El Gòtic

El mític local va néixer com un somni impossible: donar lloc a artistes que, per definició, no tenen ni un duro. Per aquí hi han passat alguns dels personatges més importants de finals del XIX: Picasso, Ramon Casas, Santiago Rusiñol... Des dels anys setanta està obert com a restaurant de cuina tradicional.

El restaurant més veterà de Barcelona, i un dels més antics d'Espanya, encara es manté al peu del canó. La família Agut-Manubens, amb mare i filla al capdavant, ofereixen una carta de cuina catalana acurada i de preus ajustats, de la qual destaquem els canelons de brandada de bacallà, l'orada al forn i l'escudella i carn d'olla. I us ho garantim, no us quedareu amb gana mai de la vida.

Al bell mig del Barri Gòtic, el Bosco marca la diferència. En primer lloc, pel toc acollidor i gairebé espectacular de la seva decoració, que duu el visitant a recordar alguns espais romans. Senzilla però elegant. Un bon servei i, sobretot, una cuina sense gaires aspiracions mediàtiques però de molt bons resultats completen l’atractiu d’aquest lloc que porta de meravella en Joan Bernat.

Artur Martínez, estrella Michelin a Terrassa amb el Capritx, és al darrere de Matís Bar, el bar-restaurant del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. Sap que el gremi está en perpètua crisi, i la seva oferta és de tapes i platillos de tota la vida amb l'empremta de la seva fortíssima personalitat: una mescla de xató i salmorejo, el xatorejo, o una fenomenal pilota feta amb carn de rostit i beixamel, per exemple. Tot a preus d'amic.

El germà bessó del Shunka és l'evolució sofisticada d'aquest; la seva carta, llarguíssima, demana que triem el menú de vuit plats per tenir una perspectiva general del seu excels magisteri del sushi.

Jaume Pla, el seu propietari, segueix donant guerra i és potser la seva presència la que fa que, malgrat els anys, el restaurant Pla estigui en el millor moment de la seva història. Després de sopar en aquest ambient tan càlid al bell mig del Barri Gòtic, tan de bon gust, amb tots els detalls coberts, s’arriba a la conclusió que l’excel·lent sensació viscuda es deu al bon criteri que impera i a l’encant del lloc.  A més d’una excel·lent cuina, sense amaneraments, ben feta, ben presentada i a preus raonables, el bon moment que viu s’explica per una suma d’aspectes ben atesos. Un servei ben disposat al client i un bon criteri en l’oferta de vins, en consonància amb el nivell elevat, tot i que no costós, de la bona cuina que ofereix. Amb qualsevol dels cambrers i amb Jaume Pla, es pot parlar del vi sense percebre ni especulació ni desconeixement.  Superat l’impacte positiu que causa una decoració molt personal i els detalls –flors fresques, lluminositat exquisida–, arriba el primer plat. A la barra –gairebé sempre és ple i si no s’hi ha reservat és impossible– s’aprecien més tots els bons detalls i la bona marxa del lloc.

Després de la bona acceptació del primer local a l'Eixample, han posat casa on hi havia el Taxidermista. Encara que ja aquí ja no triem el peix per pes i pissarra–hi ha carta–, segueixen disposant de peix i marisc fresc a bon preu, i el podem veure exposat a la peixateria. I amb el plus de disposar d'una terrassa excel·lent sense suplement.

Aquest fenomenal restaurant vegetarià, propietat dels presidents de Slow Food Barcelona, té dos fronts oberts: el del migdia, on preparen un menú fantàstic i econòmic, on es pot triar tres variants (un, dos o tres plats) sempre amb intenció gastronòmica, amb sopes i plats que s'escapen del clàssic menjar vegetarià, ja sigui per imaginació o recuperació de receptes oblidades. A la nit posen en marxa una carta plena de plats de pasta casolana i de cuines d'arreu del món. La majoria del producte vé del seu hort de Sant Feliu de Llobregat, i té un sabor immillorable, que es nota a la primera queixalada. També tenen vins i cervesa artesanes. Als antípodes del vegetarià avorrit, vaja.

La cuina que es practica en el molt singular espai gastronòmic del Reial Cercle Artístic, retrocuina impulsada per la tecnologia i les noves mirades, s'escau d'allò més als aires senyorials dels seus salons. Són plats amb sucs, reduccions i glaces, con la costella de porc ibèric amb salsa agredolça, encara que també hi podem menjar un catalaníssim suquet de peix, o un arrós negre amb tòfona deliciós. Molt bona relació qualitat-preu.

Poseu-lo al llistat dels que no es pot no conèixer. Com la planta que li dona nom, té propietats curatives, encara que el preu piqui ben alt. En la seva ubicació a l'hotel Ohla, el xef Xavier Franco segueix oferint alta gastronomia però amb un punt de contundència. Més botifarra esparrecada que gasosa, vaja.

Tapes amb la signatura del mestre de mestres Jordi Herrera, la garantia que trobareu un producte finíssim i una creativitat al servei del paladar. Les seves tapes respecten la tradició, però porten els platets tradicionals a un nivell de sofisticació irresistible. Ubicat al hotel Adagio, al bell mig del carrer Ferran, el restaurant de Jordi Herrera s’ha convertit en una parada de culte. Croquetes de conill, calamars amb ou fregit, fideuà amb pop... Tapes còsmiques d’un cuiner Michelin, al centre de Barcelona i a preus populars? No us pessigueu, esteu desperts.

La primera vegada que vaig conèixer Jean Luc Figueras va ser en el seu restaurant de Gràcia, durant un curs de cuina que ell i Antonio Ferrer impartien a amateurs culinaris. Parlo de l’any en què Oasis va regalar al món Definitely maybe. Des de llavors, segueixo la trajectòria d’aquest gran cuiner i vaig allà on ell estigui impartint mestratge. La fidelitat se l’ha guanyada amb escreix. La nova etapa de Figueras l’ha portat a l’Hotel Mercer, al cor de la Barcelona gòtica, des d’on dirigeix acompanyat pels fills dos restaurants de caràcter distint, però amb una sola passió: la cuina. Le Bouchon és un bistrot petit, poques taules, però amb una oferta gran. Bons vins, magnífics platillos, tapes estètiques i molt ètiques en el gust. Peces que conformen un trencaclosques gastro molt recomanable. Jo hi vaig demanar unes albergínies amb feta i herbes aromàtiques, una meduŀla a la brasa amb mostassa i molla de pa i una coca de pasta fil·lo amb sardinetes i ceba confitada. Ah, i unes braves encarregades a l’epíleg i que van resultar ser l’elecció menys encertada. En el tema de les braves, no hi ha res com el Tomás. Amb una copa de Lanzaga, el dinar va ser relaxat, i els platillos i les tapes convidaven a viatjar amb una maleta d’emocions cap a la memòria i a compartir un diàleg a la distància amb Figueras, el qual, per cert, era a la barra tallant pernil. A la carta, que invita a “viure Le Bouchon”, el client té molt on triar.

Heus aquí un bon descobriment. Una cuina ben feta, millor pensada, equilibrada entre la qualitat de l'oferta i el preu que en resulta. Al davant dels fogons es troba Leone, una xef brasilera establerta des de fa anys a Barcelona, i el seu inspirador, Michel de Bievre, entusiasta belga especialista en gelats. El segon de la cuina és un italià que amassa la pasta cada dia per oferir-la en un menú barat, variat i gustós.

Un local lluminós, net, que convida a entrar-hi i una cuina a la vista protegida per un vidre. La carta s'estructura en "per picar i compartir" (llaunes de qualitat, fregits amb oli d'oliva, embotits i formatges artesans...) i en "fet a casa" (plats com ous ferrats amb xistorra o bacallà confitat amb cremós de patata i pebre vermell).

Un dels pocs llocs on podem menjar indonesi a Barcelona. Menut i encantador, en les seves escasses taules hi podem tastar els rotllos de pollastre amb gambes i fideus de soja o el peix amb fulla de banana.

Aquesta cocteleria també ha esdevingut el gran punt de 'brunch' del barri Gòtic. Els caps de setmana és ple de gom a gom, i cada dia hi podreu espantar l'esperit de la fam, la mandra i la ressaca amb un esmorzar de campions que passa pel clàssic plat anglès de salsitxes, 'baked beans' i ous, els ous 'benedict', llaminers 'pancakes' o bones hamburgueses. Serveixen 'brunch' cada dia de 10 a 16 h.

Per fi un bon lloc per passar una bona estona després d’una vetllada al Liceu o al Jamboree. Asseure’s a La Cuina del DO –hotel boutique, petit i exquisit– és disposar-se a gaudir d’un ambient màgic, enriquit amb una cuina molt singular, gràcies al saber fer i a la imaginació del seu jove xef, Sergio Ruiz, i el seu equip, foguejat en cuines de prestigi.

Per fer un menú que és més que un menú en un petit carrer a tocar de la plaça Catalunya. Amb tants plats per escollir que fer menú sembla casi menjar a la carta. Alerta, només al migdia i sense beguda. El seu timbal de patata i botifarra negra ja és un clàssic.

Barcelona té la riquesa de disposar d’alguns llocs que el pas dels anys millora. Un d’aquests casos és l'Agut del carrer d’en Gignàs, un dels primers bons restaurants que vaig conèixer quan vaig arribar a Barcelona en els anys setanta. Allà vaig saber que existia l’allioli i a partir de llavors vaig viure grans moments i grans decepcions...

La cuina catalana tradicional està posant el peu als hotels de gran luxe, on abans hi havia amanides Cèsar i plats amb salses del segle XIX. Exemples? El Mercer, el DO, El Cercle Artístic –d’acord, no és un hotel, però és al centre– i l’Ohla, on en Xavier Franco hi va portar el Saüc i la Michelin. Franco, un dels hereus més clars de santi Santamaria –per contundència, talent creatiu i fidelitat a la dicotomia producte/tradició– ofereix a La Plassholala, el restaurant més assequible de l'hotel, la seva visió de la cuina catalana contemporània, més casual que al Saüc, però amb la potència que un espera de la seva cuina. Exemples? Un tataki d'ànec tebi que uneix L'Empordà i la Xina, un 'taco' de fricandó de vedella servit al cim d'unes mongetes de Santa Pau, amb suc, o uns bunyols de bacallà suaus i delicats, amb salsa romesco. A La Plasshola hi trobarem una carta molt extensa que potencia el vermut i la llauna, amb un apartat de fritel·les del sud –tenen cazón i tortita de camarón– i un fenomenal apartat d'uns vint plats de neotradició catalna. I alerta que ofereixen un menú de migdia molt assequible amb plats de la carta: qualitat Michelin per fer un menú de dia laborable.

Les cues de gent us indicaran on estan les millors granges de Petritxol. Una és La Pallaresa, que ofereix esmorzars i berenars superlatius des del 1947. No hi ha cap dubte que la clàssica xocolata a la tassa i un suís d'antologia són els grans protagonistes d'aquesta antiga lleteria.

No oblidem que l’entrepà de frankfurt forma part, des de fa temps, de la nostra cultura culinària (també per celíacs). Un clàssic viu dels entrepans a casa nostra. Tasteu el de carn d'olla i salsa de la Marta.

A la barra, a més, aposten per la cocteleria de la vella escola, gens cridanera, d'èpoques passades, una mica rupestre, fins i tot, però executada sempre amb canell honoris causa.

La Granja és una preciosa cafeteria del Call, nascuda en plena efervescència modernista. És un local de parets de pedra, taules de marbre i cadires de fusta, on ens espera una carta farcida de pastissets, xocolates, tes i infusions, refrescos, entrepans, licors –boníssims els d'aranyons, la ratafia i el martinet– i cafès, molts cafès. Sorprenen la gran quantitat de combinats que tenen i que compliquen deliciosament el moment de la tria.

Que bé que es vivia a les cavernes, amics meus. No teníem problemes d’hipoteca, no patíem escapaments d’aigua, no havíem de suportar veïns amb síndrome de Diògenes. Per això m’agrada Las Cuevas del Sorte, perquè està decorat com si fos una gruta ancestral i perquè entrar-hi és com tornar a aquells temps en què l’home en tenia prou amb un garrot i uns calçotets de pell de mamut per ser feliç.Aquest curiós bar és un forat esculpit a la pedra de l’ombrívol carrer Gignàs, una de les artèries més pudentes del Gòtic. La planta superior del local és una bogeria: les parets blanques, amb tota mena de desnivells, imiten les formes capricioses d’una cova i tot l’espai està recobert d’incomptables d’estalactites. I n’hi ha per tot arreu, fins i tot sota la barra! La cova, on s’hi accedeix a través d’unes portes de fusta que semblen excedents dels decorats del Senyor dels Anells, és la gran atracció del local i té una aroma caribenya especial. Però tampoc es queda enrere el soterrani, una cambra ombrívola on hi reposa un negre de fusta terrorífic que sembla tret d’una pel·lícula de vudú de sèrie Z. Las Cuevas del Sorte és un lloc entre misteriós i circense, una experiència que s’ha de completar amb els còctels (6-7 €), servits amb cartes esotèriques com a posavasos. Si no voleu provar els deliciosos mojitos, decanteu-vos per les receptes amb sucs de fruites, l’especialitat de la casa, i deixeu-vos embriagar en aquesta gruta on no hi cap l’avorriment: si la companyia no és grata, sempre p

Els ulls plorosos de l'ET, l’erotisme d’escalfador d’Eva Nassarre, l'alegria Titanlux de Cyndi Lauper i sona a la ràdio el nou single de Duncan Dhu. No cal calendari, perquè el tuf a vuitantes i a colònia Chispas se sent des d'aquí. Em vull apuntar a karate, mare, amb el senyor Miyagi i acabar d'una vegada el cub Rubik, i tornar veure un altre cop Retorn al futur. Aquesta època es captura amb Polaroids, les màquines que sense saber-ho es van avançar a la impaciència de veure com d'ample era el nostre somriure Profiden. El bar Polaroid és un mausoleu dels 80, un homenatge a les instantànies amb requadre blanc. Vinils, cintes de VHS i les famoses càmeres farceixen les parets poc il·luminades, com un decorat de La Bola de Cristal. El color se l'endú la barra, d'on pengen llums florescents d’aquest mil·lenni que fagocita la nostàlgia i en fa penjolls. La gentada s'hi abraona ja a partir de les set de la tarda perquè és un bar, com els d'abans, on un hi entra per avançar la nit. La cervesa té preus dels vuitanta. Al costat d'una figureta de la Betty Boop, una pèl-roja de llavis tan vermells com els del dibuix animat xerra animada amb una amiga en un tamboret folrat de tires còmiques. De la paret hi penja un vestit de superheroi que du a la pitrera una CH de roba groga. S’hi passeja per davant un noi que també s’ha vist com un superheroi aquesta tarda quan s’ha repassat al mirall de casa i el vidre li ha tornat la imatge d’un guaperes amb caçadora texana sense mànigues i el barre

També conegut popularment com Los Pescaditos, pel seu peix blau acabat de pescar ben fregidet. Tenen vermut de la casa Perucchi, dels més antics de Catalunya. Fer el vermut aquí és sentir-se com un rei, dins una tasca d'aquelles que semblen de prinera línia de mar a Càdiz. Només preparen peixet fregit, amanida de tomàquet i un pinxo de botifarra, tot boníssim.

Bar roquer de decoració excel·lent i cervesa barata amb música de fons que ens transporta a l'època de Guns'n'Roses. També trobareu un ninot a mida humana d'Eddie, el zombie-mascota d'Iron Maiden, assegut al vàter penjat a la paret. Tota la decoració és un primor del 'do it yourself' portat a nivells extrems. I us posen un bol de crispetes sempre. Els bars de metal del segle XXI haurien de ser així.

A primera vista us semblarà un bar rasta ideal per fer un suc natural després d'una rave antològica. Però la veritat és que al Juicy s'hi pot menjar variat i bé: amanides i plats freds exòtics, plats guisats d'influència índia... i de forma més informal, batuts, sucs diversos i entrepans molt treballats. Sempre treballen amb producte ecològic i la seva carta és purament vegana.

Aquest local fumejant és un bar castellà a Barcelona, com ho era la meva profe de Sòria a la meva ciutat. Un bar, feliçment desubicat, que serveix cecina de Lleó i entrepans de lacón amb l'acompanyament de jazz i bones cançons. Els amics s'hi asseuen per prendre una Mahou, o dues, i unes patates amb mojo, encara que sigui dimarts, i demà hagin de matinar. Perquè a Babia, el temps no corre o corre prou lent per pujar a la figuera de les hores tranquil·les.

Una bona carta d'amanides i pasta, també amb plats freds de degustació de formatges, pernil o salmó fumat. A pocs metres, just enmig de la plaça de Sant Just, hi trobarem les cadires atentes al sol de la terrassa, que es baralla amb els murs de pedra. En èpoques com la primavera, és un privilegi asseure’s en aquesta terrassa enmig del Gòtic, llegir el diari i prendre un cafè o un suc fresquet.

Transformada de taverna a granja, a la Dulcinea preparen una xocolata excel·lent. Els més golafres la podreu acompanyar amb ensaïmades i croissants.

Ingredients: un rajolí de Carmen de Mairena, un polsim de Pepi, Luci i Bom, una llenca de Paco Clavel, un trosset de Falete, dos grams de Paca Carmona, la ratlladura d’un ull de poll de Marujita Díaz i oli. Moltíssim oli. Benvinguts al Sor Rita, possiblement el tuguri més kitsch de Barcelona, l’únic bar que ha aconseguit colar la seva foto a l’Enciclopèdia Catalana per il·lustrar la definició de petardeo. 

De moment, el nostre esperit revolucionari descansa perquè hem descobert el Bar Mingus. En la cantonada assolellada de dia i de nit, quan es creuen Comtessa de Sobradiel i Ataülf, a pocs metres del Harlem Jazz Club, hi tiren la canya com a Madrid. Sí, sí, ja sé què fa mal, però és cert. Un estudi científic ho confirma. Les canyes contenen la mesura justa de gas, la cervesa reposa i el cambrer serveix la copa sense que sembli que el persegueix un ramat de búfals. El Mingus és un estranyesa entre els bars per a turistes del Gòtic.

No hi ha res igual a Barcelona. Una capsa de llumins vintage que gairebé passa desapercebuda, un raconet retro trufat de llums, cadires i taules de disseny dels anys 60-70, un petit orgasme estètic que, si voleu, us podreu emportar directament a casa. Tot el mobiliari –fins i tot la vaixella!– és a la venda. La meva fantasia? Que em toqui un Euromillón, entrar i dir al cambrer amb un somriure: "Et compro tot el bar".

Hi trobo uns quants exemplars masculins amb gorres d'aquestes de golf que s'han posat de moda i ulleres Ray-Ban graduades. Elles van elegants, modernes, perfumades amb Marc Jacobs, parlen diferents idiomes i estan bones, molt bones. El millor, de totes maneres, és el que representa aquest illot de luxe i disseny ara mateix en una zona tan degradada i plena de zombis com el pudent carrer de Nou de Zurbano.