Art i museus

El surrealisme va florir a la França dels anys 20 i es va anar expandint internacionalment com un moviment d’avantguarda que pretenia agitar l’art, la literatura, els ambients culturals i intel·lectuals i, també, la política. Uns aires de revolta que, en el context de l’Europa continental en plena escalada bèl·lica, es van desplaçar cap a la Gran Bretanya. Aquesta exposició posa el focus en un dels moments menys coneguts del grup impulsat per André Breton i revela les connexions dels artistes britànics dels anys 30 i 40 amb la xarxa de creadors surrealistes més enllà de París, quan Londres va esdevenir capital del surrealisme.La fascinant biografia de la fotògrafa nord-americana Lee Miller serveix de guia i fil conductor per endreçar cronològicament el discurs. En comptes de seguir explotant el relat de model i musa de Man Ray, que ja cansa; o de senyora de l’artista i escriptor Roland Penrose, que encara cansa més; la mostra reivindica la figura de Miller per ella mateixa, així com la vinculació i incidència de la seva obra en l’escena de l’època. Bravo! Amb un muntatge sense estridències, les seves fotos, travessades per una intensa mirada surrealista, brillen i conviuen amb emblemàtiques peces de Salvador Dalí, Dora Maar, Max Ernst, Eileen Agar, Yves Tanguy, Leonora Carrington i Francis Picabia, entre d’altres. Simultàniament, es desgranen els principals episodis que van marcar aquells anys, com la “sobtada invasió surrealista” de Cornualla, el 1936, o la primera Exposició

L’historiador marxista Eric Hobsbawm va desenvolupar l’expressió ‘curt segle XX’ per referir-se al moment entre l’inici de la Primera Guerra Mundial i la caiguda de la Unió Soviètica, fugint així de la periodització clàssica, donada la rellevància dels fets històrics que marcaren aquells anys. En aquesta mateixa línia discursiva, el MACBA ensenya un tastet de la seva vasta col·lecció formada per més de 5.000 obres. Un recorregut cronològic que comença el 1929 amb l’Exposició Internacional de Barcelona i que transita pels diversos esdeveniments polítics, culturals i socials dels darrers decennis fins a l’actualitat: la Guerra Civil Espanyola, les revoltes del Maig del 1968, els processos de gentrificació a les grans ciutats, la lluita feminista, els debats entorn del postcolonialisme i la crítica al neoliberalisme i a la globalització. En l’itinerari, narrat per dècades, es mostren de manera didàctica algunes de les peces més emblemàtiques dels fons: 'Reserva de suïssos morts', de Christian Boltanski; 'La naturalesa de la il·lusió visual', de Juan Muñoz, o el mur d’'Assaigs inflamatoris', de Jenny Holzer. Aquesta exposició permanent es planteja com una lectura oberta de la col·lecció, que permetrà incorporar altres obres per tal d’ampliar i enriquir el relat. Amb aquesta nova presentació, clara però alhora ambiciosa, ja no hi ha excuses per seguir penjant-li al MACBA la llufa d’elitista.

El cervell de Stanley Kubrick era una màquina perfeccionista, neuròtica. S’expressava amb la veu calmada de Hal 9000 però per darrere tenia els ulls de Jack Nicholson amb una destral. L’obsessionava el blanc de la nau que s’arrossegava a través dels planetes com un cuc còsmic a '2001. Una odissea de l’espai', de les figures lletoses del Korova Milk Bar i dels Cristos dansaires de l’habitació d’Alex DeLarge. L’obsessionava el vermell de la moqueta de l’hotel Overlook i de la piruleta que llepava Lolita. L’obsessionava l’huracà de bitllets com papallones furioses a l’aeroport d’'Atracament perfecte'.L’exposició del CCCB és al·lucinant, un camí d’entrada a la ment del geni, laberíntica com l’orgia de màscares d’'Eyes wide shut', com les trinxeres sinuoses on els soldats de 'Senders de glòria' enfonsaven les botes al fang fins als genolls, pregant i arrossegant-se per no ser executats. Des dels seus inicis com a fotògraf a la revista 'Look' o com a documentalista de la vida del boxejador Walter Cartier fins a tots els projectes que va deixar inacabats, s’estén un recorregut electritzant, a estones infernal, a estones satíric, a estones pur artefacte pop. No hi falten els 'storyboards' que Saul Bass va dibuixar per a les escenes de batalla d’'Espàrtac', ni les fotografies que Weegee va fer de Peter Sellers quan es preparava per al multipersonatge de 'Dr. Strangelove'. Hi ha el vestuari de 'Barry Lyndon' i de les terrorífiques bessones de 'La resplendor', maquetes de vehicles espac

En els darrers compassos del segle XIX, Montmartre va passar de ser un indret marginal i empobrit de París, a esdevenir el lloc on vivien, creaven i es divertien artistes, escriptors i bohemis. Podríem dir que tot va començar el 1881 amb Le Chat Noir, el cabaret que va fundar Rodolphe Salis. Els espectacles representats i la colla de Les Arts Incoherents, que se’n fotien de la pompositat i la hipocresia burgesa, van atreure l’avantguarda al barri de carrers estrets i empinats. 'Toulouse-Lautrec i l’esperit de Montmartre' pren la figura de l’artista de la nit com a punt de partida per acostar-se a l’art francès modern de finals del mil vuit-cents. És el moment en el qual el dibuix deixa de ser un simple pas preparatori i es converteix en un art independent, i proliferen produccions efímeres en paper, com cartells, il·lustracions de llibres i revistes, estampacions, dissenys de partitures... Amb una museografia espectacular –cortines vellutades, portals de fusta, llums de llàgrimes, llambordes projectades a terra i parets vermelles–, les sales de CaixaForum ens transporten 130 anys endarrere, entre ballarines, fum i gots d’absenta. La immersió és completa: sona el 'Can-Can' a tota castanya, també 'Le chat noir' d’Aristide Bruant. A partir de més de 300 obres d’una vintena d’artistes, l’exposició es proposa contextualitzar l’agitada vida i intensa trajectòria de Lautrec. S’exposen alguns dels seus dibuixos més emblemàtics –'Divan japonès', 'Troupe de Mademoiselle Eglantine' i 'M