps a la brasa amb pesto d'herbes, figues, pinyons i parmesà, per exemple.

La barra allargada de l'IRATI allotja unes cinquanta varietats de pintxos, entre freds i calents. En calent, un bon exemple seria el de pastís d’escórpora sobre una base de nata agra i ou. O una llesca de pa que és un petit imperi de sobrassada amb mel, poma i formatge idiazabal cruixent. En fred, cal apreciar un combinat de pebrots del piquillo, tonyina, pasta d’anxoves i porro fregit. I per postres, res millor que el que ells han batejat com a Picor orgàsmic: formatge de cabra amb nous i melmelada de gerds i cruixent de pebrot.

La brasa japonesa és l’especialitat del Kak Koy, la versió bar i gamberra del Koy Shunka. D’aquí en surten especialitats de fusió que són marca de la casa. Com, per exemple, el pop amb cogombre o unes magistrals espardenyes amb raïm i greix de wagyu, o una molt més directa i boníssima costella de wagyu. Espai petit: hi ha dues barres i els cuiners fan de cambrers. És a dir, la cuina ocupa el menjador, o al revés, i això permet als comensals entrar gairebé dins la cuina.

Els nigiris arriben a la nostra boca sense alteració en la temperatura i es desfan amb tots els gustos potencials. Una cuina estratosfèrica, combinant enginy, sabors mediterranis i japonesos, que ha merescut la primera estrella Michelin d’un restaurant japonès a Barcelona. És una cerimònia on es controla exactament el tall del peix, la quantitat d’arròs i la textura. Indret absolutament ineludible per a qualsevol amant de la cuina japonesa. És entrar en un nivell senzillament superior.

Les cues de gent us indicaran on estan les millors granges de Petritxol. Una és La Pallaresa, que ofereix esmorzars i berenars superlatius des del 1947. No hi ha cap dubte que la clàssica xocolata a la tassa i un suís d'antologia són els grans protagonistes d'aquesta antiga lleteria.

No oblidem que l’entrepà de frankfurt forma part, des de fa temps, de la nostra cultura culinària (també per celíacs). Un clàssic viu dels entrepans a casa nostra. Tasteu el de carn d'olla i salsa de la Marta.

A la barra, a més, aposten per la cocteleria de la vella escola, gens cridanera, d'èpoques passades, una mica rupestre, fins i tot, però executada sempre amb canell honoris causa.

La Granja és una preciosa cafeteria del Call, nascuda en plena efervescència modernista. És un local de parets de pedra, taules de marbre i cadires de fusta, on ens espera una carta farcida de pastissets, xocolates, tes i infusions, refrescos, entrepans, licors –boníssims els d'aranyons, la ratafia i el martinet– i cafès, molts cafès. Sorprenen la gran quantitat de combinats que tenen i que compliquen deliciosament el moment de la tria.

Que bé que es vivia a les cavernes, amics meus. No teníem problemes d’hipoteca, no patíem escapaments d’aigua, no havíem de suportar veïns amb síndrome de Diògenes. Per això m’agrada Las Cuevas del Sorte, perquè està decorat com si fos una gruta ancestral i perquè entrar-hi és com tornar a aquells temps en què l’home en tenia prou amb un garrot i uns calçotets de pell de mamut per ser feliç.Aquest curiós bar és un forat esculpit a la pedra de l’ombrívol carrer Gignàs, una de les artèries més pudentes del Gòtic. La planta superior del local és una bogeria: les parets blanques, amb tota mena de desnivells, imiten les formes capricioses d’una cova i tot l’espai està recobert d’incomptables d’estalactites. I n’hi ha per tot arreu, fins i tot sota la barra! La cova, on s’hi accedeix a través d’unes portes de fusta que semblen excedents dels decorats del Senyor dels Anells, és la gran atracció del local i té una aroma caribenya especial. Però tampoc es queda enrere el soterrani, una cambra ombrívola on hi reposa un negre de fusta terrorífic que sembla tret d’una pel·lícula de vudú de sèrie Z. Las Cuevas del Sorte és un lloc entre misteriós i circense, una experiència que s’ha de completar amb els còctels (6-7 €), servits amb cartes esotèriques com a posavasos. Si no voleu provar els deliciosos mojitos, decanteu-vos per les receptes amb sucs de fruites, l’especialitat de la casa, i deixeu-vos embriagar en aquesta gruta on no hi cap l’avorriment: si la companyia no és grata, sempre p

Els ulls plorosos de l'ET, l’erotisme d’escalfador d’Eva Nassarre, l'alegria Titanlux de Cyndi Lauper i sona a la ràdio el nou single de Duncan Dhu. No cal calendari, perquè el tuf a vuitantes i a colònia Chispas se sent des d'aquí. Em vull apuntar a karate, mare, amb el senyor Miyagi i acabar d'una vegada el cub Rubik, i tornar veure un altre cop Retorn al futur. Aquesta època es captura amb Polaroids, les màquines que sense saber-ho es van avançar a la impaciència de veure com d'ample era el nostre somriure Profiden. El bar Polaroid és un mausoleu dels 80, un homenatge a les instantànies amb requadre blanc. Vinils, cintes de VHS i les famoses càmeres farceixen les parets poc il·luminades, com un decorat de La Bola de Cristal. El color se l'endú la barra, d'on pengen llums florescents d’aquest mil·lenni que fagocita la nostàlgia i en fa penjolls. La gentada s'hi abraona ja a partir de les set de la tarda perquè és un bar, com els d'abans, on un hi entra per avançar la nit. La cervesa té preus dels vuitanta. Al costat d'una figureta de la Betty Boop, una pèl-roja de llavis tan vermells com els del dibuix animat xerra animada amb una amiga en un tamboret folrat de tires còmiques. De la paret hi penja un vestit de superheroi que du a la pitrera una CH de roba groga. S’hi passeja per davant un noi que també s’ha vist com un superheroi aquesta tarda quan s’ha repassat al mirall de casa i el vidre li ha tornat la imatge d’un guaperes amb caçadora texana sense mànigues i el barre

També conegut popularment com Los Pescaditos, pel seu peix blau acabat de pescar ben fregidet. Tenen vermut de la casa Perucchi, dels més antics de Catalunya. Fer el vermut aquí és sentir-se com un rei, dins una tasca d'aquelles que semblen de prinera línia de mar a Càdiz. Només preparen peixet fregit, amanida de tomàquet i un pinxo de botifarra, tot boníssim.

El Nevermind resulta un exercici de nostàlgia curiós. En aquest bar ombrívol, carregat i brutenc honoren el rock de Seattle i consideren Kurt Cobain com si fos el fill de l'Esperit Sant. Grenyes, surfers, Alice in Chains a tota llet i, curiosament, molta gent jove.

Bar roquer de decoració excel·lent i cervesa barata amb música de fons que ens transporta a l'època de Guns'n'Roses. També trobareu un ninot a mida humana d'Eddie, el zombie-mascota d'Iron Maiden, assegut al vàter penjat a la paret. Tota la decoració és un primor del 'do it yourself' portat a nivells extrems. I us posen un bol de crispetes sempre. Els bars de metal del segle XXI haurien de ser així.

A primera vista us semblarà un bar rasta ideal per fer un suc natural després d'una rave antològica. Però la veritat és que al Juicy s'hi pot menjar variat i bé: amanides i plats freds exòtics, plats guisats d'influència índia... i de forma més informal, batuts, sucs diversos i entrepans molt treballats. Sempre treballen amb producte ecològic i la seva carta és purament vegana.

Aquest local fumejant és un bar castellà a Barcelona, com ho era la meva profe de Sòria a la meva ciutat. Un bar, feliçment desubicat, que serveix cecina de Lleó i entrepans de lacón amb l'acompanyament de jazz i bones cançons. Els amics s'hi asseuen per prendre una Mahou, o dues, i unes patates amb mojo, encara que sigui dimarts, i demà hagin de matinar. Perquè a Babia, el temps no corre o corre prou lent per pujar a la figuera de les hores tranquil·les.

Una bona carta d'amanides i pasta, també amb plats freds de degustació de formatges, pernil o salmó fumat. A pocs metres, just enmig de la plaça de Sant Just, hi trobarem les cadires atentes al sol de la terrassa, que es baralla amb els murs de pedra. En èpoques com la primavera, és un privilegi asseure’s en aquesta terrassa enmig del Gòtic, llegir el diari i prendre un cafè o un suc fresquet.

Transformada de taverna a granja, a la Dulcinea preparen una xocolata excel·lent. Els més golafres la podreu acompanyar amb ensaïmades i croissants.

Impossible no fixar-se en els aparadors d'aquesta botiga centenària, que des de 1917 ha vestit els caps de tota classe de gent de la ciutat. S'hi exhibeix amb gràcia i encant el que trobareu a dins: panamàs, barrets cinematogràfics i d'època, minitoquilles de cerimònia, gorres... Una oferta tan extensa pel que fa a marques i preus que, de nou, serà impossible sortir sense el vostre barret ideal.

Hi ha peces de roba que resisteixen el pas del temps, que estan carregades d'història. Els trobareu a L'arca, la botiga del barri gòtic que atresora roba de núvia i aixovars, llençols, manteleries i altres antigüitats i tèxtils 'vintage', del segle XVIII fins al XX.

Eli Urpí va estudiar disseny gràfic i pintava i esculpia vestits, però es va enamorar de la barreteria. Va començar fent lligadures i aviat la van atraure els barrets. Se’n va anar a París, amb set creacions pròpies que va vendre a la botiga de la plaça d’Estienne-d’Orves, i va tornar a Barcelona amb tres sombrereres plenes de material del 'Marché aux puces'. Va ser llavors quan va prendre consciència que s’havia convertit en artesana de barrets, de forma autodidacta. Però a més de l'acurada i preciosa selecció de barrets, a la càlida botiga del Gòtic us sorprendran les col·leccions de roba, peces d'edició limitada moltes de les quals estan fetes amb les teles antigues.

La vida d’Eliana Sabater és una història de retorns. Fa deu anys que va obrir la botiga de sabons a la plaça de Sant Felip Neri, allà on hi havia una impremta, tot seguint un ofici familiar que havia començat el seu avi a Buenos Aires. De fet, el seu besavi va emigrar des de Palma a l’Argentina. I quan ella va aterrar a Barcelona quinze anys enrere, ja va venir amb la idea de continuar el negoci en una altra ciutat. Els seus, a l’Argentina, també fan i venen sabons. També tenen botiga a Madrid i a Rimini.

És la botiga que més serrells i xapes de Quadrophenia ha vist en tot el Gòtic. Uk Look és el més semblant a l’armari somniat d’un anglòfil irreductible. S’ha especialitzat en roba mod i treballa amb les principals marques del sector. És una de les poques botigues, per no dir l’única, que ven parques mod de veritat, i a més, té el mostrari més ampli de Barcelona de sabates, botins, mocassins i creepers 100% british. Elegància, abrics que molen, camises amb estil: un cop de puny a l’estómac dels fans de Desigual.

El 1927, Josep Obach va agafar una botiga de capells de senyora i la va convertir en una d'articles exclusius per a home. El ritual era el següent: quan entrava el client se li oferia una cadira i es posava el cendrer damunt del taulell. Fumant amb tranquil·litat, l'havà durava al voltant d'una hora i després dels 60 minuts l'home havia comprat un parell de barrets. Els més clàssics, en els mateixos mobles, hi trobaran Borsalino, Steson, Mayser i els panamàs. Les dones també podran remenar i sortir amb un capell...

La moda urbana i una bona selecció de marques nòrdiques són les protagonistes d'aquesta botiga on fer-se amb indumentària i també accessoris. La gràcia és que el pis de dalt funciona com a perruqueria, un 2x1 insòlit al Gòtic.

El respecte pel medi ambient, la salut i els drets dels treballadors són la pedra filosofal d'Humus, la botiga de roba i complements ètics ubicada al Gòtic. Hi trobareu marques com L'Herbe Rouge, les samarretes de Thinking Mu, les propostes fresques d'Armedangles, i el calçat de Nagore, entre d'altres.

La marca nascuda al port de Sant Sebastià a mitjans 90 s'ha fet gran i compta amb diferents botigues repartides per l'estat, a més punts de venda internacionals i una petita sucursal a París. Per als que busquen vestir 'urban' i de qualitat, amb un punt fresc i creatiu que acompanya la marca des dels inicis.

Entreu a The Rent Shop i sortiu-ne vestits amb alguna de les marques internacionals amb què treballen. Aquí trobareu Cheap Monday, DrDenim Jeans Makers, Nümph, Emerica, The Critical Slide Society i Obey, entre d'altres.

De la plaça del Rei a la catedral hi ha uns 4.000 m2 d'excavacions romanes subterrànies: carrers, viles i magatzems d'oli i vi, que van ser descoberts per casualitat a finals dels anys 20, quan es va aixecar part del Barri Gòtic per construir la Via Laietana. Es pot accedir a aquest laberint subterrani per la Casa Padellàs, un palau de mercaders de l'any 1498, que es va traslladar pedra per pedra fins a la plaça del Rei.

Abans que ningú s’ho demani: no cal pagar l’entrada del museu per gaudir d’aquesta terrassa de conte. Juntament amb la que trobem sota els porxos de la Biblioteca Nacional i la del Museu Tèxtil, són potser unes de les terrasses més especials de Barcelona. Aïllades, amb vegetació, dins un entorn històric, tranquil·les, són l’enveja de totes les veïnes.

Per dins, la catedral gòtica és un lloc que impressiona; les nombroses pintures, escultures i el cor central esculpit (construït en 1390) destaquen en la foscor. La catedral està dedicada a la patrona de la ciutat, Santa Eulàlia, una nena de 13 anys martiritzada pels romans l'any 303 a. de C. i les restes dels quals jeuen en la cripta. El claustre és famós per les 13 oques blanques (una per cada any de la vida d'Eulàlia).

Va ser la principal sinagoga del Call (barri jueu de Barcelona) fins als assalts de 1391. És una sinagoga en actiu i seu de la Associació Call de Barcelona. La façana de l'edifici compleix amb tots els requisits religiosos, ja que la sinagoga està orientada cap a Jerusalem i les dues finestres estan a l'altura dels genolls perquè la llum del sol entri en aquesta direcció.

El temple soterrani de l'indie rock ha arribat al quart de segle amb una salut envejable, una sessió diferent cada dia i la certesa que la gent cool s'abeura aquí al menys un cop per setmana.

Imprescindible pels aficionats al jazz, el Jamboree ha contribuït en gran part a posar Barcelona en el circuit de gires de les grans estrelles del jazz internacional. Als soterranis de l'antic bar Brindis han actuat mítics de l'escena del jazz com Bill Coleman, Kenny Drew, Chet Baker, Lou Bennet, Stéphan Grappelli... El seu nom significa "reunió de tribus" en zulú. I és que el Jamboree ha estat punt de reunió d'artistes i intel·lectuals, que es trovaben a la cava de jazz, un dels indrets culturalment més actius de la ciutat i motor de la vida cultural a la plaça Reial.

Al Harlem s'hi va a veure què passa però, sobretot, a veure qui toca. A les fosques, asseguts a les cadires o, de peu, atapeïts a la barra, escoltem el concert del petit escenari. Sota el rètol de neó, s'hi escriuen totes les cançons de blues i els gats solitaris hi són benvinguts. Com si no volguessin desentonar, els quadres de les parets són foscos. S'han pintat músics de jazz en tonalitats que gairebé no s'allunyen del negre, com si no gosessin fer nosa a la nit. Jazz, blues, funk, reggae es poden sentir cada dia, depèn del grup.

Sembla que al pot petit hi ha la bona confitura. Tot i que no hi caben més de cinquanta persones, no es tallen a l'hora de programar alguns dels millors noms de l'electrònica nacional i internacional. Ubicat en un antic tablao flamenc, hi ha un públic fidel que passa cada cap de setmana la doble porta que separa l'exterior d'una petita pista i una barra al fons del local. El millor del Macarena Club és la facilitat de trobarse en família al cap de pocs minuts.

Carta de vi nodrida, col·lecció de còctels bastant correctes –el Sex on the Beach és el millor–, colors terrosos narcòtics per a la vista, aires neohippies per a jovent de pasta i carta blanca per als qui no saben asseure's com persones normals i necessiten mostrar els forats del mitjons a la concurrència...

Els amants de la música negra estan d'enhorabona; Marula Café programa DJ de tots els gèneres cada nit de la setmana, en un genuí club pensat per ballar pels descosits.

De moment, el nostre esperit revolucionari descansa perquè hem descobert el Bar Mingus. En la cantonada assolellada de dia i de nit, quan es creuen Comtessa de Sobradiel i Ataülf, a pocs metres del Harlem Jazz Club, hi tiren la canya com a Madrid. Sí, sí, ja sé què fa mal, però és cert. Un estudi científic ho confirma. Les canyes contenen la mesura justa de gas, la cervesa reposa i el cambrer serveix la copa sense que sembli que el persegueix un ramat de búfals. El Mingus és un estranyesa entre els bars per a turistes del Gòtic.

No hi ha res igual a Barcelona. Una capsa de llumins vintage que gairebé passa desapercebuda, un raconet retro trufat de llums, cadires i taules de disseny dels anys 60-70, un petit orgasme estètic que, si voleu, us podreu emportar directament a casa. Tot el mobiliari –fins i tot la vaixella!– és a la venda. La meva fantasia? Que em toqui un Euromillón, entrar i dir al cambrer amb un somriure: "Et compro tot el bar".

Hi trobo uns quants exemplars masculins amb gorres d'aquestes de golf que s'han posat de moda i ulleres Ray-Ban graduades. Elles van elegants, modernes, perfumades amb Marc Jacobs, parlen diferents idiomes i estan bones, molt bones. El millor, de totes maneres, és el que representa aquest illot de luxe i disseny ara mateix en una zona tan degradada i plena de zombis com el pudent carrer de Nou de Zurbano.

Ni edat ni ni condició son barreres socials al Karma, un clàssic roquer sota la Plaça Reial. Sense moure's de les coordenades del rock clàssic amb alguna tímida obertura a l'electrònica, el Karma s'ha convertit en un dels puntals de la tirada de canya a Barcelona.