Art i museus
Museus, galeries, exposicions i tot el que necessites saber per estar al dia
Últimes crítiques
La cuina de Picasso
Picasso fou el primer artista de renom internacional criat a Barcelona. Ferran Adrià és, de moment, el darrer. L’un ens ofereix una llaminera, prolixa exposició; l’altre ens convida a les postres.L’univers culinari de Picasso és infinit: la cerveseria Els Quatre Gats com a punt d’aplec artístic; el cubisme i la natura morta, amb la decisiva irrupció del collage; i un devessall de temes puntuals, a la manera d’assajos, com les escultures fetes amb estris de cuina, el menjar en la literatura picassiana, alimentar-se al París ocupat, fruits de mar, la ceràmica –metàfora que cal coure–, el menjar a l’aire lliure com a celebració de la vida –i del 'Déjeuner sur l’herbe' de Manet–, gravats de tema alimentari... Obren la mostra dos ínfims olis de la cuina familiar a Màlaga i tanca la monumental cuina de l’artista el 1948.Com que la mostra és de visita obligada, us donaré alguns consells: oi que quan aneu al restaurant no us mengeu la carta sencera? Doncs haureu d’aparcar l’afany golafre. Si us voleu encaterinar amb alguna de les obres mestres vingudes expressament de París o pertanyents als fons dels descendents de l’artista –en especial, les del període cubista–, feu-ho. Ja tornareu un altre dia a veure la resta... caduca a final de setembre.A través de les 180 obres exposades podreu descobrir els menjars preferits de Picasso: molta fruita i verdura, ostres, eriçons de mar, llagostes, algun bistec. Però no oblideu que les natures mortes, tradicionalment, tenen significats que van m
La llum negra. Tradicions secretes en l’art des dels anys cinquanta
Sou fans de 'Cuarto milenio'? Trobeu irresistiblement estètics els tests per a daltònics? Passeu dels porros però us encanta l’ayahuasca? Doncs 'La llum negra' és la vostra exposició! Us podeu prendre aquesta exhaustiva mostra com el que resa el seu subtítol –'Tradicions secretes en l’art des dels anys cinquanta'– o bé recórrer els passadissos del CCCB com si fóssiu en un supermercat d’art esotèric, psicodèlic, alter-antropològic i altament contracultural.
Carles Congost. A sense of wonder
'The true artist helps the world by revealing mystic truths' ("El veritable artista ajuda el món revelant veritats místiques") és un dels neons més representatius del llenguatge irònic que travessa la producció de Bruce Nauman. Què se n’espera, de l’obra d’un artista? Quin és el seu paper en la societat? 'A sense of wonder', comissariada per David Santaeulària, aplega els projectes més recents de Carles Congost: vuit vídeos realitzats al llarg de la darrera dècada. En aquestes peces trobem algunes de les referències recurrents que estructuren el seu treball: el sistema artístic i el procés de creació; la iconografia de la cultura de masses; la música, especialment pop, però també l’'italo disco' dels anys 80 lligat al so de Sabadell (un article a banda mereixeria 'Nova esplendor', produït específicament per a aquesta exposició); la televisió; l’imaginari adolescent... i ho fa explorant i forçant les diferents possibilitats del cinema i els seus registres. Congost té l’habilitat de parlar de la nostra vida, del que ens resulta més proper, sense gaires estridències, però amb humor i, a vegades, també amb sorna. La seva proposta interpel·la i emociona a parts iguals. Ens situa en una posició còmoda; nosaltres controlem el llenguatge i els referents de la ficció, i ell ho aprofita per col·locar-nos, amb una impecable posada en escena, davant d’un mirall que ensenya les contradiccions de la vida moderna: qüestions identitàries, prejudicis, cultura del triomf... Amb tot això, creie
Ferran Garcia Sevilla. Tríptic La Guerra, Pàgines simples et alia
L’art s’ha convertit en artweet, “un artefacte concebut pel pensament neoliberal destinat a públics estupiditzats”. Així, amb un torrent de vehemència, m’explica el sempre apassionant Ferran García Sevilla –69 anys, cap rapat i cos de culturista– les seves darreres evolucions estètiques. Unes evolucions que recorden l’etern retorn nietzschià. “El 2012 Bartomeu Marí em va proposar de fer una exposició al MACBA sobre la meva primera etapa conceptual (1970-1977). Em vaig gastar 60.000 euros produint les peces i em va deixar tirat”. Va ser en aquest període que va començar a aplegar nombrosos fragments de les seves lectures filosòfiques, científiques, literàries –Heràclit, Nietzsche, Voltaire, Heisenberg...– i va començar a photoshopejar aquests textos amb el seu immens banc d’imatges. El resultat el podem veure a la mostra Tríptic de la guerra. Pàgines simples et alia, a la galeria RocioSantaCruz. Aviso, el monotema, el màxim interès de García Sevilla és el poder. I tot gira al seu entorn. Hi ha un tríptic gegant sobre la guerra, amb escultures clàssiques gregues rodejades d’imatges i textos, i una pila d’impressions digitals damunt paper Hanne Müller, peces úniques de 42 x 59,4 cm que es venen a un preu gairebé regalat: 200 euros. Fa pensar en què haurien fet Jan Tschichold o John Heartfield si en lloc de la República de Weimar haguessin viscut a la Catalunya de l’1-O, però García Sevilla em fa baixar del núvol: “Adopto el llenguatge de l’auca, de la columna romana, del còmi
Exposicions recomanades
Carles Congost. A sense of wonder
Què se n’espera, de l’obra d’un artista? Quin és el seu paper en la societat? 'A sense of wonder', comissariada per David Santaeulària, aplega els projectes més recents de Carles Congost: vuit vídeos realitzats al llarg de la darrera dècada. L'artista té l’habilitat de parlar de la nostra vida, del que ens resulta més proper, sense gaires estridències, però amb humor i, a vegades, també amb sorna. La seva proposta interpel·la i emociona a parts iguals.
Ni flyers ni pòsters. 25 anys d'imatge Sónar
L'edició 25 del Sónar ve plena de sorpreses. Una d'elles és aquesta exposició de l'imaginari visual dels pòsters, flyers i videos que han format part de les diferents edicions del festival. Sergio Caballero, un dels tres directors del Sónar juntament amb Ricard Robles i Enric Palau, n'ha estat l'autor des dels inicis del festival el 1994. El resultat, un món tenebrós i explosiu que condensa l'esperit transgressor del festival.
La cuina de Picasso
Picasso fou el primer artista de renom internacional criat a Barcelona. Ferran Adrià és, de moment, el darrer. L’un ens ofereix una llaminera, prolixa exposició; l’altre ens convida a les postres. Com que la mostra és de visita obligada, us donaré alguns consells: oi que quan aneu al restaurant no us mengeu la carta sencera? Doncs haureu d’aparcar l’afany golafre. Si us voleu encaterinar amb alguna de les obres mestres vingudes expressament de París o pertanyents als fons dels descendents de l’artista –en especial, les del període cubista–, feu-ho.
La llum negra. Tradicions secretes en l’art des dels anys cinquanta
Sou fans de 'Cuarto milenio'? Trobeu irresistiblement estètics els tests per a daltònics? Passeu dels porros però us encanta l’ayahuasca? Doncs 'La llum negra' és la vostra exposició! Us podeu prendre aquesta exhaustiva mostra com el que resa el seu subtítol –'Tradicions secretes en l’art des dels anys cinquanta'– o bé recórrer els passadissos del CCCB com si fóssiu en un supermercat d’art esotèric, psicodèlic, alter-antropològic i altament contracultural.
Domènec. Ni aquí ni enlloc
Exposició individual de Domènec (Mataró, 1962), que planteja un recorregut pel seu treball, des de finals dels anys noranta fins a l'actualitat, i inclou nous projectes. A partir de diferents edificis o monuments emblemàtics de la modernitat, Domènec analitza les propostes del moviment modern i el seu llegat en la contemporaneïtat, utilitzant com a suport de la seva recerca projectes in situ, instal·lacions, maquetes, fotografies, workshops, seminaris i vídeos.
Les exposicions més populars
Arquitectura de Barcelona
Les principals galeries d'art
ProjecteSD
El 2003 va obrir portes ProjecteSD, un espai que la galerista Silvia Dauder ha convertit en punt de referència amb un aposta pel diàleg entre artistes consolidats i autors joves, amb treballs de diferents temps i contextos. La seva capacitat per arriscar, el programa imprevisible i la línia més reflexiva–conceptual són altres basses d'aquesta galeria de l'Eixample.
Marlborough
Marlborough naixia a Londres el 1946 de la mà de Frank Lloyd i Harry Fisher (més tard s'incorporaria David Somerset), i la galeria va guanyar prestigi als 50 de mà dels expressionistes alemanys, i per la representació d'artistes com Henry Moore, Francis Bacon i Lucian Freud. Més tard s'obririen les delegacions de Nova York, Tokio i Madrid, i el 2006, la seu de Barcelona.
ADN
ADN va néixer amb l'objectiu de crear una platforma híbrida entre la mediació comercial i l'aportació cultural per difondre les tendències artístiques actuals. En aquesta galeria, que se centra sobretot en projectes que reflexen les dinàmiques contextuals, descobrireu els creadors que treballen els contextos socio-polítics, noms com Eugenio Merino, Núria Güell, el col·lectiu Democracia i Carlos Aires, entre d'altres.
Els principals museus
Fundació Joan Miró
Josep Lluís Sert, arquitecte cofundador del GATCPAC (Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània) i gran amic de Joan Miró, va dissenyar aquest gran museu al parc de Montjuïc. Accessible, lluminós i airejat, les parets blanques i els arcs acullen una col·lecció de més de 104.000 peces, així com gairebé tots els dibuixos de Miró, unes 8.000 referències. És la col·lecció pública més completa d'obra de Joan Miró, integrada per pintures, escultures, ceràmiques, tèxtils, gravats i dibuixos de l'artista de totes les èpoques.
Museu Picasso
El Museu Picasso de Barcelona és el centre de referència pel coneixement dels anys de formació de Pablo Ruiz Picasso. Obert al públic l'any 1963, acull un fons de més de 3.800obres que conformen la col·lecció permanent i ofereixen una dilatada programació d'exposicions temporals. El museu va ser creat per pròpia voluntat de l'artista i del seu amic i secretari Jaume Sabartés, que va donar la seva col·lecció. Hi ha una sala dedicada als retrats que li va fer Picasso –el més conegut, el del període blau– i els gargots de Sabartés. La millor part del museu és la sèrie completa dels 58 llenços basats en Las Meninas de Velázquez, donada pel propi Picasso després de la mort de Sabartés. L'exposició acaba amb linoliografies, gravats i meravellosa col·lecció de ceràmiques donada per la vídua de Picasso.
Macba. Museu d'Art Contemporani
El Museu d’Art Contemporani de Barcelona ocupa l'impressionant edifici de l'arquitecte nord-americà Richard Meier a la plaça dels Àngels, al Raval. Vol transmetre l'art contemporani, oferir una multiplicitat de visions i generar debats crítics sobre l'art i la cultura. Si us perdeu, seguiu el soroll que fan els skaters.
Museu Nacional d'Art de Catalunya
El Palau Nacional, edifici emblemàtic de l'Exposició Internacional de 1929, és la seu del Museu Nacional d'Art de Catalunya, que conté peces de totes les arts (escultura, pintura, arts de l'objecte, dibuixos, gravats, cartells, fotografia i numismàtica) i que té la missió d'explicar la magnitud de l'art català, des del romànic fins a mitjan segle XX. També s’exposa part de la col·lecció Thyssen-Bornemisza, que estava al convent de Pedralbes, i el llegat de Francesc Cambó.
