Art i museus

Qui va ser Gala? La dona que, al passaport, es deia Helena Dmitrievna Diakonova (Kazan, 1894 – Portlligat, 1982)? Una de les muses més extraordinàries que ha donat l'Olimp? L'esposa del poeta Paul Éluard i, després, del pintor Salvador Dalí? Estrella de Diego, comissària d'aquesta monumental exposició, ho té claríssim: Gala és "coautora de tants treballs del pintor que des de principis dels anys 30 signa amb el nom de tots dos, Gala-Salvador Dalí". I encara aventura: "fins a quin punt no es pot dir que Gala forma part d'aquesta maniobra de 'l'artista com a obra d'art'"?Servidor, que fa vint anys que estudia l'obra de Dalí, no hi està d'acord. Tal vegada el fotògraf Brassaï la va encertar, quan va definir Gala com a "amant, inspiració, mestra, musa i dona de negocis tot alhora" i responsable de l'èxit del 'fenomen Dalí'. Jo hi afegiria que també va fer de 'mare' de l'artista. Més que d'una relació, hauríem de parlar d'un ecosistema diabòlicament complex on els interessos compartits van guanyant espai a l'atracció.La mostra detalla la simbiosi d'aquesta dona físicament tan fràgil, amb un caràcter increïblement fort –cruel, dirien alguns–, amb un geni de talla universal, tan vulnerable com inútil per a les coses més elementals de la vida diària. L'exposició ens parla, a través de manuscrits, fotografies, vestits, dibuixos, filmacions... de la recerca d'un espai propi per a Gala: el castell de Púbol, de la seva identitat russa, del seu paper actiu dins del moviment surrealista. P

Existeix al Japó la tècnica del 'kintsugi', que consisteix a restaurar peces de ceràmica trencades amb una mena de vernís d'or. Es tracta de transformar l'objecte esquerdat en un element únic, ressaltant-ne les fissures. Més que un procediment de reconstrucció és una filosofia de vida: enfrontar-se al trauma com a via per fer catarsi i superar el dolor. L'obra de Kader Attia, guanyador de la darrera edició del Premi Joan Miró, transita per diferents escenaris històrics de patiment i reparació. La primera monogràfica de l'artista a l'Estat és una exposició d'alt voltatge emocional.L'arquitectura apareix com a cos que ensenya els seus estigmes en l'espai públic, amb la impressionant reproducció de l'hotel Indépendance de Dakar, feta a partir d'arxivadors on la policia guardava informes d'activistes, o la projecció vertiginosa 'La tour Robespierre'. La intensitat augmenta amb 'Open your eyes', en la qual denuncia el mite de la perfecció que impera a Occident i confronta imatges de màscares tradicionals africanes apedaçades amb elements europeus, com un botó al lloc d'un ull, amb dures fotografies de soldats desfigurats durant la Primera Guerra Mundial i tractats amb una incipient cirurgia plàstica. Per al creador, Europa sempre ha provat d'esborrar o matisar els episodis més cruents del seu passat colonial i bèl·lic, i al vídeo 'Héroes heridos', realitzat a Barcelona amb motiu de la mostra, s'encara al present i recull alguns testimonis de víctimes del racisme, el classisme o el

Contra Franco es pintava millor... Estimat lector, has entès aquesta frase, o t’ha calgut consultar internet?Som davant d’un extraordinari conjunt d’obres d’Antoni Tàpies del període 1946 - 1977. O sigui, de l’inici de l’activitat del pintor fins a la restauració de la Generalitat de Catalunya.Però si el visitant no sap res de la grisor moral i material dels primers anys de postguerra, de l’aïllament d’una dictadura feixista que afusellava sense manies la dissidència, ni del debat entre els intel·lectuals d’esquerra, sobre la conveniència del realisme socialista, dels esforços per articular una resistència cívica a l’interior del país, no podrà copsar res de res. Tampoc ajuda que no hi hagi explicacions, en sala. No volien contraprogramar les obres...Una setantena d’obres impressionants –com els tres llenços ciclopis que van vestir el 1963 la Documenta de Kassel, reagrupats per primera vegada– que enceten una relectura del corpus de l’artista a la llum del segle XXI, i recreen una presa de consciència cívica: Tàpies és un creador que, el 1958, assoleix l’èxit internacional. Ha d’assumir, doncs, el seu paper de referent i contribuir a materialitzar una societat més justa i democràtica?A la mostra hi ha clàssics dignes de qualsevol antologia “tapiesca”, com les tintes de la 'Sèrie Història Natural' (1950-1951), 'Porta metàl·lica i violí' (1956), el figuratiu i poc complaent 'Nu' (1966), així com obres al·lusives a fets concrets: '7 de novembre' (1971) –data de la constitució de

Picasso fou el primer artista de renom internacional criat a Barcelona. Ferran Adrià és, de moment, el darrer. L’un ens ofereix una llaminera, prolixa exposició; l’altre ens convida a les postres.L’univers culinari de Picasso és infinit: la cerveseria Els Quatre Gats com a punt d’aplec artístic; el cubisme i la natura morta, amb la decisiva irrupció del collage; i un devessall de temes puntuals, a la manera d’assajos, com les escultures fetes amb estris de cuina, el menjar en la literatura picassiana, alimentar-se al París ocupat, fruits de mar, la ceràmica –metàfora que cal coure–, el menjar a l’aire lliure com a celebració de la vida –i del 'Déjeuner sur l’herbe' de Manet–, gravats de tema alimentari... Obren la mostra dos ínfims olis de la cuina familiar a Màlaga i tanca la monumental cuina de l’artista el 1948.Com que la mostra és de visita obligada, us donaré alguns consells: oi que quan aneu al restaurant no us mengeu la carta sencera? Doncs haureu d’aparcar l’afany golafre. Si us voleu encaterinar amb alguna de les obres mestres vingudes expressament de París o pertanyents als fons dels descendents de l’artista –en especial, les del període cubista–, feu-ho. Ja tornareu un altre dia a veure la resta... caduca a final de setembre.A través de les 180 obres exposades podreu descobrir els menjars preferits de Picasso: molta fruita i verdura, ostres, eriçons de mar, llagostes, algun bistec. Però no oblideu que les natures mortes, tradicionalment, tenen significats que van m