Art i museus

L’obra de Weegee (Zloczów, Ucraïna, 1899-Nova York, 1969) em confirma una sospita sobre la fotografia. De vegades és més important l’actitud, la intuïció, l’esperit... que no pas la tècnica.Usher Fellig vivia als carrers de Manhattan, dins del seu auto carregat de material fotogràfic, una màquina d’escriure, una muda de roba, menjar i una ràdio amb la mateixa freqüència que la de la policia. Es feia dir Weegee, que és com sona 'ouija' en anglès, perquè arribava al lloc dels fets instants després que aquests succeïssin.Amb una càmera 4x5 Speed Graphic amb el focus prefixat, disparava sempre amb flaix a una distància de tres metres. Lladregots, prostitutes, 'strippers', transvestits, borratxos, desclassats que dormen on poden, suïcides, mafiosos al furgó policial, gent fent de tot a la foscor dels cinemes, gent en pijama perquè se’ls ha cremat l’edifici, gent omplint la platja de Coney Island... gent tan anònima que podria ser qualsevol de nosaltres.La majoria de les instantànies exposades a Foto Colectania –procedents de la col·lecció suïssa M.+M. Auer– van ser preses entre les dècades del 1930 i del 1940. Weegee era un autodidacta: anava per lliure i venia les històries que fotografiava al primer diari que l’hi volgués comprar. També es va buscar la vida amb una sèrie de fotollibres de gran èxit, com 'Nacked city' (1945). I quan, per desgràcia, va baixar la criminalitat, es va traslladar a Hollywood. Assessorava films de gàngsters i de reporters. També va col·laborar amb Kubr

El futur és ara. L’ocurrència no és meva sinó de Nam June Paik, compositor i pare del videoart, i em ve al cap mentre estic al CCCB asseguda en un tamboret amb unes ulleres de realitat augmentada. Soc al bell mig d’una platja ventosa d’Islàndia i Björk m’enrevolta i (em) canta 'Stonemilker', la primera cançó del seu darrer àlbum: 'Vulnicura'. El futur és ballar entre imatges panoràmiques de la serralada d’Islàndia a ritme de 'Black lake', l’innovador videoclip embolcallador creat per encàrrec del MoMA i dirigit per Andrew Thomas Huang. L’espai expositiu es transforma i proposa un entorn immersiu de realitat virtual que dona pas a una experiència pensada per gaudir en solitari. La natura apareix en tota la seva exuberància i Björk es cura, amb cada vers, les ferides d’una ruptura sentimental (“My heart is enormous lake”, ressona com una lletania). El resultat és un viatge emocional i psicodèlic, de prop de 90 minuts –que se us faran curts–, a manera de concert privat, amb un cert regust de tragèdia grega. El futur és submergir-se dins la seva gola amb 'Mouth mantra' i sentir com vibren les cordes vocals amb cada paraula.El colofó d’aquest projecte, diguem-ne holístic, a través del qual l’artista explora noves possibilitats tecnològiques i creatives: una sala amb una programació de més de dues hores de videoclips en loop dels seus 24 anys de carrera rodats per directors com Spike Jonze, Michel Gondry o Nick Knight, on hi ha unes quantes joies audiovisuals. La islandesa visionàr

Estigueu-ne segurs. D'aquí a no gaires anys, es reescriuran les històries de l'art. Parlarem de creativitat, i hi inclourem disciplines cada vegada més desdibuixades i interconnectades com el cinema, el videojoc, la pintura, la instal·lació o la música pop. Coi, si fa més d'una segle això mateix ja ho anunciaven els futuristes italians...I és des d'aquest estat d'esperit que cal visitar l'exposició dedicada a David Bowie. Que sí, que l'entrada costa el doble o el triple que el seu equivalent al MACBA, al MNAC o al Picasso. Que té un punt hagiogràfic, gairebé d'adoració sectària... Però coi, Bowie no és Justin Bieber. No és tan sols fill del seu temps, també és 'hub' i generador de múltiples iniciatives.La mostra no està estructurada en un sentit estrictament cronològic, així s'estalvien daltabaixos creatius com el que va patir durant la dècada del 1980. I està farcida d'ítems originals de l'arxiu de Bowie –manuscrits, vestits, esbossos, originals artístics, etc.– que transcendeixen el fetitxisme gràcies a unes explicacions acotades que ens posen en context. Per exemple, la formació de Bowie com a mim ens fa entendre millor molts factors de la seva carrera. O les influències del cabaret alemany del període de Weimar. O la seva admiració per músics experimentals com John Cage o Brian Eno. O la seva particular metodologia a l'hora d'escriure lletres de cançons.Una part important del discurs està dedicada a la construcció d'identitats. Una construcció actoral, però també d'impres

L’escultor, gravador i dibuixant Ismael Smith (Barcelona, 1886 – White Plains, Nova York, 1972) té una vida de pel·lícula. Orfe de pare, amb tres germans que esdevindran milionaris; dandi vital, gai i catòlic; emigra el 1919 a Nova York amb la família. Un germà gran mor assassinat per la màfia, ell abandona progressivament l’art i comença a cercar, com a aficionat, una cura per al càncer. Abraça el nudisme i acaba els darrers dotze anys de la seva vida ingressat –contra la seva voluntat– en un sanatori psiquiàtric. Des d’allà envia nombroses cartes a tots els seus amics. Mai les van rebre.Segons el seu germà gran, l’Ismael “va ser un artista molt popular a la seva joventut a Barcelona però aquí no acabava mai res”. En tot cas, es tracta d’un artista poc conegut per bé que ara una mica menys gràcies a l’exposició 'Ismael Smith. La bellesa i els monstres', comissariada per Josep Casamartina.Es tracta d’un aplec de més de 70 escultures, 150 dibuixos i projectes de monuments, prop de 40 gravats, joies, ex-libris i pintures, la majoria mai exposades. Smith es mou per obsessions recurrents. L’escena de Salomé besant la testa arrencada del Baptista encarna l’encreuament d’erotisme i misticisme que tant plaïa a Smith i que, una vegada, per poc li costa una excomunió. També admira les escenes de braus, uns braus que esbudellen toreros. Estilísticament, va ser nomenat noucentista de primera fornada per Eugeni d’Ors. Un noucentisme molt allunyat del clixé actual que bevia de la sensuali