Art i museus
Museus, galeries, exposicions i tot el que necessites saber per estar al dia
Adeu a Leopoldo Pomés, icona de la fotografia i la publicitat barcelonina
El fotògraf i publicista Leopoldo Pomés, premi Nacional de Fotografia 2018 i un dels referents de la disciplina a l'estat, ha mort als 87 anys. "Em passo la vida mirant, sóc força hedonista. La bellesa és per tot arreu i la llum és la seva còmplice; si la llum funciona, només has de prémer el botó", explicava en una entrevista a Time Out coincidint amb la retrospectiva que li va dedicar La Pedrera el 2015. Pomés va iniciar-se a la fotografia als anys 50 de forma autodidàctica i va formar part del grup AFAL, sinònim de renovació fotogràfica. Després va revolucionar el panorama de la publicitat amb anuncis mítics i una estètica pròpia –va ser un dels creadors de les bombollets Freixenet– i s'hi va dedicar fins al 2006. En els últims anys, s'havia dedicat a posar ordre al seu fons i recentment havia presentat les memòries 'No era pecat. Vivències d'una mirada' (Edicions 62 / Tusquets). A més de fotògraf i publicista, Pomés va ser un conegut gastrònom i el seu nom està lligat a establiments icònics com el Flash Flash i Il Giardinetto, i de retruc a la Gauche Divine. També seria important la seva amistat amb Brossa i Dau al Set, grup del qual va format part i que recordava així: "Em van sacsejar de forma impressionant, tenien interès per tot, els porus se t’obrien i no paraven d’entrar-hi coses". La llum té un paper protagonista a l'obra de Pomés; de fet, el crític d'art Cirici Pellicer va encunyar el terme 'melanografia' per referir-se als seu relats en blanc i negre. Però "ta
Últimes crítiques
La pintura. Un repte permanent
Fa poc més de cent anys, la màxima abstracció de Malèvitx, representada en l'obra 'Quadrat negre sobre fons blanc', va obrir la caixa dels trons. Des de llavors, al llarg del segle XX, es va anunciar de manera recurrent la mort i desaparició de la pintura. Quan vam despertar de la lletania de mals presagis, però, la pintura encara era aquí. A partir dels vuitanta, va ressorgir de les seves pròpies cendres per reivindicar-se com un mitjà capaç de renovar-se i hibridar-se amb altres disciplines: es va metamorfosar i va prendre noves formes més enllà del llenç, tot superant la geometria del bastidor. El CaixaForum ha bussejat en els fons de la seva col·lecció, integrada per més d'un miler de peces de les quals gairebé la meitat són obra pictòrica, per demostrar i celebrar amb una exposició la vigència i evolució de la pintura contemporània durant els darrers trenta anys. 'La pintura. Un repte permanent' recorre les diferents mutacions d'aquesta expressió artística, posant especial èmfasi en l'abstracció, la matèria i la pintura expandida. De l'imponent 'Curved plane', de Robert Mangold, a les teles doblegades, d'Ángela de la Cruz, passant per la monocromia amb bitllets de banc triturats d'Ignasi Aballí o la gran instal·lació amb tota mena de materials i textures de Jessica Stockholder. La projecció 'Au revoir', de Michael Snow, us deixarà clavats a la cadira. Sobre tela, escultura, fotografia, collage, vídeo o performance, la pintura hi és, i està més viva que mai!
Antoni Fabrés
Fa gairebé un segle, el 15 de maig de 1926, el crític Joaquim Folch i Torres dedicava una pàgina de la 'Gaseta de les Arts' a Antoni Fabrés (Barcelona, 1854 - Roma, 1938) amb motiu del donatiu d'una gran part de la seva obra que el pintor acabava de fer al Museu de Barcelona. Entre les moltes floretes, l'historiador escriu: "Ens arriba en Fabrés a Barcelona, a 72 anys, cobert de glòria i de prestigi, amb obres escampades per innombrables museus, amb dos Grans Premis d'Honor internacionals i amb més medalles de les que li cabrien al pit si fos capaç de penjar-se-les-hi". Fabrés, queda clar, va assolir en vida un gran èxit i sabem que la seva pintura va ser aclamada i lloada a les ciutats on va residir: de Barcelona a Roma, passant per París i Ciutat de Mèxic, per acabar, de nou, a la capital italiana. El pas del temps va relegar, però, el seu treball a l'ostracisme i la historiografia li endossà l'etiqueta d'orientalista sense aprofundir en la resta de temàtiques que conreà, com el paisatgisme o un retrat de gran expressivitat que vira del refinament burgès a la denúncia social. Ara, el MNAC treu a la llum el seu llegat, que ha estudiat i restaurat, i vol resituar l'obra del pintor. Aquesta mostra monogràfica, muntada de manera brillant com un saló d'art atapeït de quadres, presenta 147 obres i un grapat de documents que fixen els passos d'un creador versàtil, mestre, entre d'altres, de Diego Rivera.
En el nom del pare
Entre moltes altres coses, Picasso és una mena de figura paterna pels artistes que han arribat després. Va obrir portes creatives, va descobrir noves sendes estètiques i temàtiques; va tornar als clàssics i va recuperar éssers mitològics i rituals ancestrals mentre es projectava en les avantguardes. Després de tot, Picasso, l’artista més prolífic i polifacètic del segle XX, ha estat consagrat com un lloc comú o punt de partida per a unes quantes generacions. Com a tots els pares se’l pot venerar, emular, honorar, criticar i, seguint Freud, també repudiar o, fins i tot, matar. El 2014 el Museu Picasso va acollir l’exposició 'Post Picasso: reaccions contemporànies', on s’explorava com el pintor ha estat font d’inspiració per a d’altres. 'En el nom del pare' revisita de nou el llegat picassià a partir del treball d’una desena d’artistes que s’enfronten, indaguen o qüestionen, a través de pràctiques i llenguatges diversos, l’herència rebuda. Es tracta d’una mostra desigual que obliga a transitar per diferents espais del museu. De la marca Picasso, que ressalten Elo Vega i Rogelio López Cuenca, a la pintura de Miquel Barceló per al cartell de la darrera 'corrida' celebrada a la Monumental, tot passant per l’obra 'Guernica. Picasso comunista', de Daniel G. Andújar, en la qual s’exposen els informes que l’FBI va elaborar quan l’artista es va afiliar al Partit Comunista. Com a corol·lari, entre les sales de la col·lecció, destaca el vídeo de la performance 'Compassos, silencis i ll
Quàntica
“El científic pioner ha de tenir (una) imaginació creativa artísticament”. Aquesta reveladora cita és del físic alemany Max Planck, considerat com el pare de la teoria quàntica, i obre la porta als plantejaments que defensen que la creació artística i la creació de coneixement científic no divergeixen tant com podria semblar en un primer moment. Artistes i científics s’enfronten constantment a preguntes similars –sobre la pròpia existència, la possibilitat de descriure la natura, definir la realitat– i busquen trobar respostes que s’acaben materialitzant, això sí, de formes diverses. 'Quàntica' és una proposta expositiva arriscada i molt ambiciosa que, amb un muntatge exquisit, pretén explicar i acostar les teories de la física a partir d’un recorregut doble. Deu projectes artístics acompanyen i exemplifiquen des de diferents pràctiques multidisciplinàries l’itinerari científic que inclou nou treballs de recerca al laboratori, a través de preguntes entorn de les conseqüències filosòfiques i les aplicacions tecnològiques d’alguns principis quàntics bàsics: existeix l’atzar?, podem saber amb certesa?, quanta quàntica hi ha a la nostra vida?La veritat, costa no sentir-se aclaparada per l’allau d’informació i la complexitat del tema, però convé no espantar-se davant tants interrogants. Ja ho va explicar el físic danès Niels Bohr: “Si la mecànica quàntica no et deixa completament confús, és que no l’entens”.
Exposicions recomanades
Feminismes! L’avantguarda feminista dels anys setanta. Coreografies del gènere
Sota el paraigua 'Feminismes!' es presenten dues exposicions: 'L'Avantguarda Feminista dels anys setanta. Obres de la VERBUND COLLECTION, Viena' i 'Coreografies del gènere'. La primera mostra presenta 200 obres d'artistes d'Europa, Amèrica del Nord i del Sud i Àsia que contribuirien a rescriure la història de l'art; a casa nostra això ho van fer possible noms com Pilar Aymerich, Mari Chordà, Angels Ribé, Eugènia Balcells i Esther Ferrer, entre d'altres. La segona mostra posa el focus en els relats actuals, a partir d'una quinzena d'obres: el concepte feminisme s'ha ampliat en els darrers 50 anys, amb el concepte 'gènere' com a protagonista.
La pintura. Un repte permanent
Fa poc més de cent anys, la màxima abstracció de Malèvitx, representada en l'obra 'Quadrat negre sobre fons blanc', va obrir la caixa dels trons. Des de llavors, al llarg del segle XX, es va anunciar de manera recurrent la mort i desaparició de la pintura. Quan vam despertar de la lletania de mals presagis, però, la pintura encara era aquí. A partir dels vuitanta, va ressorgir de les seves pròpies cendres per reivindicar-se com un mitjà capaç de renovar-se i hibridar-se amb altres disciplines: es va metamorfosar i va prendre noves formes més enllà del llenç, tot superant la geometria del bastidor. El CaixaForum ha bussejat en els fons de la seva col·lecció, integrada per més d'un miler de peces de les quals gairebé la meitat són obra pictòrica, per demostrar i celebrar amb una exposició la vigència i evolució de la pintura contemporània durant els darrers trenta anys.
Oriol Maspons, retrospectiva
Recorregut de quatre dècades per l'obra d'Oriol Maspons, renovador del llenguatge fotogràfic a través del reportatge, el retrat, la moda i la publicitat. El 61 crearia un dels estudis més trencadors del país, de la ma de Julio Ubiña i va treballar per diferents publicacions ('La Gaceta Ilustrada', 'Paris Match', 'Elle'), i va publicar gran quantitat de llibres. Reconegut inconformista i provocador, Maspons va ser un dels artífexs de la 'gauche divine'.
Christian Marclay. Composicions
A principi del segle XX, el pintor Vassili Kandinski va fer sonar els colors. A la dècada dels 50, el compositor John Cage va proposar una partitura per interpretar el silenci. Ara, i en aquesta mateixa línia d’explorar la relació entre el so i l’art, el MACBA exposa l’obra de Christian Marclay (1955), que, sense voler ser una retrospectiva, aplega part del seu treball més destacat sobre les múltiples maneres en què el so pot manifestar-se visualment. Eloqüentment silenciós, el muntatge s’enceta amb la sorollosa instal·lació 'Video quartet', una potent composició audiovisual en quatre pantalles realitzada a partir de fragments de pel·lícules que formen un hipnotitzant quartet musical. L’autor de 'The clock' s’enfronta a la representació del so des de diferents flancs. La impossibilitat de descriure la música amb paraules apareix a 'Mixed reviews': un collage amb bocins de ressenyes i crítiques musicals convertit en una llarga frase que acompanya, negre sobre blanc, tot el recorregut. L’obra de Marclay s’ha anat conformant a partir de l’apropiació, l’assemblatge, la performance i la improvisació. La instal·lació interactiva 'Chalkboard' és un bon exemple de la seva pràctica. Formada per una gran pissarra plena de pentagrames buits, convida el visitant a escriure, gargotejar i dibuixar per tal de construir una partitura col·lectiva que s’interpretarà amb un seguit de concerts al llarg de la mostra. L’artista també ha indagat entorn de l’aproximació textual als sons. En aques
La bellesa de les línies. Fotografia de la col·lecció Gilman i González-Falla
Selecció d’obres mestres de la història de la fotografia de la col·lecció de Sondra Gilman i Celso González-Falla. Una col·lecció amb seu a Nova York que inclou més de 1500 fotografies originals d’alguns dels millors fotògrafs del segle XX i XXI com Robert Adams, Walker Evans, Rineke Dijkstra, Man Ray, Berenice Abbott o Lee Friedlander, entre molts d’altres.
Les exposicions més populars
Arquitectura de Barcelona
Les principals galeries d'art
ProjecteSD
ProjecteSD és un espai que la galerista Silvia Dauder ha convertit en punt de referència amb un aposta pel diàleg entre artistes consolidats i autors joves, amb treballs de diferents temps i contextos. La seva capacitat per arriscar, el programa imprevisible i la línia més reflexiva–conceptual són altres basses d'aquesta galeria de l'Eixample.
Marlborough
El 2006 s'establia Marlborough a Barcelona, després del naixement a Londres en 1946 d'aquesta galeria de caràcter familiar. Al seu historial destaquen per haver estat els primers a presentar els expressionistes alemanys a Londres i per haver representat artistes de talla, com Oskar Kokoschka, Henry Moore, Francis Bacon, Victor Pasmore i Lucian Freud. A Barcelona i Madrid representen Juan Genovés, Luis Gordillo, Soledad Sevilla, Manolo Valdés, Tadanori Yamaguchi i el llegat de Lucio Muñoz, entre d'altres.
Senda
Històrica galeria de Barcelona, nascuda als 90. L'espai de Carlos Duran i Chus Roig destaca pel seu eclecticisme; fugen del pensament unidireccional, diuen, i aposten per tot tipus de llenguatges artístics. Treballen amb noms consolidats com Miralda, Jaume Plensa, Anna Malagrida, Gino Rubert i Yago Hortal, de la nova fornada d'artistes plàstics.
Galeria Mayoral
Des de 1989 a Mayoral són especialistes en l'art de la potsguerra espanyola, on van brillar Millares, Saura i Chillida, i també en els artistes que van integrar el moviment Dau al Set, encapçalat per Tàpies, Brossa i Cuixart. També treballen amb els grans artistes del segle XX, Magritte, Calder, Chagall i els que van tenir una vinculació especial amb Catalunya, com Miró, Picasso, Dalí. Les seves mostres acostumen a ser cites imprescindibles, fruit del resultat d'un exhaustiu procés de recerca i documentació.
Els principals museus
Fundació Joan Miró
Josep Lluís Sert, arquitecte cofundador del GATCPAC (Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània) i gran amic de Joan Miró, va dissenyar aquest gran museu al parc de Montjuïc. Accessible, lluminós i airejat, les parets blanques i els arcs acullen una col·lecció de més de 104.000 peces, així com gairebé tots els dibuixos de Miró, unes 8.000 referències. És la col·lecció pública més completa d'obra de Joan Miró, integrada per pintures, escultures, ceràmiques, tèxtils, gravats i dibuixos de l'artista de totes les èpoques.
Museu Picasso
El Museu Picasso de Barcelona és el centre de referència pel coneixement dels anys de formació de Pablo Ruiz Picasso. Obert al públic l'any 1963, acull un fons de més de 3.800obres que conformen la col·lecció permanent i ofereixen una dilatada programació d'exposicions temporals. El museu va ser creat per pròpia voluntat de l'artista i del seu amic i secretari Jaume Sabartés, que va donar la seva col·lecció. Hi ha una sala dedicada als retrats que li va fer Picasso –el més conegut, el del període blau– i els gargots de Sabartés. La millor part del museu és la sèrie completa dels 58 llenços basats en Las Meninas de Velázquez, donada pel propi Picasso després de la mort de Sabartés. L'exposició acaba amb linoliografies, gravats i meravellosa col·lecció de ceràmiques donada per la vídua de Picasso.
Macba. Museu d'Art Contemporani
El Museu d’Art Contemporani de Barcelona ocupa l'impressionant edifici de l'arquitecte nord-americà Richard Meier a la plaça dels Àngels, al Raval. Vol transmetre l'art contemporani, oferir una multiplicitat de visions i generar debats crítics sobre l'art i la cultura. Si us perdeu, seguiu el soroll que fan els skaters.
Museu Nacional d'Art de Catalunya
El Palau Nacional, edifici emblemàtic de l'Exposició Internacional de 1929, és la seu del Museu Nacional d'Art de Catalunya, que conté peces de totes les arts (escultura, pintura, arts de l'objecte, dibuixos, gravats, cartells, fotografia i numismàtica) i que té la missió d'explicar la magnitud de l'art català, des del romànic fins a mitjan segle XX. També s’exposa part de la col·lecció Thyssen-Bornemisza, que estava al convent de Pedralbes, i el llegat de Francesc Cambó.
