Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right 10 anys de cinema a Barcelona
Pa negre
Pa negre Pa negre

10 anys de cinema a Barcelona

En els últims deu anys, el cinema català s'ha comportat d'una manera imprevisible i fascinant. Ho repassem! #10anysTimeOutBCN

Per Josep Lambies
Advertising
El orfanato

Els inicis

Time Out Barcelona sortia als carrers de Barcelona al gener del 2008, en un moment crucial per al cinema d’aquí. Feia només tres mesos, el festival de Sitges havia inaugurat la 40a edició amb 'L'orfenat', l'òpera prima de Juan Antonio Bayona, que ha passat a la història com la segona cinta més taquillera del cine espanyol, després de 'Los otros'. Tothom hi veia la promesa d’una indústria que de sobte somiava a fer grans produccions. Després seríem testimonis de la perversió de la fórmula, en aquella època en què molts altres directors menors s’apuntaven al carro del cine de terror amb factura americana, sovint en anglès. No direm noms, seria lleig. Bayona no trigaria a començar a fer camí cap a ultramar, primer treballant actors internacionals a 'L'impossible' i 'Un monstre em ve a veure', ara preparant la nova entrega de 'Jurassic World'.

Incerta glòria

El gran moment de Villaronga...

Dir que això és el més important que li ha passat al cine català en aquesta dècada és qüestió de perspectives. Fa deu anys, Bayona era un nen que sortia de l'Escac i ara treballa amb l'Spielberg. Aleshores era una inspiració per als joves, ara ja no podem dir que ens pertanyi. En el temps que fa que existim, segurament, ha fet molt més per aquesta cinematografia gent com Agustí Villaronga, amb 'Pa negre' sí, però sobretot aquest darrer any amb 'Incerta glòria', la sublim i tenebrosa adaptació de la novel·la homònima de Joan Sales, ambientada durant la Guerra Civil, en un poble de la rereguarda on la misèria moral s’escampa com una epidèmia. Ara, Villaronga es proposa versionar 'La mort i la primavera' de Mercè Rodoreda. Un repte poderós que serà bonic de veure.

Advertising
La propera pell

... i d'Albert Serra

Aquests deu anys són, sobretot, els anys de l'Albert Serra, el monstre de Banyoles, el cineasta més díscol que hem conegut. Just va ser el 2008 que 'El cant dels ocells' es va estrenar a Canes, sembrant admiració i desconcert. Després vindrien les obres mestres, 'Història de la meva mort' i 'La mort de Lluís XIV', dues cintes complementàries, fosques i agòniques, on vam veure carn i excrements, fred i podridura, tot engolit en un clarobscur que posava els pèls de punta. I aquests deu anys són els anys, també, en què l’Isaki Lacuesta i la Isa Campo han aconseguit finançar el rodatge de 'La propera pell', un thriller gèlid, filmat en una estació d’esquí en temporada baixa, amb Àlex Monner traient del fons de les entranyes una força sobrenatural, de pantera engabiada.

'Estiu 1993' dirigida per Carla Simón

Els nous talents

Per últim, els nous talents. Hem vist 'Amor etern' de Marçal Forés, on la fam sexual es barrejava amb el canibalisme. I hem vist, val la pena dir-ho ben fort, moltes bones pel·lícules fetes per dones joves. Recordem-les. Mar Coll, amb 'Tres dies amb la família'. Neus Ballús amb 'L’any de la plaga'. Les quatre noies de 'Les amigues de l'Àgata', així com la seva actriu protagonista, Elena Martín, que l'any passat també va fer el seu debut com a directora a 'Júlia ist'. Per últim, en el lloc d’honor, 'Estiu 1993' de Carla Simón, la gran sorpresa de la cartellera del 2017, una història autobiogràfica on la infància es barreja amb la pèrdua i el dol, sense conductes autocompassives ni condescendència. Una meravella que, n'estem segurs, d'aquí a deu anys seguirem portant en la memòria.

Advertising
Hall Phenomena
© Natalia Regàs

Cines nous, perduts i recuperats

Fa deu anys, a Barcelona, hi havia cinemes com l'Alexandra, el Renoir Les Corts i l'Urgel, que ara ja no existeixen. Podríem fer el relat catastrofista, recordar que la pujada de l'IVA cultural l’any 2012 va ser un clatellot per al sector de l’exhibició, i plorar per aquestes sales desaparegudes que bé mereixen un rèquiem. A canvi, hem vist néixer el Phenomena, primer com un programa itinerant per diferents pantalles de la ciutat, finalment amb una seu pròpia que ja fa tres anys que esgota localitats. Ventura Pons va reobrir els antics Texas, com un cine de reestrenes amb preus de saldo que s’ha convertit en lloc de referència per als veïns de Gràcia. I tenim el Zumzeig, al barri de Sants, que des de fa un any funciona com una cooperativa, amb un programa de circuit alternatiu que no s'ofereix en cap altre cinema de la ciutat.

Fa 10 anys

El cant dels ocells, Albert Serra (2008)

Albert Serra i els Reis Mags

Dos anys després de deixar bocabadat Canes amb 'Honor de cavalleria', Albert Serra hi tornava amb 'El cant dels ocells', la pel·li catalana de l’any.

Persépolis

Bona anyada

Bona collita, la del 2008. Atenció a la llista de films que van passar per les pàgines: 'No es país para viejos', 'Los cronocrímenes', 'Pous d’ambició', 'El cavaller fosc', 'La nit és nostra', 'Persèpolis'... Tot i que també va ser l’any de 'Vicky Cristina Barcelona' i 'Crepuscle', entre altres nyaps.

Advertising
Elegy

L'elegia de Coixet

Vam portar Isabel Coixet a la perruqueria perquè ens parlés d’'Elegy', la seva adaptació de la novel·la curta de Philip Roth protagonitzada per Ben Kingsley i Penélope Cruz.

Carles Balagué
© Scott Chasserot

L'escena del crim

I vam entrevistar i fotografiar Carles Balagué, el director d’'Arropiero, el vagabundo de la muerte' a la mateixa font on l’assassí espanyol més famós dels 70 es va rentar les mans després d’un crim.

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising