Art i museus

Des de fa uns anys, el MNAC ha optat per investigar i divulgar l’obra dels artistes de postguerra i segones avantguardes catalanes. Per entendre’ns, tot allò que va succeir a partir de Dau al Set i al llarg de quatre dècades, fins als 80. Un període que ha estat tradicionalment ignorat, com si, durant els anys de franquisme, aquí no hagués passat res. Això ha provocat que el llegat de tota una generació hagi quedat als llimbs, al marge dels grans discursos.Liberxina –que pren el títol d’un film de Carlos Duran censurat als anys 60, sobre un gas incitador de la revolució– vol dignificar la producció d’aquell període. Perquè fa mig segle, en plena dictadura, uns artistes, influenciats per corrents internacionals de llibertat i ruptura –política, cultural i estètica–, es van manifestar des del pop, la nova figuració i la psicodèlia. Pràctiques que es van fusionar amb el disseny, el còmic i el cine experimental, per abordar qüestions com el feminisme, l’oposició al règim o l’anticapitalisme.L’exposició redescobreix figures singulars, com Mari Chordà, Aurèlia Muñoz, Jordi Galí, juntament amb d’altres, diguem-ne, clàssiques, com Antoni Miralda, Zush/Evru i Carles Santos. Alhora, es mostren treballs inèdits o poc coneguts, alguns dels quals passaran a formar part de la col·lecció permanent del museu. Això sí que és certament revolucionari!

Diuen que aquest és l’any que Jaume Plensa "torna a casa2”. El MACBA li dedica una retrospectiva, 22 anys després de la seva darrera exposició a un museu de Barcelona, i fa unes setmanes ha inaugurat 'Invisibles', al Palacio de Cristal de Madrid. L’artista dels rostres colossals, reconegut internacionalment per la seva obra pública arreu del món, defensa que l’escultura és la millor manera de plantejar preguntes. L’art ja és això, un lloc ple d’interrogants. 'Firenze II', un signe d’interrogació de grans dimensions d’alumini i ferro, amb la inscripció somni en francès (‘rêve’), marca l’inici del recorregut com un manifest. Fa de preludi una foto del seu taller, amb els estris i eines de treball, maquetes i apunts preparatoris, que recobreix la totalitat dels murs exteriors de la sala. Un cop a dins, se succeeixen una vintena de peces –potser les menys conegudes, elaborades al llarg de 30 anys–, que basculen per l’abstracció amb referències a la literatura, la música i l’art, així com per la representació de la figura humana. A 'Islands III' cita els seus referents: de Goya a Broodthaers, passant per Gaudí i Kahlo. A 'Prière', es reprodueix desendreçadament sobre unes boles de ferro colat el poema homònim de Baudelaire.La seva és una escultura de contrastos, de llums i ombres, sovint amb una sonoritat subtil: entre la lleugeresa de la cortina 'Glückauf?', que recull la Declaració Universal de Drets Humans, i la rotunditat de la massa que forma 'Tervuren'. Si m’ho permeteu, una

Costa imaginar el transcurs de la pintura sense l'existència de Diego Rodríguez de Silva y Velázquez (1599-1660). Mestre de mestres. Venerat pels grans artistes, la seva influència traspassa segles i fronteres. Prova en són, per exemple, les diverses versions de 'Las Meninas', un dels seus quadres més emblemàtics, que Dalí i Picasso s'entestaren a interpretar una vegada i una altra; també la pertorbadora sèrie que Francis Bacon va crear a partir del retrat del papa Innocenci X; o la famosa sentència de Manet després de visitar Madrid: "Velázquez és el pintor dels pintors. No m'ha sorprès, m'ha extasiat", amb la qual el reivindica com a referent dels impressionistes.Velázquez inicia la seva carrera a Sevilla, una de les ciutats més cosmopolites de la península Ibèrica de l'època. Amb 24 anys es trasllada a Madrid i fins a la seva mort treballa com a pintor de la cort de Felip IV, un dels principals col·leccionistes del seu temps. Durant aquests anys, pinta retrats del rei i de la seva família, així com d'altres composicions –paisatges, escenes mitològiques o religioses– per decorar les estances i palaus. Té accés a les col·leccions reials, amb pintures d'artistes flamencs, i viatja a Itàlia, on descobreix les obres d’art de l’antiguitat, el Renaixement italià i alguns dels creadors europeus més interessants del moment.El pintor barroc és un dels símbols del Museu del Prado, que té una política restrictiva pel que fa a préstecs: només hi pot haver set obres de l'artista fora de

El surrealisme va florir a la França dels anys 20 i es va anar expandint internacionalment com un moviment d’avantguarda que pretenia agitar l’art, la literatura, els ambients culturals i intel·lectuals i, també, la política. Uns aires de revolta que, en el context de l’Europa continental en plena escalada bèl·lica, es van desplaçar cap a la Gran Bretanya. Aquesta exposició posa el focus en un dels moments menys coneguts del grup impulsat per André Breton i revela les connexions dels artistes britànics dels anys 30 i 40 amb la xarxa de creadors surrealistes més enllà de París, quan Londres va esdevenir capital del surrealisme.La fascinant biografia de la fotògrafa nord-americana Lee Miller serveix de guia i fil conductor per endreçar cronològicament el discurs. En comptes de seguir explotant el relat de model i musa de Man Ray, que ja cansa; o de senyora de l’artista i escriptor Roland Penrose, que encara cansa més; la mostra reivindica la figura de Miller per ella mateixa, així com la vinculació i incidència de la seva obra en l’escena de l’època. Bravo! Amb un muntatge sense estridències, les seves fotos, travessades per una intensa mirada surrealista, brillen i conviuen amb emblemàtiques peces de Salvador Dalí, Dora Maar, Max Ernst, Eileen Agar, Yves Tanguy, Leonora Carrington i Francis Picabia, entre d’altres. Simultàniament, es desgranen els principals episodis que van marcar aquells anys, com la “sobtada invasió surrealista” de Cornualla, el 1936, o la primera Exposició