Art i museus

L'atzar, sempre capriciós, ha fet que Àngels Ribé, l'artista que signa l'escultura 'Laberint', a partir de la qual es vertebra 'En caiguda lliure', hagi estat distingida amb el Premi Nacional d'Arts Plàstiques del Ministeri de Cultura, a l'octubre, pocs dies després de la inauguració de l’exposició. L'encert del comissari, João Laia, però, va més enllà d'aquesta casualitat que ara pot esdevenir un reclam per visitar la mostra, sorgida de la 'Convocatòria de comissariat. Noves mirades sobre la Col·lecció ”la Caixa”'. Prenent com a punt de partida la crisi estructural en la qual vivim, Laia articula una reflexió entorn de la inestabilitat ecològica, econòmica, política, social... El sinuós laberint de plàstic groc de Ribé, presentat per primer cop al castell de Verderonne el 1969 i exposat novament al MACBA el 2011, funciona com un camp magnètic a partir del qual orbiten tretze obres, realitzades entre les acaballes dels seixanta i l'actualitat, d'onze artistes –Dara Birnbaum i Dan Graham, Andreas Gursky, Georg Baselitz o Rosemarie Trockel, entre altres–. La gran instal·lació en espiral, que transparenta els transeünts que hi transiten desorientats, exemplifica l'angoixa i el malestar del discurs curatorial i condiciona un recorregut circular, sense inici ni final. En aquest bucle, destaca especialment la peça 'Ones gravitacionals', a partir de la qual el poeta Eduard Escoffet s'apodera del dispositiu de l'audioguia per posar veus i sons a les obres. El projecte funciona, com

Existeix l'art plàstic sonor? Aquesta és la pregunta que formula –només el títol ja planteja el dubte– la darrera aposta de la Fundació Miró. És evident que la pintura és, sobretot, una qüestió visual. Tanmateix les arts no són camps closos i des del segle XIX i fins a l'actualitat els artistes s'han vist seduïts per la música, pel so, i l'han pres com a font d’inspiració. A través d’obres d’artistes del nivell de Delaunay, Rolf Julius, Beuys i Joan Miró, la mostra comissariada per Arnau Horta analitza com la sonoritat ha deixat petja en l'art dels darrers segles tan en l'àmbit visual, com el temàtic i conceptual. Ja sigui com a font d'inspiració, amb títols que manlleven termes musicals –fuga, nocturn, etc.–, incorporant el so a l'obra d'art a través de mecanismes o enregistraments sonors o bé emprant recursos visuals com poden ser, per exemple, partitures i el gràfic d’ones sonores. L'exposició, molt interactiva, demana sovint la intervenció de l'espectador i ens demostra que no tan sols podem sentir amb les orelles sinó que, a vegades, hem de fer ús de tot el cos. Posa el punt final un àmbit dedicat al concepte de silenci amb obres de John Cage i altres artistes que, de la mateixa manera que ens qüestionem la sonoritat de l’art, posen en dubte l'existència del silenci.

Sovint, de manera incomprensible, es jerarquitzen les obres plàstiques segons la seva tècnica. El gravat i el dibuix són considerats arts menors davant la pintura o l'escultura. Tanmateix, hi ha esbossos que superen de llarg la capacitat expressiva d'un oli. Fins i tot dins d'aquests gèneres es creen noves jerarquies. No es valora igual una aquarel·la que un oli ni un carbonet que un pastel. És per això que la Fundación Mapfre, conscient del valor d'aquesta darrera tècnica, ha volgut dedicar-li tota una exposició que recull una mostra d'obres de primer nivell d’alguns dels principals artistes internacionals. Sota el títol de 'Tocar el color. La renovació del pastel' repassa la història i l'evolució del gènere des de les darreries del segle XVIII fins al segle XX. El comissari, Philippe Saunier, ha seleccionat obres que van de la subtilitat a la contundència, de la delicadesa dels velats i els esfumats a la rotunditat del volum i la textura, de l'obra acabada a la frescor de l'apunt on batega encara la força de la idea. En aquest sentit val la pena parar atenció, per exemple, a les obres 'Pastor guardant el ramat' de Millet, un estudi de paisatge d'Eugène Boudin, 'La segadora' de Pau Gargallo o bé 'Estudi de mans' de Picasso, totes elles de gran qualitat. A més, l'exposició presenta obres d’artistes tan rellevants com Boldini, Renoir, Berthe Morisot o Odilon Redon. Tot i així no oblida noms menys coneguts com Degouve de Nuncques ni tampoc la pintura del país amb la presència,

Amb la ressaca de les mobilitzacions massives del 8M, el CCCB posa el focus en les diferents expressions feministes en l’art. Sota l'etiqueta 'Feminismes!' es presenten dues exposicions interconnectades: 'L’avantguarda feminista dels anys 70. Obres de la Verbund Collection' i 'Coreografies del gènere'; una extensa proposta que mostra els vincles i desacords entre el feminisme d’avantguarda i l'actual.La primera és una gran retrospectiva entorn de l'eclosió feminista que aplega 200 obres d'una seixantena de creadores. Artistes que, a través de la foto, el vídeo i la performance, i utilitzant el seu cos amb altes dosis de paròdia i provocació, van reescriure el cànon de la història de l'art. Una multiplicitat de veus –Ana Mendieta, Francesca Woodman, Valie Export, Martha Rosler i Esther Ferrer, entre d'altres– que s'enfrontaren a les mateixes problemàtiques oferint una nova representació de la dona.'Feminismes!' fa un salt de mig segle fins a arribar als nostres dies. El feminisme s'ha diversificat i apunta cap a múltiples direccions: es qüestiona a si mateix, s'escriu en plural i s’alia amb altres lluites socials. Les artistes que formen part de 'Coreografies...' –Lúa Coderch, Maria Llopis, Núria Güell i Mireia Sallarés, per citar-ne algunes– són una nova generació que té interioritzat allò que ja van explorar les pioneres: "El que és personal és polític", però van més enllà i denuncien el racisme, la transfòbia, l’especisme, l’homofòbia... I és que la revolució serà feminista