Escenaris i personatges de la novel·la negra a Barcelona

Seguim el rastre que els principals autors del gènere han deixat pels racons de la ciutat
barcelona negra
Per Teresa Solana
Advertising

Als anys setanta del segle passat, l'aparició del detectiu d'origen gallec Pepe Carvalho als carrerons del Barri Xino va posar Barcelona en el mapa de la novel·la negra en una època en la qual el gènere negre no passava pel seu millor moment en aquest país. A la censura imposada per la dictadura, que durant gairebé quaranta anys havia fet impossible l'aparició de novel·les amb un fort component de crítica social, a l'estil del 'hard boiled' nord-americà, s'hi sumava el menyspreu de les elits literàries envers un gènere titllat de menor, com recordava Manuel Vázquez Montalbán a propòsit de la publicació de 'Tatuaje' l'any 1975. Des del punt de vista de la producció literària pròpia, fins que Carvalho no va trepitjar el Raval no hi va haver cap detectiu local que pogués competir amb figures com les de Philip Marlowe i Sam Spade.

El protagonisme que la Barcelona marginal i popular del districte cinquè adquirirà a les novel·les de la sèrie Carvalho no té precedents. Sí la té, en canvi, la vocació d'escriptors cronològicament anteriors de fer novel·les policíaques d'ambientació urbana com les que en aquells moments s'escrivien a d'altres països. Les tres novel·les enigma que Rafael Tasis va escriure estan ambientades a la Barcelona dels anys trenta i quaranta, i tenen, com ell mateix reconeix, la clara intenció de ser una crònica de la vida barcelonina, amb els carrers del districte de Ciutat Vella i del Paral·lel com a eixos principals. A les novel·les de Tasis hi trobem pedres gòtiques i carrers foscos amb llibreters de vell ('La Bíblia valenciana', 1955), però també la vida nocturna i alegre de l'avinguda més famosa de la Barcelona de la preguerra ('Un crim al Paralelo', 1960), amb cabarets i artistes de moral relaxada que proporcionen esbarjo a una burgesia que s'avorreix i que practica una doble moral. Tasis, que es definia a si mateix com "un barceloní enamorat de la seva ciutat", escriu la seva primera novel·la policíaca, 'Un crim al Paralelo', durant el seu exili a París, i no pot evitar reflectir l'admiració i la nostàlgia que sent per una Barcelona que ja no existeix. L'única novel·la que ambientarà a la postguerra, 'És hora de plegar' (1956), retratarà, en canvi, una Barcelona en la que s'intueix el clima d'asfíxia i d'humiliació d'una ciutat que ha perdut el seu antic esplendor.

Aquesta voluntat de fer novel·la negra urbana la trobem també en les novel·les Manuel de Pedrolo i Jaume Fuster. Convençuts que la novel·la policíaca podia atraure nous lectors en català, Pedrolo i Fuster no només es van limitar a traduir autors estrangers al català i a dirigir la mítica col·lecció 'La Cua de Palla', sinó que també van escriure novel·les policíaques sota la influència de la narrativa negra nord-americana. En aquest sentit, Pedrolo va ser un pioner, l'únic escriptor que, als anys seixanta, va fer novel·la negra segons els models del 'hard boiled' nord-americà i del 'polar' francès. Amb motiu de la publicació de 'Joc brut' (1965), 'El Correo Catalán' del 3 d'octubre explicava al lector que l'acció tenia lloc a Barcelona i no a una ciutat nord-americana, la qual cosa, l'advertia, el podia sorprendre.

A 'Mossegar-se la cua' (1968), Pedrolo va donar protagonisme al barri de l'Eixample situant el seu detectiu, Jordi Serra, a un entresol al carrer València. Jaume Fuster, per la seva banda, també es va allunyar dels escenaris tradicionals de la Barcelona antiga a 'De mica en mica s'omple la pica' (1972) i va decidir instal·lar al seu detectiu Enric Vidal a un hotel discret a prop de la Gran Via mentre el feia investigar un crim al carrer Fontanella. Pel que fa a Lluís Arquer, l'altre detectiu de Fuster, des que "va morir el Vell" ('Les claus de vidre', 1984) té un despatx al carrer de la Canuda, a prop, per tant, de l'emblemàtic Ateneu Barcelonès.

Tanmateix, malgrat els intents de Fuster i de Pedrolo de fer novel·la negra en la difícil època de la dictadura, el gran esdeveniment que sens dubte marca un abans i un després és l'aparició de Pepe Carvalho l'any de la mort de Franco. Carvalho, un exmembre de la CIA i del Partit Comunista que ja havia estat el protagonista de la novel·la 'Yo maté a Kennedy' (1972), irromp al Raval barceloní reconvertit en detectiu privat i en cronista d'excepció de la Barcelona dels anys de la transició. Set anys més tard, l'any 1979, Vázquez Montalbán guanyaria el Premi Planeta –i el reconeixement de la crítica– amb un altra novel·la protagonitzada per Carvalho, 'Los mares del sur', a la qual seguirien un total de vint-i-cinc novel·les que convertirien Carvalho en un mite literari vinculat al barri del Raval.

El Raval de Carvalho és un espai de marginalitat, però també de llibertat. És el barri on conviuen els inadaptats i els fracassats, els prostíbuls pollosos i les prostitutes de bon cor, els borratxos i els petits delinqüents. És el barri on, de nit, la burgesia més esquerranosa es barreja amb els personatges marginals i decadents de la Bodega Bohèmia després d'haver-se manifestat a la Rambla. I, naturalment, és el barri de les delícies gastronòmiques del Mercat de la Boqueria i de Casa Leopoldo, establiments que també freqüentaran altres personatges literaris vinculats al Raval, com l'inspector Méndez i el detectiu alternatiu Max Riera.

El Raval és també, juntament amb el Paral·lel i el Poble-sec, el barri preferit de l'inspector Méndez de Francisco González Ledesma. Ricardo Méndez, un policia de la vella escola marginat pels seus superiors, és un producte del franquisme que al maig del 68 es dedicava a perseguir comunistes i "maricas" però a qui els anys han transformat en un home profundament compassiu amb un extraordinari sentit de la justícia. Méndez és un vell dinosaure de maneres poc refinades però amb un cor extraordinari que, a la manera d'un Marc Aureli savi i estoic, ens dóna lliçons d'ètica –"una puta que mantiene a seis hijos merece más respeto que un banquero que mantiene a seis putas"– mentre assisteix, entristit, a com la Barcelona que ell coneix va desapareixent. Des d'aquest punt de vista, Méndez és el cronista per excel·lència de la transformació del Barri Xino en el Raval.

Un Raval molt diferent –tot i que potser no tant–, és el que ens retrata Marc Pastor a la novel·la 'La mala dona' (2008), basada en el cas real de l'anomenada "vampira del carrer Ponent" (avui Joaquín Costa). Baixant per la Rambla, a la plaça Reial, hi trobem un altre personatge amb una forta càrrega nostàlgica: el detectiu alternatiu Max Riera de Xavier Moret ('Qui paga mana', 1997), un ex hippy amb el rellotge aturat als anys setanta que fuma porros i pren cigalons mentre escolta blues i contempla des de la seva finestra el Pipa Club, el bar Glaciar, l'Hostal Kabul, l'arquitecte famós que hi té l'estudi, l'artista Nazario, els camells, les batudes de la policia. Max Riera té debilitat per La Paloma, freqüenta el bar London i, com molts de nosaltres, segueix enyorant la desapareguda sala Zeleste del carrer Argenteria.

Finalment, entre aquest grup de policies, investigadors i detectius que es mouen pels baixos fons de la ciutat, podríem situar també el periodista de Cristina Fallarás de 'No acaba la noche' (2006). La investigació del triple assassinat de tres dones a un after-hour clandestí situat al costat del parc de la Ciutadella li serveix a Fallarás per recrear la Barcelona més nocturna i canalla, aquella en la que es barregen els diners, les drogues, el sexe, l'alcohol i la prostitució de luxe, al més pur estil 'hard boiled'.

Però Barcelona és quelcom més que el Raval, la Rambla i Ciutat Vella, i, en els darrers trenta anys, altres barris de la ciutat han agafat protagonisme. A 'Pròtesi' (1980), Andreu Martín ens fa visitar el barri marginal de la Mina amb una de les novel·les més dures i violentes, i sens dubte més reeixides. Per contra, un altre dels seus personatges, el detectiu Àngel Esquius (protagonista de cinc novel·les escrites en col·laboració amb Jaume Ribera), viu a la Gran Via i treballa en una agència de detectius situada a l'avinguda Josep Tarradelles. I és que, en els darrers anys, fa la impressió que els detectius han abandonat els barris marginals i s'han instal·lat a d'altres barris més confortables.

És el cas de Camil, el detectiu de Pau Vidal ('Aigua bruta', 2007), en realitat un lingüista que es dedica a recórrer el país en moto recollint argot per a l'Institut d'Estudis Catalans. A la Gràcia de Camil hi viuen "majoritàriament estudiants i artistes forasters, amics de la Xibeca i l'empastifament de parets", gent aliena al barri que, es lamenta Camil, ha rebatejat la plaça Rius i Taulet (ara Vila de Gràcia i abans plaça del Dipòsit) amb el nom de plaça del Rellotge. Gràcia és també el barri on viu Eduard, un dels germans protagonistes de les novel·les de Teresa Solana ('Un crim imperfecte', 2006; 'Drecera al paradís', 2007). La seva Gràcia és la del cine Verdi i la del Salambó, la dels progres reconvertits a la fe de les teràpies alternatives i la dels okupes. Precisament en una casa okupada a Gràcia viu la filla de la sotsinspectora Norma Forester ('Negres tempestes', 2010), la qual, a diferència de la seva filla, viu en un pis senyorial de la dreta de l'Eixample i treballa a la comissaria de les Corts.

Però no tos els escriptors de novel·la negra estan interessats a donar protagonisme a Barcelona com a ciutat. És el cas d'Alicia Giménez Bartlett, que, com explica ella mateixa, prefereix una Barcelona de llocs inventats, amb alguns noms de carrers però sense referències concretes. Sabem que Petra Delicado viu al Poblenou i que es mou per tota la ciutat, però a les novel·les de Giménez Bartlett es perceptible la voluntat d'allunyar-se del que podria ser titllat de "costumisme" (un terme que té mala premsa) i d'assolir un caràcter més cosmopolita.

També t'agradarà...

Què fer, Activitats literàries

La Barcelona de Carvalho

Els escenaris més il·lustres del personatge de Vázquez Montalbán La ruta gastronòmica de Carvalho Casa Leopoldo “Era el restaurante mítico del barrio chino al que Carvalho acudía en momentos de nostalgia del país de su infancia, cuando era un miserable pequeño prícipe del país de Posguerra”, diu d’aquesta casa a Sabotaje Olímpico. Sens dubte, el preferit de Vázquez Montalbán: “Tardó en volver a pisar un restaurante, pero siempre conservó el nombre de Casa Leopoldo como el de la iniciación a un ritual apasionante”, destaca a 'Los Mares del Sur'. Va ser fundat el 1929 per Leopoldo Gil i la seva dona. Tant Germán, fill del fundador, com el marit de Rosa Gil, que n’és l’actual cap, van ser toreros. Majestuosa la cua de bou estofada i la tripa, un dels plats preferit d’en Manolo. Senyor Parellada “El primer cop que en Manolo va venir al Senyor Parellada ho va fer amb el Guti i va tastar el plat que porta el nom del polític”, un plat que combina el peix amb peus de porc, diu en Ramon Parellada, el qual destaca que “on era molt assidu també era a la Fonda Europa de Granollers”, atesa la seva amistat amb Paco Parellada, el senyor Parellada. “Si pasas por Granollers, no te olvides de comer en Can Europa”, li fa dir a Carvalho a La soledad del mánager. “Un refugio de los que aman desayunar con cuchillo y tenedor” (a El hermano pequeño). El que més valorava era l’ambient i els plats de fonda: esqueixada, canelons, escalivada o farcellets de col, i un sublim corder a

Locals de nit

Bars del Raval

Bar Ultramarinos Un bar acollidor i funcional, que prepara uns gintònics de primera fila fets molt bé de preu, fets amb magnífica ginebra de Vilanova. Lupita del Raval “La petita empresa s’ha d’entendre en el seu context, ha d’interactuar amb l’entorn per millorar allò comú: hem de fer xarxa”, explica Sergi Coloma, soci del Lupita –antic SF– juntament amb la Jordina –de La Rouge i el desaparegut Lempika– i la Gemma. I aquest és l’esperit que conreen, el de la col·laboració amb el barri: per exemple, els diumenges al matí l’encarregat del bar és en Víctor, de la botiga de queviures del davant, que els fa uns bons pintxos. També formen part de La Verde, una cooperativa/central de compres i serveis que els agermana amb Las Fernández, La Casa de la Pradera, el Libélula... El Sergi és una d’aquelles persones que sempre té mil projectes entre mans: fa uns quants anys que va obrir Pódame, perruqueria del carrer de la Cera, no fa ni cinc mesos que van engegar el Lupita i aquest dijous passat va inaugurar una altra perruqueria a Robadors: embolica que fa fort! “Ens agrada el Raval eclèctic, de carrer, de la barreja i l’espontaneïtat”, diu. El Lupita i la terrasseta volen convertir-se en un espai de trobada, on els dijous hi puguis escoltar flamenc en viu, els divendres siguin més queer –amb el DJ Rebote i Borja Pony i clientela trash amb talons–, els dissabtes més rock’n’roll i els diumenges vermut –i si t’agafa gana, pots endrapar un entrepà de mandonguilles que et deixarà tip i feli

Advertising
Què fer, Activitats literàries

Últimes crítiques de llibres

La llista amb les últimes ressenyes que hem publicat a Time Out Barcelona Últims articles de literatura Els nostres llibres 5 estrelles La casa de hojas Mark Z. DanielewskiTrad. Javier CalvoAlphaDecay710 pàg. 29,90 € La torre mestra Jennifer EganTrad. Carles MiróEdicions de 1984318 pàg. 20 € La senyora Dalloway Virginia WoolfTrad. Dolors UdinaLa Magrana224 pàg. 19 € T'hi sé Enric Casasses1984 Poesia144 pàg. 15 € Rayuela Julio CortázarAlfaguara627 pàg. 19,50 € Capital John LanchesterTrad. Antonio–Prometeo MoyaAnagrama597 pàg. 24,90 € Berlín-Alexanderplatz Alfred DöblinTrad. de Miguel Sáenz i altresRBA520 pàg. 23 € Poemes escollits Joseph BrodskyTrad. Judith Díaz BarnedaEd. de 1984496 pàg. 26 € Limónov Emmanuel CarrèreTrad. Jaime ZulaikaAnagrama396 pàg. 19,90 € Aquí trobareu el nostre top literari, una llista dels títols indispensables de la temporada El més vist 5 coses per fer avui Aprofita el teu temps i troba el que necessites: el millor del dia al teu abast Japonisme. La fascinació per l'art japonès Que consti que en Pere Calders ja ens havia avisat: som víctimes d’una invasió subtil. Jo mateix em vaig criar amb la Heidi i el Marco, escoltava música d’un Walkman Sony i m’afarto de sushi. Qui no ha tingut una Playstation o ha jugat al Super Mario Bros? O rigut amb 'Humor amarillo'? Doncs aquest fenomen ja dura segle i mig, com bé demostra l’exposició 'Japonisme. La fascinació per l’art japonès' al CaixaForum. Tot va començar el 1868, quan, després de segles d’aïllament, el

Què fer, Tertúlies i lectures

Els crims més salvatges de Barcelona

Assasins en sèrie, esquarteraments, violacions, vampireses, llegendes... Descobrim la part més fosca de la ciutat a través dels seus crims Un drapaire troba el cadàver –més aviat, cinc trossos sense cap, peus ni ventre– en una bossa de viatge abandonada a la platja de Sant Sebastià. No són ni les 7 del matí del 6 de juny del 2004, hora en què l'últim noctàmbul en retirada es creua amb el primer banyista. I a deu passes de l'aigua, la bossa. La troballa fa anar de bòlit els policies de la ciutat, astorats davant la perícia d'un assassí que, amb mà de carnisser, ha escorxat el cos, l'ha buidat per treure-li les vísceres i els ha deixat unes restes que són un pur enigma. Quatre dècades abans, una escena gairebé simètrica: el 22 de setembre de 1962, les xarxes d'un pescador van atrapar a la platja de Can Tunis una altra macabra captura. Un cistell amb un cos esquarterat i, embolicades amb paper de diari, les mans, els peus, les orelles, el nas i la llengua, marcada amb el típic tall amb què els contrabandistes segellaven les venjances. Remogudes per unes fortes pluges, les clavegueres de la ciutat van escopir la resta de pedaços de la víctima, Federico Cortés, un perruquer que es treia un sobresou amb el contraban. El cas es va tancar amb la detenció d'un estraperlista, però la sospita que hi havia més implicats no va arribar a desaparèixer mai. Crims com el de la Barceloneta o Can Tunis han deixat un funest rastre a la geografia negra de Barcelona, una

Advertising
Aquesta pàgina ha migrat al nostre nou disseny de manera automàtica. Si hi veus res d'estrany, avisa'ns a feedback@timeout.com