10 anys de cinema a Barcelona

Time Out Barcelona sortia als carrers de Barcelona al gener del 2008, en un moment crucial per al cinema d’aquí. Feia només tres mesos, el festival de Sitges havia inaugurat la 40a edició amb 'L'orfenat', l'òpera prima de Juan Antonio Bayona, que ha passat a la història com la segona cinta més taquillera del cine espanyol, després de 'Los otros'. Tothom hi veia la promesa d’una indústria que de sobte somiava a fer grans produccions. Després seríem testimonis de la perversió de la fórmula, en aquella època en què molts altres directors menors s’apuntaven al carro del cine de terror amb factura americana, sovint en anglès. No direm noms, seria lleig. Bayona no trigaria a començar a fer camí cap a ultramar, primer treballant actors internacionals a 'L'impossible' i 'Un monstre em ve a veure', ara preparant la nova entrega de 'Jurassic World'.

Dir que això és el més important que li ha passat al cine català en aquesta dècada és qüestió de perspectives. Fa deu anys, Bayona era un nen que sortia de l'Escac i ara treballa amb l'Spielberg. Aleshores era una inspiració per als joves, ara ja no podem dir que ens pertanyi. En el temps que fa que existim, segurament, ha fet molt més per aquesta cinematografia gent com Agustí Villaronga, amb 'Pa negre' sí, però sobretot aquest darrer any amb 'Incerta glòria', la sublim i tenebrosa adaptació de la novel·la homònima de Joan Sales, ambientada durant la Guerra Civil, en un poble de la rereguarda on la misèria moral s’escampa com una epidèmia. Ara, Villaronga es proposa versionar 'La mort i la primavera' de Mercè Rodoreda. Un repte poderós que serà bonic de veure.

Aquests deu anys són, sobretot, els anys de l'Albert Serra, el monstre de Banyoles, el cineasta més díscol que hem conegut. Just va ser el 2008 que 'El cant dels ocells' es va estrenar a Canes, sembrant admiració i desconcert. Després vindrien les obres mestres, 'Història de la meva mort' i 'La mort de Lluís XIV', dues cintes complementàries, fosques i agòniques, on vam veure carn i excrements, fred i podridura, tot engolit en un clarobscur que posava els pèls de punta. I aquests deu anys són els anys, també, en què l’Isaki Lacuesta i la Isa Campo han aconseguit finançar el rodatge de 'La propera pell', un thriller gèlid, filmat en una estació d’esquí en temporada baixa, amb Àlex Monner traient del fons de les entranyes una força sobrenatural, de pantera engabiada.

Per últim, els nous talents. Hem vist 'Amor etern' de Marçal Forés, on la fam sexual es barrejava amb el canibalisme. I hem vist, val la pena dir-ho ben fort, moltes bones pel·lícules fetes per dones joves. Recordem-les. Mar Coll, amb 'Tres dies amb la família'. Neus Ballús amb 'L’any de la plaga'. Les quatre noies de 'Les amigues de l'Àgata', així com la seva actriu protagonista, Elena Martín, que l'any passat també va fer el seu debut com a directora a 'Júlia ist'. Per últim, en el lloc d’honor, 'Estiu 1993' de Carla Simón, la gran sorpresa de la cartellera del 2017, una història autobiogràfica on la infància es barreja amb la pèrdua i el dol, sense conductes autocompassives ni condescendència. Una meravella que, n'estem segurs, d'aquí a deu anys seguirem portant en la memòria.

Fa deu anys, a Barcelona, hi havia cinemes com l'Alexandra, el Renoir Les Corts i l'Urgel, que ara ja no existeixen. Podríem fer el relat catastrofista, recordar que la pujada de l'IVA cultural l’any 2012 va ser un clatellot per al sector de l’exhibició, i plorar per aquestes sales desaparegudes que bé mereixen un rèquiem. A canvi, hem vist néixer el Phenomena, primer com un programa itinerant per diferents pantalles de la ciutat, finalment amb una seu pròpia que ja fa tres anys que esgota localitats. Ventura Pons va reobrir els antics Texas, com un cine de reestrenes amb preus de saldo que s’ha convertit en lloc de referència per als veïns de Gràcia. I tenim el Zumzeig, al barri de Sants, que des de fa un any funciona com una cooperativa, amb un programa de circuit alternatiu que no s'ofereix en cap altre cinema de la ciutat.