Art i museus

“El científic pioner ha de tenir (una) imaginació creativa artísticament”. Aquesta reveladora cita és del físic alemany Max Planck, considerat com el pare de la teoria quàntica, i obre la porta als plantejaments que defensen que la creació artística i la creació de coneixement científic no divergeixen tant com podria semblar en un primer moment. Artistes i científics s’enfronten constantment a preguntes similars –sobre la pròpia existència, la possibilitat de descriure la natura, definir la realitat– i busquen trobar respostes que s’acaben materialitzant, això sí, de formes diverses. 'Quàntica' és una proposta expositiva arriscada i molt ambiciosa que, amb un muntatge exquisit, pretén explicar i acostar les teories de la física a partir d’un recorregut doble. Deu projectes artístics acompanyen i exemplifiquen des de diferents pràctiques multidisciplinàries l’itinerari científic que inclou nou treballs de recerca al laboratori, a través de preguntes entorn de les conseqüències filosòfiques i les aplicacions tecnològiques d’alguns principis quàntics bàsics: existeix l’atzar?, podem saber amb certesa?, quanta quàntica hi ha a la nostra vida?La veritat, costa no sentir-se aclaparada per l’allau d’informació i la complexitat del tema, però convé no espantar-se davant tants interrogants. Ja ho va explicar el físic danès Niels Bohr: “Si la mecànica quàntica no et deixa completament confús, és que no l’entens”.

A principi del segle XX, el pintor Vassili Kandinski va fer sonar els colors. A la dècada dels 50, el compositor John Cage va proposar una partitura per interpretar el silenci. Ara, i en aquesta mateixa línia d’explorar la relació entre el so i l’art, el MACBA exposa l’obra de Christian Marclay (1955), que, sense voler ser una retrospectiva, aplega part del seu treball més destacat sobre les múltiples maneres en què el so pot manifestar-se visualment. Eloqüentment silenciós, el muntatge s’enceta amb la sorollosa instal·lació 'Video quartet', una potent composició audiovisual en quatre pantalles realitzada a partir de fragments de pel·lícules que formen un hipnotitzant quartet musical. L’autor de 'The clock' s’enfronta a la representació del so des de diferents flancs. La impossibilitat de descriure la música amb paraules apareix a 'Mixed reviews': un collage amb bocins de ressenyes i crítiques musicals convertit en una llarga frase que acompanya, negre sobre blanc, tot el recorregut. L’obra de Marclay s’ha anat conformant a partir de l’apropiació, l’assemblatge, la performance i la improvisació. La instal·lació interactiva 'Chalkboard' és un bon exemple de la seva pràctica. Formada per una gran pissarra plena de pentagrames buits, convida el visitant a escriure, gargotejar i dibuixar per tal de construir una partitura col·lectiva que s’interpretarà amb un seguit de concerts al llarg de la mostra. L’artista també ha indagat entorn de l’aproximació textual als sons. En aques

Dir Tàpies és invocar les lletres T –com la inicial del seu cognom i del nom de la seva companya Teresa–, o creus, que també poden tombar-se i esdevenir X de formes i mides diverses. Dir Tàpies és, a la vegada, apel·lar a peus, mitjons, sabates, petjades. Tàpies també és cadira, ulls i ulleres, o enigmàtiques lletres i xifres entre ossos, cranis i un grapat d’objectes quotidians. A principis dels anys 90, poc després d’inaugurar la fundació que porta el seu nom, l’artista va desenvolupar un conjunt d’obres a partir del tèxtil sintètic que utilitzava per cobrir i protegir el terra dels estudis de Campins i Barcelona. Tàpies va recuperar material de rebuig i va transformar velles teles, ratllades, esquinçades, trepitjades i amb esquitxos, en llenços idonis per desplegar, amb vernís, collage i pintura plàstica, el seu particular repertori icònic. Impulsat per l’interès constant en la recerca de materials i tècniques, va decidir treballar per primer cop amb aquestes robes d’ús industrial que són especialment fràgils, amb força irregularitats i ondulacions; un suport en el qual va representar tot un seguit d’imatges, llocs comuns de la seva producció, que van quedar estampades com un manifest o un testament artístic. L’any 1991, Manuel Borja-Villel, llavors director de la Fundació, va reunir prop d’una vintena d’aquestes obres en l’exposició Certeses sentides, amb la idea de mostrar la ferma convicció de l’artista amb el seu art. Ara, 28 anys després, l’espai recupera aquella co

La trajectòria creativa de Max Beckmann (Leipzig, 1884 – Nova York, 1950) és conseqüència directa del seu complex periple vital, marcat de manera tràgica per l’esclat de la Primera Guerra Mundial, i, posteriorment, per l’ascens del nazisme a Alemanya i l’exili permanent. L’obra de Beckmann no acaba d’encaixar en cap de les etiquetes que acostumen a servir per endreçar i classificar els artistes del segle passat. Cert és que els seus primers treballs, tot i ser un pèl eclèctics, estan a prop de l’expressionisme i, també, de la nova objectivitat, que demana compromís social. Però l’artista es va esforçar per no integrar-se en cap d’aquests moviments i va decidir anar per lliure, proposant una pintura personal, de tall realista i atenent l’actualitat del moment que li va tocar viure, farcida, això sí, de simbolisme i al·legories. Entre traços gruixuts i una paleta prou generosa, apareixen de manera recurrent màscares, disfresses, personatges circenses de tota mena, així com escenes de sofisticació i natures mortes que desborden la composició per encobrir l’amarga experiència de l’expatriació, com en el cas del tríptic 'Carnaval' (1943) i 'Mascarada' (1948). L’exposició, que reuneix 49 peces –entre les quals hi ha principalment pintura, una desena de litografies i dues escultures de bronze–, es divideix en dues parts. La primera, molt breu, dedicada als inicis fins a la consagració definitiva, el 1913. D’aquest període en destaca 'Jugadors de rugbi' (1929) i la dolça 'Quappi amb