La Barcelona més drag

Tendra és la nit, deia aquell i es va quedar sol perquè tots eren al Cangrejo. El Cangrejo, aquest local preolímpic en la Barcelona que vol ser post i no se'n surt, el Cangrejo, amb el seu cartell de coloraines de 'Barri Sèsam', és un descans per a la ciutat que es mou a cop d'ordenança cívica. La gentada balla cada cap de setmana a ritme de Los Chichos i Lola Flores en un cel de castanyoles daurades i les parets estan farcides de fotos d'actrius clàssiques que conserven el mateix foc als ulls que una flamenca. Entre boira de nicotina i pells enganxoses de licor de préssec i cervesa, les potes del cranc que presideix el local em recorden que aquest Cangrejo potser no camina cap enrere, però sempre va cap a una altra direcció. No és l'únic crustaci que viu al Cangrejo. N'hi ha un altre de daurat, que es manté enganxat a la paret de color blau, on la clientela s'hi fa fotos. Jo veig en la paret de blau nit un vestit llarg de l'Ava Gadner, recollit per un fermall de cranc brillant d'ulls vermells arrelat a l'inici de la pitrera. Però l'Ava Gadner no hi és aquesta nit i les reines són transvestits d'exotisme de veïna de replà amb títols nobiliaris com Gilda, la cachonda de Cádiz. El Cangrejo és una catedral on els altars s'atorguen en funció de la llargària de la cua, de la folklòrica.

Orquestrada colze a colze pel coreògraf londinenc Jono Kitchens i per l’artista i performer costa-riqueny Dino Real, Pluma és la festa més queer de la ciutat. Només us heu d’endinsar a aquest cau de llumetes i coloraines que és el Culture Club i deixar-vos endur per les actuacions sorpresa de tot tipus que proposen: hi caben els playbacks, les coreografies, monòlegs, números de les drag queens més atípiques, performances i fins i tot poesia! Una barreja explosiva d’art, activisme i gresca que reivindica la ploma, l’orgull i la pluralitat del col·lectiu. Una joieta única a la ciutat.

Si sou amants declarats de l'univers drag, del xou LGBTI més esbojarrat i de la farra del Gaixample, el Believe és el vostre lloc. Amb saraus diaris que combinen música, humor i transgressió, aquest petit temple del petardisme situat al carrer Balmes és la casa de festes com Allioli Olé i Plastic Dolls o personalitats com DJ Pam Pool, la Nenuco, Extasis Liquuid, Caballota o Michelle Divine. Un lloc per a fer-se creients!

De dia és un restaurant de barri. De nit, es transforma en un restaurant on les 'drags' són les protagonistes. A la propietària, la voluminosa Divine la reconeixereu pel seu aspecte i per la seva forma de parlar. Llenguda és poc. I per sort aquí no es segueix la costum de menjar cagarros de gos, per la qual es va fer famosa Divine, la diva de John Waters, al film Pink Flamingos. El menú de migdia és força decent, encara que per la nit tampoc heu d'esperar un menú degustació exquisit, sinó el típic menjar de sopars de grup.

Si sou fans d'Ocaña, l'artista del papier maché que va superar qualsevol etiqueta artística i de gènere, aquest racó aparentment poblat només per guiris es convertirà en una de les vostres catedrals. Sabíeu que el mateix Ocaña hi va viure un bon grapat d'anys, en un pis on (curiosament!) també hi han viscut el filòsof Francesc Pujols i el cantant Lluís Llach? Un lloc ideal per passejar i fer el vermut en honor a tanta valentia orgullosa.

Aquesta és la discoteca del grup Arena que no tanca mai. Hi trobareu una gran pista de ball amb música house i comercial, una cambra fosca i un públic bastant jove aficionat a portar samarreta ajustada i poca màniga. Hi han passat mites de la Barcelona drag d'ahir i d'avui com Coral Star, Sindy Nero, Ari Korrales o La Patrick, entre moltes altres. Els dilluns sempre hi ha striptease i els dimarts i els dimecres acostuma a haver-hi algun tipus d'espectacle, segons la temporada. 

El Sandro i el Jon són dos amics que es van conèixer fa deu anys treballant a les perruqueries Llongueras. Un feia d’escaparatista i l’altre d’interiorista. La connexió va ser immediata i des d’aleshores no han deixat de col·laborar en projectes artístics de tot tipus. Pel que sembla també muntaven unes divertides festes a casa seva on a la mínima tothom acabava lluint perruques i talons. Fa uns mesos van decidir traslladar els seus saraus privats a un bar de copes i van apostar pels diumenges per la tarda. Després de centenars de missatges via WhatsApp, finalment van trobar el nom de la seva proposta: Krypton, una sessió petarda que ara es celebra un cop al mes a la sala Plataforma amb un altre nom -la Ká-però amb el mateix esperit.

Sembla mentida que us ho hàgim de recordar: la Rambla és un dels espais més LGBTIQ de la ciutat! Allà hi va tenir lloc la mítica manifestació de mariques i trans del 1978, que és considerada per molts l'Stonewall català, i han estat transitades per personatges emblemàtics com Ocaña i el seu abric exhibicionista, Violeta la Burra, Carmen de Mairena i tantes altres habituals del Raval. Un espai amb memòria amagada, però memòria al cap i a la fi. 

Futuroa Sarao Drag és una Drag Race que fuig d’estàndards i qüestiona, sempre, el gènere i les seves delimitacions caduques, però també és una festa, una celebració d’allò queer i un moment d’amor entre glitter, cossos i eufòria convertida en crit. La sol presentar la mestressa de cerimònies Likorka Fey i hi ha més d’un premi, normalment: una corona efímera, premi del jurat, i un dels reconeixements més preuats, el del públic.

L'Allioli Olé és una gran festa catalaníssima i súper mega marica que revoluciona la ciutat amb els seus gogós pubilles transvestits, els remixos del "Remena, nena" (es pot ser pubilla i moderna!), porrons a dojo i la celebració col·lectiva d'ídols nostres com la Feliu, els Herois de la Katalunya Interior o Pere Tàpies. Cada festa està dedicada a un tema i fins ara han celebrat mites de l’imaginari col·lectiu com la caca de l’Arale, els Jocs de Barcelona ’92 o Bola de Drac. DJ Pam Pool, a més de ser-ne organitzador, és un dels habituals als plats i sol actuar acompanyat de les drag queens més nostrades i paròdies per a tots els gustos.

Potser a la Plaça Reial un dia vas estar a punt de morir esclafat per un comiat de solter, o la vas començar a sentir bruta i llunyana i vas anar oblidant llocs com el Jamboree, el Sidecar i com l’Ocaña, que en pocs anys ha esdevingut un clàssic. A més de la cuina deliciosa del xef Manel Jiménez, hi podreu gaudir d'algunes de les obres de papier maché d'Ocaña, un dels artistes més polifacètics, queer i revolucionaris de la Barcelona de la Transició.

Els Alberts van decidir fer-se seva La Federica, un dels bars emblemàtics del l'ambient barceloní, amb glamur i disbauxa glam on també s’hi pot picar bona teca. Fan festes temàtiques cada quinze dies, els dissabtes, amb noms tan suggerents com Gaspatxo o Guateque, i guarneixen el local i ells mateixos amb molta gràcia, mentre DJs mariques posen el bo i millor de les seves discoteques. És un espai on la cultura drag no només hi és inclosa, sinó que en forma part essencial!

Tot va començar amb un viatge a Berlín: va ser allà on els seus fundadors, Javier Meneses i Alex Schoihet, van donar a llum al concepte del que des del 13 de setembre del 2019 és el Candy Darling Bar, un espai amable d’oci i alliberament queer just al costat de la plaça Universitat. “El nom d’entrada pot semblar naïf, però no ho és la seva història”, diu Meneses: és la de l’actriu americana homònima, una icona transsexual de la Factory warholiana. Una declaració d’intencions que acaba de quedar clara en el mateix disseny del logo, amb dos triangles roses en reivindicació dels dissidents sexuals represaliats durant el nazisme. Activismes de banda (o no!), el Candy Darling és un lloc ideal per anar a tastar el que ells anomenen un bikini darling, amb noms tan deliciosos com “Pastrami Cuir”, “Naturista” o “Versátil”, però també per deixar-vos caure a la zona de sofàs i gaudir dels espectacles drag, de circ i de burlesque que hi ofereixen, o a la wild room, una mena de discoteca de butxaca que cal conèixer de primera mà. Una altra opció és quedar-vos embadalits davant les mostres d’art queer que habiten l’espai: des de les fotografies tòrrides i elegantíssimes de Carlos Pareja en un dels lavabos fins al mural amb dibuixos de Susana López de l’entrada, passant per instal·laccions com la “Lady Bird” de neó o els coloristes “Dancing Queers” de Nicasio Torres, que signa la direcció d’art de tot el local. Ho heu llegit bé: un local amb direcció d’art. Ètica i estètica. Reivindicació i