Art i museus

La taverna de Els Quatre Gats, punt de trobada d'intel·lectuals i artistes del modernisme com Casas, Rusiñol, Nonell o Picasso, s'ha convertit amb el pas dels anys en un mite per a tots aquells interessats en el món de les arts del nostre país. S'ha escrit molt a l'entorn d'aquest establiment i els artistes que hi van concórrer però, malgrat tot, encara queden moltes coses a dir. La Gothsland proposa noves investigacions, i reivindica els artistes de sempre i altres de menys coneguts.

El treball de l'artista i activista Daniela Ortiz (Cusco, 1985) s'enarbora a partir d'un feminisme decolonial, contra el racisme i el classisme. Entre el 2012 i 2017 realitza diverses accions entorn del 12 d'octubre, qüestionant les commemoracions del Dia de la Hispanitat. El 2016, embarassada del seu fill, rep una transfusió de sang d'un ciutadà espanyol en la performance 'Jus Sanguinis' per denunciar els criteris jurídics per a la concessió de la nacionalitat. 'Esta tierra jamás será fértil por haber parido colonos' és la primera revisió antològica sobre la seva trajectòria i reuneix 31 projectes concebuts al llarg de la darrera dècada. En les seves propostes, transita per les múltiples violències institucionalitzades envers la població migrant. Investiga la situació de les treballadores domèstiques, explora els abusos perpetrats per part de l’Agència Europea de Control de Costes i Fronteres i pels responsables de retirar la custòdia de menors. Amb 'Pintures de castes' recupera un gènere pictòric conreat durant el segle XVIII que catalogava les castes i barreges racials als territoris colonitzats, com en el cas del virregnat del Perú governat pel tirà Manuel d'Amat i de Junyent, qui va manar, per cert, la construcció del palau de La Virreina. L'artista manlleva els elements iconogràfics per recriminar l'actual normalització del racisme a tots nivells i ho exposa justament a la sala presidida pel retrat del virrei. Ortiz es pren, així, anys després, la seva particular 'vend

Pablo Picasso i Paul Eluard, dos grans artistes que, més enllà del nom, compartiren època, gustos artístics i literaris i fins i tot opcions polítiques. Es van conèixer l'any 1935 i des d'aleshores les seves vides i les seves obres es van veure íntimament lligades. Eluard fou qui va presentar Picasso a Dora Maar, amb qui mantingué una relació des del 1936 al 1944. L'exposició s'endinsa en la constel·lació d'amistats i en l'ambient intel·lectual que compartien tots dos artistes a través de fotografies, cartes i dibuixos que reconstrueixen el panorama de l'elit cultural de l'Europa d'entreguerres, però també la seva implicació política comuna –Eluard va convèncer Picasso d'afiliar-se al partit comunista– davant els durs esdeveniments que estaven vivint. L'amistat entre Picasso i Eluard va ser molt fructífera en molts aspectes. Tots dos artistes s'admiraven mútuament i seguien de prop les seves trajectòries. Es van intercanviar, regalar i dedicar quadres i poemes. Però a més van col·laborar estretament en més d'una ocasió fusionant pintura i poesia. Les obres exposades –moltes procedents de l'antiga col·lecció del poeta– i molts dels llibres i manuscrits de la mostra –en gran part inèdits– fan evident aquest transvasament plàstic i intel·lectual. La seva amistat es va veure truncada per la mort prematura d'Eluard l’any 1952, un fet que va marcar profundament Picasso. En definitiva, dos noms fonamentals de la cultura mundial del segle XX units per una gran amistat que reviu inal

L'atzar, sempre capriciós, ha fet que Àngels Ribé, l'artista que signa l'escultura 'Laberint', a partir de la qual es vertebra 'En caiguda lliure', hagi estat distingida amb el Premi Nacional d'Arts Plàstiques del Ministeri de Cultura, a l'octubre, pocs dies després de la inauguració de l’exposició. L'encert del comissari, João Laia, però, va més enllà d'aquesta casualitat que ara pot esdevenir un reclam per visitar la mostra, sorgida de la 'Convocatòria de comissariat. Noves mirades sobre la Col·lecció ”la Caixa”'. Prenent com a punt de partida la crisi estructural en la qual vivim, Laia articula una reflexió entorn de la inestabilitat ecològica, econòmica, política, social... El sinuós laberint de plàstic groc de Ribé, presentat per primer cop al castell de Verderonne el 1969 i exposat novament al MACBA el 2011, funciona com un camp magnètic a partir del qual orbiten tretze obres, realitzades entre les acaballes dels seixanta i l'actualitat, d'onze artistes –Dara Birnbaum i Dan Graham, Andreas Gursky, Georg Baselitz o Rosemarie Trockel, entre altres–. La gran instal·lació en espiral, que transparenta els transeünts que hi transiten desorientats, exemplifica l'angoixa i el malestar del discurs curatorial i condiciona un recorregut circular, sense inici ni final. En aquest bucle, destaca especialment la peça 'Ones gravitacionals', a partir de la qual el poeta Eduard Escoffet s'apodera del dispositiu de l'audioguia per posar veus i sons a les obres. El projecte funciona, com