Art i museus

La trajectòria creativa de Max Beckmann (Leipzig, 1884 – Nova York, 1950) és conseqüència directa del seu complex periple vital, marcat de manera tràgica per l’esclat de la Primera Guerra Mundial, i, posteriorment, per l’ascens del nazisme a Alemanya i l’exili permanent. L’obra de Beckmann no acaba d’encaixar en cap de les etiquetes que acostumen a servir per endreçar i classificar els artistes del segle passat. Cert és que els seus primers treballs, tot i ser un pèl eclèctics, estan a prop de l’expressionisme i, també, de la nova objectivitat, que demana compromís social. Però l’artista es va esforçar per no integrar-se en cap d’aquests moviments i va decidir anar per lliure, proposant una pintura personal, de tall realista i atenent l’actualitat del moment que li va tocar viure, farcida, això sí, de simbolisme i al·legories. Entre traços gruixuts i una paleta prou generosa, apareixen de manera recurrent màscares, disfresses, personatges circenses de tota mena, així com escenes de sofisticació i natures mortes que desborden la composició per encobrir l’amarga experiència de l’expatriació, com en el cas del tríptic 'Carnaval' (1943) i 'Mascarada' (1948). L’exposició, que reuneix 49 peces –entre les quals hi ha principalment pintura, una desena de litografies i dues escultures de bronze–, es divideix en dues parts. La primera, molt breu, dedicada als inicis fins a la consagració definitiva, el 1913. D’aquest període en destaca 'Jugadors de rugbi' (1929) i la dolça 'Quappi amb

Hi ha artistes que transcendeixen èpoques i modes, amb una obra capaç de captivar-nos sis-cents anys després. Aquest és, sens dubte, el cas de Bartolomé de Cárdenas, conegut com el Bermejo pel seu aspecte físic. Existeixen poques dades sobre la seva biografia. Diuen que va néixer a Còrdova, al voltant del 1445, i que, molt probablement, morí a Barcelona el 1501. Entre les nombroses incògnites que l'envolten, se sap que va desenvolupar la seva carrera professional de manera itinerant, pels diferents territoris de la Corona d'Aragó, i que, tot i la seva personalitat difícil, va ser el pintor més cotitzat i admirat de l'època. Com a jueu convers, va patir la intolerància i la persecució religiosa del moment, i va arribar a ser excomunicat per incompliment de contracte. La seva primera obra documentada és l'espectacular 'Sant Miquel triomfant sobre el dimoni amb el donant Antoni Joan' (1468), realitzada a València i on revela el seu principal referent: la pintura flamenca. Destaca especialment el domini que demostra de la llavors innovadora pintura a l'oli, a partir de la qual desplega una rica i lluminosa gamma cromàtica. A més, aconsegueix reproduir textures, materials, brillantors i transparències amb un realisme espatarrant: pedres precioses, metalls i sedes que sembla que es puguin palpar. Entre la vintena d'obres que s'han conservat i que es presenten en aquesta mostra antològica, sobresurt la 'Pietat Desplà' (1490), un encàrrec de l'ardiaca barcelonès Lluís Desplà per a la

Més que mostrar, 'La realitat transformada' s'esforça a explicar i acostar l'obra del polièdric Josep Guinovart (1927-2007). Amb aires de retrospectiva però defugint del clàssic recorregut cronològic, l'exposició, que ocupa totes les sales dels Espais Volart, s'endinsa, en el ric univers guinovartià. Proposa noves lectures i formes de mirar la producció d'un dels artistes destacats de l'avantguarda plàstica catalana de la segona meitat del segle XX que va conjugar, sense despentinar-se, el realisme, l'abstracció, l'expressionisme, i l'informalisme, tot reinventant-se de manera incessant. S'inclouen una vuitantena de peces, entre pintura, obra gràfica, escultura o instal·lació, a partir de les quals es van desengranant les constants en el seu treball; els diversos temes, del més local a l'universal, que esdevenen llocs comuns en el llenguatge d'en Guino. Sobresurt especialment Agramunt i les seves arrels, la connexió amb el Marroc, el contacte amb la natura i la terra, la importància de la matèria i la investigació incansable de materials, els minotaures, o el seu compromís polític i social. És precisament la iconografia la que va marcant el ritme de l’itinerari, que suggereix múltiples vaivens a partir d'obres significatives de diferents etapes creatives, entre la primera època, pels volts del 1948, i fins al 2006. Aquesta ambiciosa exposició demostra la vigència del llegat del creador i actualitza les paraules de l'autoanomenat treballador de la pintura: “A mi no m'interessa

Des de fa uns anys, el MNAC ha optat per investigar i divulgar l’obra dels artistes de postguerra i segones avantguardes catalanes. Per entendre’ns, tot allò que va succeir a partir de Dau al Set i al llarg de quatre dècades, fins als 80. Un període que ha estat tradicionalment ignorat, com si, durant els anys de franquisme, aquí no hagués passat res. Això ha provocat que el llegat de tota una generació hagi quedat als llimbs, al marge dels grans discursos.Liberxina –que pren el títol d’un film de Carlos Duran censurat als anys 60, sobre un gas incitador de la revolució– vol dignificar la producció d’aquell període. Perquè fa mig segle, en plena dictadura, uns artistes, influenciats per corrents internacionals de llibertat i ruptura –política, cultural i estètica–, es van manifestar des del pop, la nova figuració i la psicodèlia. Pràctiques que es van fusionar amb el disseny, el còmic i el cine experimental, per abordar qüestions com el feminisme, l’oposició al règim o l’anticapitalisme.L’exposició redescobreix figures singulars, com Mari Chordà, Aurèlia Muñoz, Jordi Galí, juntament amb d’altres, diguem-ne, clàssiques, com Antoni Miralda, Zush/Evru i Carles Santos. Alhora, es mostren treballs inèdits o poc coneguts, alguns dels quals passaran a formar part de la col·lecció permanent del museu. Això sí que és certament revolucionari!