Comet Gain: "Veig la melancolia com un col·lega que s’ofereix a comprar-me una cervesa” David Feck parla de 'Paperback ghosts', setè àlbum del grup indie-pop de culte 'Paperback ghosts' (2014) és el setè àlbum de la banda de David Feck des que la va formar a principis dels 90. Tot i que es va publicar a l'estiu, des de la portada fins a les cançons és un disc de tardor, en la vessant obaga del catàleg d'aquests herois de l'indie-pop. "L'estat d'ànim del disc va ser una cosa deliberada -admet Feck-. En la majoria dels nostres àlbums hi ha una idea prèvia a l'enregistrament de quins colors hauria de tenir, i m'agraden els discos que poses en certa època de l'any o en cert moment del dia". El nou disc és dels que es posen al vespre. La melancolia no és aliena a Comet Gain, però a 'Paperback ghosts' la balança s'hi inclina. "Abraço la melancolia, ens fem amics -diu Feck-, d'aquesta manera no em pot consumir. Tendeixo més a veure-la com un col·lega que s'ofereix a comprar-me una cervesa". Però en directe les birres no aniran a compte de la melangia: de nous temes en toquen els justos, la resta són clàssics. "No volem avorrir la canalla amb els nostres tempos mitjos de ploramiques. És molt més divertit que els nens 'indies' ballin o almenys ho intentin que veure'ls somicant. Per a això ja hi ha les habitacions". Líder d'un grup de culte, Feck sent cert orgull d'haver-se "mantingut fidels a aquesta caòtica aproximació no planificada a una carrera que deixa fora de l'equació l'ambici
Eleanor Friedberger no té comptades quantes piscines és capaç de fer. "Nedo per plaer", afirma, i tot i que a la portada de 'Personal record' (2013), el seu segon àlbum en solitari, surti en una piscina, immortalitzada al mig d'una braçada de crol, el rècord personal al qual fa referència al títol no és esportiu.
"No voldria ser massa atrevida, però sento que és el millor que he fet mai", diu Friedberger, una de les dues F de The Fiery Furnaces, el grup que va formar amb el seu germà Matthew, ara en hiat, i que fa una dècada publicava el seu primer àlbum. "No sé si és el millor que faré mai, espero que no, però per mi va ser com assolir una mena de marca, em va donar seguretat".
Un disc a quatre mans
'Personal record' també es pot traduir per 'disc personal', esclar. Però, paradoxalment, aquest segon àlbum és molt menys personal que el debut, 'Last summer' (2011), gairebé unes memòries en què Eleanor feia una crònica, en un estil que defineix gairebé com de stream of consciousness, de l'etapa de la seva vida des que es va traslladar de Chicago a Nova York, on viu.
"M'agraden els jocs de paraules i em semblava un molt bon títol. Em semblava increïble que ningú no l'hagués fet servir abans! -s'exclama Friedberger-. Volia fer-lo servir abans que se m'avancessin, així que vaig decidir que tant era com fos el disc, que el meu proper àlbum es diria així", encara que l'àlbum l'acabés coescrivint amb pràcticament un desconegut, l'escriptor britànic Wesley Stace, que fa cançons sota l'àlies John Wesley Harding.
"Ell era fan de The Fiery Furnaces, i em va preguntar si jo i el meu germà faríem un parell de cançons per a una novel·la en què estava treballant i que sortirà l'any que ve, sobre un grup de música de ficció. Em va enviar algunes lletres per a les cançons, jo les vaig compondre i les vaig gravar, i per mi eren les millors cançons que havia fet en molt de temps. I així va arrencar. Vam continuar intercanviant correus electrònics que van acabar convertint-se en cançons".
Cançons d'amor per la música
El procés va coincidir amb -o va provocar-, un moment de gran creativitat per a Eleanor. "Va ser una època en què se'm van obrir els ulls. Feia temps que no estava tan emocionada per fer música, em sentia com quan vam començar amb el grup i estava excitada per tocar amb gent nova. Tota la meva vida girava al voltant de la música, i encara que això hagués estat així durant deu anys, era com si abans no ho hagués apreciat del tot".
Per això Friedberger diu que, a banda que la majoria de les cançons de l'àlbum siguin d'amor -algunes inspirades, suposa, en la trajectòria romàntica del seu còmplice per correspondència-, el sentiment que hi preval és l'amor per la música.
"Va ser un període en què vaig escoltar molta música antiga nova". Com la que inspira el so clàssic i càlid del disc, hereu dels 70, a mig camí entre la cançó d'autor i el pop, en continuïtat amb el de Last summer, cosa que no passava amb els discos de The Fiery Furnaces, en què mai no sabies què esperar-ne.
Un so distintiu
"M'agradaria que quan algú posés un dels meus discos pogués dir, ah, és l'Eleanor Friedberger, i no només per la veu -explica-. Amb The Fiery Furnaces no teníem un so: en el nostre cap podíem ser qualsevol grup, i això està bé si ets un grup format per diferents persones".
"Però a mi, com a individu –continua–, m'agrada tenir un so distintiu. Això no vol dir que tots els meus discos hagin de sonar igual, però volia que aquests dos compartissin una paleta de sons per establir aquesta identitat". I si bé la música de The Fiery Furnaces trepanava el crani i apel·lava al cervell, la d'Eleanor pica educadament al pit i entra al cor. "No puc aspirar a res millor".